Giovanni Boccaccio

Cinquena jornada

Novel·la quarta

Ricciardo Manardi és trobat per micer Lizio de Valbona amb la seua filla, amb la qual es casa, i amb el seu pare resta en pau.

(…)

Misser Lizo, en escoltar que la jove s’havia gitat, tancant una porta que de la seua cambra abocava a la galeria, se n’anà a dormir. Ricciardo, en sentir que pertot arreu les coses estaven tranquil·les, amb l’ajut d’una escala pujà al mur, agafant-se a unes volades d’altre mur, amb gran esforç (i perill si s’hagués caigut) arribà a la galeria, on calladament amb immens goig fou rebut per la jove; i després de molts besos es gitaren junts i durant la nit prengueren un de l’altre delectança i plaer, fent cantar el rossinyol. I com que les nits eren curtes i el plaer gran, i  ja pròxim el dia (la qual cosa no pensaven), escalfats tant pel temps com per l’enjogassament, sense tenir res damunt es van adormir, tenint Caterina amb el braç dret abraçat Ricciardo sota el coll i agafant-li amb la mà esquerra per la cosa que vosaltres molt us avergonyís de nomenar quan esteu amb homes. I tot dormint així sense despertar-se, arribà misser Lizio; i reordant-se que la seua filla dormia a la galeria, obri la porta silenciosament i digué:

‒Vaig a veure com el rossinyol ha fet dormir aquesta nit Caterina.

I sortint fora en silenci, alçà la gerga amb què estava amagat el llit, i es va trobar Ricciardo i Caterina despullats i destapats que dormien de la manera a dalt descrita; i coneixent bé Ricciardo, en silenci se n’anà a la cambra de la seua dona i la cridà dient:

‒Apa, dona, prompte, alça’t i vine a veure la teua filla que tan desitjosa estava del rossinyol que l’aguaitat tant que l’ha agafat i el té a la mà.

Diu la dona:

‒Com pot ser això?

Digué misser Lizio:

‒Ho veuràs si vens de seguida.

(…)

Decameró (1351-1353)

(Durant la pesta bubònica set dones i tres homes busquen refugi als afores de Florència, en una vil·la, durant deu dies. Per a passar l’estona, cada dia, cadascú contarà una història).

 

Manuel Puig

Capítulo II

México, octubre 1975

Nunca se me había ocurrido escribir un diario íntimo. Quién sabe por qué. Debe ser porque no tenía tiempo, aunque pensar sí, estoy pensando todo el día. La verdad es que soy una de esas personas, o mujeres, lo cual no sé si encaja en eso de persona, que están todo el día piensa y piensa. No hago más que reflexionar todo el día, pero eso sí, al mismo tiempo que hago otra cosa. No creo que todo el mundo sea así, no, imposible. Por ejemplo, si estoy eligiendo una manzana en el supermercado, no sé, le estoy dando una importancia bárbara, como si esa manzana, al servirla en una frutera de plata, o al morderla un huésped especial, o al ser digerida por mí misma, pudiese cambiar el rumbo de una vida, o de dos vidas. Y para qué hablar del momento de decidir entre un pañuelo azul y otro celeste, bueno, allí ya se está jugando el destino de la humanidad entera. ¿Manía por metafísica? ¿o aburrida, pavota superstición?

Antes un poco me divertía estar a merced de esas emboscadas del destino, pero en estas últimas semanas ya me han hartado. O yo me harté a mí misma con tanto peligro. Ya casi cinco semanas en cama. ¿Por qué me darán miedo los números impares? Debo estar empezando este diario por alguna razón en especial, pero no se me ocurre cuál.

Tuve que interrumpir un momento, el viento de golpe sopló muy fuerte por la ventana y se me volaron estas hojas sueltas. Me conviene un cuaderno, va a ser más práctico. Y llamé a la enfermera para que me alcanzara las hojas y entró cuando estaba contando hasta veinticuatro, que es múltiplo de dos, de cuatro, y de seis, así que seguramente este diario empieza bien. A todo esto, ¿por qué esa sensación de que los números pares traen mejor suerte?

Pubis angelical, Seix Barral

Marguerite Yourcenar

«Estimat Marc,

M’he arribat aquest matí a veure el meu metge Hermògenes, que tot just acaba de tornar a la Vil·la després d’un viatge força llarg per Àsia. L’examen havia de ser fet en dejú: havíem quedat a la primera hora de matí. Un cop m’he despullat del meu mantell i de la túnica, m’he ajagut damunt d’un llit. T’estalvio  detalls que et resultarien tan desagradables com a mi, i la descripció del cos d’un home entrat en anys que es disposa a morir d’una hidropesia de cor. Diguem només que he tossit, respirat i retingut l’alè segons les indicacions d’Hermògenes, alarmat a desgrat seu pels ràpids progressos del mal, i disposat a carregar-ne les culpes al jove Iol·las que ha tingut cura de mi durant la seva absència. És difícil mantenir-se emperador en presència d’un metge, com també és difícil conservar la teva qualitat d’home. L’ull del practicant únicament veia en mi un cúmul d’humors, trista amalgama de limfa i sang. Aquest matí m’ha vingut per primer cop la idea que el meu cos, aquest fidel company, aquest amic més segur, més ben conegut per mi que no pas la meva ànima, no és res més que un monstre sorneguer que acabarà devorant el seu amo. Pau…! Jo estimo el meu cos; prou que m’ha servit, i de totes les maneres, i no li regatejo les atencions necessàries. Però ja no confio, com Hermògenes encara pretén de fer, en les virtuts meravelloses de les plantes, ni en l’exacta dosificació de sals minerals que ha anat a buscar a Orient. I amb tot, aquest home tan agut m’ha deixat anar un seguit de vagues fórmules de confortació, massa banals per enganyar ningú; ell sap fins a quin punt odio aquesta mena d’impostures, però no s’exerceix impunement la medicina durant més de trenta anys. Perdono a aquest bon servent la temptativa d’ocultar-me la meva pròpia mort. Hermògenes és una persona docta; fins i tot sàvia; la seva probitat és força superior a la d’un vulgar metge de cort. M’haurà tocat la sort de ser el més ben atès dels malalts. Però ningú no pot ultrapassar els límits prescrits; les meves cames inflades ja no em sostenen durant les llargues cerimònies romanes; m’ofego; i tinc seixanta anys.»

Memòries d’Adrià, Editorial Laia, traducció de Jaume Creus

Un passeig sentimental per l’escola Les Carolines

“La vostra utopia de llibertat, la vostra progressia somniadora i capaç compleix 25 anys. Ara a cada pas que fem, el somni es manifesta, la utopia esdevé real.

Gràcies per fer que ‘naixen flors a cada instant’. (Signat: Aquell alumnat, lliure, somiador i capaç)”

[…]

“Per la nostra aportació al pla experimental de l’ICE, com a escola pilot, rebem una subvenció de tres milions de pessetes. El sistema d’introduir l’ensenyament en valencià de Les Carolines, diferia una mica de La Comarcal, La Masia i La Gavina, que eren les altres escoles que formaven el Patronat. Ja que partíem d’una alumnat majoritàriament castellanoparlant, mentre que el d’elles era valencianoparlant. El nostre programa (vegeu document 7) l’agafa l’ICE com a model i més tard la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència per a després aplicar-lo a les escoles públiques.”

[…]

El desembre de 1977 fem la primera festa de pares i simpatitzants, entre els quals estaven representants d’altres escoles. Era per la nit, d’un cap de setmana, i hi vam col·laborar tots. Els pares portaren amanides, truites de creïlles, etc. L’escola va fer una immensa sangria, molt forta per cert. Lluís Miquel i els 4Z actuaren en un entaulat que posàrem en un racó del jardí. Hi hagueren actuacions espontànies per part dels pares, no sabem si per l’efecte de la sangria. Fins i tot algunes persones es menjaren les carlotes que Maria Elena tenia germinant a la seua classe com a experiment. El problema fou per a ella que s’hagué d’inventar una història per a contar als alumnes què hi havia passat. L’himne de la nit fou la cançó de la Trinca ‘L’home ve de la patata’. No recorde quina era la finalitat de la festa, a banda de trobar-nos i gaudir d’una bona estona fora del formalisme dels rols de pares i mestres, però segurament també tindria un altre objectiu, ja que vam fer un bar d’on pensàvem treure alguns dines.

Un passeig sentimental per l’escola Les Carolines, Ed. Amazon

 

Don Quijote de la Mancha

CAPÍTULO VI

Del donoso y grande escrutinio que el cura y el barbero hicieron en la librería de nuestro ingenioso hidalgo

El cual aún todavía dormía. Pidió las llaves a la sobrina del aposento donde estaban los libros autores del daño, y ella se las dio de muy buena gana. Entraron dentro todos, y la ama con ellos, y hallaron más de cien cuerpos de libros grandes, muy bien encuadernados, y otros pequeños; y, así como el ama los vio, volviese a salir del aposento con gran priesa, y tornó luego con una escudilla de agua bendita y un hisopo, y dijo:

‒Tome vuestra merced, señor licenciado; rocíe este aposento, no esté aquí algún encantador de los muchos que tienen estos libros, y nos encanten, en pena de las que les queremos dar echándolos del mundo.

Causó risa al licenciado la simplicidad del ama y mandó al barbero que le fuese dando de aquellos libros uno a uno, para ver de qué trataban, pues podía ser hallar algunos que no mereciesen castigo de fuego.

‒No -dijo la sobrina-, no hay que perdonar a ninguno, porque todos han sido los dañadores: mejor será arrojallos por las ventanas al patio y hacer un rimero de ellos y pegarles fuego; y, si no, llevarlos al corral, y allí se hará la hoguera, y no ofenderá el humo.

Lo mismo dijo el ama: tal era la gana que las dos tenían de la muerte de aquellos inocentes; más el cura no vino en ello sin primero leer los títulos. Y el primero que maese Nicolás le dio en las manos fue Los cuatro de Amadís de Gaula (…)

[…]

Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.

‒¡Válame Dios -dijo el cura, dando una gran voz-, que aquí está Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen.

Miguel de Cervantes

Editado por la Real Academia Española, Asociación de Academias de la Lengua Española, Edición del IV Centenario

Gustavo Adolfo Bécquer

Hace algunos meses que, visitando la célebre abadía de Fitero y ocupándome en revolver algunos volúmenes en su abandonada biblioteca, descubrí en uno de sus rincones dos o tres cuadernos de música, bastante antiguos cubiertos de polvo y hasta comenzados a roer por los ratones.

Era un Miserere

Yo no sé música, pero le tengo tanta afición que, aun sin entenderla, suelo coger a veces la partitura de una ópera y me paso las horas muertas hojeando sus páginas, mirando los grupos de notas más o menos apiñados, las rayas, los semicírculos, los triángulos y las especies de etcéteras que se llaman claves, y todo esto sin comprender una jota ni sacar maldito provecho.

Consecuente con mi manía repasé los cuadernos y lo primero que me llamó la atención fue que, aunque en la última página había esta palabra latina, tan vulgar en todas las obras, finis, la verdad era que el Miserere no estaba terminado porque la música no alcanzaba sino hasta el décimo versículo.

Eso fue, sin duda, lo que me llamó la atención primeramente; pero luego, que me fijé un poco en las hojas de música me chocó aún más el observar que, en vez de esas palabras latinas que ponen en todas, como maestoso, allegro, ritardando, piu vivo, a piacere, había unos renglones escritos con letra menuda y en alemán, de los cuales algunos servían para advertir cosas tan difíciles de hacer como ésta: Crujen…, crujen los huesos, y de sus médulas ha de parecer que salen los alaridos, o esta otra: La cuerda aúlla sin discordar, el metal atruena sin ensordecer; por esos suena todo y no se confunde nada, y todo es la humanidad que solloza y gime, o la más original de todas sin duda, recomendada al pie del último versículo: Las notas son huesos cubiertos de carne; lumbre inextinguible, los cielos y su armonía…; ¡fuerza! …, fuerza y dulzura.

‒ ¿Sabéis qué es esto? ‒pregunté a un viejecito que me acompañaba al acabar de medio traducir estos renglones, que parecían frases escritas por un loco.

El anciano me contó entonces la leyenda que voy a referir.

“Miserere”, Rimas y leyendas, Editorial Ebro

 

 

Els quaderns escolars de Maria

El llibre Els quaders escolars de Maria, com diu el subtítol L’escola de Benigànim i el seu patrimoni historicoeducatiu (1933-1936), és més que la recopilació dels quaderns d’una nena que estimava l’escola tant com per a haver guardat els seus quaderns tota la vida, i que malauradament la guerra va tallar les seues possibilitats de continuar estudiant. Aquest llibre és també «… la història de l’ensenyament a Benigànim des dels seus inicis, allà pel segle XVII, fins a la Guerra Civil. Per què fins a 1936?  Perquè la llavor i també l’ànima d’aquest treball han estat uns quaderns que han romàs vuitanta anys al calaix de l’armari de casa de Maria: uns papers que, en el seu moment van ser el treball quotidià, els “deures” de cada dia de l’alumna Maria a l’escola del seu poble, en els anys de la II República. Darrere d’aquests fulls, darrere del quefer diari dels alumnes i dels mestres hi havia una proposta pedagògica certament innovadora: que l’alumne gaudirà aprenent i que el mestre acompanyara i deixara fer.

La primera part del llibre analitza la història escolar del poble i en la segona presentem, a manera de facsímil, els quaderns que Maria va confeccionar a l’escola de Benigànim, i que ben bé poden representar la generació d’alumnes de la II República.»

 

 

       

Els quaderns escolars de Maria, Edicions 96

 

Truman Capote

«Wells estava aclaparat. Com al final descriuria la seua reacció ‘a penes podia creure-ho’. I tanmateix tenia molt bones raons per a fer-ho, perquè no sols coneixia la família assassinada sinó que sabia perfectament qui havia estat el seu assassí.

Tot va començar molt de temps enrere: feia onze anys, segons recordava, en la tardor de 1948, quan Wells tenia dinou anys. Segons recordava, en aquella època ‘recorria d’una banda a altra el país, treballant en el que li anava sortint.’

‒El cas és que un dia em vaig trobar a l’oest de Kansas. Prop de la frontera amb Colorado. Buscava feina, i preguntant ací i allà  em van dir que potser pogués ocupar-me de peó a la granja River Valley. Així és com li deia ell a la seua granja; el senyor Clutter, em referesc. I em va donar la feina. Vaig estar-hi un any, aquell hivern, com a mínim. I quan vaig anar-me’n fou perquè sentia que no em podia estar quiet. Necessitava moure’m. No perquè hagués tingut cap problema amb el senyor Clutter. Em tractava molt bé, com a tot el mon que treballava per a ell; si per exemple anaves una mica curt de diners abans del dia de la paga, t’avançava un bitllet de deu o de quinze. Pagava bé, i si ho mereixies sempre estava disposat a donar-te una prima. El cas és que el senyor Clutter m’agradava molt. Tota la família. La senyora Clutter i els seus quatre fills. Quan els vaig conèixer, els dos petits (els assassinats: Nancy i el xic de les ulleres) encara eren molt menuts; pot ser que tingueren cinc o sis anys. Les altres dues xiques (una es deia Beverly; l’altra no me’n recorde) estaven ja en secundària. Una família molt bona, bona de veres. Mai no els he oblidat. Quan me’n vaig anar era ja 1949. Em vaig casar. Em vaig divorciar. Em cridaren a files. Van passar altres coses. El temps passà, podríem dir, i el 1959 (el juny del 59), deu anys després de la darrera vegada que vaig veure el senyor Clutter, m’enviaren a Lansing. Per furtar en una botiga d’electrodomèstics. El que pretenia…, bé, el que volia era fer-me amb uns quants tallagespes elèctrics. No per a vendre’ls. Tenia planejat muntar un negoci de lloguer de tallagespes. Ja sap, per a tenir alguna cosa permanent, quelcom propi. Tot em va sortir malament, és clar; tret d’aquesta sentència de tres a cinc anys. Si no m’hagueren ficat a la presó mai no hauria conegut Dick, i potser el senyor Clutter  no seria ara sota terra. Però així estan les coses. En fi… El cas és que vaig conèixer Dick.»

In Cold Blood, Truman Capote   

Friedrich Nietzsche

«Capítol tres

4

He somiat amb la mort de ma mare, però sota les circumstàncies en què em trobe, tot és possible, fins i tot probable, que ella em sobrevisca. La meua mare ‒però realment he de posar sobre el paper tota la porqueria imaginable i inimaginable que surt de la ment humana  només recordant aquesta paraula? Tot el que puc pensar relacionat amb ma mare, així és que cel ajuda’m, si és que el cel és en algun lloc, és que la mort del meu pare, menys de sis anys després de casar-se amb ell, ella tancà la porta del seu úter a tots els homes i mirà amb hostilitat cada mascle que vingués suplicant sense paraules amb mans i ulls. Només jo era l’única forma masculina que ella podia mirar amb aprovació (i, algunes vegades, vaig pensar, que amb anhel) creant una presó per a mi que només qui haja crescut en una casa com aquesta pot entendre.

5

En aquest punt la majoria dels burgesos s’haurà posat vermella i plorarà per mi, o em dirà que pot sortir-se’n. “Què pot importar-te el que ta mare haja fet amb la seua vida, ingrat miserable?” Comprenc la seua ràbia i la respecte, però li he de respondre que el que ma mare fera amb la seua vida em concerneix molt en la mida en què incideix en la meua vida, en la vida de la meua germana, i en la vida de tots els qui es van relacionar amb nosaltres. Si la meua mare no hagués fet fora l’amor de la nostra casa, obligant la meua germana i a mi a buscar-lo entre nosaltres, almenys dues persones que van viure en la misèria total, haurien pogut trobar una mica de felicitat en la Terra, i almenys una, n’estic segur, no s’haguera suïcidat.

Capítol vuit

2

No se’m va acudir sospitar que la intimitat entre Elisabeth i jo podia ser coneguda per alguns membres de la meua família (o de les principals figures de les nostres vides, no relacionades amb nosaltres per llaços de sang) fins el dia en què la tia Rosalie em va cridar a l’habitació de la casa on es moria. No em va sorprendre que ella demanés a ma mare que la deixés a soles amb mi. La tia Rosalie sempre s’havia elegit el meu suport, el vincle entre la meua vida a casa i els horitzons més amplis que em temptaven. Només  puc fer justícia a la conversa que vam tenir reproduint-la sencera.

‒Tu saps que m’estic morint, Fritz, sospirà.

‒Espere que no, tia Rosalie, vaig dir fervorosament.

‒L’esperança no ajuda. De fet m’estic morint i només acceleres la meua mort si em fas anar a través d’aquest tipus de porqueria sobre el que pot ser i el que no. És important reconèixer que m’estic morint, que tu vas a viure. D’acord? Ens entenem?

‒Sí, tia Rosalie.

‒Vull que sàpigues que vaig a deixar-te una gran quantitat dels meus diners. Que t’hauria d’ajudar en els moments difícils.

‒Moltes gràcies tia Rosalie.

‒Amb el teu pare mort, tu ets l’únic cap de la família. Estic segura que ell hauria volgut  que jo fera exactament el que estic fent. Però no és per això pel que t’he cridat.

Hi havia quelcom en la seua veu de qualitat tan ominosa que no podia inclinar-me cap a davant i mirar-la.

‒Necessitaràs tot el teu coratge per a seure en silenci i escoltar el que he de dir-te, continuà. I et farà bé oir i callar. No és moment de negacions o discussions, Fritz, perquè  el que et vaig a dir és simplement la veritat i no tindria cap sentit que em fes discutir-ho. Jo no soc molt forta, i no voldràs que malbarate la poca energia que em queda. Així és que escolta amb atenció, Fritz. He sabut des de fa bastant temps el que ha estat passant entre tu i Elisabeth.

Malgrat estar advertit, gairebé en vaig caure de la cadira, mentre pronunciava fredament l’última frase.

‒Ho vaig saber accidentalment, Fritz, continuà. No t’he espiat. I no cal que ho negues, perquè no vaig a reganyar-te. He volgut parlar-te’n en diverses ocasions, però em sentia massa gran i no sabia com fer-ho. D’alguna manera t’he espiat, perquè una vegada que vaig conèixer que als dos us feia falta no us vaig poder ajudar, per una sèrie de raons, tot procurant determinar si havíeu deixat la inclinació. Heu estat llargs períodes separats però heu tornat tan aviat com heu trobat l’oportunitat. T’he dit que no vaig a reganyar-te. Però com puc ajudar-te si no et dic que això no és bo per a ningú de vosaltres?

No vaig fer res per a interrompre-la.

‒Ets prudent mantenint-te en silenci, Fritz, continuà. No hi ha res que pugues afegir-hi o sostreure del que jo he vist amb els propis ulls. Hi ha una paraula terrible per a aquesta mena de relació entre germà i germana, i moltes més pitjors que no usaré. Continue estimant-te, Fritz, i tinc moltes esperances en tu. Només et diré una cosa. Si tu continues pecant amb la teua germana, poc a poc perdràs la teua ànima immortal. Atura’t.»

My sister and I, Boar’s Head Book, New York

Laura Esquivel

esquivel

Dicen que Tita era tan sensible que desde que estaba en el vientre de mi bisabuela lloraba y lloraba cuando ésta picaba cebolla; su llanto era tan fuerte que Nacha, la cocinera de la casa, que era medio sorda, lo escuchaba sin esforzarse. Un día los sollozos fueron tan fuertes que provocaron que el parto se adelantara. Y sin que mi bisabuela pudiera decir ni pío, Tita arribó a este mundo prematuramente, sobre la mesa de la cocina, entre los olores de una sopa de fideos que estaba cocinando, los del tomillo, el laurel, el cilantro, el de la leche hervida, el de los ajos y, por supuesto, el de la cebolla. Como se imaginarán, la consabida nalgada no fue necesaria pues Tita nació llorando de antemano, tal vez porque ella sabía que su oráculo determinaba que en esta vida le estaba negado el matrimonio. Contaba Nacha que Tita fue literalmente empujada a este mundo por un torrente impresionante de lágrimas que se desbordaron sobre la mesa y el piso de la cocina.

Como agua para chocolate, Salvat editores