Agatha Christie

«Només apagar els llums emergeixen vintenes de ratolins ‒crec que centenars‒ dels forats de les parets  i del terra. Vagaregen alegrement pels nostres llits sense deixar d’escridassar. Ratolins a la cara, ratolins que t’estiren dels cabells… ratolins! Ratolins! Ratolins!

Encenc una llanterna. Horripilant! Per les parets s’arrosseguen miríades d’animalets, paneroles de color clar! Un ratolí està assegut al peu del meu llit passant-se les potetes pels bigotis!

Tota mena d’immundes bestioles circulen pels quatre costats!

Max murmura unes paraules tranquil·litzadores.

Dorm-te, diu. Quan estigues dormida, aquestes coses deixaran de preocupar-te’n.

Excel·lent consell, encara que gens fàcil de seguir. Primer cal conciliar el son, i amb els ratolins fent exercicis saludables al camp esportiu del meu cos, és quasi impossible . O és impossible per a mi. Max ho fa de meravella!

M’enteste en dominar l’encongiment de la carn. M’adorm una estona, però els peuets que recorren  la meua cara aconsegueixen  despertar-me. Encenc la llanterna. Les paneroles s’han multiplicat i una colossal aranya negra baixa cap a mi des del sostre.

Així avança la nit i he de confessar, avergonyida, que a les dues de la matinada em pose histèrica. Al matí, declare: aniré a esperar el tren a Qamisliya, des d’on tornaré directament a Alep. I des d’Alep tornaré directament a Anglaterra! No puc suportar aquesta vida! No la suportaré! Tornaré a casa!

Max maneja magistralment la situació. S’alça, obri la porta, crida Hamoudi.

Cinc minuts més tard els nostres catres han sigut arrossegats al pati. Durant una estona contemple el pacífic firmament il·luminat pels estels. L’aire és fresc i seré. El son em venç. Imagine que Max sospira alleugerit abans d’adormir-se.

A l’endemà, Max em pregunta, ansiós, si realment tornaré a Alepo.

Em ruboritze en recordar el meu accés histèric. No, responc; no ho faria per res del món. Però continuaré dormint al pati!

Hamoudi explica tranquil·litzant-me que aviat tot estarà com correspon. Estan tapant els forats del dormitori amb guix. Aplicaran més mans de calç. I, a més, vindrà el gat que ha demanat prestat. Un súper felí… un gat molt professional

Com va passar vostè la nit?, li pregunte a Mac quan arriba amb Hamoudi. Van córrer potetes sobre el seu cos tot el temps?

‒Supose que sí ‒diu Mac, seré com sempre‒, però estava adormit.

Meravellós Mac!

El nostre gat arribà a l’hora de sopar. Mai no oblidaré aquest animal. És tal i com ho havia anunciat Hamoudi, un gat professional. Coneix fil per randa el treball per al qual ha estat contractat i es posa mans a l’obra d’una manera realment especialitzada.

Mentre sopem, estén una emboscada agotzonat darrere una caixa de cartró. Quan parlem o ens movem, o fem massa soroll, ens dedica una mirada d’impaciència.

“He de sol·licitar que no gatzaregeu”, sembla dir amb la mirada. “Com faré per a acomplir amb el meu treball si no coopereu?”

L’expressió és tan ferotge que obeïm a l’instant; parlem xiuxiuejant, mengem sense tocar els plats ni els gots.

Cinc  vegades al llarg del dinar apareix un ratolí i corre pel terra; cinc vegades el nostre gat bota com un ressort. La seqüela és immediata. Res de coqueteigs occidentals ni de jocs amb la víctima. El gat es limita a arrancar-li el cap d’una mossegada, el tritura i continua amb la resta del cos. És una feina més bé horrorosa, metòdica i eficaç.

El gat es queda cinc dies amb nosaltres. Després no apareixen més ratolins. Llavors el gat se’n va i mai més tornen els ratolins. Ni abans ni després he conegut un gat tan professional. No va mostrar cap interès per nosaltres, mai no demanà llet ni un bocí del nostre menjar. Era una bestiola freda, científica i impersonal. Un gat consumat!»

Come, tell me how you live, Agatha Christie

Rafael Alberti

«Con el alma llena de sangre nobilísima y los oídos de explosiones, he andado por las calles de París y vivido con el grande y humano Pablo Neruda, verdadero ángel para los españoles, en las orillas del Sena, 31, Quai de l’Horloge. A mediados de agosto, con el natural fin de no morir de hambre y evitar el ser carga para los nada espléndidos franceses, María Teresa y yo aceptamos de la radio París-Mondiale, por sugerencia y recomendación de Picasso, un modesto ofrecimiento de simples traductores para las emisiones castellanas dirigidas a la América Latina. ¿Qué llevo hecho en estos meses? ¿Qué he producido? Apenas nada. Sólo he visto morir de hambre y persecución a muchos buenos españoles y alejarse de las costas de Europa a muy buenos amigos. Pero ya hablaré de esto algún día. Los presentes son demasiado duros, demasiado tristes para escribir de ellos. Quiero volver a aquellos otros de mi infancia junto al mar de Cádiz, aireándome la frente con las ondas de los pinares ribereños, sintiendo cómo se me llenan de arena los zapatos, arena rubia de las dunas quemantes, sombreadas a trechos de retamas.

¡Las dunas! Durante las rabonas, que decidí conocer y disfrutar a principios del tercer año, ellas fueron, con su arena dorada y movediza, mi refugio ardoroso, mi fresca guarida, mientras las duras horas de las matemáticas y los rosarios del atardecer. Bajo unos árboles como verdes bolas, que por allí llaman transparentes, quizás a causa de lo separado y largo de sus ramas, sólo pobladas en los extremos, nos instalábamos, tomándolos por tiendas. ¡Alegres bienteveos desde donde, enterrados los libros y la ropa, bajábamos a la orilla ya desnudos, libres de teoremas y ecuaciones! ¡El mar de Cádiz! ¡Qué armonía, qué rayadora claridad me traen estas palabras! (Y también, cegador, el soneto de Lope:

Esparcido el cabello por la espalda,

que fue del sol desprecio y maravilla,

Silvia cogía por la verde orilla

del mar de Cádiz conchas en su falda…)

Sólo los niños ciegos, buenos y tontos del colegio no han conocido aquellas horas radiosas, llenas de viento y sales, tembladoras del blanco de las salinas hacia Puerto Real y la isla, suficientes para empapar toda la vida de una infinita luz azul, ya imposible de desterrarla de los ojos. Cuando me muera, si es que a mi cuerpo no lo manda a la nada una bomba de Europa, que me abran los ojos suavemente; ésos verán cómo se les albean los dedos de espuma de la playa y las uñas de fina arena; y en mis pupilas, igual que dos minúsculos esteros de cristales, con mis ciudades primorosas en círculo, balanceadas de mástiles y chimeneas.”

La arboleda perdida. Memorias, Rafael Alberti, Editorial Seix Barral

 

 

 

Arthur Miller

 

“Vam trobar un pis gran i molt barat al costat del riu East. De seguida s’hi va crear una rutina: Marilyn passava els matins amb l’analista i les vesprades al pis dels Strasberg, on Lee li donava classes privades que duraven hores. De tant en tant anàvem a Brooklyn a veure els meus pares, que de seguida anaven a avisar els veïns perquè, vençuts per la vergonya, admiraren Marilyn. El carrer s’omplia de xics que la victorejaven  en sortir de la casa. Se sentia molt a gust amb aquella gent normal i estimava molt el meu vell pare, que s’animava només veure-la. Sempre li havien entusiasmat les persones de pell clara i sabia apreciar les dones belles, però era la seua indiscutible tolerància paternal el que li donava certa seguretat a ella. Anava sempre amb una grapejada foto de periòdic en què apareixia amb Marilyn i li l’ensenyava a tot el qui es trobava pel carrer. Era víctima de la susceptibilitat dels anys, la qual cosa suscitava una gran tendresa en ella, que s’oblidava de totes les tensions quan s’acomodava al sofà al costat del meu pare. Quan estava amb ella, les agostades emocions de l’ancià es despullaven de la seua languidesa. Ella m’obria els ulls a la sensibilitat planera i el bon gust del meu pare pel que feia al teatre, i també a les seues sensates opinions sobre els actors. Una vegada més observava l’estimulant i poc sensibler que era en comparació amb ma mare i el poc que es deixava enganyar per les actuacions tramposes i els guions de cinema sense intel·ligència.”

Timebends, Arthur Miller

 

Carla Fibla García-Sala

“La vuelta a Madrid fue extraña. No sentía que estuviera regresando a mi país de origen, seguramente porque siempre tuve la suerte de crear hogar en los sitios donde viví. La condición privilegiada, con un trabajo y un proyecto de vida definido, con la que llegué a los lugares a donde emigré lo facilitó todo. De hecho, fue el regreso a España el que carecía de planificación profesional: la incertidumbre de empezar de nuevo, con experiencia en la mochila pero desconociendo el panorama mediático y la involución que la información internacional, a la que llevaba dedicándome desde hacía veinte años, me deparaba.

Y cuando empecé a pasear por el barrio en el que iba a vivir, en los parques cercanos, las plazas, la mirada se me iba sin remedio a las personas de otros países, sobre todo a las de origen árabe y africano, con las que había convivido tanto tiempo y a las que, sin duda, ya echaba de menos. Me gustaba escuchar una conversación en árabe entre dos mujeres, o comprobar la presencia en tiendas y restaurantes de personas de diferentes países. Empecé a observar qué tipo de adaptación se había generado, a interesarme por la situación en qué vivían las personas migrantes en mi nuevo hogar. Y el acercamiento partía de que, a pesar de haber nacido en este país, de conocer el idioma, las costumbres y actitudes de su población, me sentía extraña, fuera de lugar, en un espacio indefinido e incapaz de establecer una conexión real con mi entorno. Viajaba con facilidad, acudía a lugares reconocibles, recibía el cariño de los que llevaban tiempo sin formar parte de mi cotidianidad, pero la forma de vida era tan diferente que apenas encontraba asideros a los que agarrarme.”

Mi hogar es cualquier parte, Carla Fibla García-Sala, editorial Libros.com

Willa Cather

«Mitja hora més tard, Paul sortia de l’avinguda Negley i baixava lentament per un dels carrers laterals, allunyat de la via principal. Era un carrer molt respectable, on totes les cases eren exactament iguals; on els negociants de modestos mitjans engendraven i educaven grans famílies de xiquets, els quals anaven a l’Escola Litúrgica per a aprendre un catecisme abreujat i ser iniciats en l’aritmètica; tots eren tan semblants, tan semblants, com les seues cases, i dels qui podria dir-se que semblaven tallats d’una mateixa peça de tela per la monotonia en què vivien. Paul mai no recorria el carrer Cordelia sense sentir un sotrac de mal humor. Sa casa estava al costat de la del ministre Cumberland. Aquella nit s’hi aproximava posseït d’un enervat sentiment de derrota, el mateix desesperat sentiment, que sempre experimentava en tornar a casa, d’estar submergit en la lletjor i en la vulgaritat. Només entrar al carrer Cordelia va sentir que les aigües queien amb més força sobre el seu cap. Després de cada una d’eixes orgies de vida, patia la depressió física que segueix a l’excés; el fastig dels llits respectables; dels àpats vulgars, d’una casa envaïda per la massa incolora i insípida de tots els dies de l’existència; un morbós desig de coses gelades, de llums suaus, de flors fresques…

Quant més s’apropava a la casa, més apartat se sentia Paul de tot allò: del seu lleig dormitori; del desagradable quart de bany, amb els tubs de zinc llardosos, l’espill trencat i les claus de l’aigua sempre gotejant; del seu pare, dalt de l’escala, amb les peludes cames sortint per baix de la camisa de dormir i els peus ficats en les sabatilles de tela. Tornava més tard del que era el seu costum, i això donaria lloc, amb tota certesa, a investigacions i retrets. El xic es deturà per uns instants davant la casa. S’adonava que li seria impossible dirigir la paraula al seu pare aquella nit. No, no hi entraria. Diria al seu pare que no havia tingut diners per a l’autobús i que, com plovia tant, s’havia anat a casa d’un company i hi havia passat tota la nit».

“Paul’s Case”, The Troll Garden

 

Enric Valor

El mes d’agost va proporcionar a la vila, ampla, callada, i ensopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard en tard. Dona Berta Mauri i Alemany havia mort a migjorn, en l’hora aturada i calorosa del poble llaurador lliurat a la batuda dels cereals. Mosques i pallús impalpable suraven en l’aire quasi immòbil; a les eres pròximes, polsegueres, lentes i un baf blanquinós i amb olor de fecunditat que s’exhalava de les messes martiritzades, pujaven al cel rutilant, com una ofrena; per les boques entreobertes dels oficiants del ritus ceresià ‒on no faltaven les sacerdotesses‒, cofats amb capells amples com a para-sols, sorgia una lletania endormiscada de cançons; i el trot sord de les mules en feia el contrapunt juntament amb el zumzeig dels trills de tallants pedres fogueres recalfats sobre les lluents tiges.

Un fort alè de vida i de plenitud bategava dins aquella calma virgiliana. I dona Berta havia mort precisament llavors, no quan manen els cànons, és a dir, no quan comencen a caure les fulles acolorides de la tardor. L’estiu xardorós, el norantè de la senyora, havia fet malbé el vell rellotge dins el seu pit en una curta agonia, com una lleu distracció del cor en la rutina de pegar el seu tic-tac fatigat i incoherent. Ja havia acabat el viatge per la vida d’aquest món aquella dona capritxosa i autoritària, la qual  havia estat tan independent que ni tan sols havia volgut sotmetre la seua llibertat de dona rica i intel·ligent al jou del matrimoni, com havien fet també algunes altres dames en aquell medi rural i tradicional tan fortament propici.

Havia posseït des de sempre una gran fortuna en béns arrelats a terra ‒masos, boscos, cases‒. Els seus rampells havien estat coneguts a bastament per tots els seus conveïns, així com la seua filosofia de vida, no gaire estranys i inconseqüents per cert: dogma i rigidesa per a criats i proïsme, cap comprensió per a les debilitats de la parentela pobra, molta indulgència envers les pròpies errades, que ella disculpava davant seu mateix ‒i fins i tot secretament amava‒ com a delicioses expansions i bogeries de joventut.

Sense la terra promesa, Cicle de Cassana, Tàndem edicions

Sandra Aza

CAPÍTULO 1

El Parto

 

  1. Madrid, uno de febrero del año 1621 de Nuestro Señor.

 

La tormenta arreciaba con tal violencia que el cielo parecía presto a derrumbarse sobre la tierra.

Luisa procuraba serenarse, pero el pánico había logrado entumecer su coraje y, lejos de serenarse, temblaba. Y no solo su coraje andaba entumecido. Su cuerpo sufría el mismo mal y, a resultas de ello, además de temblar de miedo, también temblaba de frío.

El gélido viento le azotaba el rostro, lloraba lágrimas de nieve, goteaba escarcha por la nariz y su boca achicaba relente expulsando nubes de vaho.

Renqueante y encorvada, vagaba sin rumbo fijo. El parto se avecinaba y no se sentía capaz de afrontarlo. No así. Sola, de noche, al raso, bajo un temporal y en pleno invierno.

¡Y menudo invierno! No recordaba ninguno tan sañudo.

Su padre siempre decía que el hambre tenía poderío suficiente para rendir al espíritu más bizarro en cualquier época del año, pero que, cuando diciembre abría la puerta al invierno y este entraba en el calendario vestido de ocasos eternos e impías temperaturas, aquel creador de esqueletos agonizantes que era el hambre hallaba magníficos aliados en su conjura contra la vida.

Y no le faltaba razón; al menos en lo referente a ese invierno de 1621, porque los aliados habían llegado desplegando tales bríos que el ejército enemigo estaba haciendo estragos en la Villa y Corte.

A diario decenas de indigentes hincaban rodilla ante los tres almirantes de la muerte: el hambre, el frío y la noche. Quizá, por eso, en la desventurada liga que formaban los prisioneros de la calle, nadie se despedía del sol hasta mañana. Tampoco Luisa. Al igual que sus compañeros, temía no volver a verlo, segura como estaba de que la Parca acechaba y de que, en algún momento, aprovechando las penumbras de la luna, se deslizaría sibilina entre sus costuras, le incautaría el sueño y lo trocaría en eterno.

Pensando que acaso el sueño eterno fuera menos enojoso que el terror a sumirse en él, Luisa continuó su errante peregrinar. De repente, tropezó con un cadáver y cayó de bruces.

—¡Condenada ironía! —masculló, ofuscada—. El cuerpo de los demás rindiéndose a la muerte y el mío bullendo vida, ¡mal rayo me parta!

No la partió ningún rayo, pero un agudo pinchazo sí la dejó yerta.

—Si el Altísimo no se hubiera olvidado de una servidora, me traería a los del Pan y el Huevo —jadeó, apretándose la abultada barriga—. Son los únicos que, en vez de internarme en la Galera, me ayudarían a parir y después me permitirían marchar.

La ronda nocturna de la Santa y Real Hermandad del Refugio y Piedad, popularmente conocida como la Ronda del Pan y el Huevo, era una institución muy querida en Madrid.

Isa Tròlec

«Al remat, una xiqueta omplia la casa on vivien mon pare i ma mare, que, per altra banda no era massa gran. Una porta de fusta corcada a l’entrada, una cortina de fil que em bolcava de grisos i blancs i grocs de safrà i sagí quan tornava de vore el xicot. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Quan venia del carrer, com no he estat mai una gata, vull dir que mai no he vist un pam més enllà del nas, notava que era dins de casa per la frescoreta que hi feia i perquè entropessava amb la cortina. Tot era foscor i taulellets blancs i negres solcats per pedres més grans que jo. Per damunt dels solcs passava el matxo i el carro de mon pare ple de sacs de garrofes. Els taulellets s’omplien de peçons de garrofa, de fils de sacs. I ma mare els agranava. Però com eren poc llustrosos i on vivien l’aigua no era abundant, sinó que més prompte escassejava, els esforços anaven a terra. I no li lluïen gens.

Entrant a mà dreta, un canterer de fusta fet per mon pare. Mon pare ‒això trobe que no ho he dit‒ sabia fer de tot. Damunt del canterer, dos pitxers. L’un amb floretes blaves on jo bevia. L’altre, blanc, on bevien ells. Mon pare i ma pare deien que beure en gots de majors era un perill pels xiquets, que les baves apegaven malalties als monyicots. El canterer tenia 8 forats. I 8 cànters plens d’aigua fresqueta. Quan es buidava un, ma mare, amb una capçana, anava a la font i l’omplia. I mon pare amb una corda al muscle, en duia dos: l’un davant, l’altre darrere. Una volta, vaig provar amb una capçana al cap… i vaig trencar el cànter… vaig tornar a provar i en vaig trencar un altre.

Mon pare, ja vist que no tenia la traça de ma mare, va dir que no anara més a la font o els deixaria sense cànters. I jo omplia la canterella, que era prou difícil de trencar perquè no la duia al cap.»

Mari Catúfols, Isa Tròlec, Eliseu Climent, editor

El silenci trencat

Quan el seguici, format pel cotxe fúnebre i el dels acompanyants amb Maria Tarascó, Biel i Eduard Fauquet, endegà la marxa per a dirigir-se al crematori de València, la resta d’assistents al comiat romangueren a la plaça mirant hipnotitzats els cotxes fins que van desaparèixer en girar la cantonada, llavors, després de comentar el que havien viscut, cadascú retornà als seus quefers i la plaça tornà a l’activitat usual.

Els ocupants del cotxe que anaven a València per a assistir a la cerimònia de comiat al crematori del Cementiri General de la ciutat, restaren en silenci al llarg de tot el trajecte. Eduard ocupà el seient del copilot mentre que Biel anava darrere amb Maria Tarascó. Rosalinda, la seua cosina, havia volgut acompanyar-la però com li digué Maria: «Amb una vella de qui encarregar-se’n, ja tenen prou els homes.» El cotxe era ample i còmode. El xofer amb el seu uniforme auster i negre, que fins i tot incloïa gorra de plat, anava atent al cotxe mortuori que marxava a poc a poc, solemnement, davant. A la carretera, quan altres vehicles els passaven, en veure l’automòbil amb el taüt dins, acceleraven la marxa per a allunyar-se’n al més ràpidament possible. Els cotxes de morts sempre són incòmodes perquè ens recorden quelcom que intentem ignorar cada dia, que nosaltres també tindrem el mateix final. Que un dia morirem.

El silenci trencat, NPQ Editores

L’hora del te

Tea Time: Tradition, Presentation, And Recipes

Un glop de te

La llegenda i la majoria de fonts atribueixen a l’emperador xinès Shen Nung  (segle 28 aC) el descobriment del te. Home escrupulós, sempre feia bullir l’aigua potable, convençut que això el protegiria de la malaltia prevalent de l’època.

Un dia, mentre feia una gira per les províncies, Shen Nung va demanar als criats que li bulliren aigua. Van fer un foc usant branques d’una camèlia propera. Alguns dels extrems de les branques van escapar del foc i es van enlairar. Portades per una brisa que passava, algunes fulles de les branques van caure dins de l’aigua que estava escalfant-se. L’aroma que sorgia de l’olla va captar l’atenció del emperador. Intrigat, va beure una mica del brou. Immediatament captivat pel gust i la refrescant qualitat del beuratge, l’emperador va saber que havia descobert quelcom de gran importància.

Els xinesos coneixien les fulles de camèlia, que s’utilitzen en verdures i molt probablement com a part dels compostos medicinals. Però fins al descobriment de l’emperador, les fulles mai havien estat usades com a ingredients d’una beguda calenta i refrescant. La notícia del descobriment de l’emperador es va estendre ràpidament per tota la Xina i aviat tothom va provar la beguda. Al cap de poc temps, el te ‒conegut com a Ch’a‒ es va convertir en una part important de la cultura xinesa. Cerimònies com Cha-no-yu van ser ideades per a formalitzar el servei del beuratge i les comunitats religioses usen el te com a ajuda a la meditació. Quan van passar els segles i es va obrir el comerç amb l’Oest, l’estatus del te va augmentar. El te es va introduir a l’Europa continental durant l’època isabelina, però no va arribar a les costes angleses fins als anys 1657-1660. Aquest retard va ser peculiar, atès que Elisabet I, conscient de la importància futura del te, va fundar la Companyia de les Índies Orientals el 1600.

Tea time, Tradition, Presentation, and Recipes, M. Dalton King, Running Press