Miguel de Cervantes

Cervantes

(…) Ya no hay ninguno que saliendo de este bosque entre en aquella montaña, y de allí pise una estéril y desierta playa de mar, las más veces proceloso y alterado, y hallando en ella y en su orilla un pequeño batel sin remos, vela, mástil ni jarcia alguna, con intrépido corazón se arroje en él, entregándose a las implacables olas del mar profundo, que ya le suben al cielo y ya le bajan al abismo, y él, puesto el pecho a la incontrastable borrasca, cuando menos se cata, se halla tres mil y más leguas distante del lugar donde se embarcó, y saltando en tierra remota y no conocida, le suceden cosas dignas de estar escritas, no en pergaminos, sino en bronces. Mas ahora ya triunfa la pereza de la diligencia, la ociosidad del trabajo, el vicio de la virtud, la arrogancia de la valentía y la teórica de la práctica de las armas, que sólo vivieron y resplandecieron en las edades del oro y en los andantes caballeros. Si no, díganme quién más honesto y más valiente que el famoso Amadís de Gaula. ¿Quién más discreto que Palmerín de Inglaterra? ¿Quién más acomodado y manual que Tirante el Blanco? (…)

Don Quijote de la Mancha

 

Julien Green

Foto Julien Green

“Mai no em passa res –pensà. Això no és viure. I menys per a un home jove.”

Però sí que li havia passat alguna cosa feia una estona. Quelcom que diferenciava aquell dia de la resta, malgrat que preferia no pensar-hi. Feia un quart d’hora, mentre recorria un carrer absolutament desert, un carrer tranquil flanquejat de cases velles grises i de plàtans joves, algú li havia abordat. Un home. S’havia apropat a Fabian amb pas oblic, com si hagués sortit d’un mur. Res el distingia de les persones amb les que el jove es creuava tots els dies pel carrer, però Fabian s’havia sobresaltat en veure’l, ja que pensava que estava sol i de sobte hi va veure aquell home. D’estatura mitjana, una mica gros, una mica encongit, portava un barret l’ala baixa del qual llançava sobre un semblant pàl·lid i endurit pels anys una gran màscara d’ombra d’on emergia el nas, d’un blanc ceruli; la boca fina i llarga creuava una mandíbula de dibuix feble. Hi havia en el seu caminar una lentitud que creava una mena de malestar i que malgrat això cridava l’atenció, perquè era una lentitud d’insecte, i quan Fabian s’havia vist al seu costat la boca del qual es disposava a somriure, havia experimentat una vaga inquietud que s’havia convertit quasi immediatament en una sensació d’horror. Llavors, la boca li havia murmurat una frase sobre un carrer difícil de trobar, i Fabian s’havia apressat a replicar “No ho sé”, la qual cosa li va semblar absurda ja que aquell carrer era el seu. I el que li va semblar encara més ridícul fou que, girant-se, se n’havia allunyat decididament en la direcció oposada que portava. Per què? No ho sabia bé, i no sentia molts desitjos de saber-ho. S’hauria pogut creure que tenia por. Però, per què hauria de tenir por d’un home que li demanava la informació més banal?

Si j’étais vous…

 

Mario Benedetti

Mario Benedetti

 

En el jardín del hotel encontré una tarde, grabadas con un cuchillo o un cortaplumas en el tronco de un pino, las letras A y A, metidas en un corazón torpemente diseñado, y me puse a imaginar acerca de aquellas iniciales y la remota pareja que nombraban. El trazo parecía antiguo, como si incontables lluvias lo hubieran lavado y vuelto a lavar.

Antes de ser hotel, aquel viejo edificio había sido una muy confortable residencia de gente acomodada. Quizá las iniciales provenían de esa época. Se me ocurrió que la primera A correspondía a un Arsenio y la segunda a una Azucena. Elegí que fuera un amor clandestino, o por lo menos censurado, digamos entre primos hermanos, o tal vez Arsenio podría haber sido el hijo menor de la familia y Azucena una sirvientita adolescente y tierna, que finalmente habría quedado embarazada y en consecuencia fue despedida, pese a la desesperación de Arsenio, quien seguramente aún no habría profundizado en la existencia de las clases sociales. También podía ser que Arsenio fuera el chófer y Azucena la niña de la casa, claro que en esa situación no habría quedado en cinta, ya que el chófer sí sabría de clases sociales (y métodos anticonceptivos) y sería consciente de a qué penalidades se exponía por presunta violación de una menor de pro.

La borra del café, Ediciones Destino. Áncora y Delfín

W. Somerset Maugham

 

Foto

Ashenden estigué dos o tres dies a Basilea; però no s’hi va divertir gaire. Va passar gran part del temps a les llibreries, fullejant-hi tants llibres que no hauria tingut temps per a llegir-los encara que la vida tingués mil anys de duració. Una vegada va veure Gustau al carrer. Al matí del quart dia li van portar una carta amb el desdejuni. Era d’una casa comercial que no coneixia i dins hi havia un full de paper escrit a màquina. No va deixar de somriure en pensar que Gustau no devia saber que tan fàcil és identificar una persona per la màquina d’escriure com per l’escriptura a mà. Després d’haver llegit i rellegit acuradament la carta, posà el paper a contraclaror per a veure si hi tenia segell a l’aigua (realment no tenia cap raó especial per a fer-ho, sinó els vicis de les novel·les de detectiu que havia llegit, on això sempre sol ser un rastre important) i després encengué un llumí i contemplà com es cremava. Polvoritzà amb les mans els fragments cremats.

S’aixecà, perquè cal dir que li servien el desdejuni al llit, empaquetà les seues coses i agafà el primer tren per a Berna. Des d’on envià un telegrama xifrat a R. Dos dies després li portaren a l’hotel, a una hora en què no era provable que ningú estigués pels passadissos, les instruccions referents al cas Caypor, i a les vint-i-quatre hores següents arribava a Lucerna, pegant un rodeig a propòsit.

Ashenden or the British Agent

 

Merxe Banyuls

Foto Merxe Banyuls

Merxe Banyuls (Gandia 1943–2018 València). Dona polifacètica i vital, fou cantant, actriu, presentadora i activista cultural. Formà part de les Joventuts de Lo Rat Penat. El 1975 estrena amb el grup musical Els Pavesos La infanta Tellina i el Rei Matarot, al Teatre Coral el Micalet. Després vindrien: El Pardal de Sant Joan, Valencia-Estambul-Konstantinopolis, Borrumballes falleres i Pavesos Nou i mig. Cançons més populars foren Paquito el Xocolatero, La manta al coll, etc. Com a actriu va intervenir a les pel·lícules Viçanteta està-te queta (Vicente Escrivà, 1979) i Con el culo al aire (Carles Mira, 1981). Fou presentadora del programa de Canal 9 Una música, un poble. A partir de 1983  desenvolupa la seua etapa professional a la Conselleria de Cultura, de la Generalitat Valenciana i al Consell Valencià de Cultura. Ha sigut musa d’artistes i escriptors com Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Ovidi Montllor, entre d’altres, i va compartir escenari amb Raimon, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, La Trinca, Al Tall, etc. El músic i compositor Manuel Revert va escriure el pasdoble La Merxe Banyuls en “agraïment i admiració a una bona amiga i lluitadora incansable per les bandes de música”.

Umberto Eco

SPETT.UMBERTO ECO A NAPOLI (SUD FOTO SERGIO SIANO)

No hi ha res que infonga més valor al poruc que la por aliena: tanmateix, no fou un impuls de valor el que em va fer que m’apropés a aquella ombra. Diria, més bé, que fou un impuls d’embriaguesa  bastant semblant al que havia experimentat en el moment de les visions. Alguna cosa a la cuina era semblant al fum que m’havia sorprès  a la biblioteca la nit anterior. O potser foren substàncies diferents, però els efectes sobre els meus sentits exacerbats era indiscernibles. Vaig percebre una olor acre a traganta, alum i tàrtar, substàncies que els cuiners usaven per a aromatitzar el vi. O tal vegada fóra que, com vaig saber més endavant, aquells dies estaven preparant la cervesa (beguda bastant preuada en aquella comarca del nord de la península), que s’hi elaborava seguint la modalitat del meu país, o siga amb bruc, murta dels pantans i romaní d’estany silvestre. Aromes que, més que no pas el meu nas, van embriagar la meua ment.

El meu instint racional m’incitava a cridar “vade retro!” i allunyar-me de la cosa gemegadora  -sens dubte, un súcube que m’enviava el maligne-, però quelcom en la meua vis appetitiva m’impulsà cap endavant, com si volgués prendre part en un fet prodigiós.

Així em vaig anar apropant a l’ombra, fins que la llum nocturna, que penetrava pels finestrals, em va permetre divisar una dona tremolosa, que, amb una mà, estrenyia un embolcall contra el seu pit, i que, plorant reculava cap a la porta del forn.  

Il nome della rosa

Dolors Jimeno

L'Europa que he visitat

 

Stonehenge

(…)

“Aquest conjunt megalític situat al comtat anglés de Wiltshire està format per quasi dos centenars de blocs de pedra disposats en cercle. És molt conegut tant per les visites turístiques i d’investigació que rep com per la difusió de les seues imatges a través de qualsevol mitjà –fins i tot hi ha algun anunci publicitari-. Si no fos perquè és de factura humana, bé podria haver emparat el famós mico de 2001, una odissea de l’espai en el moment de llençar a l’aire el no menys famós fèmur.

Periòdicament apareix en la premsa la ressenya dels resultats d’algun estudi sobre Stonehenge. Hem llegit que aquest monument ha pogut ser un lloc de pelegrinatge de persones malaltes degut a la creença que les pedres tenen propietats curatives. No fa molt, fa uns pocs mesos, es va divulgar la demostració que el complex va ser un cementeri, amb enterraments de persones importants, de l’elit governant durant un període de més de 500 anys, entre el 3000 i el 2500 a.C. Tot i la importància innegable de les explicacions científiques, tant se val una interpretació o una altra per a fruir del lloc, per a sentir un amable calfred d’emoció en apropar-te als torbadors cudols”.

L’Europa que he visitat, Ed. Neopàtria

25 anys sense Joan Fuster

Llibre Joan Fuster

 

“Llegint alguns articles publicats darrerament a les revistes catalanes de l’exili, em preguntava si no haurà arribat ja l’hora del pessimisme. Sembla, en efecte, que es desvetlla en molts esperits una certa inquietud revisionista, una preocupació desconfiada sobre el destí del catalanisme. I m’apresse a dir-vos que això, el pessimisme, és una de les poques coses que poden induir-nos a ésser optimistes, ara. Vegeu. No el descoratjament, però sí una mica de desil·lusió, hi ha en el fons d’aquella actitud: la desil·lusió, al capdavall, suposa major vidència, haver descobert, per fi, una cara, una altra cara de la realitat, abans entelada, negligida o deformada. La guerra del 36, i el que l’ha substituïda, han posat en crisi –en canvi- una pila d’idees, de conductes, de passions: hi ha posat, concretament, el catalanisme, que és alhora idea, conducta i passió. I sort que ha estat així! Aquests anys de silenci, si hom aconsegueix defugir la fàcil, la fràgil inclinació a l’enyorança, la recaiguda en l’Elegia, poden convertir-se en avinentesa d’exercicis espirituals: disciplina i deixuplina, escola de propòsits, de preparació, de reparacions. És el moment de tornar a veure en el catalanisme, més que no pas una política –això que a la península ibèrica sol anomenar-se política-, una moral: vull dir, un esforç i no un escàndol, una creixença total no solament uns guanys sobre el paper, una ambició de plenitud definitiva i no aquell dispersar-se pels camins enlluernadors. Definiu el pessimisme com a tensa gana de rectificar i encertareu. Fet i fet, el balanç del mig segle que estem salvant, ¿no ens convida, o millor: no ens empeny a les rectificacions?”

Textos d’exili, Generalitat Valenciana

Virginia Woolf

virginia-woolf1939

Avui ha plogut sense parar durant tot el dia, de manera que he hagut de dedicar el matí a la costura. La mare li ha escrit al pare una carta que John Ashe portarà a Londres la setmana vinent. Els meus pensaments, és clar, es troben detinguts en aquest viatge, i a la gran ciutat que potser mai no arribaré a veure, malgrat que sempre somnie amb ella. El viatge comença a trenc d’alba, ja que convé passar poques nits al camí. John viatja amb altres tres homes; tots ells van al mateix lloc. A vegades els he vist partir i he anhelat cavalcar amb ells. Es reuneixen al pati, quan els estels encara brillen al cel, i les persones de l’indret surten embolcallades en capes i robes estranyes, i ma mare ofereix una gerra de cervesa a cadascú dels viatgers; i li la dóna amb les seues mans. Els cavalls van carregats amb fardells per davant i per darrere, però no fins al punt d’impedir-los el galop si això calgués; i els homes van ben armats i coberts de pells folrades de lli, perquè els dies d’hivern són curts i freds i potser que hagen de dormir sota una bardissa. És una visió que resulta esplèndida en sortir el sol: els cavalls renillen i s’impacienten per iniciar el viatge; la gent s’amuntega al voltant. Pronuncien els seus “Déu ens guarde” i envien els darrers missatges per als amics de Londres; i quan el rellotge toca les quatre es posen en marxa. Saluden la meua mare i la resta i desapareixen pel camí. Molts homes joves, i també dones, els acompanyen en el seu camí fins que la boira s’hi interposa, ja que sovint els homes que així parteixen, a trenc d’alba, no tornen mai més.

The complete shorter fiction

Arthur Miller

 

Arthur Miller

A mitjans dels anys vint, els blancs no abandonaven necessàriament les cases que anaven sent ocupades per famílies negres i porto-riquenyes. De cap manera es donava per fet que tot Harlem hagués de ser un barri negre; en realitat, era impensable, atés que alguns dels millors restaurants de la ciutat feien el seu agost al voltant de la cruïlla de la Setena amb Lenox, i també al llarg del carrer 125. Al cap i a la fi, el Cotton Club era al centre del Harlem negre, però els seus clients eren gairebé tots blancs. Hi havia almenys un Shubert Theatre a Lenox, prop de l’encreuament amb el 115, i també altres teatres de veritat escampats per Harlem i que representaven el que en realitat eren adaptacions, a càrrec de companyes ambulants, d’èxits de Broadway. A la meua mare li encantava anar a les funcions de la vesprada del Shubert i fou on vaig veure la primera obra de teatre, als vuit anys d’edat aproximadament, ella i jo sols, el meu germà massa ocupat sens dubte, o estudiant o al consultori d’un dentista del centre, on, al marge de les restants fatigues, li estaven posant un pont. Aquesta era encara una tècnica en potència i una forma molt cara de perdre l’esmalt dental de per vida. Jo no tenia les dents menys sortints, però no era el fill gran i, per al meu consol, encara no se’m considerava digne d’aquella inversió monetària. Si bé això em rebaixava, també m’alliberava de les dures responsabilitats de Kermit per les quals tenia un gran respecte però cap ganes de compartir.

Timebends