Invasió Subtil

La invasió subtil

 

Nosaltres dos

Potser l’home canta en els moments d’intimitat per no pensar, per no submergir-se en aprofundiments torbadors. Sota la dutxa, davant el mirall a l’hora d’afaitar-se o en qualsevol instant de treva brindat per la solitud.

Aquest rostre emblanquit per l’escuma de sabó és el meu. Després de tants anys de donar-li audiència no en puc dubtar. Però hi ha alguna cosa… M’acosto al mirall, em miro el fons dels ulls i em ve fred a l’espinada. «“M’agradaria de fer-me amic de mi mateix ─penso─. Una bona coneixença, sortir junts, parlar de tu a tu amb tota franquesa…»” Ep! És el moment de cantar i ataco un tema folklòric en versió modernitzada. No em quedo content, sóc objectiu. M’ha fallat la prova de despistar i, temerari, em torno a mirar fixament. Ell és allí, aquí, a fora i a dins. Em sabria greu que s’adonés del meu desconcert! Continua afaitant-se nerviosament, es talla i això ens lliga: la gota de sang que li surt de la galta correspon a una ferida que em cou a mi.”

Invasió subtil i altres contes, Pere Calders

Joanot Martorell

Tirant lo Blanc

 

“Capítol CCXVIII

La resposta que féu la princesa a Tirant

(…) E finit lur parlament se n’entraren en la cambra hon era la princessa ab grans rahons ab la Viuda Reposada, e no li pogué parlar. E conegué Stefaia no era ora disposta per parlar ab ella. Lo emperador, que sabé que lo contestable era allí, pensà Tirant hi devia ésser tanbé. Féu-los cridar e, com devien tenir lo consell, dix l’emperador:

─Anem a la cambra de Carmesina e allí veurem com stà, car huy tot lo dia no.s sent bé.

Lo conestable se mès primer. Aprés venia l’emperador e Tirant. Aprés tots los del consell, los qui anar-hi volgueren. E trobaren que la princessa stava jugant ab la Viuda a naÿps, apartades en hun cantó de la cambra. E aquí se asigué l’emperador, prop d’ella, demanant-li de son mal. E ella prestament li repòs:

─Senyor, com yo veig la magestat vostra, soptosament se parteix lo mal de mi. ─Girant los ulls devers Tirant e prenent-se a somriure.

E l’emperador pres gran plaer en les rahons de Carmesina e molt major com la véu en tan bona disposició. E aquí parlaren de moltes coses, e la princessa de bon grat responia en tot lo que Tirant li deya, car la Viuda Reposada li consellà fes festa a Tirant, no tant com solia de primer, mas domèsticament, així com als altres.”

Tirant lo Blanch (text de la primera edició 1490) Transcripció, coordinació i notes Albert Haus

“El crimen de Níjar, el origen de Bodas de sangre”

Crimen de Níjar

“La sala de la sección primera de esta Audiencia provincial, ha fallado en la causa por homicidio del juzgado de instrucción de Sorbas, porque resultando que José Pérez Pino, de 43 años, labrador de oficio, sin antecedentes penales y de buena conducta, entre diez y media y once de la noche del 23 de julio del año último, cuando se dirigía al cortijo llamado El Fraile, en término de Níjar, acompañado de su mujer, Carmen Cañadas Morales, José Pérez Pino para asistir a la concertada boda que horas después debía efectuarse de su hermano Casimiro con una hermana de la referida mujer, llamada Francisca Cañadas Morales, joven soltera de 26 años.

Llegados que hubieron a un sitio conocido por la Capellanía y por haber oído clara y distantemente en la soledad de aquel paraje y el silencio de la noche, la voz de Francisca, los expresados cónyuges se apearon de sus caballerías que montaban y se guardaron en sitio conveniente, amparados por las matas y palmitos que bordeaban el camino, observando desde allí, hasta que bien pronto se convencieron de que la referida Francisca marchaba en plan de fuga con su primo hermano Francisco Montes Cañadas, como así era en efecto.

Cuando los fugitivos estaban bien cerca del antedicho puesto de observación, les salió al encuentro José Pérez Pino, espantándose la caballería que juntos montaban éstos, cayendo violentamente al suelo, momento que José disparó tres veces consecutivas un revólver sobre Francisco, causándole otras tantas heridas, una de las cuales penetró a éste en la región craneana, lo que le originó la muerte de modo instantáneo, sin que se haya justificado si dicha arma corta la llevaba consigo José o el interfecto antes del suceso.

Mientras ocurría lo expuesto, la mujer de José Pérez Pino maltrataba de obra a su hermana, causándole diferentes erosiones.

Considerando la antes citada Sala que los hechos probados integran la comisión de un delito de homicidio del que es responsable José Pérez Pino, y debiendo apreciar en ésta la atenuante de arrebato y obcecación, falla la Sala que debe condenar y condena a José Pérez Pino a la pena de 8 años de prisión, un mes y un día de arresto mayor, cien pesetas de multa, accesorias y costas correspondientes, a más de 10.000 pesetas de indemnización a los herederos del interfecto.”

Carlos de Arce, Seuba Ediciones

Eduardo Mendoza

Eduardo Mendoza

Pudenciana se había levantado al despuntar el día, había afilado un cuchillo y había decapitado dos pollos; cuando empezaba a desplumarlos oyó el estruendo de los tiros en la montaña y se persignó. Luego volvió a enfrascarse en su monótona labor hasta que la distrajeron los aullidos lastimeros de los perros. Alguien ha muerto, pensó; este pensamiento la dejó desazonada y uno de los perros aprovechó la circunstancia para comerse las mollejas sin ser visto. Pudenciana salió al jardín. Al pronto no supo quién podía ser aquella figura harapienta y greñuda que franqueaba la cancela: pensó que se trataba de una gitana; luego, que de una indigente; por último, que de una muerta rediviva recién levantada de la sepultura. Tenía el rostro exangüe y desflorado, la boca marchita, las pupilas extraviadas y caminaba con paso inseguro, como un ciego que tanteara un terreno preñado de añagazas; llevaba la ropa cubierta de manchas herrumbrosas, descosida y rasgada hasta rozar los límites de la decencia. Ante esta aparición los perros rezongaban, remisos a cumplir su bronco cometido. Al acercarse Pudenciana, la patética figura se detuvo y abrió los labios, pero no articuló ningún sonido; luego abrió los brazos con las palmas de las manos vueltas hacia fuera y en este gesto, sin causa alguna que lo justificara, reconoció la guardesa a sor Consuelo, advirtió que los lamparones que le cubrían el vestido eran en realidad manchas de sangre coagulada y se sintió invadida de una profunda piedad por aquel ser dolorido y ofuscado sobre quien se habían abatido amarguras, terrores y violencias y a quien sólo la determinación insensata mantenía tambaleante en el último escalón de la cordura.

El año del diluvio, editorial Seix Barral

Yann Queffélec

yann-queffelec-rencontre-les-lecteurs-la-bibliotheque

 

A Baba Iaga el paisatge havia desaparegut sota la neu i fosquejava. A la cuina, on fumejaven el samovar i la caldera de fer bugada, Tita somiejava arran de la finestra. Quan va ser negra nit, amb una sensació d’abandonament que l’escanyava, va pujar a trucar a la porta de Zinnaida i va córrer a seure als peus del gran llit cobert de blanc.

Reina asseguda davant el tocador de palissandre, vestida amb un vell pentinador de seda malva amb mànigues flotants, l’àvia s’estava vestint per sopar. Tenia més de setanta anys i encara presumia de bellesa, encara era sensible als seus encisos gairebé intocats pels anys, la pell suau i blanca, el cos fi i esvelt, els ulls d’un blau violent, privats d’emocions com l’atzur del cel o l’acer dels mars.

Encara que contemplés sense il·lusió tot allò que l’envoltava i la monotonia dels invariables comensals que hauria de suportar fins a la tomba: un Lev taciturn i mal afaitat, un Vladímir rígid, els ulls acalats damunt la sopa amb posat de conjurar-hi el futur, i aquelles dues mallerengues del capdavall de la taula que enllestien l’obligació de l’àpat familiar esperant només un signe de part seva per fer-se fonedisses, ella mantenia l’orgull de les aparences i els concedia la major part del temps.

La dona sota l’horitzó, traducció Joan Casas, Edicions 62

 

Gertrude Stein

 

Gertrude_Stein2

Algú, no recorde qui, ens va dir que una nord-americana havia començat un negoci de préstec de llibres anglesos al nostre barri. En aquella època de restricció de despeses, havíem deixat de pagar la quota de Mudie; l’American Library ens subministrava alguns llibres, pocs, que no eren suficients per a satisfer les necessitats de Gertude Stein. Així és que vam començar a investigar, i vam descobrir Sylvia Beach. Sylvia Beach  admirava  moltíssim Gertrude Stein, i aviat es van fer amigues. Gertrude Stein fou la primera persona que contractà per un any els serveis de préstec de llibres de Sylvia Beach, i aquesta es va mostrar immensament agraïda i orgullosa. Sylvia Beach vivia en un minúscul pis, situat en un petit carrer pròxim a l’École de Médecine. Aleshores eren pocs els nord-americans que la visitaven. Hi estava l’autor de Beebie the Beebeist, la neboda de Marcel Schwod, i uns quants poetes irlandesos extraviats. Llavors vam veure sovint Sylvia, solia venir a casa i també ens acompanyava en les excursions al camp que fèiem amb el vell automòbil. Vam conèixer Adrianne Monnier, qui va portar a la nostra casa Valéry Larbaud, i els dos es van mostrar molt interessants en Three Lives, i sembla ser que Valéry Larbaud projectava traduir-lo. En aquests dies Tristan Tzara aparegué a París. Aquest esdeveniment va impressionar molt Adrianne Monnier. Picabia havia descobert Tzara a Suïssa, durant la guerra, i entre els dos havien fundat el dadaisme, i del dadaisme, després de moltes lluites i baralles, va sorgir el surrealisme.

I Tzara vingué a la nostra casa, supose que fou Picabia qui el va portar, però no n’estic segura. Sempre m’he resistit a creure les històries sobre la violència i la maldat de Tzara, com a mínim puc assegurar que m’ha resultat difícil comprendre-les ja que quan Tzara ens visitava, solia seure al meu costat, davant de la tauleta de te. I em parlava com un cosí germà agradable, encara que no molt interessant.

The autobiography of Alice B. Toklas

Miguel de Cervantes

Cervantes

(…) Ya no hay ninguno que saliendo de este bosque entre en aquella montaña, y de allí pise una estéril y desierta playa de mar, las más veces proceloso y alterado, y hallando en ella y en su orilla un pequeño batel sin remos, vela, mástil ni jarcia alguna, con intrépido corazón se arroje en él, entregándose a las implacables olas del mar profundo, que ya le suben al cielo y ya le bajan al abismo, y él, puesto el pecho a la incontrastable borrasca, cuando menos se cata, se halla tres mil y más leguas distante del lugar donde se embarcó, y saltando en tierra remota y no conocida, le suceden cosas dignas de estar escritas, no en pergaminos, sino en bronces. Mas ahora ya triunfa la pereza de la diligencia, la ociosidad del trabajo, el vicio de la virtud, la arrogancia de la valentía y la teórica de la práctica de las armas, que sólo vivieron y resplandecieron en las edades del oro y en los andantes caballeros. Si no, díganme quién más honesto y más valiente que el famoso Amadís de Gaula. ¿Quién más discreto que Palmerín de Inglaterra? ¿Quién más acomodado y manual que Tirante el Blanco? (…)

Don Quijote de la Mancha

 

Julien Green

Foto Julien Green

“Mai no em passa res –pensà. Això no és viure. I menys per a un home jove.”

Però sí que li havia passat alguna cosa feia una estona. Quelcom que diferenciava aquell dia de la resta, malgrat que preferia no pensar-hi. Feia un quart d’hora, mentre recorria un carrer absolutament desert, un carrer tranquil flanquejat de cases velles grises i de plàtans joves, algú li havia abordat. Un home. S’havia apropat a Fabian amb pas oblic, com si hagués sortit d’un mur. Res el distingia de les persones amb les que el jove es creuava tots els dies pel carrer, però Fabian s’havia sobresaltat en veure’l, ja que pensava que estava sol i de sobte hi va veure aquell home. D’estatura mitjana, una mica gros, una mica encongit, portava un barret l’ala baixa del qual llançava sobre un semblant pàl·lid i endurit pels anys una gran màscara d’ombra d’on emergia el nas, d’un blanc ceruli; la boca fina i llarga creuava una mandíbula de dibuix feble. Hi havia en el seu caminar una lentitud que creava una mena de malestar i que malgrat això cridava l’atenció, perquè era una lentitud d’insecte, i quan Fabian s’havia vist al seu costat la boca del qual es disposava a somriure, havia experimentat una vaga inquietud que s’havia convertit quasi immediatament en una sensació d’horror. Llavors, la boca li havia murmurat una frase sobre un carrer difícil de trobar, i Fabian s’havia apressat a replicar “No ho sé”, la qual cosa li va semblar absurda ja que aquell carrer era el seu. I el que li va semblar encara més ridícul fou que, girant-se, se n’havia allunyat decididament en la direcció oposada que portava. Per què? No ho sabia bé, i no sentia molts desitjos de saber-ho. S’hauria pogut creure que tenia por. Però, per què hauria de tenir por d’un home que li demanava la informació més banal?

Si j’étais vous…

 

Mario Benedetti

Mario Benedetti

 

En el jardín del hotel encontré una tarde, grabadas con un cuchillo o un cortaplumas en el tronco de un pino, las letras A y A, metidas en un corazón torpemente diseñado, y me puse a imaginar acerca de aquellas iniciales y la remota pareja que nombraban. El trazo parecía antiguo, como si incontables lluvias lo hubieran lavado y vuelto a lavar.

Antes de ser hotel, aquel viejo edificio había sido una muy confortable residencia de gente acomodada. Quizá las iniciales provenían de esa época. Se me ocurrió que la primera A correspondía a un Arsenio y la segunda a una Azucena. Elegí que fuera un amor clandestino, o por lo menos censurado, digamos entre primos hermanos, o tal vez Arsenio podría haber sido el hijo menor de la familia y Azucena una sirvientita adolescente y tierna, que finalmente habría quedado embarazada y en consecuencia fue despedida, pese a la desesperación de Arsenio, quien seguramente aún no habría profundizado en la existencia de las clases sociales. También podía ser que Arsenio fuera el chófer y Azucena la niña de la casa, claro que en esa situación no habría quedado en cinta, ya que el chófer sí sabría de clases sociales (y métodos anticonceptivos) y sería consciente de a qué penalidades se exponía por presunta violación de una menor de pro.

La borra del café, Ediciones Destino. Áncora y Delfín

W. Somerset Maugham

 

Foto

Ashenden estigué dos o tres dies a Basilea; però no s’hi va divertir gaire. Va passar gran part del temps a les llibreries, fullejant-hi tants llibres que no hauria tingut temps per a llegir-los encara que la vida tingués mil anys de duració. Una vegada va veure Gustau al carrer. Al matí del quart dia li van portar una carta amb el desdejuni. Era d’una casa comercial que no coneixia i dins hi havia un full de paper escrit a màquina. No va deixar de somriure en pensar que Gustau no devia saber que tan fàcil és identificar una persona per la màquina d’escriure com per l’escriptura a mà. Després d’haver llegit i rellegit acuradament la carta, posà el paper a contraclaror per a veure si hi tenia segell a l’aigua (realment no tenia cap raó especial per a fer-ho, sinó els vicis de les novel·les de detectiu que havia llegit, on això sempre sol ser un rastre important) i després encengué un llumí i contemplà com es cremava. Polvoritzà amb les mans els fragments cremats.

S’aixecà, perquè cal dir que li servien el desdejuni al llit, empaquetà les seues coses i agafà el primer tren per a Berna. Des d’on envià un telegrama xifrat a R. Dos dies després li portaren a l’hotel, a una hora en què no era provable que ningú estigués pels passadissos, les instruccions referents al cas Caypor, i a les vint-i-quatre hores següents arribava a Lucerna, pegant un rodeig a propòsit.

Ashenden or the British Agent