Eduardo Mendoza

Eduardo Mendoza

Pudenciana se había levantado al despuntar el día, había afilado un cuchillo y había decapitado dos pollos; cuando empezaba a desplumarlos oyó el estruendo de los tiros en la montaña y se persignó. Luego volvió a enfrascarse en su monótona labor hasta que la distrajeron los aullidos lastimeros de los perros. Alguien ha muerto, pensó; este pensamiento la dejó desazonada y uno de los perros aprovechó la circunstancia para comerse las mollejas sin ser visto. Pudenciana salió al jardín. Al pronto no supo quién podía ser aquella figura harapienta y greñuda que franqueaba la cancela: pensó que se trataba de una gitana; luego, que de una indigente; por último, que de una muerta rediviva recién levantada de la sepultura. Tenía el rostro exangüe y desflorado, la boca marchita, las pupilas extraviadas y caminaba con paso inseguro, como un ciego que tanteara un terreno preñado de añagazas; llevaba la ropa cubierta de manchas herrumbrosas, descosida y rasgada hasta rozar los límites de la decencia. Ante esta aparición los perros rezongaban, remisos a cumplir su bronco cometido. Al acercarse Pudenciana, la patética figura se detuvo y abrió los labios, pero no articuló ningún sonido; luego abrió los brazos con las palmas de las manos vueltas hacia fuera y en este gesto, sin causa alguna que lo justificara, reconoció la guardesa a sor Consuelo, advirtió que los lamparones que le cubrían el vestido eran en realidad manchas de sangre coagulada y se sintió invadida de una profunda piedad por aquel ser dolorido y ofuscado sobre quien se habían abatido amarguras, terrores y violencias y a quien sólo la determinación insensata mantenía tambaleante en el último escalón de la cordura.

El año del diluvio, editorial Seix Barral

Yann Queffélec

yann-queffelec-rencontre-les-lecteurs-la-bibliotheque

 

A Baba Iaga el paisatge havia desaparegut sota la neu i fosquejava. A la cuina, on fumejaven el samovar i la caldera de fer bugada, Tita somiejava arran de la finestra. Quan va ser negra nit, amb una sensació d’abandonament que l’escanyava, va pujar a trucar a la porta de Zinnaida i va córrer a seure als peus del gran llit cobert de blanc.

Reina asseguda davant el tocador de palissandre, vestida amb un vell pentinador de seda malva amb mànigues flotants, l’àvia s’estava vestint per sopar. Tenia més de setanta anys i encara presumia de bellesa, encara era sensible als seus encisos gairebé intocats pels anys, la pell suau i blanca, el cos fi i esvelt, els ulls d’un blau violent, privats d’emocions com l’atzur del cel o l’acer dels mars.

Encara que contemplés sense il·lusió tot allò que l’envoltava i la monotonia dels invariables comensals que hauria de suportar fins a la tomba: un Lev taciturn i mal afaitat, un Vladímir rígid, els ulls acalats damunt la sopa amb posat de conjurar-hi el futur, i aquelles dues mallerengues del capdavall de la taula que enllestien l’obligació de l’àpat familiar esperant només un signe de part seva per fer-se fonedisses, ella mantenia l’orgull de les aparences i els concedia la major part del temps.

La dona sota l’horitzó, traducció Joan Casas, Edicions 62

 

Gertrude Stein

 

Gertrude_Stein2

Algú, no recorde qui, ens va dir que una nord-americana havia començat un negoci de préstec de llibres anglesos al nostre barri. En aquella època de restricció de despeses, havíem deixat de pagar la quota de Mudie; l’American Library ens subministrava alguns llibres, pocs, que no eren suficients per a satisfer les necessitats de Gertude Stein. Així és que vam començar a investigar, i vam descobrir Sylvia Beach. Sylvia Beach  admirava  moltíssim Gertrude Stein, i aviat es van fer amigues. Gertrude Stein fou la primera persona que contractà per un any els serveis de préstec de llibres de Sylvia Beach, i aquesta es va mostrar immensament agraïda i orgullosa. Sylvia Beach vivia en un minúscul pis, situat en un petit carrer pròxim a l’École de Médecine. Aleshores eren pocs els nord-americans que la visitaven. Hi estava l’autor de Beebie the Beebeist, la neboda de Marcel Schwod, i uns quants poetes irlandesos extraviats. Llavors vam veure sovint Sylvia, solia venir a casa i també ens acompanyava en les excursions al camp que fèiem amb el vell automòbil. Vam conèixer Adrianne Monnier, qui va portar a la nostra casa Valéry Larbaud, i els dos es van mostrar molt interessants en Three Lives, i sembla ser que Valéry Larbaud projectava traduir-lo. En aquests dies Tristan Tzara aparegué a París. Aquest esdeveniment va impressionar molt Adrianne Monnier. Picabia havia descobert Tzara a Suïssa, durant la guerra, i entre els dos havien fundat el dadaisme, i del dadaisme, després de moltes lluites i baralles, va sorgir el surrealisme.

I Tzara vingué a la nostra casa, supose que fou Picabia qui el va portar, però no n’estic segura. Sempre m’he resistit a creure les històries sobre la violència i la maldat de Tzara, com a mínim puc assegurar que m’ha resultat difícil comprendre-les ja que quan Tzara ens visitava, solia seure al meu costat, davant de la tauleta de te. I em parlava com un cosí germà agradable, encara que no molt interessant.

The autobiography of Alice B. Toklas

Miguel de Cervantes

Cervantes

(…) Ya no hay ninguno que saliendo de este bosque entre en aquella montaña, y de allí pise una estéril y desierta playa de mar, las más veces proceloso y alterado, y hallando en ella y en su orilla un pequeño batel sin remos, vela, mástil ni jarcia alguna, con intrépido corazón se arroje en él, entregándose a las implacables olas del mar profundo, que ya le suben al cielo y ya le bajan al abismo, y él, puesto el pecho a la incontrastable borrasca, cuando menos se cata, se halla tres mil y más leguas distante del lugar donde se embarcó, y saltando en tierra remota y no conocida, le suceden cosas dignas de estar escritas, no en pergaminos, sino en bronces. Mas ahora ya triunfa la pereza de la diligencia, la ociosidad del trabajo, el vicio de la virtud, la arrogancia de la valentía y la teórica de la práctica de las armas, que sólo vivieron y resplandecieron en las edades del oro y en los andantes caballeros. Si no, díganme quién más honesto y más valiente que el famoso Amadís de Gaula. ¿Quién más discreto que Palmerín de Inglaterra? ¿Quién más acomodado y manual que Tirante el Blanco? (…)

Don Quijote de la Mancha

 

Julien Green

Foto Julien Green

“Mai no em passa res –pensà. Això no és viure. I menys per a un home jove.”

Però sí que li havia passat alguna cosa feia una estona. Quelcom que diferenciava aquell dia de la resta, malgrat que preferia no pensar-hi. Feia un quart d’hora, mentre recorria un carrer absolutament desert, un carrer tranquil flanquejat de cases velles grises i de plàtans joves, algú li havia abordat. Un home. S’havia apropat a Fabian amb pas oblic, com si hagués sortit d’un mur. Res el distingia de les persones amb les que el jove es creuava tots els dies pel carrer, però Fabian s’havia sobresaltat en veure’l, ja que pensava que estava sol i de sobte hi va veure aquell home. D’estatura mitjana, una mica gros, una mica encongit, portava un barret l’ala baixa del qual llançava sobre un semblant pàl·lid i endurit pels anys una gran màscara d’ombra d’on emergia el nas, d’un blanc ceruli; la boca fina i llarga creuava una mandíbula de dibuix feble. Hi havia en el seu caminar una lentitud que creava una mena de malestar i que malgrat això cridava l’atenció, perquè era una lentitud d’insecte, i quan Fabian s’havia vist al seu costat la boca del qual es disposava a somriure, havia experimentat una vaga inquietud que s’havia convertit quasi immediatament en una sensació d’horror. Llavors, la boca li havia murmurat una frase sobre un carrer difícil de trobar, i Fabian s’havia apressat a replicar “No ho sé”, la qual cosa li va semblar absurda ja que aquell carrer era el seu. I el que li va semblar encara més ridícul fou que, girant-se, se n’havia allunyat decididament en la direcció oposada que portava. Per què? No ho sabia bé, i no sentia molts desitjos de saber-ho. S’hauria pogut creure que tenia por. Però, per què hauria de tenir por d’un home que li demanava la informació més banal?

Si j’étais vous…

 

Mario Benedetti

Mario Benedetti

 

En el jardín del hotel encontré una tarde, grabadas con un cuchillo o un cortaplumas en el tronco de un pino, las letras A y A, metidas en un corazón torpemente diseñado, y me puse a imaginar acerca de aquellas iniciales y la remota pareja que nombraban. El trazo parecía antiguo, como si incontables lluvias lo hubieran lavado y vuelto a lavar.

Antes de ser hotel, aquel viejo edificio había sido una muy confortable residencia de gente acomodada. Quizá las iniciales provenían de esa época. Se me ocurrió que la primera A correspondía a un Arsenio y la segunda a una Azucena. Elegí que fuera un amor clandestino, o por lo menos censurado, digamos entre primos hermanos, o tal vez Arsenio podría haber sido el hijo menor de la familia y Azucena una sirvientita adolescente y tierna, que finalmente habría quedado embarazada y en consecuencia fue despedida, pese a la desesperación de Arsenio, quien seguramente aún no habría profundizado en la existencia de las clases sociales. También podía ser que Arsenio fuera el chófer y Azucena la niña de la casa, claro que en esa situación no habría quedado en cinta, ya que el chófer sí sabría de clases sociales (y métodos anticonceptivos) y sería consciente de a qué penalidades se exponía por presunta violación de una menor de pro.

La borra del café, Ediciones Destino. Áncora y Delfín

W. Somerset Maugham

 

Foto

Ashenden estigué dos o tres dies a Basilea; però no s’hi va divertir gaire. Va passar gran part del temps a les llibreries, fullejant-hi tants llibres que no hauria tingut temps per a llegir-los encara que la vida tingués mil anys de duració. Una vegada va veure Gustau al carrer. Al matí del quart dia li van portar una carta amb el desdejuni. Era d’una casa comercial que no coneixia i dins hi havia un full de paper escrit a màquina. No va deixar de somriure en pensar que Gustau no devia saber que tan fàcil és identificar una persona per la màquina d’escriure com per l’escriptura a mà. Després d’haver llegit i rellegit acuradament la carta, posà el paper a contraclaror per a veure si hi tenia segell a l’aigua (realment no tenia cap raó especial per a fer-ho, sinó els vicis de les novel·les de detectiu que havia llegit, on això sempre sol ser un rastre important) i després encengué un llumí i contemplà com es cremava. Polvoritzà amb les mans els fragments cremats.

S’aixecà, perquè cal dir que li servien el desdejuni al llit, empaquetà les seues coses i agafà el primer tren per a Berna. Des d’on envià un telegrama xifrat a R. Dos dies després li portaren a l’hotel, a una hora en què no era provable que ningú estigués pels passadissos, les instruccions referents al cas Caypor, i a les vint-i-quatre hores següents arribava a Lucerna, pegant un rodeig a propòsit.

Ashenden or the British Agent

 

Merxe Banyuls

Foto Merxe Banyuls

Merxe Banyuls (Gandia 1943–2018 València). Dona polifacètica i vital, fou cantant, actriu, presentadora i activista cultural. Formà part de les Joventuts de Lo Rat Penat. El 1975 estrena amb el grup musical Els Pavesos La infanta Tellina i el Rei Matarot, al Teatre Coral el Micalet. Després vindrien: El Pardal de Sant Joan, Valencia-Estambul-Konstantinopolis, Borrumballes falleres i Pavesos Nou i mig. Cançons més populars foren Paquito el Xocolatero, La manta al coll, etc. Com a actriu va intervenir a les pel·lícules Viçanteta està-te queta (Vicente Escrivà, 1979) i Con el culo al aire (Carles Mira, 1981). Fou presentadora del programa de Canal 9 Una música, un poble. A partir de 1983  desenvolupa la seua etapa professional a la Conselleria de Cultura, de la Generalitat Valenciana i al Consell Valencià de Cultura. Ha sigut musa d’artistes i escriptors com Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Ovidi Montllor, entre d’altres, i va compartir escenari amb Raimon, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, La Trinca, Al Tall, etc. El músic i compositor Manuel Revert va escriure el pasdoble La Merxe Banyuls en “agraïment i admiració a una bona amiga i lluitadora incansable per les bandes de música”.

Umberto Eco

SPETT.UMBERTO ECO A NAPOLI (SUD FOTO SERGIO SIANO)

No hi ha res que infonga més valor al poruc que la por aliena: tanmateix, no fou un impuls de valor el que em va fer que m’apropés a aquella ombra. Diria, més bé, que fou un impuls d’embriaguesa  bastant semblant al que havia experimentat en el moment de les visions. Alguna cosa a la cuina era semblant al fum que m’havia sorprès  a la biblioteca la nit anterior. O potser foren substàncies diferents, però els efectes sobre els meus sentits exacerbats era indiscernibles. Vaig percebre una olor acre a traganta, alum i tàrtar, substàncies que els cuiners usaven per a aromatitzar el vi. O tal vegada fóra que, com vaig saber més endavant, aquells dies estaven preparant la cervesa (beguda bastant preuada en aquella comarca del nord de la península), que s’hi elaborava seguint la modalitat del meu país, o siga amb bruc, murta dels pantans i romaní d’estany silvestre. Aromes que, més que no pas el meu nas, van embriagar la meua ment.

El meu instint racional m’incitava a cridar “vade retro!” i allunyar-me de la cosa gemegadora  -sens dubte, un súcube que m’enviava el maligne-, però quelcom en la meua vis appetitiva m’impulsà cap endavant, com si volgués prendre part en un fet prodigiós.

Així em vaig anar apropant a l’ombra, fins que la llum nocturna, que penetrava pels finestrals, em va permetre divisar una dona tremolosa, que, amb una mà, estrenyia un embolcall contra el seu pit, i que, plorant reculava cap a la porta del forn.  

Il nome della rosa

Dolors Jimeno

L'Europa que he visitat

 

Stonehenge

(…)

“Aquest conjunt megalític situat al comtat anglés de Wiltshire està format per quasi dos centenars de blocs de pedra disposats en cercle. És molt conegut tant per les visites turístiques i d’investigació que rep com per la difusió de les seues imatges a través de qualsevol mitjà –fins i tot hi ha algun anunci publicitari-. Si no fos perquè és de factura humana, bé podria haver emparat el famós mico de 2001, una odissea de l’espai en el moment de llençar a l’aire el no menys famós fèmur.

Periòdicament apareix en la premsa la ressenya dels resultats d’algun estudi sobre Stonehenge. Hem llegit que aquest monument ha pogut ser un lloc de pelegrinatge de persones malaltes degut a la creença que les pedres tenen propietats curatives. No fa molt, fa uns pocs mesos, es va divulgar la demostració que el complex va ser un cementeri, amb enterraments de persones importants, de l’elit governant durant un període de més de 500 anys, entre el 3000 i el 2500 a.C. Tot i la importància innegable de les explicacions científiques, tant se val una interpretació o una altra per a fruir del lloc, per a sentir un amable calfred d’emoció en apropar-te als torbadors cudols”.

L’Europa que he visitat, Ed. Neopàtria