Pere Calders

La ciutat cansada

 

El rellotge, per primera vegada en molts anys, està parat i els ciutadans que se n’adonen mostren perplexitat i formen grups al peu de l’edifici. El fet és insòlit, perquè el prestigi de la institució demana que el rellotge vagi a l’hora i, naturalment, que camini. Aquest requisit de la continuïtat i de l’hora bona és un antic problema de l’acadèmia, degut a un compensador que forma part de la maquinària. La peça giravolta com les pales d’un estrany ventilador i amb el seu moviment exerceix una atracció inexplicable damunt els coloms que habiten la plaça. Les aus s’aturen al cim de la torre, miren al·lucinades el brillar de les pales i, si algú no vigila, ve un moment que tracten d’enfilar-se dalt de l’aparell amb uns resultats sempre iguals: un cop fred, d’acer bellugadís, les estaborneix i el seu cos rodola fins a una gran roda dentada, que les prem i se les emporta lentament cap a una roda més petita, la qual, en triturar-les, ocasiona el desballestament de tot el mecanisme. En una altra època, ja fa molt temps, els doctes directors van idear la més simple de les solucions: llogaren un home de poques aspiracions, encarregant-lo de foragitar els coloms amb una canya llarga. Un cop d’ull de qualsevol persona especialitzada en conflictes semblants, motivarà tot de suggerències de major eficàcia, però aquell fou el sistema escollit, i quan, al cap de cinc anys, una autoritat proposà que fos coberta la maquinària amb embans i sostres, el costum ja havia establert uns drets i l’empleat i la seva canya llarga eren legalment inamovibles.

La ciutat cansada, Edicions 62

Patricia Higsmith

patricia-5-Patricia-Highsmith-al-final-de-su-vida-750x593

 

-Em pregunte d’on ha tret el meu nom!

Stephen Wister no somrigué.

-Això no importa –continuà passejant  amunt i avall amb el got a la mà; els seus ulls grisos miraven Jonathan de cairó i després se n’apartaven. Li interessa guanyar noranta-sis mil dòlars? Això equival a quaranta mil lliures o uns quatre-cents vuitanta mil francs… francs nous. Només a canvi de pegar-li un tir a un home, potser a dos, ja veurem com van les coses. El pla és segur i vosté no correrà cap perill.

-Jonathan tornà a moure el cap.

-No sé d’on haurà tret la idea que sóc un… un pistoler. Em confon amb altra persona.

-No. Ni molt menys.

El somriure de Jonathan s’esfumà sota la mirada intensa de l’home.

-Ha d’haver-hi alguna confusió… Li importa dir-me com m’ha trobat?

-Doncs, vosté… –l’expressió de Wister es va fer més adolorida que mai. Vosté no viurà més d’unes setmanes. Ho sap molt bé. Té esposa i un fill petit, no és cert? No li agradaria deixar-les alguna cosa quan se’n vaja?

Jonathan sentí que la sang desapareixia del seu rostre. Com podia Wister saber tantes coses? Aleshores s’adonà que tot estava relacionat, que qui li havia dit a Gauthier que moriria aviat coneixia aquell home, n’estava relacionat d’alguna manera. Jonathan no pensava esmentar Gauthier. Gauthier era un home honrat i Wister era un criminal. De sobte el whisky escocés de Jonathan va perdre part del seu bon sabor.

-Fa poc va córrer un rumor insensat…

Ara fou Wister qui va moure el cap…

-No es tracta d’un rumor insensat. Pot ser que el seu metge no li haja dit la veritat.

-I vosté sap més que el meu metge? Ell no em menteix. És cert que tinc una malaltia de la sang, però… ara no estic pitjor que… –Jonathan es va interrompre. El que importa és que em tem que no puc ajudar-lo, míster Wister.

Wister es mossegà el llavi inferior i la llarga cicatriu es mogué desagradablement, com un cuc viu.

Jonathan apartà la mirada. Seria veritat que el doctor Perrier li havia mentit? Jonathan pensà que hauria de telefonar al laboratori de París al dia següent al matí i fer algunes preguntes, o senzillament presentar-s’hi i exigir una explicació.

-Lamente dir-li, míster Trevanny, que és vosté qui no està informat, evidentement. Almenys ha sentit el que vosté diu el rumor, així és que no sóc el portador de males notícies. És vosté molt lliure d’elegir, però pense que, ateses les circumstàncies, una suma considerable com aquesta resulta bastant atractiva. Podria deixar el treball i gaudir dels seus… Bé, per exemple, podria fer un creuer al voltant del món amb la seua família i, malgrat això, deixar-li a la seua dona… 

A suspension of mercy

Manel Garcia Grau

portic_g

 

Fa dos anys la mare va tenir, quasi tot seguit, un còlic de ronyó, i més tard, durant la pasqua, un trencament de tíbia i el peroné fent un mal gest mentre agafava la Laura a la pista de patinatge de Viella. Va estar un any i dos mesos de baixa laboral. Va ser aquell any, contràriament al que es podia pensar, ple d’alegries i de ganes de fer moltes coses: teníem la mare a casa fent-nos els dinars i sopars, ajudant-nos en el treballs i en els estudis i atenent-nos en tot el que necessitàvem. Fins i tot el pare va estar content, ja que va poder quedar-se assegut al butacó del menjador per veure els partits dels diumenges a causa que les crosses de la mare no ens deixaven eixir enlloc, tal com li agradava a ella. Diuen que quan les coses van mal dades sols un llampec, sols un, un, d’aquells quatre mil que es van poder veure dalt del cel de Benicàssim, les pot parar. Tal vegada fou per això que em posara a escriure-hi durant aquell dia de tempesta del primer cap de setmana de setembre, poc després de recordar com vaig contemplar tots aquells milers de raigs ben lluminosos i com vaig escoltar aquella successió de trons que van fer vibrar les parets buides del meu apartament.

Davall del cel, Perifèrics edicions

Lawrence Durrell

3faa55078c7ce289301cf83d15bb5b97

Però hi havia la creu de la moneda: tornar tard a casa i trobar-la adormida amb les seves sabatilles vermelles tirades per terra i la petita pipa abandonada el seu costat, sobre el coixí… Aleshores sabia que passava per una altra crisi de descoratjament. En aquells moments no hi havia res a fer; es posava pàl·lida, malenconiosa, tenia un aspecte abatut i durant dies sencers era incapaç de sortir de la seva apatia. Monologava en veu baixa, es passava hores escoltant la ràdio, badallant o fullejant desmenjadament una pilera de velles revistes cinematogràfiques. Quan el cafard  de la ciutat s’apoderava d’ella d’aquesta manera, jo desplegava tot l’enginy de què era capaç per fer-la sortir de la seva letargia. I ella, ajaçada sobre el llit, es limitava a acariciar-me el rostre amb l’esguard perdut mentre em repetia incansablement:

-Si sabies com he viscut, em deixaries immediatament. No sóc la mena de dona que et convé. Ni a tu ni a cap home. Ja no puc més. Tota la teva amabilitat és inútil.

Si protestava que no es tractava d’amabilitat, sinó d’amor, feia ganyota i em deia:

-Si m’estimaves de veritat, m’enverinaries en lloc de permetre que continuï així.

Justine, Edecions Proa (Traducció de Manuel de Pedrolo)

Juan Rulfo

juan-rulfo

 

No decimos lo que pensamos. Hace ya tiempo que se nos acabaron las ganas de hablar. Se nos acabaron con el calor. Uno platicaría muy a gusto en otra parte, pero aquí cuesta trabajo. Uno platica aquí y las palabras se calientan en la boca con el calor de afuera, y se le resecan a uno en la lengua hasta que acaban con el resuello.

Aquí así son las cosas. Por eso a nadie le da por platicar.

Cae una gota de agua, grande, gorda, haciendo un agujero en la tierra y dejando una plasta como la de un salivazo. Cae sola. Nosotros esperamos a que sigan cayendo más. No llueve. Ahora si se mira el cielo se ve a la nube aguacera corriéndose muy lejos, a toda prisa. El viento que viene  del pueblo se le arrima empujándola contra las sombras azules de los cerros. Y a la gota caída por equivocación se la come la tierra y desaparece en su sed.

  El llano en llamas, Ed. Fondo de Cultura Económica

 

Emilia Pardo Bazán

emilia-pardo-bazan

 

Como si también los perros comprendiesen su derecho a ser atendidos antes que nadie, acudieron desde el rincón más oscuro, y, olvidando el cansancio, exhalaron famélicos bostezos, menando la cola y husmeando con el partido hocico. Julián creyó al pronto que se había aumentado el número de canes, tres antes y cuatro ahora; pero al entrar el grupo canino en el círculo de viva luz que proyectaba el fuego, advirtió que lo que tomaba por otro perro no era sino un rapazuelo de tres a cuatro años, cuyo vestido, compuesto de chaquetón acastañado y calzones de blanca estopa, podía desde lejos equivocarse con la piel bicolor de los perdigueros, con quienes parecía vivir el chiquillo en la mejor inteligencia y más estrecha fraternidad. Primitivo y la moza disponían en cubetas de palo el festín de los animales, entresacado de lo mejor y más grueso del pote; y el marqués, que vigilaba la operación, no dándose por satisfecho, escudriñó con una cuchara de hierro las profundidades del caldo hasta sacar a luz tres gruesas tajadas de cerdo, que fue distribuyendo en las cubetas. Lanzaban los perros alaridos entrecortados, de interrogación y deseos, sin atreverse aún a tomar posesión de la pitanza; a una voz de Primitivo, sumieron de golpe el hocico en ella, oyéndose el batir de sus apresuradas mandíbulas y el chasqueo de su lengua glotona. El chiquillo gateaba por entre las patas de los perdigueros, que, convertidos en fieras por el primer impulso del hambre no saciada todavía, le miraban de reojo, regañando los dientes y exhalando ronquidos amenazadores; de pronto, la criatura, incitada por el tasajo que sobrenadaba en la cubeta de la perra Chula, tendió la mano para cogerlo, y la perra, torciendo la cabeza, lanzó una feroz dentellada que, por fortuna, sólo alcanzó la manga del chico, obligándole a refugiarse más que de prisa, asustado y lloriqueando, entre las sayas de la moza, ya ocupada en servir caldo a los racionales. Julián, que empezaba a descalzarse los guantes, se compadeció del chiquillo, y, bajándose, le tomó en brazos, pudiendo ver que, a pesar de la mugre, la roña, el miedo y el llanto, era el más hermoso angelote del mundo.

Los pazos de Ulloa, Alianza editorial

 

Vicent Andrés Estellés

vicent-andres-estelles

“m’ho va contar a la matinada a altea. la seua dona gabi ens havia posat dos gots plens de conyac. no gabi li deia jo. ella se’n reia i seguia posant conyac. després va traure mitja dotzena de cendrers va deixar l’ampolla de conyac a la taula. us pot fer falta va dir. va besar toni. i a mi no. a tu no. es va riure i se’n va anar escales amunt. escolta toni gabi no m’ha besat. ja li ho diré jo a ella. ara beu. però és que ella no m’ha besat. jo bé que em faig càrrec que és la teua dona però els amics són els amics no. home clar. beu. a mi aquestes coses em sap molt greu haver-les de dir però això no es fa. jo vaig estar el soci fundador d’alcoiart. em parlava. evocava alcoi. anava a contar-me fil per randa la seua vida. era cosa de començar a beure. jo vaig ser el soci fundador d’alcoiart. era una cooperativa. exactament una cooperativa no. era cosa d’anar tots plegats. on anàs un tots els altres. la unió fa la força diuen. exactament. va dir algunes coses amb aquella veu cansada gastada que té. jo seguia mamant. ell també seguia mamant. per les teulades d’altea arribava al nou dia. era diumenge. s’escoltava molt pròxima la campana d’una església. gabi i la seua neboda la de les nines dormirien en aquelles hores. toni i jo seguíem mamant. ell evocava els camins que l’havien dut on era. jo feia formidables esforços per tal d’escoltar-lo d’una manera eficient. mantenia el nom alcoiart però seguia en solitari. m’havia quedat en la cuneta entre floretes sense mans entre els cotó-en-pèls bruts brutíssims mentruarien entre els trossos de diari tacats d’oli i de semen. de vegades se n’anava d’alcoi. havia llogat una espècie de masia i feia escultures. després se’n tornava a altea i pintava. però a tu quins collons t’agrada més. a mi m’agrada tot. a mi m’agrada realitzar-me saps. ja. més conyac. la barba se li encenia a toni miró amb la llum del sol.”

Antoni Miró, editorial Denes

Jaume Bartrolí

foto-jaume-bartroli

Huahine és un antic volcà amb multitud de crestes i serralades que ha començat a enfonsar-se en la plataforma continental, i aquest fet es tradueix en una costa de geografies tortuoses i espectaculars. L’illa en realitat són dues separades per un estret canal i unides per un pont. Una carretera les circumda. L’he feta en Vespa i he gaudit de vistes esplèndides, sobre l’enrevessament de badies, caps i penínsules. Vistes emboirades, amb cels brunzits de metalls obscurs, diferents de les fotografies turístiques. I és que des que he arribat a la Polinèsia, plou cada dia. És una pluja persistent, grisa, de vegades tova, de vegades torrencial. Una pluja que m’entristeix el cor i m’abat l’ànim. Una pluja que ni fa ni deixa fer. Per no ser, no és ni una d’aquelles tempestes tropicals que després un recorda amb emoció, amb trons terrorífics i focs d’artifici infernals. Res d’això. És una pluja vulgar. Teòricament la temporada de pluges va acabar fa un mes; però, com diuen aquí, la veritable temporada de pluges és quan plou. I aquesta n’és una. M’imagino la decepció dels turistes que entreveig rere les finestres llagrimoses dels bungalous de luxe, que han vingut per una setmana i paguen fins a 50.000 pessetes diàries. Jo disposo d’un luxe que ells no tenen: temps per perdre sota la pluja.

Mato les estones remullades llegint Jack London, Robert Louis Stevenson i Aurora Bertrana, llibres sobre els Mars del Sud. O xerrant amb els altres hostes de Chez Guynette, una pensió barata situada a Fare, el poble principal. Som una fauna variada: rodamons, motxillers, surfistes i francesos de Papeete en fugida de cap de setmana.

Entre pluja i pluja descobreixo l’encant de l’illa. Al matí Fare té fragància de coco. La pluja l’esbandeix des del magatzem de copra del moll. El terra està encatifat de les flors que el vent ha arrancat del arbres. La mar, d’una calma planxada, Els locals matinen per venir a comprar als dos únics magatzem de queviures, i surten amb una barra de pa sota el braç. Tothom va engalanat amb flors al cap i sobre les orelles. A Europa, quan s’aixequen al matí, les dones obren el joier i escullen quines arracades i collars es posen, A la Polinèsia, dones i homes surten al jardí i escullen una flor: una tiare blanca, un hibisc roig, un purau groc… L’elegància i gràcia que els donen són superiors a la que pot aportar qualsevol joia milionària. El diumenge, fins i tot el mossèn catòlic, un missioner francès, diu missa amb una flor blanca rere l’orella.

De Sibèria al tròpic, La Magrana

Henry Miller

Henry Miller

La darrera nit de la seva estada a París la consagrà a “l’assumpte de la cardamenta”. Ha tingut un dia de tràfec: conferències, cablegrames, intervius, fotografies per als diaris, comiats afectuosos, aconsellar els fidels, etc., etc. A l’hora de sopar decideix deixar de banda els seus maldecaps. Demana xampany amb el menjar, fa petar els dits al garçon i es capté en general com el que és: com un rústec camperol. I per tal com està tip de tots els llocs elegants, ara em suggereix que li ensenyi quelcom més primitiu. Li abelliria d’anar a una casa ben barata i demanar dues o tres noies de cop. Me l’enduc Boulevard de la Chapelle avall, tot recomanant-li constantment que tingui cura de la bitlletera. Pels volts d’Aubervilliers, ens fiquem en un tuguri i immediatament tenim un ramat de dones a l’abast de la mà. Al cap de pocs minuts ja balla amb una flàvia nua, una rossa enorme amb plecs a la papada. Veig el seu cul reflectit una dotzena de vegades als miralls de les parets… i aquells dits obscurs i ossosos que l’engrapen tenaçment. La taula és plena de gots de cervesa, la pianola esbufega feixugament. Les noies desocupades seuen plàcidament als bancs de cuiro, tot gratant-se amb parsimònia talment una família de ximpanzés. Una mena de pandemònium dominat amara l’aire, una nota de violència reprimida, com si l’explosió esperada hagués de menester l’adveniment d’algun detall insignificant, quelcom microscòpic però del tot espontani, completament inesperat. En aquesta mena d’endormiscament que us permet de participar en un esdeveniment i, això no obstant, romandre del tot aliè, el petit detall que mancava començà obscurament però insistentment de quallar, d’assumir una forma capriciosa i cristal·lina, com el glaç que s’acumula als marcs de les finestres. I com aquelles formes de gel que semblen tan estranyes, tan absolutament lliures i fantàstiques quant al disseny, però que no obstant això estan determinades per les lleis més rígides, així aquesta sensació que començava de prendre forma dintre meu, semblava obeir també a unes lleis ineluctables. Tot el meu ésser responia als dictats del neguit que mai no havia experimentat; allò que podria anomenar el meu jo semblava que s’anava contraient, condensant, sortint dels antics i habituals límits de la carn la superfície de la qual coneixia tan sols les modulacions dels extrems dels nervis.

 Tròpic de càncer, (traducció Jordi Arbonès), Aymà editors

 

 

The short reign of Pippin IV

Pippin 4

 

En tot cas, França es va trobar sense govern. Hom recordarà que quan el president Sonnet convocà els Cristians Ateus per a formar govern, no pogueren posar-se d’acord ni tan sols entre els seus membres… De la mateixa manera, els Socialistes no aconseguiren sumar els suports necessaris. Els Cristians-Comunistes, amb el suport de la Lliga dels No-pagadors-d’impostos, no van aconseguir reunir els requisits. Llavors M. Sonnet va convocar la històrica conferència que va reunir al Palau de l’Eliseu els dirigents de tots els partits.

(…)

Després de set dies, la conferència no havia arribat a cap conclusió. El president Sonnet posà a disposició dels delegats el lavabo de l’Eliseu, alhora que es negava a fer-se càrrec dels seus llençols.

 La gravetat del compàs d’espera fou reflectida en la premsa parisenca. El periòdic humorístic Alligator va suggerir fer permanent la situació, ja que no s’havia produït cap crisi nacional des que els dirigents dels partits estaven fora de circulació.

 Sovint, les grans decisions històriques estan provocades per petits motius o, fins i tot, intranscendents. Ja al començament de la segona setmana de la reunió, els dirigents de la resta de partits polítics s’adonaren que les seues veus, que havien anat augmentant asprament de to fins quedar-se ronques, eren ja completament inaudibles. 

Fou en aquest moment quan el grup compacte dels monàrquics va envair la sala. Atés que mai havien tingut esperances de ser inclosos en cap projecte de govern, s’hi havien abstingut d’intervenir en els debats, així que conservaven intactes les seues veus. Després de la confusió de vuit dies d’encontres, la calma que mantenien els monàrquics, encara que només fos per contrast, semblava explosiva.

(…)

Llavors es va produir una unanimitat d’intenció entre els partits polítics, única en la història recent. Cada grup donava suport a la restauració de la monarquia per raons diferents, perquè els beneficiaven. Els comunistes, fidels a la seua estratègia, mantenien un malèvol silenci.

El debat prengué impuls en la premsa francesa, que va trobar en el augment de tirada dels seus periòdics la raó per a mantenir aquests esdeveniments ocupant la part central de les seues edicions. Le Figaro, en un editorial de primera pàgina, va dir que, simbòlicament, la dignitat i la integritat franceses estarien  millor representades per un rei que per un modista.

The short reign of Pippin IV