Els quaderns escolars de Maria

El llibre Els quaders escolars de Maria, com diu el subtítol L’escola de Benigànim i el seu patrimoni historicoeducatiu (1933-1936), és més que la recopilació dels quaderns d’una nena que estimava l’escola tant com per a haver guardat els seus quaderns tota la vida, i que malauradament la guerra va tallar les seues possibilitats de continuar estudiant. Aquest llibre és també «… la història de l’ensenyament a Benigànim des dels seus inicis, allà pel segle XVII, fins a la Guerra Civil. Per què fins a 1936?  Perquè la llavor i també l’ànima d’aquest treball han estat uns quaderns que han romàs vuitanta anys al calaix de l’armari de casa de Maria: uns papers que, en el seu moment van ser el treball quotidià, els “deures” de cada dia de l’alumna Maria a l’escola del seu poble, en els anys de la II República. Darrere d’aquests fulls, darrere del quefer diari dels alumnes i dels mestres hi havia una proposta pedagògica certament innovadora: que l’alumne gaudirà aprenent i que el mestre acompanyara i deixara fer.

La primera part del llibre analitza la història escolar del poble i en la segona presentem, a manera de facsímil, els quaderns que Maria va confeccionar a l’escola de Benigànim, i que ben bé poden representar la generació d’alumnes de la II República.»

 

 

       

Els quaderns escolars de Maria, Edicions 96

 

Truman Capote

«Wells estava aclaparat. Com al final descriuria la seua reacció ‘a penes podia creure-ho’. I tanmateix tenia molt bones raons per a fer-ho, perquè no sols coneixia la família assassinada sinó que sabia perfectament qui havia estat el seu assassí.

Tot va començar molt de temps enrere: feia onze anys, segons recordava, en la tardor de 1948, quan Wells tenia dinou anys. Segons recordava, en aquella època ‘recorria d’una banda a altra el país, treballant en el que li anava sortint.’

‒El cas és que un dia em vaig trobar a l’oest de Kansas. Prop de la frontera amb Colorado. Buscava feina, i preguntant ací i allà  em van dir que potser pogués ocupar-me de peó a la granja River Valley. Així és com li deia ell a la seua granja; el senyor Clutter, em referesc. I em va donar la feina. Vaig estar-hi un any, aquell hivern, com a mínim. I quan vaig anar-me’n fou perquè sentia que no em podia estar quiet. Necessitava moure’m. No perquè hagués tingut cap problema amb el senyor Clutter. Em tractava molt bé, com a tot el mon que treballava per a ell; si per exemple anaves una mica curt de diners abans del dia de la paga, t’avançava un bitllet de deu o de quinze. Pagava bé, i si ho mereixies sempre estava disposat a donar-te una prima. El cas és que el senyor Clutter m’agradava molt. Tota la família. La senyora Clutter i els seus quatre fills. Quan els vaig conèixer, els dos petits (els assassinats: Nancy i el xic de les ulleres) encara eren molt menuts; pot ser que tingueren cinc o sis anys. Les altres dues xiques (una es deia Beverly; l’altra no me’n recorde) estaven ja en secundària. Una família molt bona, bona de veres. Mai no els he oblidat. Quan me’n vaig anar era ja 1949. Em vaig casar. Em vaig divorciar. Em cridaren a files. Van passar altres coses. El temps passà, podríem dir, i el 1959 (el juny del 59), deu anys després de la darrera vegada que vaig veure el senyor Clutter, m’enviaren a Lansing. Per furtar en una botiga d’electrodomèstics. El que pretenia…, bé, el que volia era fer-me amb uns quants tallagespes elèctrics. No per a vendre’ls. Tenia planejat muntar un negoci de lloguer de tallagespes. Ja sap, per a tenir alguna cosa permanent, quelcom propi. Tot em va sortir malament, és clar; tret d’aquesta sentència de tres a cinc anys. Si no m’hagueren ficat a la presó mai no hauria conegut Dick, i potser el senyor Clutter  no seria ara sota terra. Però així estan les coses. En fi… El cas és que vaig conèixer Dick.»

In Cold Blood, Truman Capote   

Friedrich Nietzsche

«Capítol tres

4

He somiat amb la mort de ma mare, però sota les circumstàncies en què em trobe, tot és possible, fins i tot probable, que ella em sobrevisca. La meua mare ‒però realment he de posar sobre el paper tota la porqueria imaginable i inimaginable que surt de la ment humana  només recordant aquesta paraula? Tot el que puc pensar relacionat amb ma mare, així és que cel ajuda’m, si és que el cel és en algun lloc, és que la mort del meu pare, menys de sis anys després de casar-se amb ell, ella tancà la porta del seu úter a tots els homes i mirà amb hostilitat cada mascle que vingués suplicant sense paraules amb mans i ulls. Només jo era l’única forma masculina que ella podia mirar amb aprovació (i, algunes vegades, vaig pensar, que amb anhel) creant una presó per a mi que només qui haja crescut en una casa com aquesta pot entendre.

5

En aquest punt la majoria dels burgesos s’haurà posat vermella i plorarà per mi, o em dirà que pot sortir-se’n. “Què pot importar-te el que ta mare haja fet amb la seua vida, ingrat miserable?” Comprenc la seua ràbia i la respecte, però li he de respondre que el que ma mare fera amb la seua vida em concerneix molt en la mida en què incideix en la meua vida, en la vida de la meua germana, i en la vida de tots els qui es van relacionar amb nosaltres. Si la meua mare no hagués fet fora l’amor de la nostra casa, obligant la meua germana i a mi a buscar-lo entre nosaltres, almenys dues persones que van viure en la misèria total, haurien pogut trobar una mica de felicitat en la Terra, i almenys una, n’estic segur, no s’haguera suïcidat.

Capítol vuit

2

No se’m va acudir sospitar que la intimitat entre Elisabeth i jo podia ser coneguda per alguns membres de la meua família (o de les principals figures de les nostres vides, no relacionades amb nosaltres per llaços de sang) fins el dia en què la tia Rosalie em va cridar a l’habitació de la casa on es moria. No em va sorprendre que ella demanés a ma mare que la deixés a soles amb mi. La tia Rosalie sempre s’havia elegit el meu suport, el vincle entre la meua vida a casa i els horitzons més amplis que em temptaven. Només  puc fer justícia a la conversa que vam tenir reproduint-la sencera.

‒Tu saps que m’estic morint, Fritz, sospirà.

‒Espere que no, tia Rosalie, vaig dir fervorosament.

‒L’esperança no ajuda. De fet m’estic morint i només acceleres la meua mort si em fas anar a través d’aquest tipus de porqueria sobre el que pot ser i el que no. És important reconèixer que m’estic morint, que tu vas a viure. D’acord? Ens entenem?

‒Sí, tia Rosalie.

‒Vull que sàpigues que vaig a deixar-te una gran quantitat dels meus diners. Que t’hauria d’ajudar en els moments difícils.

‒Moltes gràcies tia Rosalie.

‒Amb el teu pare mort, tu ets l’únic cap de la família. Estic segura que ell hauria volgut  que jo fera exactament el que estic fent. Però no és per això pel que t’he cridat.

Hi havia quelcom en la seua veu de qualitat tan ominosa que no podia inclinar-me cap a davant i mirar-la.

‒Necessitaràs tot el teu coratge per a seure en silenci i escoltar el que he de dir-te, continuà. I et farà bé oir i callar. No és moment de negacions o discussions, Fritz, perquè  el que et vaig a dir és simplement la veritat i no tindria cap sentit que em fes discutir-ho. Jo no soc molt forta, i no voldràs que malbarate la poca energia que em queda. Així és que escolta amb atenció, Fritz. He sabut des de fa bastant temps el que ha estat passant entre tu i Elisabeth.

Malgrat estar advertit, gairebé en vaig caure de la cadira, mentre pronunciava fredament l’última frase.

‒Ho vaig saber accidentalment, Fritz, continuà. No t’he espiat. I no cal que ho negues, perquè no vaig a reganyar-te. He volgut parlar-te’n en diverses ocasions, però em sentia massa gran i no sabia com fer-ho. D’alguna manera t’he espiat, perquè una vegada que vaig conèixer que als dos us feia falta no us vaig poder ajudar, per una sèrie de raons, tot procurant determinar si havíeu deixat la inclinació. Heu estat llargs períodes separats però heu tornat tan aviat com heu trobat l’oportunitat. T’he dit que no vaig a reganyar-te. Però com puc ajudar-te si no et dic que això no és bo per a ningú de vosaltres?

No vaig fer res per a interrompre-la.

‒Ets prudent mantenint-te en silenci, Fritz, continuà. No hi ha res que pugues afegir-hi o sostreure del que jo he vist amb els propis ulls. Hi ha una paraula terrible per a aquesta mena de relació entre germà i germana, i moltes més pitjors que no usaré. Continue estimant-te, Fritz, i tinc moltes esperances en tu. Només et diré una cosa. Si tu continues pecant amb la teua germana, poc a poc perdràs la teua ànima immortal. Atura’t.»

My sister and I, Boar’s Head Book, New York

Laura Esquivel

esquivel

Dicen que Tita era tan sensible que desde que estaba en el vientre de mi bisabuela lloraba y lloraba cuando ésta picaba cebolla; su llanto era tan fuerte que Nacha, la cocinera de la casa, que era medio sorda, lo escuchaba sin esforzarse. Un día los sollozos fueron tan fuertes que provocaron que el parto se adelantara. Y sin que mi bisabuela pudiera decir ni pío, Tita arribó a este mundo prematuramente, sobre la mesa de la cocina, entre los olores de una sopa de fideos que estaba cocinando, los del tomillo, el laurel, el cilantro, el de la leche hervida, el de los ajos y, por supuesto, el de la cebolla. Como se imaginarán, la consabida nalgada no fue necesaria pues Tita nació llorando de antemano, tal vez porque ella sabía que su oráculo determinaba que en esta vida le estaba negado el matrimonio. Contaba Nacha que Tita fue literalmente empujada a este mundo por un torrente impresionante de lágrimas que se desbordaron sobre la mesa y el piso de la cocina.

Como agua para chocolate, Salvat editores

Gabriel García Márquez

Gabriel García Márquez     

Cuando el funcionario de inmigración abrió mi pasaporte tuve el presagio nítido de que si levantaba la vista para mirarme a los ojos iba a darse cuenta de la suplantación. Había tres mostradores, todos atendidos por hombres sin uniforme, y yo me había decidido por el más joven, que me pareció el más rápido. Elena se metió en una cola distinta, como si no nos conociéramos, porque si uno de los dos tenía problemas el otro saldría del aeropuerto para dar la voz de alarma. No fue necesario, pues era evidente que los funcionarios de inmigración tenían tanta prisa como los pasajeros para que no los sorprendiera el toque de queda, y apenas si miraban los documentos. El que me atendía a mí no se detuvo siquiera a examinar las visas, pues sabía que sus vecinos uruguayos no las necesitaban. Puso el sello de entrada en la primera hoja limpia que encontró, y en el momento de devolverme el pasaporte me miró fijo a los ojos con una atención que me heló las entrañas.

   –Gracias– dije con voz firme.

   Él me respondió con una sonrisa luminosa:

   –Bienvenido.

Las maletas estaban saliendo con una rapidez que hubiera parecido insólita en cualquier aeropuerto del mundo, porque también los funcionarios de aduana querían llegar a sus casas antes de la queda. Yo cogí la mía. Luego la de Elena –pues estábamos de acuerdo en que yo saldría primero con los equipajes para ganar tiempo– y llevé ambas hasta la plataforma de control de aduana. El controlador estaba tan apurado como los pasajeros por el toque de queda, y en vez de registrar las maletas incitaba a los viajeros a salir de prisa. Me disponía apenas a poner las mías en la plataforma cuando me preguntó:

  – ¿Viaja solo?

Le dije que sí. Él echó una mirada rápida a las dos maletas y me ordenó con voz urgente: “Ya, váyase”. Pero una supervisora que no había visto hasta entonces –una cancerbera clásica, de uniforme cruzado, rubia y varonil– gritó desde el fondo: “Registra a ése”.

La aventura de Miguel Littín clandestino en Chile, editorial Grijalbo Mondadori

Josep M. Illa i Monné

207

«Havia perdut l’esma del temps. El diagnòstic del metge de capçalera, per ser d’home vell, inversemblantment pragmàtic i concís: «No hi ha res a fer». El metge especialista, amb una minuta a la sala d’espera amb tot de cursets, convencions i simposis realitzats, també fou concloent:

─Vostè és home d’estómac a prova de bomba. No tinc perquè farcir-li la caça, ni servir-la amb delicadeses. Vostè està al pot.

Seguint el seu argot culinari, vaig dir:

─Com un faisà a sol i serena, vaja. Quasi madur del tot.

─Vostè ho ha dit ─continuà decidit; i amb aquest tarannà va precisar─: com un ou corromput. Només la seva immensa còrpora contradiu les meves conclusions.

Em vaig mirar el doctor, amb una oliva al coll enquistada, la cara contreta, la pell tibant. Aquell home devia tenir un fetge com una rajada, o, pel coll d’ànec generós i de gros calibre, un fetge atapeït per fer-ne foie-gras del bo. Aquell home tenia cara d’estar carregat de colesterol i segurament no podria donar sang, perquè li sortiria com el cuquet d’un tub de llet condensada. Aquell home, damunt de cobrar-me un ronyó, tenia pinta de paó entonat; i, com que pel que em deia jo ja era carn per esquarterar amb bisturí, li havia de perbocar les espècies que m’amanien el coll. I vaig fer:

─Vostè, senyor, és truja o porc mascle? Vull dir: és metge o doctor?»

En pijama no si us plau…, Editorial Laia

 

Emilio Salgari

descarga

La xalupa tripulada per Van Gulp ja era gairebé a mil passos de distància, però els corsaris no es desanimaven fàcilment, especialment perquè sabien que només hi havia un remador capaç de competir amb ells en aquella fatigosa maniobra, és a dir l’indi. Els dos oficials i el governador, acostumats només a manejar les armes, no podien ser de gran utilitat.

Tot i que estaven cansats per aquelles llargues marxes i afamats, Van Stiller i Carmaux havien posat en joc la seva poderosa musculatura, imprimint a la canoa una celeritat prodigiosa. El Corsari, assegut a la proa amb l’arcabús entre les mans, els animava incansablement amb la veu cridant:

─Endavant, valents… Van Guld no se’ns tornarà a escapar i jo seré venjat!… Recordeu-vos del Corsari Roig i del Verd!…

La canoa saltava sobre les amples onades del llac, avançant cada cop més de pressa, solcant impetuosamnent, amb l’aguda proa, les crestes escumejants.

Carmaux i Van Stiller remaven amb furor, sense perdre un instant, tensant els músculs, apuntalant els peus. Estaven segurs que guanyaven terreny sobre la xalupa adversària i no afluixaven el ritme, tement que algun esdeveniment imprevist permetés al governador d’escapar una vegada més d’aquella aferrissada persecució.

El corsari negre, Edicions de la Magrana, traducció de Jaume Creus

Invasió Subtil

La invasió subtil

 

«Nosaltres dos

Potser l’home canta en els moments d’intimitat per no pensar, per no submergir-se en aprofundiments torbadors. Sota la dutxa, davant el mirall a l’hora d’afaitar-se o en qualsevol instant de treva brindat per la solitud.

Aquest rostre emblanquit per l’escuma de sabó és el meu. Després de tants anys de donar-li audiència no en puc dubtar. Però hi ha alguna cosa… M’acosto al mirall, em miro el fons dels ulls i em ve fred a l’espinada. «“M’agradaria de fer-me amic de mi mateix ─penso─. Una bona coneixença, sortir junts, parlar de tu a tu amb tota franquesa…»” Ep! És el moment de cantar i ataco un tema folklòric en versió modernitzada. No em quedo content, sóc objectiu. M’ha fallat la prova de despistar i, temerari, em torno a mirar fixament. Ell és allí, aquí, a fora i a dins. Em sabria greu que s’adonés del meu desconcert! Continua afaitant-se nerviosament, es talla i això ens lliga: la gota de sang que li surt de la galta correspon a una ferida que em cou a mi.”

Invasió subtil i altres contes, Pere Calders

Joanot Martorell

Tirant lo Blanc

 

“Capítol CCXVIII

La resposta que féu la princesa a Tirant

(…) E finit lur parlament se n’entraren en la cambra hon era la princessa ab grans rahons ab la Viuda Reposada, e no li pogué parlar. E conegué Stefaia no era ora disposta per parlar ab ella. Lo emperador, que sabé que lo contestable era allí, pensà Tirant hi devia ésser tanbé. Féu-los cridar e, com devien tenir lo consell, dix l’emperador:

─Anem a la cambra de Carmesina e allí veurem com stà, car huy tot lo dia no.s sent bé.

Lo conestable se mès primer. Aprés venia l’emperador e Tirant. Aprés tots los del consell, los qui anar-hi volgueren. E trobaren que la princessa stava jugant ab la Viuda a naÿps, apartades en hun cantó de la cambra. E aquí se asigué l’emperador, prop d’ella, demanant-li de son mal. E ella prestament li repòs:

─Senyor, com yo veig la magestat vostra, soptosament se parteix lo mal de mi. ─Girant los ulls devers Tirant e prenent-se a somriure.

E l’emperador pres gran plaer en les rahons de Carmesina e molt major com la véu en tan bona disposició. E aquí parlaren de moltes coses, e la princessa de bon grat responia en tot lo que Tirant li deya, car la Viuda Reposada li consellà fes festa a Tirant, no tant com solia de primer, mas domèsticament, així com als altres.”

Tirant lo Blanch (text de la primera edició 1490) Transcripció, coordinació i notes Albert Haus

«El crimen de Níjar, el origen de Bodas de sangre»

Crimen de Níjar

“La sala de la sección primera de esta Audiencia provincial, ha fallado en la causa por homicidio del juzgado de instrucción de Sorbas, porque resultando que José Pérez Pino, de 43 años, labrador de oficio, sin antecedentes penales y de buena conducta, entre diez y media y once de la noche del 23 de julio del año último, cuando se dirigía al cortijo llamado El Fraile, en término de Níjar, acompañado de su mujer, Carmen Cañadas Morales, José Pérez Pino para asistir a la concertada boda que horas después debía efectuarse de su hermano Casimiro con una hermana de la referida mujer, llamada Francisca Cañadas Morales, joven soltera de 26 años.

Llegados que hubieron a un sitio conocido por la Capellanía y por haber oído clara y distantemente en la soledad de aquel paraje y el silencio de la noche, la voz de Francisca, los expresados cónyuges se apearon de sus caballerías que montaban y se guardaron en sitio conveniente, amparados por las matas y palmitos que bordeaban el camino, observando desde allí, hasta que bien pronto se convencieron de que la referida Francisca marchaba en plan de fuga con su primo hermano Francisco Montes Cañadas, como así era en efecto.

Cuando los fugitivos estaban bien cerca del antedicho puesto de observación, les salió al encuentro José Pérez Pino, espantándose la caballería que juntos montaban éstos, cayendo violentamente al suelo, momento que José disparó tres veces consecutivas un revólver sobre Francisco, causándole otras tantas heridas, una de las cuales penetró a éste en la región craneana, lo que le originó la muerte de modo instantáneo, sin que se haya justificado si dicha arma corta la llevaba consigo José o el interfecto antes del suceso.

Mientras ocurría lo expuesto, la mujer de José Pérez Pino maltrataba de obra a su hermana, causándole diferentes erosiones.

Considerando la antes citada Sala que los hechos probados integran la comisión de un delito de homicidio del que es responsable José Pérez Pino, y debiendo apreciar en ésta la atenuante de arrebato y obcecación, falla la Sala que debe condenar y condena a José Pérez Pino a la pena de 8 años de prisión, un mes y un día de arresto mayor, cien pesetas de multa, accesorias y costas correspondientes, a más de 10.000 pesetas de indemnización a los herederos del interfecto.”

Carlos de Arce, Seuba Ediciones