Actes

Un altra activitat de l’escriptora valenciana Maluy Benet, a més de l’escriptura, és la fotografia. En l’exposició de fotografia Presències uneix ambdues passions la fotografia i l’escriptura. Presències és una exposició amb fotografies d’Àfrica amb textos de persones que hi van passar al llarg dels segles i que en tenien quelcom a dir.

Exposició a la Sala Blanqueries, l’any 2005

Exposició Presències Exposició Presències

 

Exposició Presències a La Intersindical Valenciana, 23 de maig 2006

Exposició Presències

Presentació Un café sol, Tabarca Llibres, a La Intersindical Valenciana, 25 de març de 2015

IMG-20150325-WA0009            Assistents presentació

Presentació de Dolors Jimeno  ”

Maluy Benet: literatura i cinema a la Intersindical

26/03/2015 | DOLORS JIMENO

Ahir dimecres va tindre lloc a la nostra seu la presentació de la novel·la Un café sol de l’escriptora i fotògrafa valenciana Maluy Benet.  Més avall copie el text que vaig dir. La intervenció de Jose María Sánchez Alcón la tindrem aviat en aquest maitex espai web. Podeu aber coses sobre aqeust filòsof en el seu web personal.
L’autora va estar acompanyada per molta gent: amistats personals, membres del Voluntariar pel Valencià, components del grup de lectura El Micalet parla de llibres… En acabar les presentacions i la signatura de llibres, vam poder tastar pastes que l’autora havia fet per a l’ocasió i relacionades amb la novel·la.

Maluy i jo ens vam conèixer l’any 1990 a conseqüència d’un anunci que ella va posar en la cartellera Túria amb la intenció de formar un taller d’escriptura. Ens vam trobar i vam constituir el Cercle d’escriptura junt amb Ismael Vallès, Pilar Monerri i Vicent Mateo. D’ací va eixir la novel·la HOSTES,  amb l’autoria compartida de les cinc persones. Va resultar finalista del premi l’Encobert, de Xàtiva, el 1993 i va ser publicada. És mestra. Gràcies a això ha escrit un conte infantil molt bonic: Els visitants de Mont-virolat, on s’aprecia el coneixement que té del món de la gent menuda. En relació amb aquesta professió té una altra publicació: Un passeig sentimental per l’Escola les Carolines, en col·laboració amb Chon Garcia-Sala i il·lustracions d’Ortifus, llibre que commemora els 25 anys d’aquest centre, del qual va ser cofundadora.

Amb la manca de textos per a l’ensenyament bàsic en valencià,  Benet va adaptar textos escrits en català oriental per als alumnes de les escoles d’EGB del País Valencià. Així tenim Vet-ho ací i Tris tras. També és autora de Xicalla, Llengua 2, amb il·lustracions de Manel Granell, i de Llengua 3 i Quaderns de treball.

Ha fet d’articulista tant en revistes relacionades amb el món de la pedagogia, com de la literatura. Ha publicat en Papers, Saó, Perpesctiva Escolar, Abalorio…

Quan dóna per acabada la seua etapa com a mestra, es dedica a la traducció i a la interpretació jurada.

Mentrestant també fa d’actriu i interpreta obres de Maria Aurèlia Capmany i Manuel Molins, per exemple.

També ha format part de diversos jurats literaris i ha impartit conferències.

Té un espai web on podreu trobar molta més informació.

Fotògrafa: A partir d’un viatge a Camerun, Maluy organitza exposicions de fotografies on recull mirades i veus de l’Àfrica negra. Ací, en aquesta mateixa casa, ens portà, l’any 2006, una mostra dita PRESÈNCIES, presentada per Sergi Linares. Posteriorment, l’any passat, també va participar en l’exposició col·lectiva Amb ulls de dona, activitat amb què la Intersindical, de la mà de Macu Gimeno i l’Àrea de la Dona participà en el Festival Mirades de Dones.

Escriptora: En el camp estrictament literari de ficció, Maluy ha escrit diversos relats. En diré uns pocs (alguns els podeu trobar a Amazon):

Un gerro blau
L’home del maletí
Elements d’un paisatge descolorit
L’olor de l’aire
Una promesa és una promesa
Quan li arribe la son
L’anell

I és autora de les novel·les:
HOSTES, de la qual hem parlat més amunt
L’ÚLTIM PARADÍS
MISSATGE EN UN RELLOTGE

I ara, la que ens aplega:

UN CAFÈ SOL

Tenim entre les mans una novel·la agradable que es llig amb molt de gust i ràpidament, també gràcies a l’extensió. Es tracta d’una història personal de fa anys (noteu que no hi apareix cap móbil, cosa que, d’existir, desmuntaria absolutament la història). Maluy ha bastit eixa historia amb tot l’artifici literàri que ha considerat oportú per als seus objectius narratius i, per què no, de protecció de la seua privacitat.
Conta el viatge que fa la jove Margarida Borràs des de Premià de Mar, on viu, a Swampscott, localitat del nord dels Estats Units, convidada per Al Margosian, un armeni a qui havia conegut a Barcelona uns anys abans, just com ens narra el primer capítol.

Podríem dir que és una novel·la de viatges si atenem a la quantitat de llocs, petites poblacions o barris, que nomena: Swampscott, Marblehead, Rockport, Dorchester… localitats fins ara desconegudes per a la majoria de nosaltres, totes a Massachussetts (ja sabeu, al nord-est dels Estats Units, Nova Anglaterra). La capital és Boston que curiosament està agermanada amb Barcelona, una altra localitat de la novel·la junt a les més pròximes Premià de Mar i Madrid.

Podríem dir que és un relat molt nord-americà si atenem als detalls i informacions que ens proporciona i sobretot la manera de fer-ho: Maluy és una gran lectora de literatura en llengua anglesa i amant de Carver, per exemple.
La TA, l’oficina d’ajuda a les persones que viatgen, l’aeroport JFK, els autobusos de la companyia Grayhound (eixos que tenen dibuixat un animal que ocupa tot el lateral), la mida de les pizzes (als Estats Units tot és molt gran, fins i tot les caixes de mocadors de paper són immenses), els frogs (galetes típiques de Marblehead originalment fetes amb rom i aigua de mar per a conservar-les durant les grans travessies dels vaixells de pescadors).

Podríem dir que és una novel·la d’humor si atenem a la manera sorneguera d’observar i d’interpretar. Entrem així en el terreny de les descripcions, de les relacions entre persones i el paper de cada una en un grup (jo vull veure també ací la seua formació de mestra): mira amb ulls crítics i en trau conclusions. Sempre amb un toc d’humor. Heu de tenir en compte que en la novel·la hi ha dos col·lectius, la família Margosian i el grup de viatge, que permeten a la nostra autora mostra-nos-en els rols i relacions amb molta gràcia.

Podriem dir que és un homenatge a la literatura i al cinema. Ens diu quin llibre va llegint en l’avió:
Alfred i Emily, de Doris Lessing.
Nomena constantment altres autors com Steinbeck, que junt als Durrell em fa l’efecte que és un dels preferits de Maluy, de fet en el seu web hi ha un fragment d’El raïm de la ira
Walt Whitman, el poeta de culte els poems del qual apareixen en boca de molts personatges cinematogràfics.
Barbara Probst, Faulkner…

En resum, DIC que és una novel·la amena, divertida, irónica, instructiva, amb una mirada interessant envers els Estats Units i les relacions humanes. L’heu de llegir. Al capdavall tot açò que hem organitzat és per a fer-vos llegir.

CINE

A la pàg. 24 (tot i que ja n’havia fet una referència abans) diu expressament: “… em sentia com a dins d’una pel·lícula… sensació que es repetiria al llarg de la meua estada als Estats Units”.
D’això ens ha vingut a parlar José María Sánchez Alcón, però abans de donar-li la paraula vos en faré cinc cèntims d’aquesta persona vinculada al nostres sindicat i que amablement ha acceptat la invitació per a acompanyar-nos avui.

Chema, com li solem dir, és un gran cinèfil, escriptor (assaig, narrativa, poesia), radiofonista i professor de Filosofia (ética, psicologia, sociologia) a l’IES de Vilamarxant. Li agrada molt viatjar i fins i tot ho ha fet com a col·laborador d’ONGs. És president de la Asociación de Filosofia para Niños. I moltes coses coses més que podeu llegir en els seus espais webs. En fi, una persona molt adient per a comentar aquesta novel·la.

Dolors Jimeno

NOVA YORK, UNA CIUTAT DE CINEMA
Xema Sánchez Alcón
Professor de Filosofia
Descartes, el filòsof francés del segle XVII, es plantejava si la realitat és part d’un somni. Hui, fent una analogia, podem pensar que la realitat és part d’una pel·lícula i que com deia Luís Eduardo Aute, “toda la vida es cine y los sueños cines son.”
L’última novel·la de Maluy Benet, Un café sol,  també està envoltada per aquesta atmosfera on, en aquest cas, el personatge principal, Margarida Borràs, realitza un viatge. “Madame Bovary sóc jo”, deia Flaubert per a expresar la intrínseca relació amb la seua criatura. Jo, ara mateix, també sóc Margarida i alguns dels llocs que ella ha somniat en la novel·la. Un d’eixos llocs és Nova York. Nova York no solament és una ciutat sinó què és part de la nostra memòria. Possiblement molts de nosaltres no hem estat mai a la ciutat real però segurament tots tenim a la nostra ment imatges i records de carrers i edificis i situacions que hem viscut de mà d’actors i actrius mítiques.
Us convide a fer un passeig, el meu propi passeig, acompanyat per Margarida i per eixos personatges del cinema, un passeig per la ciutat de Nova York com si estigués dins d’una pel·lícula.
Comencem?
El meu recorregut comença a la Quinta Avinguda. Apareix en pantalla el títol “Cowboy de Medianoche” (1969) de la pel·lícula i sona la cançó “Everybody Talking” de Harry Nilson. Jo sóc John Voigh i arribe a la ciutat plena de gent. Estic conveçut del meu tríomf i de què es complirà el meu somni, el somni americà. Encara no he conegut al tuberculós Dustin Hofmann i no he acabat fent de gigoló per a les dones d’alta societat.
El passeig continua, com no podrà ser d’altra manera, alçant els ulls i mirant els imponents gratacells. Jo em quede amb el Empire State i observe com King Kong tracta de defendre dels temibles avions. Ell estima a Anna i no vol fer-li res. Han sigut els homes qui han portat a l’animal fora del seu habitat.
No m’agradan molt les joieries però estic prop del Carrer 57, creua amb la Quinta Avinguda. Acudix, com també Margarida fa en l’obra de Maluy, Un Café Sol, a la tenda on Audry Hepbrun es va aturar per a veure l’esplendor de Tiffanis. Com he dit, no m’agraden les joies; tanque els ulls per a escoltar, en mig de la borera, “Moon River” de Henry Mancini, la cançó que apareix en la pel·lícula “Desayuno con diamantes” (Blake Edwards, 1961).
El cor se m’acelera perquè estic prop del Carrer 51, prop d’unes simples reixes de ventilació. Em pose damunt o millor al costat perquè ara jo sóc Richard, el senzil corrector editorial i estic mirant el vestit i la figura de Marylin Monroe. (La tentación vive arriba, Billy Wilder, 1955)
És l’hora de menjar i observe a Wall Street un montó d’executius agressius eixint del cor de les finances. M’en recorde de Charlie Seen i el seu dilema: no sap bé per on deu anar, si escoltar la veu dels principis ètics representat en el pare sindicalista, Martin Sheen, o la veu de l’èxit social, Michael Douglas. Oliver Stone, a l’any 1987, en Wall Sreet ja anuncia els perills del sistema econòmic actual, el neoliberalisme salvatge que convertix a les persones en nombres.
En pare a menjar un “sandwich” de… pastrami al Carrer Houston, al restaurant Katz Dells, el mateix lloc on Harry va trobar a Sally i en fique en el mateix lloc on Meg Ryan va sentir el famós orgasme.
Com jo sóc jo i els meus personatges no sé si em passarà el mateix. (Cuando Harry encontró a Sally, 1989)
Després de menjar, anirè a descansar un poquet a Washintong Square Park. Preferix aquest parc millor que l’atapeit Central Park. En sec al mateix banc om va seure Roberd Redford a la pel·lícula “Descalzos por el parque” (1967) patint per l’amor perdut de Jane Fonda. Estem al sud de la Gran Manzana i, mirant l’ambient que m’envolta, m’en recorde d’altra època al mateix lloc, l’època de la immigració quan es configura l’espèrit de la ciutat i d’Amèrica. Els immigrants arriven pel riu Hudson a l’illa d’Ellis i després són desplaçats als suburbis del Lower East Side.
M’imagine a Robert de Niro i a James Woods buscant-se la vida mentre escolte l’excepcional banda sonora d’Ennio Morricone en Erase una vez Amèrica (Sergio Leones, 1984). O també, als mateixos barris, uns anys després, imagine la veu ronca de Don Vito Corleone, Marlon Brando, el capo de la Cosa Nostra a la ciutat. Per suposat, parlem d’El padrino (1973, Coppola)
És el moment d’agafar el metre perquè m’agradaria trobar alguns dels llocs que han configurat els meus gusts musicals. En primer lloc, sempre recordaré l’adolescència i aquelles boles de cristal brillant que giraven i giraven mentre sonava la música disco. La discoteca que inventà açò està, o millor estava ací, a Nova York, a Brooklyn, al barri Bay Rigde, Odissey 2001. Ara ja no existeix però mentre mire l’absència m’en recorde de Toni Manero, de Joh Travolta ballant i tractant de conquerir a Stephani, la xica major que l’atrau. La música no pot ser altra que la dels Bee Gees i la pel·lícula Fiebre del Sabado Noche (1977).
Ja estant a la universitat comença a interessar-me la música negra, el blues, el jazz i per això aniré  a altre lloc mític, en aquest cas, a Harlem. M’assabente que existeix el club però que és una còpia de l’original que no està al Carrer 125 sinó en altra. M’en vaig decepciont escoltant de fons la veu profunda d’Ella Fitgeralt, Nat King Cole, Duke Ellintong o Billy Holliday al costat de Richar Gere en la pel·lícula Cotton Club. (1984, Coppola)
M’acoste al final del meu recorregut. He comencat la pel·lícula este matí amb il·lusió i buscant el somni americà i ara acave sentint nostàlgia per allò que no existeix. S’apodera de mi una sensació apocalíptica i, m’‘imagine que estic en el futur a l’any 3978. Estic escoltant la veu del doctor Zaus que diu. “Según los indicios creo que la sabiduría va de la mano de la estupidez. “ Alce els ulls i, oh sorpresa, estic davant del gran símbol neoyorquí, del gran símbol americà, l’estàtua de la llibertat però està soterrada per la meitat, sola, sense la ciutat desapareguda. Jo sóc Charlton Heston i, clar, estem dins d’El planeta de los simios (1968).
Apareixen els títols de crèdits i, aleshores, comprenc que estic dins d’una pel·lícula, és a dir, d’un somni. De seguida en desperte amb la sensació d’haver fet un bonic viatge mental.

anterior Anterior