Willa Cather

«Mitja hora més tard, Paul sortia de l’avinguda Negley i baixava lentament per un dels carrers laterals, allunyat de la via principal. Era un carrer molt respectable, on totes les cases eren exactament iguals; on els negociants de modestos mitjans engendraven i educaven grans famílies de xiquets, els quals anaven a l’Escola Litúrgica per a aprendre un catecisme abreujat i ser iniciats en l’aritmètica; tots eren tan semblants, tan semblants, com les seues cases, i dels qui podria dir-se que semblaven tallats d’una mateixa peça de tela per la monotonia en què vivien. Paul mai no recorria el carrer Cordelia sense sentir un sotrac de mal humor. Sa casa estava al costat de la del ministre Cumberland. Aquella nit s’hi aproximava posseït d’un enervat sentiment de derrota, el mateix desesperat sentiment, que sempre experimentava en tornar a casa, d’estar submergit en la lletjor i en la vulgaritat. Només entrar al carrer Cordelia va sentir que les aigües queien amb més força sobre el seu cap. Després de cada una d’eixes orgies de vida, patia la depressió física que segueix a l’excés; el fastig dels llits respectables; dels àpats vulgars, d’una casa envaïda per la massa incolora i insípida de tots els dies de l’existència; un morbós desig de coses gelades, de llums suaus, de flors fresques…

Quant més s’apropava a la casa, més apartat se sentia Paul de tot allò: del seu lleig dormitori; del desagradable quart de bany, amb els tubs de zinc llardosos, l’espill trencat i les claus de l’aigua sempre gotejant; del seu pare, dalt de l’escala, amb les peludes cames sortint per baix de la camisa de dormir i els peus ficats en les sabatilles de tela. Tornava més tard del que era el seu costum, i això donaria lloc, amb tota certesa, a investigacions i retrets. El xic es deturà per uns instants davant la casa. S’adonava que li seria impossible dirigir la paraula al seu pare aquella nit. No, no hi entraria. Diria al seu pare que no havia tingut diners per a l’autobús i que, com plovia tant, s’havia anat a casa d’un company i hi havia passat tota la nit».

“Paul’s Case”, The Troll Garden

 

Enric Valor

El mes d’agost va proporcionar a la vila, ampla, callada, i ensopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard en tard. Dona Berta Mauri i Alemany havia mort a migjorn, en l’hora aturada i calorosa del poble llaurador lliurat a la batuda dels cereals. Mosques i pallús impalpable suraven en l’aire quasi immòbil; a les eres pròximes, polsegueres, lentes i un baf blanquinós i amb olor de fecunditat que s’exhalava de les messes martiritzades, pujaven al cel rutilant, com una ofrena; per les boques entreobertes dels oficiants del ritus ceresià ‒on no faltaven les sacerdotesses‒, cofats amb capells amples com a para-sols, sorgia una lletania endormiscada de cançons; i el trot sord de les mules en feia el contrapunt juntament amb el zumzeig dels trills de tallants pedres fogueres recalfats sobre les lluents tiges.

Un fort alè de vida i de plenitud bategava dins aquella calma virgiliana. I dona Berta havia mort precisament llavors, no quan manen els cànons, és a dir, no quan comencen a caure les fulles acolorides de la tardor. L’estiu xardorós, el norantè de la senyora, havia fet malbé el vell rellotge dins el seu pit en una curta agonia, com una lleu distracció del cor en la rutina de pegar el seu tic-tac fatigat i incoherent. Ja havia acabat el viatge per la vida d’aquest món aquella dona capritxosa i autoritària, la qual  havia estat tan independent que ni tan sols havia volgut sotmetre la seua llibertat de dona rica i intel·ligent al jou del matrimoni, com havien fet també algunes altres dames en aquell medi rural i tradicional tan fortament propici.

Havia posseït des de sempre una gran fortuna en béns arrelats a terra ‒masos, boscos, cases‒. Els seus rampells havien estat coneguts a bastament per tots els seus conveïns, així com la seua filosofia de vida, no gaire estranys i inconseqüents per cert: dogma i rigidesa per a criats i proïsme, cap comprensió per a les debilitats de la parentela pobra, molta indulgència envers les pròpies errades, que ella disculpava davant seu mateix ‒i fins i tot secretament amava‒ com a delicioses expansions i bogeries de joventut.

Sense la terra promesa, Cicle de Cassana, Tàndem edicions

Sandra Aza

CAPÍTULO 1

El Parto

 

  1. Madrid, uno de febrero del año 1621 de Nuestro Señor.

 

La tormenta arreciaba con tal violencia que el cielo parecía presto a derrumbarse sobre la tierra.

Luisa procuraba serenarse, pero el pánico había logrado entumecer su coraje y, lejos de serenarse, temblaba. Y no solo su coraje andaba entumecido. Su cuerpo sufría el mismo mal y, a resultas de ello, además de temblar de miedo, también temblaba de frío.

El gélido viento le azotaba el rostro, lloraba lágrimas de nieve, goteaba escarcha por la nariz y su boca achicaba relente expulsando nubes de vaho.

Renqueante y encorvada, vagaba sin rumbo fijo. El parto se avecinaba y no se sentía capaz de afrontarlo. No así. Sola, de noche, al raso, bajo un temporal y en pleno invierno.

¡Y menudo invierno! No recordaba ninguno tan sañudo.

Su padre siempre decía que el hambre tenía poderío suficiente para rendir al espíritu más bizarro en cualquier época del año, pero que, cuando diciembre abría la puerta al invierno y este entraba en el calendario vestido de ocasos eternos e impías temperaturas, aquel creador de esqueletos agonizantes que era el hambre hallaba magníficos aliados en su conjura contra la vida.

Y no le faltaba razón; al menos en lo referente a ese invierno de 1621, porque los aliados habían llegado desplegando tales bríos que el ejército enemigo estaba haciendo estragos en la Villa y Corte.

A diario decenas de indigentes hincaban rodilla ante los tres almirantes de la muerte: el hambre, el frío y la noche. Quizá, por eso, en la desventurada liga que formaban los prisioneros de la calle, nadie se despedía del sol hasta mañana. Tampoco Luisa. Al igual que sus compañeros, temía no volver a verlo, segura como estaba de que la Parca acechaba y de que, en algún momento, aprovechando las penumbras de la luna, se deslizaría sibilina entre sus costuras, le incautaría el sueño y lo trocaría en eterno.

Pensando que acaso el sueño eterno fuera menos enojoso que el terror a sumirse en él, Luisa continuó su errante peregrinar. De repente, tropezó con un cadáver y cayó de bruces.

—¡Condenada ironía! —masculló, ofuscada—. El cuerpo de los demás rindiéndose a la muerte y el mío bullendo vida, ¡mal rayo me parta!

No la partió ningún rayo, pero un agudo pinchazo sí la dejó yerta.

—Si el Altísimo no se hubiera olvidado de una servidora, me traería a los del Pan y el Huevo —jadeó, apretándose la abultada barriga—. Son los únicos que, en vez de internarme en la Galera, me ayudarían a parir y después me permitirían marchar.

La ronda nocturna de la Santa y Real Hermandad del Refugio y Piedad, popularmente conocida como la Ronda del Pan y el Huevo, era una institución muy querida en Madrid.

Isa Tròlec

«Al remat, una xiqueta omplia la casa on vivien mon pare i ma mare, que, per altra banda no era massa gran. Una porta de fusta corcada a l’entrada, una cortina de fil que em bolcava de grisos i blancs i grocs de safrà i sagí quan tornava de vore el xicot. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Quan venia del carrer, com no he estat mai una gata, vull dir que mai no he vist un pam més enllà del nas, notava que era dins de casa per la frescoreta que hi feia i perquè entropessava amb la cortina. Tot era foscor i taulellets blancs i negres solcats per pedres més grans que jo. Per damunt dels solcs passava el matxo i el carro de mon pare ple de sacs de garrofes. Els taulellets s’omplien de peçons de garrofa, de fils de sacs. I ma mare els agranava. Però com eren poc llustrosos i on vivien l’aigua no era abundant, sinó que més prompte escassejava, els esforços anaven a terra. I no li lluïen gens.

Entrant a mà dreta, un canterer de fusta fet per mon pare. Mon pare ‒això trobe que no ho he dit‒ sabia fer de tot. Damunt del canterer, dos pitxers. L’un amb floretes blaves on jo bevia. L’altre, blanc, on bevien ells. Mon pare i ma pare deien que beure en gots de majors era un perill pels xiquets, que les baves apegaven malalties als monyicots. El canterer tenia 8 forats. I 8 cànters plens d’aigua fresqueta. Quan es buidava un, ma mare, amb una capçana, anava a la font i l’omplia. I mon pare amb una corda al muscle, en duia dos: l’un davant, l’altre darrere. Una volta, vaig provar amb una capçana al cap… i vaig trencar el cànter… vaig tornar a provar i en vaig trencar un altre.

Mon pare, ja vist que no tenia la traça de ma mare, va dir que no anara més a la font o els deixaria sense cànters. I jo omplia la canterella, que era prou difícil de trencar perquè no la duia al cap.»

Mari Catúfols, Isa Tròlec, Eliseu Climent, editor

El silenci trencat

Quan el seguici, format pel cotxe fúnebre i el dels acompanyants amb Maria Tarascó, Biel i Eduard Fauquet, endegà la marxa per a dirigir-se al crematori de València, la resta d’assistents al comiat romangueren a la plaça mirant hipnotitzats els cotxes fins que van desaparèixer en girar la cantonada, llavors, després de comentar el que havien viscut, cadascú retornà als seus quefers i la plaça tornà a l’activitat usual.

Els ocupants del cotxe que anaven a València per a assistir a la cerimònia de comiat al crematori del Cementiri General de la ciutat, restaren en silenci al llarg de tot el trajecte. Eduard ocupà el seient del copilot mentre que Biel anava darrere amb Maria Tarascó. Rosalinda, la seua cosina, havia volgut acompanyar-la però com li digué Maria: «Amb una vella de qui encarregar-se’n, ja tenen prou els homes.» El cotxe era ample i còmode. El xofer amb el seu uniforme auster i negre, que fins i tot incloïa gorra de plat, anava atent al cotxe mortuori que marxava a poc a poc, solemnement, davant. A la carretera, quan altres vehicles els passaven, en veure l’automòbil amb el taüt dins, acceleraven la marxa per a allunyar-se’n al més ràpidament possible. Els cotxes de morts sempre són incòmodes perquè ens recorden quelcom que intentem ignorar cada dia, que nosaltres també tindrem el mateix final. Que un dia morirem.

El silenci trencat, NPQ Editores

L’hora del te

Tea Time: Tradition, Presentation, And Recipes

Un glop de te

La llegenda i la majoria de fonts atribueixen a l’emperador xinès Shen Nung  (segle 28 aC) el descobriment del te. Home escrupulós, sempre feia bullir l’aigua potable, convençut que això el protegiria de la malaltia prevalent de l’època.

Un dia, mentre feia una gira per les províncies, Shen Nung va demanar als criats que li bulliren aigua. Van fer un foc usant branques d’una camèlia propera. Alguns dels extrems de les branques van escapar del foc i es van enlairar. Portades per una brisa que passava, algunes fulles de les branques van caure dins de l’aigua que estava escalfant-se. L’aroma que sorgia de l’olla va captar l’atenció del emperador. Intrigat, va beure una mica del brou. Immediatament captivat pel gust i la refrescant qualitat del beuratge, l’emperador va saber que havia descobert quelcom de gran importància.

Els xinesos coneixien les fulles de camèlia, que s’utilitzen en verdures i molt probablement com a part dels compostos medicinals. Però fins al descobriment de l’emperador, les fulles mai havien estat usades com a ingredients d’una beguda calenta i refrescant. La notícia del descobriment de l’emperador es va estendre ràpidament per tota la Xina i aviat tothom va provar la beguda. Al cap de poc temps, el te ‒conegut com a Ch’a‒ es va convertir en una part important de la cultura xinesa. Cerimònies com Cha-no-yu van ser ideades per a formalitzar el servei del beuratge i les comunitats religioses usen el te com a ajuda a la meditació. Quan van passar els segles i es va obrir el comerç amb l’Oest, l’estatus del te va augmentar. El te es va introduir a l’Europa continental durant l’època isabelina, però no va arribar a les costes angleses fins als anys 1657-1660. Aquest retard va ser peculiar, atès que Elisabet I, conscient de la importància futura del te, va fundar la Companyia de les Índies Orientals el 1600.

Tea time, Tradition, Presentation, and Recipes, M. Dalton King, Running Press

Günter Grass

Res de xoc saludable! En això no coneixen els meus gendres, els quatre. No estan casats amb les meues filles sinó, en secret, amb els seus cotxes. Els netegen, també diumenge, de dalt a baix. Es queixen de la més mínima abonyegadura. Parlen constantment d’altres trastos cars, Porsches i la resta, els que miren de reüll com si foren dones estupendes amb les quals pogueren fer una bauxa adesiara. I ara fan cua davant dels assortidors de benzina. La crisi del petroli! Quin impacte, li ho assegure. Un xoc sens dubte. I Gerard, que a part d’això parla com un apòstol salutífer ‒«Per l’amor de Déu, res de carn! Res de greix animal!»‒ i jura i perjura pel pa integral, va xuclar tant de temps de la màniga en transvasar uns bidons que va omplir també com a reserva, que estigué a punt d’intoxicar-se. Ganes de vomitar, mal de cap. Hagué de beure llet a litres. I Heinz-Dieter omplí fins i tot la banyera, per la qual cosa el pis empestava i la petita Sophie es va desmaiar.

Els meus estimats gendres! Els altres dos no son millors. Es lamenten contínuament perquè han limitat la velocitat a cent. I com en l’oficina de Horst només permeten una temperatura de dinou graus, creu que ha de tremolar com un fredolic. Per afegiment, el seu etern rondinar: ‒«La culpa la tenen els àrabs, eixos camellers!». Després son els israelians, perquè novament han fet la guerra, irritant els pobres saudites.

Mein Jahrhundert , Günter Grass, Alfaguara

Ignasi Riera

«L´HORA DEL RETORN

La memòria és fràgil. Sempre havia cregut que Joan Oliver i la seva dona havien tornat de l’exili l’any 1947. M’adono que vaig errat de comptes i que tothom em diu que no, que el retorn va ser el 1948. El meu germà Lluís m’aclareix l’embolic. «¿No te’n recordes? La tia Con va tornar l’estiu del 1947, quan nosaltres estiuejàvem a cal Puig Nou, de Centelles. Va tornar ella sola… L’oncle Joan va venir al cap d’uns mesos…»

L’Oliver ha explicat a Montserrat Roig per què es va decidir a tornar: s’enyorava massa: «Vaig decidir tornar perquè la meva dona, que havia passat al davant, em deia que ja ho podia fer sense perill. És a dir: jo no volia fer una quixotada, deixar-me agafar, fer com en Grimau, no. Jo no sóc un heroi, no tinc vocació de màrtir. Total, em va costar dos mesos i mig de presó i res més».

Va vendre tot el que tenia al pis. I l’operació el va deixar extenuat. Recorda aquelles actituds d’aus de rapinya, en una casa on troben ‒a l’hora del remate‒ més llibres que mobles. En Xavier Benguerel se l’enduu a dinar a un restaurant del barri perifèric, des d’on veuen el balcó del pis que havia estat «a casa», els darrers temps de Xile. Benguerel ho explica així:

El meu oncle Pere Quart, materials per a un retrat, Edicions La campana

Dashiell Hammet

 

Se li girà el turmell i va caure. El vent del sud, que bufava turó avall fuetejant els arbres de la vora de la carretera, va apagar la seua exclamació fins un sospir i li arrabassà el mocador mentre el feia desaparèixer  en l’obscuritat.

Als seus peus, al camí, jeia la seua sabata dreta. En ficar-se-la s’adonà que li faltava el tacó dret. Mirà atentament al seu voltant i després començà a buscar-lo, de grapes turó amunt, de cara al vent, amb una ganyota de dolor quan tocava el terra amb el genoll dret. Abandonà aviat i intentà trencar el tacó de la sabata esquerra, però no va poder. Tornà a ficar-se la sabata i es posà dempeus, d’esquenes al vent, recolzant-se contra la violència del vent i el pendent del camí. El vestit se li enganxava a l’esquena i voletejava davant seu. Els cabells li assotaven les galtes. Recolzant-se en la punta del seu unflat peu dret per a compensar el tacó perdut, continuà coixejant turó avall.

Woman in the dark, (1933)

Luis Goytisolo

 

«Un Trabajo, a veces, con algo en común con el del forzado, no más libre el preso que nosotros de abandonarlo, por más que nos preguntemos qué coño nos lo impide, qué coño hacemos sentados ahí, poniendo una palabra detrás de otra como una hormiga que acumula grano, afectados quizá por la llamada de la calle, esa calle como más amplia y clara sin el follaje de los plátanos, ahora desnudos y podados, como más despejada, cuando, pese al sol flojo y desvaído y a los cuellos de piel y a las bufandas ondeantes de los transeúntes, hay algo en la ciudad que nos hace caer en la cuenta que ya falta poco para la primavera. La escasa predisposición al trabajo, los pretextos que uno se busca, divagaciones, pensamientos a la deriva, recuerdos, el paseo con Matilde por el parque de Sceaux una tarde de verano, por ejemplo, entonces uno sale a comprar el Herald Tribune o Le Monde ‒si han llegado‒ y alguna revista ‒si no ha sido secuestrada‒ y a recoger de paso la correspondencia y, como si el cartero se hubiera propuesto brindarnos nuevos temas de evasión, transmisión del pensamiento, premociones, etcétera, nos encontramos con una carta de Matilde, sugerente incluso antes de abrirla, ahora que en París, por poco bueno que haya sido el invierno, deben estar apuntando ya los crocus y destacando en el verde el amarillo de las forsythias, ambientación que se diluye mientras uno va leyendo querido Raúl, ¿cuánto crees que puede durar un amor definitivo? Porque esta vez, y va en serio, creo que es definitivo. Pero me gustaría saber tu opinión, que os conocierais. ¿Tienes previsto algún viaje a París lo antes posible? Si no es así, quizá lo mejor sea que vayamos a España lo antes posible. ¿Está ya el mar como para bañarse? ¿Encontraremos hotel abierto en algún pueblo de playa? Más tuya que nunca, Matilde.»

Los verdes de mayo hasta el mar, Seix Barral