25 anys sense Joan Fuster

Llibre Joan Fuster

 

“Llegint alguns articles publicats darrerament a les revistes catalanes de l’exili, em preguntava si no haurà arribat ja l’hora del pessimisme. Sembla, en efecte, que es desvetlla en molts esperits una certa inquietud revisionista, una preocupació desconfiada sobre el destí del catalanisme. I m’apresse a dir-vos que això, el pessimisme, és una de les poques coses que poden induir-nos a ésser optimistes, ara. Vegeu. No el descoratjament, però sí una mica de desil·lusió, hi ha en el fons d’aquella actitud: la desil·lusió, al capdavall, suposa major vidència, haver descobert, per fi, una cara, una altra cara de la realitat, abans entelada, negligida o deformada. La guerra del 36, i el que l’ha substituïda, han posat en crisi –en canvi- una pila d’idees, de conductes, de passions: hi ha posat, concretament, el catalanisme, que és alhora idea, conducta i passió. I sort que ha estat així! Aquests anys de silenci, si hom aconsegueix defugir la fàcil, la fràgil inclinació a l’enyorança, la recaiguda en l’Elegia, poden convertir-se en avinentesa d’exercicis espirituals: disciplina i deixuplina, escola de propòsits, de preparació, de reparacions. És el moment de tornar a veure en el catalanisme, més que no pas una política –això que a la península ibèrica sol anomenar-se política-, una moral: vull dir, un esforç i no un escàndol, una creixença total no solament uns guanys sobre el paper, una ambició de plenitud definitiva i no aquell dispersar-se pels camins enlluernadors. Definiu el pessimisme com a tensa gana de rectificar i encertareu. Fet i fet, el balanç del mig segle que estem salvant, ¿no ens convida, o millor: no ens empeny a les rectificacions?”

Textos d’exili, Generalitat Valenciana

Virginia Woolf

virginia-woolf1939

Avui ha plogut sense parar durant tot el dia, de manera que he hagut de dedicar el matí a la costura. La mare li ha escrit al pare una carta que John Ashe portarà a Londres la setmana vinent. Els meus pensaments, és clar, es troben detinguts en aquest viatge, i a la gran ciutat que potser mai no arribaré a veure, malgrat que sempre somnie amb ella. El viatge comença a trenc d’alba, ja que convé passar poques nits al camí. John viatja amb altres tres homes; tots ells van al mateix lloc. A vegades els he vist partir i he anhelat cavalcar amb ells. Es reuneixen al pati, quan els estels encara brillen al cel, i les persones de l’indret surten embolcallades en capes i robes estranyes, i ma mare ofereix una gerra de cervesa a cadascú dels viatgers; i li la dóna amb les seues mans. Els cavalls van carregats amb fardells per davant i per darrere, però no fins al punt d’impedir-los el galop si això calgués; i els homes van ben armats i coberts de pells folrades de lli, perquè els dies d’hivern són curts i freds i potser que hagen de dormir sota una bardissa. És una visió que resulta esplèndida en sortir el sol: els cavalls renillen i s’impacienten per iniciar el viatge; la gent s’amuntega al voltant. Pronuncien els seus “Déu ens guarde” i envien els darrers missatges per als amics de Londres; i quan el rellotge toca les quatre es posen en marxa. Saluden la meua mare i la resta i desapareixen pel camí. Molts homes joves, i també dones, els acompanyen en el seu camí fins que la boira s’hi interposa, ja que sovint els homes que així parteixen, a trenc d’alba, no tornen mai més.

The complete shorter fiction

Arthur Miller

 

Arthur Miller

A mitjans dels anys vint, els blancs no abandonaven necessàriament les cases que anaven sent ocupades per famílies negres i porto-riquenyes. De cap manera es donava per fet que tot Harlem hagués de ser un barri negre; en realitat, era impensable, atés que alguns dels millors restaurants de la ciutat feien el seu agost al voltant de la cruïlla de la Setena amb Lenox, i també al llarg del carrer 125. Al cap i a la fi, el Cotton Club era al centre del Harlem negre, però els seus clients eren gairebé tots blancs. Hi havia almenys un Shubert Theatre a Lenox, prop de l’encreuament amb el 115, i també altres teatres de veritat escampats per Harlem i que representaven el que en realitat eren adaptacions, a càrrec de companyes ambulants, d’èxits de Broadway. A la meua mare li encantava anar a les funcions de la vesprada del Shubert i fou on vaig veure la primera obra de teatre, als vuit anys d’edat aproximadament, ella i jo sols, el meu germà massa ocupat sens dubte, o estudiant o al consultori d’un dentista del centre, on, al marge de les restants fatigues, li estaven posant un pont. Aquesta era encara una tècnica en potència i una forma molt cara de perdre l’esmalt dental de per vida. Jo no tenia les dents menys sortints, però no era el fill gran i, per al meu consol, encara no se’m considerava digne d’aquella inversió monetària. Si bé això em rebaixava, també m’alliberava de les dures responsabilitats de Kermit per les quals tenia un gran respecte però cap ganes de compartir.

Timebends

Paul Bowles

Foto Paul Bowles

“Al café de Mustafa

El marit de la meua mare no em deixava viure a sa casa, així és que vaig tornar a viure al café de Mustafa. I un dia vam escoltar que el sultan anava a tornar amb nosaltres. Heu sentit les notícies?, deien. No, no he sentit res. Torna el sultan, i els francesos ens donaran la llibertat. L’endemà que ell arribe a Tànger serà la Festa del Tron! Serà el dia més gran de l’any!

No ho sé, vaig dir.

Perquè jo no treballava aleshores. Tenia la roba feta miques i molt bruta. Una vesprada, vaig anar a Souani a veure ma mare. En arribar-hi estava famolenc i em va donar alguna cosa per a menjar. Si el seu home haguera estat a casa, no hauria pogut donar-me res.

Quan vaig acabar de menjar vaig dir: Mira, si el meu germà té uns pantalons i una camisa de recanvi, m’agradaria usar-los per uns dies, fins que acabe la festa. Després se’ls tornaré.

Em va portar la roba. Agafa els pantalons i la camisa. Però quan acabe la festa torna’ls.

Em fa por que el teu marit s’enfade, li vaig dir. És la roba del seu fill.

No, emporta-te-la. No te’n preocupes. Si diu alguna cosa, li diré que ho he agafat jo.

Uaja, li vaig dir.

Em vaig posar la camisa i els pantalons, agafí mitja barra de pa que em va donar la  mare i me n’aní.”

A life full of holes

El crimen de Níjar

El crimen de Níjar

“En las inmediaciones de un cortijo de Níjar se ha perpetrado un crimen en circunstancias misteriosas. Para la mañana de ayer se había concertado la boda de una hija del cortijero, joven de veinte años.

En la casa se hallaban esperando la hora de la ceremonia el novio y numerosos invitados. Como la hora se acercaba y la novia no llegaba ni aparecía por la casa, los invitados se retiraron contrariados. Uno de éstos encontró a una distancia de ocho kilómetros del cortijo el cadáver ensangrentado de un primo de la novia que iba a casarse, apellidado Montes Cañadas, de treinta y cuatro años. A las voces de auxilio del que hizo el hallazgo acudieron numerosas personas que regresaban de la cortijada y la Guardia Civil, que logró dar con la novia, que se hallaba oculta en un lugar próximo al que estaba el cadáver y con las ropas desgarradas.

Detenida la novia, manifestó que había huido en unión de su primo para burlar al novio. La fuga la emprendieron en una caballería, y al llegar al lugar del crimen les salió al encuentro un enmascarado, que hizo cuatro disparos, produciendo la muerte de Montes Cañadas.

También fue detenido el novio, quien niega toda participación en el crimen, que hasta ahora parece envuelto en el mayor misterio.” (ABC)

El crimen de Níjar, Carlos de Arce, Seuba Ediciones

850b505b0170e9c63284930ded68389f

 

“Echo en falta a Ed más por sus travesuras que por sus momentos entrañables. Ayer había comprado comida para gatos. (Ed lleva desaparecido unas veinticuatro horas. No, más bien ya unas cuarenta y ocho horas. Volvimos de París el viernes trece y se acababa de escabullir dos horas antes.) Normalmente ponía las latas de comida para gatos en el alféizar de la ventana encima del fregadero y Ed se subía al alféizar y tiraba las latas al fregadero. Me despertaba un terrible estruendo. ¿Qué habrás hecho ahora, Ed? Un plato roto, un vaso tirado al suelo y roto… Así que empecé a meter las latas en el armario de la cocina, adonde él no llegaba. Ahora, mientras estoy sacando la comida para gatos de mi bolsa de la compra, miro el alféizar y me digo: Bueno, ahora puedo poner las latas ahí encima. Y en este mismo instante siento remordimientos de conciencia, siento la pérdida de una presencia amada, por muy pequeño que fuera… el pequeño maullido que hizo cuando lo separé de Ruski por incordiarle… un remordimiento de conciencia, de ausencia, de pérdida de mi pequeño mono blanco (como lo llamo). Siempre estaba metiéndose en todo. Abría el cajón de los cubiertos i él se subía y se colocaba en el cajón. ¿Dónde está ahora? He vuelto a poner las latas de comida para gatos en la ventana con la viva esperanza de que regrese y vuelva a tirarlos. Y las últimas dos noches he dejado las luces del porche encendidas.”  

Gato encerrado, traducció Bruno Menéndez

 

Pere Calders

La ciutat cansada

 

El rellotge, per primera vegada en molts anys, està parat i els ciutadans que se n’adonen mostren perplexitat i formen grups al peu de l’edifici. El fet és insòlit, perquè el prestigi de la institució demana que el rellotge vagi a l’hora i, naturalment, que camini. Aquest requisit de la continuïtat i de l’hora bona és un antic problema de l’acadèmia, degut a un compensador que forma part de la maquinària. La peça giravolta com les pales d’un estrany ventilador i amb el seu moviment exerceix una atracció inexplicable damunt els coloms que habiten la plaça. Les aus s’aturen al cim de la torre, miren al·lucinades el brillar de les pales i, si algú no vigila, ve un moment que tracten d’enfilar-se dalt de l’aparell amb uns resultats sempre iguals: un cop fred, d’acer bellugadís, les estaborneix i el seu cos rodola fins a una gran roda dentada, que les prem i se les emporta lentament cap a una roda més petita, la qual, en triturar-les, ocasiona el desballestament de tot el mecanisme. En una altra època, ja fa molt temps, els doctes directors van idear la més simple de les solucions: llogaren un home de poques aspiracions, encarregant-lo de foragitar els coloms amb una canya llarga. Un cop d’ull de qualsevol persona especialitzada en conflictes semblants, motivarà tot de suggerències de major eficàcia, però aquell fou el sistema escollit, i quan, al cap de cinc anys, una autoritat proposà que fos coberta la maquinària amb embans i sostres, el costum ja havia establert uns drets i l’empleat i la seva canya llarga eren legalment inamovibles.

La ciutat cansada, Edicions 62

Patricia Higsmith

patricia-5-Patricia-Highsmith-al-final-de-su-vida-750x593

 

-Em pregunte d’on ha tret el meu nom!

Stephen Wister no somrigué.

-Això no importa –continuà passejant  amunt i avall amb el got a la mà; els seus ulls grisos miraven Jonathan de cairó i després se n’apartaven. Li interessa guanyar noranta-sis mil dòlars? Això equival a quaranta mil lliures o uns quatre-cents vuitanta mil francs… francs nous. Només a canvi de pegar-li un tir a un home, potser a dos, ja veurem com van les coses. El pla és segur i vosté no correrà cap perill.

-Jonathan tornà a moure el cap.

-No sé d’on haurà tret la idea que sóc un… un pistoler. Em confon amb altra persona.

-No. Ni molt menys.

El somriure de Jonathan s’esfumà sota la mirada intensa de l’home.

-Ha d’haver-hi alguna confusió… Li importa dir-me com m’ha trobat?

-Doncs, vosté… –l’expressió de Wister es va fer més adolorida que mai. Vosté no viurà més d’unes setmanes. Ho sap molt bé. Té esposa i un fill petit, no és cert? No li agradaria deixar-les alguna cosa quan se’n vaja?

Jonathan sentí que la sang desapareixia del seu rostre. Com podia Wister saber tantes coses? Aleshores s’adonà que tot estava relacionat, que qui li havia dit a Gauthier que moriria aviat coneixia aquell home, n’estava relacionat d’alguna manera. Jonathan no pensava esmentar Gauthier. Gauthier era un home honrat i Wister era un criminal. De sobte el whisky escocés de Jonathan va perdre part del seu bon sabor.

-Fa poc va córrer un rumor insensat…

Ara fou Wister qui va moure el cap…

-No es tracta d’un rumor insensat. Pot ser que el seu metge no li haja dit la veritat.

-I vosté sap més que el meu metge? Ell no em menteix. És cert que tinc una malaltia de la sang, però… ara no estic pitjor que… –Jonathan es va interrompre. El que importa és que em tem que no puc ajudar-lo, míster Wister.

Wister es mossegà el llavi inferior i la llarga cicatriu es mogué desagradablement, com un cuc viu.

Jonathan apartà la mirada. Seria veritat que el doctor Perrier li havia mentit? Jonathan pensà que hauria de telefonar al laboratori de París al dia següent al matí i fer algunes preguntes, o senzillament presentar-s’hi i exigir una explicació.

-Lamente dir-li, míster Trevanny, que és vosté qui no està informat, evidentement. Almenys ha sentit el que vosté diu el rumor, així és que no sóc el portador de males notícies. És vosté molt lliure d’elegir, però pense que, ateses les circumstàncies, una suma considerable com aquesta resulta bastant atractiva. Podria deixar el treball i gaudir dels seus… Bé, per exemple, podria fer un creuer al voltant del món amb la seua família i, malgrat això, deixar-li a la seua dona… 

A suspension of mercy

Manel Garcia Grau

portic_g

 

Fa dos anys la mare va tenir, quasi tot seguit, un còlic de ronyó, i més tard, durant la pasqua, un trencament de tíbia i el peroné fent un mal gest mentre agafava la Laura a la pista de patinatge de Viella. Va estar un any i dos mesos de baixa laboral. Va ser aquell any, contràriament al que es podia pensar, ple d’alegries i de ganes de fer moltes coses: teníem la mare a casa fent-nos els dinars i sopars, ajudant-nos en el treballs i en els estudis i atenent-nos en tot el que necessitàvem. Fins i tot el pare va estar content, ja que va poder quedar-se assegut al butacó del menjador per veure els partits dels diumenges a causa que les crosses de la mare no ens deixaven eixir enlloc, tal com li agradava a ella. Diuen que quan les coses van mal dades sols un llampec, sols un, un, d’aquells quatre mil que es van poder veure dalt del cel de Benicàssim, les pot parar. Tal vegada fou per això que em posara a escriure-hi durant aquell dia de tempesta del primer cap de setmana de setembre, poc després de recordar com vaig contemplar tots aquells milers de raigs ben lluminosos i com vaig escoltar aquella successió de trons que van fer vibrar les parets buides del meu apartament.

Davall del cel, Perifèrics edicions

Lawrence Durrell

3faa55078c7ce289301cf83d15bb5b97

Però hi havia la creu de la moneda: tornar tard a casa i trobar-la adormida amb les seves sabatilles vermelles tirades per terra i la petita pipa abandonada el seu costat, sobre el coixí… Aleshores sabia que passava per una altra crisi de descoratjament. En aquells moments no hi havia res a fer; es posava pàl·lida, malenconiosa, tenia un aspecte abatut i durant dies sencers era incapaç de sortir de la seva apatia. Monologava en veu baixa, es passava hores escoltant la ràdio, badallant o fullejant desmenjadament una pilera de velles revistes cinematogràfiques. Quan el cafard  de la ciutat s’apoderava d’ella d’aquesta manera, jo desplegava tot l’enginy de què era capaç per fer-la sortir de la seva letargia. I ella, ajaçada sobre el llit, es limitava a acariciar-me el rostre amb l’esguard perdut mentre em repetia incansablement:

-Si sabies com he viscut, em deixaries immediatament. No sóc la mena de dona que et convé. Ni a tu ni a cap home. Ja no puc més. Tota la teva amabilitat és inútil.

Si protestava que no es tractava d’amabilitat, sinó d’amor, feia ganyota i em deia:

-Si m’estimaves de veritat, m’enverinaries en lloc de permetre que continuï així.

Justine, Edecions Proa (Traducció de Manuel de Pedrolo)