Isa Tròlec

«Al remat, una xiqueta omplia la casa on vivien mon pare i ma mare, que, per altra banda no era massa gran. Una porta de fusta corcada a l’entrada, una cortina de fil que em bolcava de grisos i blancs i grocs de safrà i sagí quan tornava de vore el xicot. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Quan venia del carrer, com no he estat mai una gata, vull dir que mai no he vist un pam més enllà del nas, notava que era dins de casa per la frescoreta que hi feia i perquè entropessava amb la cortina. Tot era foscor i taulellets blancs i negres solcats per pedres més grans que jo. Per damunt dels solcs passava el matxo i el carro de mon pare ple de sacs de garrofes. Els taulellets s’omplien de peçons de garrofa, de fils de sacs. I ma mare els agranava. Però com eren poc llustrosos i on vivien l’aigua no era abundant, sinó que més prompte escassejava, els esforços anaven a terra. I no li lluïen gens.

Entrant a mà dreta, un canterer de fusta fet per mon pare. Mon pare ‒això trobe que no ho he dit‒ sabia fer de tot. Damunt del canterer, dos pitxers. L’un amb floretes blaves on jo bevia. L’altre, blanc, on bevien ells. Mon pare i ma pare deien que beure en gots de majors era un perill pels xiquets, que les baves apegaven malalties als monyicots. El canterer tenia 8 forats. I 8 cànters plens d’aigua fresqueta. Quan es buidava un, ma mare, amb una capçana, anava a la font i l’omplia. I mon pare amb una corda al muscle, en duia dos: l’un davant, l’altre darrere. Una volta, vaig provar amb una capçana al cap… i vaig trencar el cànter… vaig tornar a provar i en vaig trencar un altre.

Mon pare, ja vist que no tenia la traça de ma mare, va dir que no anara més a la font o els deixaria sense cànters. I jo omplia la canterella, que era prou difícil de trencar perquè no la duia al cap.»

Mari Catúfols, Isa Tròlec, Eliseu Climent, editor

El silenci trencat

Quan el seguici, format pel cotxe fúnebre i el dels acompanyants amb Maria Tarascó, Biel i Eduard Fauquet, endegà la marxa per a dirigir-se al crematori de València, la resta d’assistents al comiat romangueren a la plaça mirant hipnotitzats els cotxes fins que van desaparèixer en girar la cantonada, llavors, després de comentar el que havien viscut, cadascú retornà als seus quefers i la plaça tornà a l’activitat usual.

Els ocupants del cotxe que anaven a València per a assistir a la cerimònia de comiat al crematori del Cementiri General de la ciutat, restaren en silenci al llarg de tot el trajecte. Eduard ocupà el seient del copilot mentre que Biel anava darrere amb Maria Tarascó. Rosalinda, la seua cosina, havia volgut acompanyar-la però com li digué Maria: «Amb una vella de qui encarregar-se’n, ja tenen prou els homes.» El cotxe era ample i còmode. El xofer amb el seu uniforme auster i negre, que fins i tot incloïa gorra de plat, anava atent al cotxe mortuori que marxava a poc a poc, solemnement, davant. A la carretera, quan altres vehicles els passaven, en veure l’automòbil amb el taüt dins, acceleraven la marxa per a allunyar-se’n al més ràpidament possible. Els cotxes de morts sempre són incòmodes perquè ens recorden quelcom que intentem ignorar cada dia, que nosaltres també tindrem el mateix final. Que un dia morirem.

El silenci trencat, NPQ Editores

L’hora del te

Tea Time: Tradition, Presentation, And Recipes

Un glop de te

La llegenda i la majoria de fonts atribueixen a l’emperador xinès Shen Nung  (segle 28 aC) el descobriment del te. Home escrupulós, sempre feia bullir l’aigua potable, convençut que això el protegiria de la malaltia prevalent de l’època.

Un dia, mentre feia una gira per les províncies, Shen Nung va demanar als criats que li bulliren aigua. Van fer un foc usant branques d’una camèlia propera. Alguns dels extrems de les branques van escapar del foc i es van enlairar. Portades per una brisa que passava, algunes fulles de les branques van caure dins de l’aigua que estava escalfant-se. L’aroma que sorgia de l’olla va captar l’atenció del emperador. Intrigat, va beure una mica del brou. Immediatament captivat pel gust i la refrescant qualitat del beuratge, l’emperador va saber que havia descobert quelcom de gran importància.

Els xinesos coneixien les fulles de camèlia, que s’utilitzen en verdures i molt probablement com a part dels compostos medicinals. Però fins al descobriment de l’emperador, les fulles mai havien estat usades com a ingredients d’una beguda calenta i refrescant. La notícia del descobriment de l’emperador es va estendre ràpidament per tota la Xina i aviat tothom va provar la beguda. Al cap de poc temps, el te ‒conegut com a Ch’a‒ es va convertir en una part important de la cultura xinesa. Cerimònies com Cha-no-yu van ser ideades per a formalitzar el servei del beuratge i les comunitats religioses usen el te com a ajuda a la meditació. Quan van passar els segles i es va obrir el comerç amb l’Oest, l’estatus del te va augmentar. El te es va introduir a l’Europa continental durant l’època isabelina, però no va arribar a les costes angleses fins als anys 1657-1660. Aquest retard va ser peculiar, atès que Elisabet I, conscient de la importància futura del te, va fundar la Companyia de les Índies Orientals el 1600.

Tea time, Tradition, Presentation, and Recipes, M. Dalton King, Running Press

Günter Grass

Res de xoc saludable! En això no coneixen els meus gendres, els quatre. No estan casats amb les meues filles sinó, en secret, amb els seus cotxes. Els netegen, també diumenge, de dalt a baix. Es queixen de la més mínima abonyegadura. Parlen constantment d’altres trastos cars, Porsches i la resta, els que miren de reüll com si foren dones estupendes amb les quals pogueren fer una bauxa adesiara. I ara fan cua davant dels assortidors de benzina. La crisi del petroli! Quin impacte, li ho assegure. Un xoc sens dubte. I Gerard, que a part d’això parla com un apòstol salutífer ‒«Per l’amor de Déu, res de carn! Res de greix animal!»‒ i jura i perjura pel pa integral, va xuclar tant de temps de la màniga en transvasar uns bidons que va omplir també com a reserva, que estigué a punt d’intoxicar-se. Ganes de vomitar, mal de cap. Hagué de beure llet a litres. I Heinz-Dieter omplí fins i tot la banyera, per la qual cosa el pis empestava i la petita Sophie es va desmaiar.

Els meus estimats gendres! Els altres dos no son millors. Es lamenten contínuament perquè han limitat la velocitat a cent. I com en l’oficina de Horst només permeten una temperatura de dinou graus, creu que ha de tremolar com un fredolic. Per afegiment, el seu etern rondinar: ‒«La culpa la tenen els àrabs, eixos camellers!». Després son els israelians, perquè novament han fet la guerra, irritant els pobres saudites.

Mein Jahrhundert , Günter Grass, Alfaguara

Ignasi Riera

«L´HORA DEL RETORN

La memòria és fràgil. Sempre havia cregut que Joan Oliver i la seva dona havien tornat de l’exili l’any 1947. M’adono que vaig errat de comptes i que tothom em diu que no, que el retorn va ser el 1948. El meu germà Lluís m’aclareix l’embolic. «¿No te’n recordes? La tia Con va tornar l’estiu del 1947, quan nosaltres estiuejàvem a cal Puig Nou, de Centelles. Va tornar ella sola… L’oncle Joan va venir al cap d’uns mesos…»

L’Oliver ha explicat a Montserrat Roig per què es va decidir a tornar: s’enyorava massa: «Vaig decidir tornar perquè la meva dona, que havia passat al davant, em deia que ja ho podia fer sense perill. És a dir: jo no volia fer una quixotada, deixar-me agafar, fer com en Grimau, no. Jo no sóc un heroi, no tinc vocació de màrtir. Total, em va costar dos mesos i mig de presó i res més».

Va vendre tot el que tenia al pis. I l’operació el va deixar extenuat. Recorda aquelles actituds d’aus de rapinya, en una casa on troben ‒a l’hora del remate‒ més llibres que mobles. En Xavier Benguerel se l’enduu a dinar a un restaurant del barri perifèric, des d’on veuen el balcó del pis que havia estat «a casa», els darrers temps de Xile. Benguerel ho explica així:

El meu oncle Pere Quart, materials per a un retrat, Edicions La campana

Dashiell Hammet

 

Se li girà el turmell i va caure. El vent del sud, que bufava turó avall fuetejant els arbres de la vora de la carretera, va apagar la seua exclamació fins un sospir i li arrabassà el mocador mentre el feia desaparèixer  en l’obscuritat.

Als seus peus, al camí, jeia la seua sabata dreta. En ficar-se-la s’adonà que li faltava el tacó dret. Mirà atentament al seu voltant i després començà a buscar-lo, de grapes turó amunt, de cara al vent, amb una ganyota de dolor quan tocava el terra amb el genoll dret. Abandonà aviat i intentà trencar el tacó de la sabata esquerra, però no va poder. Tornà a ficar-se la sabata i es posà dempeus, d’esquenes al vent, recolzant-se contra la violència del vent i el pendent del camí. El vestit se li enganxava a l’esquena i voletejava davant seu. Els cabells li assotaven les galtes. Recolzant-se en la punta del seu unflat peu dret per a compensar el tacó perdut, continuà coixejant turó avall.

Woman in the dark, (1933)

Luis Goytisolo

 

«Un Trabajo, a veces, con algo en común con el del forzado, no más libre el preso que nosotros de abandonarlo, por más que nos preguntemos qué coño nos lo impide, qué coño hacemos sentados ahí, poniendo una palabra detrás de otra como una hormiga que acumula grano, afectados quizá por la llamada de la calle, esa calle como más amplia y clara sin el follaje de los plátanos, ahora desnudos y podados, como más despejada, cuando, pese al sol flojo y desvaído y a los cuellos de piel y a las bufandas ondeantes de los transeúntes, hay algo en la ciudad que nos hace caer en la cuenta que ya falta poco para la primavera. La escasa predisposición al trabajo, los pretextos que uno se busca, divagaciones, pensamientos a la deriva, recuerdos, el paseo con Matilde por el parque de Sceaux una tarde de verano, por ejemplo, entonces uno sale a comprar el Herald Tribune o Le Monde ‒si han llegado‒ y alguna revista ‒si no ha sido secuestrada‒ y a recoger de paso la correspondencia y, como si el cartero se hubiera propuesto brindarnos nuevos temas de evasión, transmisión del pensamiento, premociones, etcétera, nos encontramos con una carta de Matilde, sugerente incluso antes de abrirla, ahora que en París, por poco bueno que haya sido el invierno, deben estar apuntando ya los crocus y destacando en el verde el amarillo de las forsythias, ambientación que se diluye mientras uno va leyendo querido Raúl, ¿cuánto crees que puede durar un amor definitivo? Porque esta vez, y va en serio, creo que es definitivo. Pero me gustaría saber tu opinión, que os conocierais. ¿Tienes previsto algún viaje a París lo antes posible? Si no es así, quizá lo mejor sea que vayamos a España lo antes posible. ¿Está ya el mar como para bañarse? ¿Encontraremos hotel abierto en algún pueblo de playa? Más tuya que nunca, Matilde.»

Los verdes de mayo hasta el mar, Seix Barral

Terenci Moix

“Brindo por Alejandría, la del gran sueño literario, la del gran refugio clásico, la del disparate arquitectónico, y corro el necesario velo sobre el presente de una Alejandría reducida al destino, más bien triste, de una playa de moda. Las espléndidas villas de la colonización europea ‒con sus eclécticas arquitecturas‒ desaparecieron casi todas, víctimas de la piqueta y el creciente apogeo, junto al Mediterráneo, de espantosos rascacielos en el peor estilo Benidorm. La sociedad cosmopolita que refleja Durrell, en su magistral laberinto literario, salió con pies en polvorosa a partir de la revolución nasserista (que no supo oponer, en su lugar, ni siquiera una cultura proletaria: solo la incultura). Y apenas cuatro ruinas ‒más bien tristes‒ me recuerdan que, dos mil años antes de toda esta invención literaria, Alejandría fue el gran centro cultural del Mediterráneo. ¡Espléndido prestigio de la Nada!

Pero ese viaje no es tiempo perdido. Permanece, evanescente, la fascinación del híbrido que es, desde el principio de su historia, Alejandría Y aunque los espejos del «Hotel Cecil» no devuelvan ya, las imágenes fragantes de elegantísimas madamas imitando los modos de París, y aunque las academias donde floreció, con pompa, el neoplatonismo no tienen una sola ruina que las evoque, alguna magia especial, inmanente, ligera y única permanece en el solo nombre de Alejandría, the unforgotten city de Durrell. Con la edición completa de Alexandria Quartet en la mano, Enric Majó y yo recorrimos las calles de la ciudad soñada para ir reencontrando, aquí y allá, calles, memorias, frustraciones de invenciones (o su realización). Y el experimento demuestra curiosidades de altísimo turismo; por ejemplo: que en la gran arteria que fue la Rue Fuad (hoy Nasser) esquina a la tan citada Rue Nebi Daniel, no se encuentra, como quería Durrell, la barbería babilónica de Mnemjian, «el oráculo de la ciudad», sino una muy moderna sucursal de la Librería Hachette. Y se comprende por qué fue tan vital para Justine ‒nuestra Justine‒ abandonar el barrio árabe y triunfar, señorona, en la sociedad de los grandes bulevares europeos.”

Terenci del Nilo, Plaza & Janés

Cristina Morató

Mary Sheldom: La exploradora feminista

“La culpa de que la americana Mary Sheldom se hiciera exploradora la tuvo un insigne amigo de su padre, Henry Morton Stanley. Por aquel entonces el explorador y descubridor de las míticas Montañas de la Luna se encontraba en la cumbre de su carrera. Sus audaces aventuras africanas despertaban en los jóvenes la atracción por lo desconocido.”

[…]

(Mary Sheldom) “Se despide de su marido que prefiere esperarla cómodamente en su casa de Boston y zarpa rumbo a Mombasa, en la costa swuahili africana. A partir de este momento empiezan los problemas: ni en Mombasa ni en la isla de Zanzíbar encuentra porteadores que quieran acompañarla. Pero no es de las que se doblegan con facilidad y decide pedir ayuda al sultán de la isla (…). Consigue más de cien hombres (…). Sólo convence a una porteadora para que la acompañe en su travesía. La idea de formar una expedición integrada sólo por mujeres deberá dejarla de lado.

Mary parte con una caravana de ciento cincuenta y tres porteadores y pronto se revela como una gran estratega. En su caso le interesan más las personas que los paisajes maravillosos que desfilan ante ella. Quiere llegar al país de los masáis, a los pies del Kilimanjaro pero quiere que haya las menos bajas posibles. Así se preocupa constantemente de la salud de su gente, les vacuna contra la viruela, les cura las llagas, hace jornadas más cortas para evitar el agotamiento. Los porteadores que en un principio dudaban de ella, ahora la apodan cariñosamente «Bebe Bwana», la mujer jefe. Saben que es una experta tiradora y que puede defenderles en caso de peligro. También saben que si no la obedecen es capaz de castigarlos con dureza. En un momento del viaje los porteadores que encabezan la columna se niegan a seguir por temor a los masáis. May les amenaza con su pistola, pero es inútil, y decide castigar a los cabecillas mandándoles azotar. En su libro justificará esta actitud: «En total no azoté a más de diez hombres durante todo el viaje… Me di cuenta de que la disciplina sólo podía ser mantenida por la aplicación de castigos seguros y sencillos, según método que resulta familiar a esos hombres y que además era aprobado por todos. Cualquier discusión o tentativa de persuasión provocaban la ironía y el desprecio sin duda alguna porque su jefe, o sea yo, era una mujer.»

Viajeras intrépidas y aventureras, Cristina Morató, Ed. Plaza y Janés

James Joyce

‒Tres penics si’s plau.

La mà acceptà la glàndula tendra i humitosa i l’esmunyí en una butxaca del costat. Després es tragué tres monedes dels pantalons i les deixà damunt de la goma amb punxes. Allí es quedaren, foren comprovades ràpidament i ràpidament esmunyides, disc per disc, al calaix.

‒Gràcies, senyor. Fins a una altra.

Un bri de foc despert dels ulls de guineu li donava les gràcies. Ell apartà la vista un segon després. No, més val que no; Un altre dia.

‒Bon dia ‒digué anant-se.

‒Bon dia tingui.

Ni rastre. Esfumada. Tant se val!

Tornava per Dorset Street llegint atentament. Agendath Netaim: Plantacions. Per comprar extensos sorrals al govern turc i plantar eucaliptus. Excel·lents per a fer ombra, com a combustible i per a la construcció. Tarongerars i immensos camps de melons al nord de Jaffa. Pagues vuit marcs i planten pel teu compte un dunam de terreny d’olives, taronges, ametlles o llimones. Les olives, més barates; les taronges necessiten regadiu artificial. Cada any reps una remesa de la collita. El teu nom enregistrat per tota la vida com a propietari al llibre de la societat. En pots pagar deu al comptat i la resta en terminis anuals. Bleibtreustrasse 34, Berlin, W.15.

No hi ha res a fer. De totes maneres, una idea interessant.

Mirà el bestiar borrós en la calitja platejada. Polsim platejat de les oliveres. Dies llargs i tranquils; podar, madurar. Les olives es posen en pots, oi?  Me’n queden unes quantes de ca l’Andrews. Molly escopint-les. Sap quin gust tenen ara. Taronges en paper de seda col·locades en caixes. Llimones també. Cítrics. No sé si deu ser viu el pobre Citron de St Kevins Parade. I el Mastiansky amb la cítara vella. Unes nits ben agradables, passàvem llavors. Molly a la cadira de vímets del Citron. Plaent al tacte, fruita de cera, fresca, la tens a la mà, te l’acostes al nas i n’olores el perfum. Així, un perfum dens, dolç, feréstec. Sempre igual, un any darrera l’altre. I també aconseguim bons preus em va dir el Moisel. Arbutus Place; Pleasants Streets; vells temps plaents. No hi ha d’haver ni una falla, va dir. Fent un viatge llarg: Espanya, Gibraltar, la Mediterrània, Llevant. Caixes arrenglerades als molls de Jaffa, un home que les controla en un llibre, els estibadors de granotes tacades que les traginen. Ara surt el com-se-digui. Bon dia? No em veu. Un que coneixes just de saludar-lo, una mica pesat. Té l’esquena com la d’aquell capità noruec. No sé si el deuré trobar avui. Carro de regar. Per a provocar la pluja. Així en la terra com en el cel.

Ulisses, Editorial Leteradura, traducció Joaquim Mallafrè