Umberto Eco

SPETT.UMBERTO ECO A NAPOLI (SUD FOTO SERGIO SIANO)

No hi ha res que infonga més valor al poruc que la por aliena: tanmateix, no fou un impuls de valor el que em va fer que m’apropés a aquella ombra. Diria, més bé, que fou un impuls d’embriaguesa  bastant semblant al que havia experimentat en el moment de les visions. Alguna cosa a la cuina era semblant al fum que m’havia sorprès  a la biblioteca la nit anterior. O potser foren substàncies diferents, però els efectes sobre els meus sentits exacerbats era indiscernibles. Vaig percebre una olor acre a traganta, alum i tàrtar, substàncies que els cuiners usaven per a aromatitzar el vi. O tal vegada fóra que, com vaig saber més endavant, aquells dies estaven preparant la cervesa (beguda bastant preuada en aquella comarca del nord de la península), que s’hi elaborava seguint la modalitat del meu país, o siga amb bruc, murta dels pantans i romaní d’estany silvestre. Aromes que, més que no pas el meu nas, van embriagar la meua ment.

El meu instint racional m’incitava a cridar “vade retro!” i allunyar-me de la cosa gemegadora  -sens dubte, un súcube que m’enviava el maligne-, però quelcom en la meua vis appetitiva m’impulsà cap endavant, com si volgués prendre part en un fet prodigiós.

Així em vaig anar apropant a l’ombra, fins que la llum nocturna, que penetrava pels finestrals, em va permetre divisar una dona tremolosa, que, amb una mà, estrenyia un embolcall contra el seu pit, i que, plorant reculava cap a la porta del forn.  

Il nome della rosa

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *