Diari d’un gat avorrit

Tirant de bebé  Duma i Tirant

Tirant quan l’adoptaren          Duma i Tirant              

     

He decidit escriure un diari ara que es fa fosc tan aviat i que passe massa hores sol —amb la salvatge de Duma– perquè la meua ama, quan no és a casa, ens tanca la gatera i no podem sortir al jardí. A vegades ve després de dinar, però la majoria dels dies hi torna a l’hora de sopar. Llavors, a qui li ve de gust sortir amb el fred que hi fa?

Potser hauria de deixar constància dels meus orígens. Per si de cas me n’oblide. Vaig nàixer a ciutat, en un jardí que hi havia en una finca. La meua mare –que era, o és, negra com la nit– va triar aquest lloc per a parir els seus cinc cadellets. O n’érem quatre? No ho recorde bé. Sé que hi havia dos negres exactament com ella i dos blancs amb taques una mica capricioses que supose que ens assemblàvem al pare. Encara que jo no el vaig conéixer. Els gats mascles no solen exercir molt de pares. Ells munten la gata, és a dir, es barallen, la mosseguen al clatell fan dos “nyaca, nyaca” i se’n van per a mai més tornar. La primera cosa que vaig veure va ser la terra humida i tova i les plantes que ens amagaven de la vista dels humans. D’això es tractava, la meua mare que es veu que tenia experiència, s’entestava en mantenir-nos dins de la vegetació i només sortíem quan es feia fosc i tothom se n’anava. Però, quan ja vam poder caminar i veure –al començament no veia res i sols em guiava per l’olor de la llet del mugró on m’havia d’enganxar per a poder apaivagar la gana– m’agradava treure-hi el cap i observar la xicalla que no parava i les dones assegudes al banc fumant, menjant pipes i sobretot xerrant mentre, en  teoria, tenien cura dels seus fills però, tan aviat com s’engrescaven en converses inútils, se n’oblidaven i la canalla destrossava tot el que li venia de gust que normalment solien ser les plantes, els vidres, les bombetes; en fi, les coses que es destrossen quan s’està avorrit i cap adult fa cas.  

Tot anava més o menys bé. En el poc temps que jo era a aquest món sempre havia fet el mateix. Mamava, feia les meues necessitats a la terra que després amb les potetes davanteres escorcollava i tapava; jugava amb els meus germans i quan estàvem cansats, dormíem tots arrupits. Però de cop i volta les coses van canviar. La nostra mare només alletava els dos cadells que eren com ella, i a l’altre germà i a mi, cada vegada que ens apropàvem als seus mugrons per a tractar d’apaivagar la forta sensació de buidor que teníem al nostre estómac, ella ens estufava ensenyant-nos unes dents agressives alhora que emetia un soroll que no permetia cap equivocació: Foteu al camp que no us vull tornar a veure! Què hi podíem fer? Cada dia teníem menys forces i més gana. En una d’aquells estufits maternals vaig sortir fora del jardí i vaig ensopegar amb unes cames. I aquell topall en va salvar la vida. No sé perquè però, a vegades, quan penses que tot s’ha acabat alguna cosa inesperada passa i ens salvem pels pèls.

 Les cames amb què vaig ensopegar pertanyien a Maluy, una veïna del bloc A, escala quatre, porta trenta. Feia poc que s’havia mort la Nuti, una gata amb qui havia compartit quinze anys de la seua vida i a qui estimava moltíssim. Aquella tarda venia del veterinari on havia operat a l’altra gata, Duma, perquè se n’anava a viure al camp i com que no volia omplir-lo de gatets, havien esterilitzat la pobra Duma. Com són de cruels els humans en nom de la racionalitat i amb l’afany de voler controlar-ho tot! En fi, la qüestió és que tornava trista i amoïnada, quan isc jo d’entre les plantes com un llamp. Tots dos ens vam quedar sobtats, jo pel cop i ella per la meua visió, perquè en aquella època jo era tot orelles, esquifit, amb uns ulls verds clars molt tristos i quatre pèls a la pell. No sé com ni perquè em va agafar i jo em vaig sentir, primer recelós, i després content perquè em passava la mà pel llom i em deia coses que no entenia però que pel to, semblaven afectuoses. Més tard em va posar llet i galetes i a poc vaig estar d’esclatar si és que abans no m’ho treu de damunt. Em va dur al veterinari, que com que jo no tenia cap experiència em va semblar bé, les pròximes vegades seria diferent. No m’agraden els veterinaris sempre et fan coses que destorben, que si les orelles, que si et fiquen al cul una cosa freda i desagradable, que si et punxen, que si t’anestesien… Són uns torturadors nats. Aquells veterinaris, Jose i Pedro, dos xics joves de Múrcia, li van dir que jo tenia no sé què dins de la panxa i que per això la meua mare, que era molt pràctica, ens havia rebutjat, perquè estàvem malalts i la natura no es pot permetre pujar malalts. Sort que els humans no són tan pràctics. Amb unes injeccions es va resoldre el problema de la meua malaltia i des d’aleshores estic sa, fort i una mica boig.

Dissabte, 17 de gener

Al poc d’adoptar-me ens vam traslladar a viure a una urbanització prop de València, voltada de pins, garroferes i oliveres. Allò sí que ens agradava a Duma i a mi. Teníem molt d’espai per a viure aventures. L’ama intentà que no sortírem del jardí per si ens atropellava un vehicle, ens enverinaven o patíem accidents similars, fent les tanques més altes, però aviat es va convéncer que era una missió impossible. Els veïns estaven molt il·lusionats i de seguida es posaren a plantar-se gespa i fer-se un paeller. Alguns, fins i tot, es van proveir d’un gos; és a dir, el paquet complet del que havien vist a les pel·lícules americanes. Temps després van canviar l’herba per asfalt i les paelles les encarregaren a un restaurant pròxim que les feia a llenya. Massa faena!

Jo estava convençut que aquella urbanització estava maleïda ja que des del primer dia hi ha hagut problemes. Com ara el de la piscina d’aigües transparents que no podien fer servir perquè el constructor l’havia feta a la zona del jardí que era públic i l’ajuntament no n’autoritzava l’ús perquè no se’n feia responsable. Aquell mes d’agost, quan la calor ofegava el cos i estabornia els sentits, els veïns s’havien de conformar amb mirar-la. Això era de dia, perquè a la nit vaig veure a més d’un botar la tanca i banyar-s‘hi. Però el pitjor fou quan, els desesperats habitants comprovaren que si plovia i se n’anava la llum, el garatge s’inundava perquè l’aigua de la pluja, que queia a la rampa d’accés a la cotxera que era sota terra, no anava al clavegueram general sinó a un pouet on hi havia una bombeta que aixecava l’aigua a la planta baixa per a unir-la a les canonades de la casa, per a la qual cosa necessitava electricitat. I això no era tot! L’aigua potable l’obtenien d’un pou després de passar-la per una potabilitzadora de nyigui-nyogui que havia fet el constructor. Funcionava si usaven poca aigua; en arribar l’estiu sempre es trencava, llavors s’havien d’anar a dutxar al poliesportiu del poble. Amb desesperació,  van anar assabentant-se de més i més problemes. Com que les aigües fecals de cada casa no anaven al carrer sinó que passaven per dins d’un habitatge a un altre fins arribar a un pou i distribuir-la per canonades al clavegueram general, entre d’altres bestieses. I per a les famílies que tenien el pou de recollida de la merda, el panorama era més dramàtic, i se’n van adonar quan un dia, en baixar al soterrani, van comprovar que el terra estava ple d’aigües fecals. El sabó i els objectes que la gent tira pel vàter (cotonets de les orelles, taronges, dodotis, draps, pilotes, preservatius, negatius de fotografia…) fan una crosta que no permet a les aigües continuar el seu camí cap al clavegueram general i les canonades s’omplen i esclaten. O l’antena il·legal de telefonia mòbil, les baralles veïnals, l’incendi provocat de la pinada pròxima, els robatoris d’una banda… però això serà per a un altre dia.

 Diumenge, 15 de febrer

Pelegrí web

Pelegrí

Al començament de viure a la urbanització, jo era petit i no podia botar la tanca del jardí, però un cop vaig créixer una mica, el meu món es va eixamplar d’allò més i vaig fer moltes coneixences. El meu primer amic fou Pelegrí, un gos de sèquia, blanc i canella que ja era a la urbanització quan els primers veïns s’hi van instal·lar. Els seus orígens són foscos, sembla ser que els treballadors de l’obra se’l van trobar, quan era un cadell, mig mort al barranc que està tocant la urbanització. Tenia algunes costelles trencades i no podia ni caminar. L’agafaren, en tingueren cura i al poc ja corria darrere d’ells. A l’hora dels àpats —que feien els obrers sota un pi— es ficava al mig i anava engolint-se tot el que li donaven. En els anys que durà l’obra es va anar convertint en un gos de mitjana talla, alegre i treballador —tenia cura de les obres i no deixava entrar-hi ningú ni cap gos que no conegués sense que s’assabentés tot el món. Als nou vinguts, un cop els va olorar i els va veure unes quantes vegades, els va considerar matèria de vigilància. Amb ell hi havia una gossa negra, amb pedigrí perquè duia collar i mai no es quedava prenyada. Eren inseparables, jugaven junts, passejaven junts, descansaven junts… Més tard s’hi va afegir un altre gos, també de bona vida, i formaven una bona colla. Però qui manava era Pelegrí.

Quan se n’anaren els obrers, Pelegrí es quedà a la urbanització. Alguns veïns van voler adoptar-lo perquè li havien pres afecte pel seu bon caràcter, però no es va deixar. Ell pertanyia a la urbanització i no volia trair-la. Un veí legalista i poc amant dels animals telefonà l’ajuntament per a informar que hi havia gossos solts i que eren un perill. Van agafar la gossa i l’amic. Pelegrí es quedà tot sol i trist. Es va fer temorós i fugia de la gent. Ell s’havia escapat de la canera perquè en la seua curta vida ja havia aprés més coses que els seus amics de casa bona abandonats. Molts intents va fer l’estament públic per a atrapar-lo, i al remat es van cansar i el veí de telefonar-los, també.

La gent s’encarregava de donar-li menjar, aigua i afecte. Ell agraït, els rebia a tots com si foren els seus amos. Fins i tot es duia bé amb els gats. Moltes vegades hem estat junts, a la porta de la casa de la meua ama, ajaguts, tafanejant o descansant.

Els temps transcorré, si més no, plàcidament; els habitants feien esport, s’adaptaven a la seua nova vida i renunciaven a algun somni arrelat a les pel·lícules americanes de bici-barbacoa-gespa. Els xiquets anaren creixent i començaren els problemes per al meu amic. Tres adolescents desfeinats i amb avorriment crònic produït per tres mesos sense objectius, es van dedicar a martiritzar Pelegrí. Li van disparar amb una escopeta de perdigons que mig el van matar i, si encara no n’hi havia prou, un altre dia, li van pegar una pallissa trencant-li una pota i obrint-li el cap. Jo ho vaig veure tot, amagat entre les altes i silvestres herbes on era l’antena. Un del grup escridassava a qui li pegava “ Deixa’l ja home que el vas a matar!”, “No et preocupes que no vull matar-lo, vull que patesca. Vull veure el terror i el sofriment en la seua mirada d’idiota!” “Però tu tens gos”, li insistia l’amic, “i no t’agradaria que li ho feren”. “El meu gos es defensaria; és un guanyador, ningú no gosa apropar-se. És una fera el tio!” I ja no vaig sentir més perquè deixaren Pelegrí al terra sense forces per a queixar-se i se n’anaren a cercar, segurament, algun altre divertiment més emocionant.

Pelegrí tenia tantes ferides que jo pensava que no se’n sortiria. Un veí el va agafar i el ficà dins del seu jardí per evitar que el tornaren a maltractar, però ell, mig mort com estava, botà la tancà i es guarí en un raconet. Alguns veïns li van posar antibiòtic i Voltaren en el menjar perquè es posés bé, perquè de dur-lo al veterinari, ni somiar-ho, fugia de les persones com del dimoni, cosa ben natural després del que li havien fet uns éssers que d’humans en tenien poc. Però Pelegrí era fort i se’n va sortir. Per sort, també hi havia bona gent que l’alimentà, el va guarir, l’estimava i, fins i tot, li van fer una caseta al carrer per als dies de pluja i de fred. Ell sempre estava a l’aguait perquè no entrés cap element estrany a la seua urbanització i solia estar en una cantonada controlant. I així passaren deu anys, ja tenia alguns pels blancs, estava una mica sort i el seu cos estava ple de cicatrius. A vegades, es posava davant de la porta del meu jardí, i estàvem junts, o me n’anava amb ell a fer la ronda. Ja feia dies que no el veia, i això em preocupà, així és que vaig anar a la seua caseta però no hi era; vaig recórrer els indrets on solia anar, però ni rastre del gos! Més tard em vaig assabentar que s’havia posat molt malalt i un veí el portà al veterinari, el deixaren ingressat per tractar de salvar-lo, però desaparegué de la clínica i res hem tornat a saber-ne. Hi hagué persones que feren el camí a peu fins a la clínica buscant-lo. Però no el trobaren ni viu ni mort. Probablement volia morir a la seua urbanització malgrat que algunes persones l’havien fet molt de mal, però no era rancuniós i segurament només pensava en la bona gent que l’havia estimat. Ja sé que els gossos i els gats no s’avenen però en aquest cas no és cert. Jo també l’estimava, jo també el trobe a faltar.

Divendres, 13 de març

L’avantatge de ser gat és que ningú no es fixa en tu, tret que els destorbes perquè l’agafes algun tros de peix que han deixat a descongelar al banc de la cuina, bufes els seus gossos o marques el seu territori. Però si estàs quiet en un racó, te n’assabentes de cada cosa!

Fa dos estius va fer una calor insuportable i la gent es passava molt de temps a la piscina de la urbanització que per cert, tenia una fuga i l’aigua no arribava al sobreeixidor. Per la qual cosa les coses que suraven a la superfície de l’aigua no se n’anaven.

Llavors hi havia una adolescent que tenia de tot en excés, greix, mala educació i hormones. Amb això van arribar uns  xicots d’una urbanització pròxima. Eren les sis de la vesprada, els xiquets jugaven dins de l’aigua, les mares, assegudes a la vora i sota les ombrel·les, vigilaven que no es feren mal, la meua ama nedava com cada dia les seues dotze piscines aliena al que estava passant al seu voltant. L’adolescent començà a coquetejar amb un dels xics de la urbanització pròxima, fins que es va deixar seduir i començaren a acaronar-se, abraçats dins de l’aigua. Tot ho feien per sota de la línia de l’aigua, devien pensar que no es veia des de d’alt. L’atenció de tots els que eren a la piscina se centrà sobre la parella, excepte la meua ama que nedava sense parar, amunt i avall, amunt i avall. Ells, cos contra cos, estrenyent-se, refregant-se… Arribà un moment que el xic no es movia, era la xica qui continuava el joc. Els adults van sospitar el que havia passat, els xiquets només miraven perquè intuïen que alguna cosa succeïa. La nedadora incansable va veure al costat del sobreeixidor un líquid blanquinós, pastós i es preguntà què era. En treure el cap de l’aigua va veure totes les mirades clavades en ella i l’esclat general de riure dels espectadors. 

Dimecres, 15 d’abril

La meua ama comprà la casa on vivim sobre plànol, és a dir, que estigué més de dos anys fins que es pogué traslladar-hi a viure. Però a canvi, el preu era més baix, pogué triar una que estava voltada de jardí per tres bandes i fer els canvis que li van venir de gust dins de la casa, és a dir, la va canviar de dalt a baix. Quan començaren les obres, els propietaris i futurs habitants de la urbanització anaven a controlar la seua propietat, si fa no fa, totes les setmanes i, de sobte, allí era una antena a ratlles blanques i roges de més de trenta metres d’alçària! Ens anem a viure al camp per tenir una vida més sana i ens foten un antena de telefonia mòbil! Protestaren. D’ençà que aquell monstre aparegué en les seues vides, no tingueren descans; es van reunir cada mes, primer al bar d’un llogaret pròxim i quan ja eren tants que no hi cabien, ho van fer en un jardí-parc infantil que hi havia prop. Es queixaren a l’ajuntament, es queixaren a la Delegació del Ministeri d’Indústria, a la constructora, a la premsa… I, per tal que les seues queixes tingueren més força, es van constituir en l’associació Amics del que és impossible. Semblava que mai no aconseguirien que a algú li importara que una part de l’antena estiguera dins dels terrenys de la urbanització, sense que cap propietari haguera donat permís. Això es va solucionar a les poques setmanes, ja que el constructor va córrer la tanca el just perquè semblara que l’antena no es trobava dins dels terrenys de la urbanització; a canvi, tots els treballadors de la immobiliària que venia les cases tenien mòbils de la marca  propietària de l’antena. Com a mínim és sospitós, no? 

Un grup hetereogeni i poc nombrós tenia poc o res a fer contra un gegant de la comunicació, que mirava els propietaris amb sorna i menyspreu. “Ja sabem que no tenim permís per a instal·lar l’antena, que funciona amb gasoil perquè no hem pogut encara connectar-nos al corrent elèctric, però mentre vosaltres us desgasteu protestant i l’administració pensant si ens dóna permís, nosaltres guanyem milions cada dia.” I així era. Tots els que estaven al seu voltant guanyaven diners, la constructora, la immobiliària, el del pou… “¿Per què no deixeu de perdre el temps i les forces? No podeu amb nosaltres! No està demostrat, si més no oficialment, que les antenes de telefonia mòbil produesquen migranya, ni càncer, ni altres punyetes. Deixeu-lo còrrer!” Però no ho van fer. Els propietaris sol·licitaven, insistien, tornaven a recordar el que havien demanat… I així passà un any, s’acabaren de construir les cases, se’n van anar a viure-hi i el pirulí roig i blanc els recordava cada dia que contra goliat és estúpid lluitar. 

Un mes i mig després, se n’anaren a viure a les cases somiades amb el desencís d’haver començat amb molt mal peu. Però quan ja pensaven que havien estat derrotats en el tema de l’antena, un matí arribà un cotxe de la policia municipal, trencà el cadenat de la tanca de l’antena, la desconectà i posà a la porta una cinta que deia: “Policia, no traspasseu”. L’antena ja no funcionava! A la nit es van reunir davant del pirulí i brindaren perquè la seua lluita havia tingut un final feliç. Fa que pensar. Jo també em vaig alegrar perquè és la zona de tota la urbanització on més ratolins hi ha, i per culpa del soroll que feia el motor de l’antena que em destrossava  les meues fines oïdes, no hi anava; ni els ratolins, tampoc. 

Dimarts, 19 de maig

Des de la setmana passada estem malalts la meua ama i jo. Ella amb un refredat que no para de tossir, esternudar i plorar, supose que en uns dies es trobarà bé. Degué agafar-lo el dia del calor sufocant, que es passà a Ikea comprant amb una amiga, i que li van pegar una bufetada els quaranta-tres graus en baixar del cotxe. La meua malaltia té poca cura perquè és conseqüència dels anys, que ja tinc uns quants. Ja fa temps que no puc pujar a un arbre, ni botar la tanca del jardí, però ara em costa pujar al sofà i al llit. L’ama m’ha portat al veterinari i m’han fet radiografies on es veu que tinc les vertebres de la columna soldades. Jo m’he adaptat a la nova situació, jugue, vaig i vinc, menge observe el que passa, olore i gaudesc de les coses que la vida encara m’ofereix però l’ama ho viu fatal i m’observa fingint que no m’observa, i m’abraça fingint que no passa res.

Però jo no volia parlar dels nostres problemes, sinó d’un fet que ha passat a la urbanització. La història està relacionada amb el tema dels desaigües col·lectius que passen per sota de les cases i acaben en un pou al nostre jardí per anar a parar al clavegueram municipal. Després de molts anys de demanar que l’ajuntament resolgués el problema i aquest dir que tot era legal i que ells no en tenien cap responsabilitat, malgrat tot pronòstic i gràcies a la tossuderia indestructible i inesgotable de la meua ama, un matí del mes d’abril, l’arquitecte tècnic municipal anà a comprovar perquè protestava tant i el que hi va veure el va espantar tant que als pocs dies hi havia una flota de vehicles i un grup de treballadors que no van parar fins que van resoldre el problema del pou i de les rebentades de les canonades. Van treure la canonada general i la van portar en línia recta fins al clavegueram general sense passar per cap pou. Ara dins del pou hi ha una planta que creixerà ben alimentada. Arribà el moment de tallar la general antiga per a unir-la a una nova i per a això s’avisà a tots els veïns la nit anterior que no feren servir els desaigües; és a dir, res de vàter, res de rentadores, aixetes, etc. Al dia següent es tornà a recordar que de 8:30 a 12 no hi tiraren res. Sobre les onze, ve l’encarregat molt enfadat a casa cridant que quan anava  a pegar la canonada nova a l’antiga han baixat excrements i “tovalloletes” del wc que no han de llençar-se al wc i que, totes les vegades que la meua ama ha dit als veïns que per favor no les llancen al wc,  tothom ha jurat i perjurat que ningú no les usava. Però hi eren! Mitjançant el grup de whatsApp la meua ama explicà el que passava. La majoria dels veïns no eren a casa, només hi havia quatre cases on quedava algun membre i començà una discussió subrealista perquè ningú no havia sigut. Fins i tot algú va argüir que possiblement el nostre desguàs estigués connectat misteriosament amb un altre perquè ningú no havia usat el wc. En fi. Qui anava a acceptar que havia estat ell o ella, si ningú no ho podia demostrar? S’ha de ser molt valent per a dir: “Ho lamente, se m’havia oblidat.” O “Jo passe dels altres, dins de ma casa faig el que vull.” Així sempre quedarà el dubte i la desconfiança entre els veïns que és el que cal. Humans! Si jo contés el que veig!

Dilluns, 15 de juny

Charly defini

Charly

Ara escriuré com va arribar Charly a les nostres vides. Se’l van trobar un veïns abandonat al carrer quan era un nadó i l’adoptaren. Li agradava molt venir a casa perquè així jugava amb nosaltres que ja érem una bona colla de gats, Ulysses, Murka i jo (en un altre moment escriure sobre ells). Els nous amos se n’anaren de viatge una setmana i el deixaren al jardí amb menjar i aigua. Aleshores va ser quan va decidir quedar-se a viure amb nosaltres. La meua ama ja tenia prou amb tres gats, que havien anat afegint-s’hi perquè li feia pena veure’ls desemparats. Amb Charly es va proposar ser forta, sobretot perquè ell ja tenia una família. El gatet venia, l’ama el feia fora, ell tornava i així passaven els dies. Però la mala sort volgué que, un dia que jugàvem els quatre al jardí, es posés  a ploure a bots i barrals, Ulysses, Murka i jo entràrem dins de casa a aixoplugar-nos. L’amà tancà la porta ràpidament i Charly es quedà darrere dels vidres de la terrassa, mirant amb cara de desvalgut. “Vés-te’n a ta casa!”, li escridassava l’ama. Però ell no s’hi va moure. L’aigua li regalimava pels pèls de tan xop com estava. I aquells ulls! Quins ulls més tristos! Qui es pot resistir a una mirada com la de Charly? Això és el que explicava l’ama quan li reganyaven els amics per haver acceptat un altre gat quan ja en tenia tres. I així fou com Charly passà a formar part de la nostra família. Li va posar Charly en honor al gos que tenia John Steinbeck i que fou protagonista d’una novel·la. Des del primer moment va sentir que aquella era sa casa. Content, relaxat, juganer… Va créixer i es va fer més gran que tots nosaltres, guapo i simpàtic. Es posava a la columna de la tanca del jardí i el saludaven i acaronaven tots els que hi passaven. Els xiquets venien a jugar amb ell perquè es deixava acaronar. Tenia molts amics gats que visitava a les seues cases i se n’anaven d’exploració. Durant molt de temps fou inseparable de Seldom, un siamés molt peculiar. Gran caçador de rates, ratolins, ocells i conills per a desgràcia de l’ama que procurava salvar-los sense cap èxit.

Dissabte Charly no vingué a dormir, cosa que estranyà l’ama perquè malgrat que ens anem, sempre tornem al llarg del dia i Charly ho feia sovint per a menjar o estirar-se al terra, o al sofà on es passava hores dormint. Així és que se n’anà a buscar-lo per si l’hagués atropellat un cotxe o estigués ferit. No el va veure. “Estarà d’excursió”, pensà per a no preocupar-se’n. Diumenge i dilluns amplià la zona de recerca, sense cap resultat. Aleshores sí que n’estava preocupada. Malauradament la vesprada de dilluns vingué un xiquet veí escridassant que havia trobat Charly mort. Era al jardí del costat de casa, entre dos matolls, estirat com si estigués dormint. No semblava que l’hagués atropellat un cotxe, possiblement l’haurien enverinat perquè ací hi ha persones que ho fan perquè no volen gats.  L’ama l’agafà amb tot l’amor del món, el ficà en una caixa de cartró amb unes margarides blanques que tenim al jardí i el guardà al garatge. Conforme se n’anaven assabentant els veïns, venien a dir que “quina llàstima, tan bo com era. Que ho lamentaven molt.” I l’ama vinga de plorar. Fins i tot vingueren uns xiquets russos que jugaven molt amb Charly i li digueren que ho sentien i li donaren una abraçada ben forta a l’ama. Ara està soterrat al jardí, al costat de Duma que va morir fa uns anys. David, el jardiner, va venir abans de les vuit del matí per a fer un gran forat, perquè Charly era molt gran. L’ama el ficà dins de la terra perquè formés part de les plantes que hi nasquen, així tindran una mica d’ell.

Ara el trobem a faltar, per sort el tenim a prop i podem fer-li companyia.  

Dijous, 16 de juliol

DSCN00530024

Ulysses

Ulysses va arribar a casa per una via molt especial. Feia dies que  una veïna i amiga de l’ama havia adoptat un gatet negre amb ulls grocs, que miolava desesperadament al costat de la tanca que aboca a la pinada de la seua casa. Després de posar-li menjar i commoguda pels brams del gatet, el va adoptar. Ja tenien un altre, Iñaqui, que el va acceptar bé. Un dia, fent fúting més enllà del bypass la va seguir un gatet roget, petitet com Chipo (aquest era el nom que li havien posat els seus fills al cadellet negre). El pobre moixó intentava seguir-la amb molt d’esforç. Al remat, l’agafà i pensà que ja li trobaria una casa. I aquesta fou la nostra. Aleshores érem Duma i jo. L’ama li’l  va donar a la dona de la neteja perquè, en veure’l li va agradar. He de dir que és un gat ben guapo. Als pocs dies el va tornar dient que li trencava les cortines i no el volia. Se l’emportà una altra persona que també el tornà, no recorde l’excusa que posà. La veritat és que a casa era el gat més bo i quiet de tots els que hi hem passat. No sé si és que feia malifetes a posta perquè no se’l quedaren. Al remat es quedà amb nosaltres i com que havia anat de casa en casa com el rei d’Ítaca, li posà el seu nom perquè a casa trobà la seua llar. És el gat més seriós que mai he conegut. Mai no ha jugat amb res, ni ha pujat a cap arbre, ni ha caçat, sempre està seriós i trist. Una vegada que agafà no sabem què amb la boca, l’ama hagué de portar-lo a urgències perquè li entrà una al·lèrgia  que s’ofegava. També té males puces quan l’ama no el mira. Sempre em toca a mi. Moltes vegades estic al sofà dormint tan a gust i de sobte em desperten les seues urpes. Si als meus crits ve l’ama, em llepa amigablement, però només se’n va, torna a atacar-me per posar-se al meu lloc. Només vol estar en el lloc que jo hi sóc. A vegades me’n vaig abans que m’ataque. Ja porta un temps que vol ser qui mane, però el cap encara sóc jo. Estic fotut de la columna, però encara sóc jo qui menja primer. No sé si el rei Ulysses tindria un caràcter com el del nostre gat, orgullós, seriós i egoista. De totes maneres ja portem junts molts anys i, malgrat tot, l’estimem.

Dissabte, 15  d’agost

IMG_20150815_141540

Murka

La gateta Murka es va afegir al nostre grup fa quatre anys. Anava l’ama amb Svieta, la xiqueta d’Ucraïna, que vivia dins de la zona de radiació de Xernòvil per la qual cosa Svieta vénia cada any de juny a agost i, a vegades, també en Nadal. Doncs, com deia abans, anaven cap a la piscina l’ama, Svieta i la seua inseparable amiga Carmen quan prop de les bústies isqué una gateta petita i prima i les va seguir. Svieta l’agafà i li demanà a l’ama si se la podia quedar. “No és possible, ja tenim dos gats.” “Per favor…” “Ja veurem”, digué desitjant que se li passés la idea a la xiqueta o que la gateta no estigués a l’eixida del bany. Efectivament, la gata no hi era. Ja portaven una estoneta caminant quan de sota d’una furgoneta aparegué l’animal i les va seguir. Les xiquetes l’agafaren i l’ama no pogué dir que no. Semblava tan dolça, tan desvalguda… Qui se’n podia negar?

En arribar a casa estigueren jugant al jardí amb l’animalet i va passar Víctor, un xiquet veí, i en veure la gata va dir: “És la gata de Maria”. “Ah, si?” respongueren entristides les nenes. “Al·leluia! ”, pensà l’ama. El xiquet l’agafà i se l’emportà. No havien passat ni cinc minuts quan vingué Maria i Víctor. Aquesta informà que se la podien quedar. L’havia arreplegada del fem i l’alimentà però sempre estava pel carrer perquè com que ella tenia sis gossos igual no volia estar-hi. “Però és teua” insistí l’ama. “Els gats trien els amos i sembla ser que us ha triat a vosaltres”. Les xiquetes estaven encantades perquè al final es quedaria a casa. Li buscaren un nom junt a Misha, un altre xiquet de Xernòvil que estava en acollida amb uns amics de l’ama. Li posaren Murka, que no sé què significa, i la portaren al veterinari.

Svieta i Murka sempre estaven juntes. La gateta l’adorava, anava on anava la xiqueta, dormia a la seua cambra, es deixava agafar, rascar… Perquè el que està clar és que l’única persona que estima és Svieta. Amb la resta de la gent no vol estar-hi i, a més, té molt mal geni. Si se l’acarona, esgarrapa, a ser possible en la cara. Sempre està apartada de tots i amb nosaltres, a més de no voler saber-ne res, ens ataca sempre que pot. És petita i escarransida, però dolenta i agressiva com una tigressa. Li tenim terror! A vegades, quan baixem de dormir i se n’anem corrents cap a la gatera, ella hi és asseguda al costat, llavors ningú no gosem passar perquè sabem que rebrem. Altres vegades s’amaga i quan passem prop ens ataca. En fi, menuda peça!

Ara Svieta ja és gran i no ve però la gata continua pensant que ella és la seua ama malgrat que l’ama és qui li dóna de menjar, en té cura, la porta al veterinari i, encara no sé perquè tracta de guanyar-se la seua estima. Missió que no ha aconseguit. Això sí, cada matí, quan l’ama es desdejuna, s’asseu al seu costat esperant que li pose llet en un plateret que es beu de seguida. Després se’n va i ningú no sap què fa. Llàstima que no se la poguera emportar Svieta al seu país.

Dimecres, 16 de setembre

Luna 1

Luna

Aquest estiu vam tenir una visita amb sorpresa. Vingué a passar uns dies amb l’ama una cosina del Port de Sagunt que s’estimen molt perquè, de petites passaven els estius i les festes de Nadal juntes. El pare de l’ama i la mare de la cosina eren germans. En aquelles dates s’ajuntaven els fills de les dues famílies a casa dels avis o de la dels cosins que era dalt. Així és que la diversió estava assegurada amb tanta xicalla. La cosina de l’ama s’ha quedat vídua fa poc més d’un any, així és que viatgen juntes o s’està a casa uns dies perquè  s’anime una mica. Però aquest estiu vingué amb un bitxo que era un grapat de pèls amb una cua esquifida. No tenia ulls ni boca ni nas. “Què és això?”, ens preguntàrem Ulysses i…; bé Ulysses i jo perquè ningú no sap què pensa Murka ja que li tenim por perquè sempre ens ataca. Aquella cosa peluda corria com un dimoni. Mai no s’estava quieta. Semblava mentida tan menuda i quanta energia que tenia! Quan ens va descobrir no tingué més dèria que agafar-nos la cua. Nosaltres estàvem a l’aguait, observant i alertes per fugir si era el cas. Tothom sap que quan nosaltres movem la cua és perquè estem enfadats, tots tret d’aquella cosa que es deia Luna, i semblava ser que l’ama i la cosina l’estimaven molt. Havíem d’anar amb cura perquè no s’enfadaren amb nosaltres. Corria al nostre voltant i bordava amb una veueta aguda que se’ns clavava dins del cervell com un ganivet. La gosseta, perquè això és el que era, pegava bots al nostre voltant i mira que tenim paciència! Especialment jo, doncs no hi havia manera de treure-se-la del damunt, perquè si fugíem per no atacar-la, ella encara corria més que nosaltres. Murka optà per pujar-se a la morera en la branca més alta que va poder; deia que per a no atacar-la, però realment és que li tenia por. Jo vaig estar-me al pis de dalt perquè, per sort, la gosseta no sabia pujar l’escala de caragol de la nostra casa. Però Ulysses, que és molt seu, fart que li anés al darrere Luna i que l’empipés, es girà i li llançà la pota, amb tan mala sort que li va fer una ferida molt prop de l’ull esquerre. Luna escridassà i l’ama, que procurava estar a sobre de tots nosaltres per evitar tenir qualsevol problema, isqué com un llamp al jardí on era Luna. Quan li va veure la sang regalimant-li pels pèls, s’espantà d’allò més. Ja ens havia tallat les ungles als tres per tal d’evitar que la poguérem ferir. Després de netejar-li la ferida i revisar-li els ulls, li va semblar que hi tenia un tall dins, així és que se n’anaren corrents  a una clínica veterinària d’urgències. Una veterinària bastant jove li va revisar la ferida, li va posar un líquid fosforescent groc als ulls i li va dir que tot estava bé. L’ama insistia, “torne a mirar-la que jo li he vist un tall”. Però no hi havia res. Quan tornaren a casa, la primera cosa que va fer Luna fou perseguint-nos perquè volia jugar. Així és que per a evitar problemes mai més estiguérem junts la gosseta i nosaltres. Quan ella era al jardí, nosaltres estàvem tancats; i quan ella era dins de casa, nosaltres podíem anar on volíem fora. Si és que ja se sap, en general, els gossos i els gats no ens podem avenir.  Quan un gos mou la cua és perquè està content i quan ho fa un gat és perquè està nerviós i molt empipat. La comunicació és impossible. 

Divendres, 16 d’octubre

gypsi

Gypsy

Fa unes setmanes, Juanto Povea, aprofitant que era a Roma (viu al Canadà), llançà una crida a través del Facebook per a trobar-se  amb antics alumnes de la primera i segona promoció de l’Escola Les Carolines. Malgrat el poc temps per a organitzar-lo, assistiren al sopar que, fou en un restaurant en l’Albereda, sota un cel amb estels i un oratge molt agradable: José Calatayud, qui vingué de Mallorca; Núria Garro, Patricia Sanchis, Pau Barranco, Curro Soler, Rablo Ribera, Pablo Segura, Bea Vidal, i Juanto Povea (espere no haver-me’n oblidat de ningú). També hi anaren els mestres que van tenir, Abe Barberà, Lluís Montesinos i la meua ama, Maluy Benet. Tornà a casa ben tard, vora les quatre de la matinada, molt contenta i feliç perquè havia tingut l’oportunitat de comprovar com s’havien fet de grans els seus alumnes, quantes coses havien fet, estudis, treballs, viatges, famílies, sense perdre l’esperit de solidaritat i compromís que havien tingut a l’escola. Aquella nit s’adonà que encara eren vius els sentiments que els unien.

El sopar transcorregué entre “t’enrecordes” i rialles. Cadascú recordava una anècdota, un fet, unes colònies, les pel·lícules que van filmar… però tots sense excepció recordaven la Gypsy. Qui era la Gypsy de qui tots en tenien una experiència o altra? Una gossa fox terrier amb molt mal caràcter que l’ama solia portar a les colònies perquè els vigilés. I algunes vegades també a l’escola. Tenia algunes dèries com ara treure de les piscines qualsevol ésser humà que hi estigués. Era una obsessió, botava la tanca del jardí i entrava com una fletxa. Les persones s’espantaven, ella bordava corrents per la vora de la piscina amb desesperació i l’ama havia d’anar guiada pels lladrucs de la gossa per a emportar-se-la i demanar disculpes als terroritzats banyistes. Una altra de les seues obsessions era que ningú s’apropés a l’ama, i en un llamp parava la persona que ignorant del que se li venia, s’aprovava per a acomiadar-se’n. I tots contaren una pila d’anècdotes. Potser totes aquestes dèries li venien de quan vivien al pis del carrer Sicília, a Barcelona. Habitants fixos hi eren set, cadascú de procedències diferents amb l’únic punt de connexió que era el lloc on vivien. Les primeres en entrar-hi foren tres xiques de Torroella: Isabel, Dolça i una altra que l’ama no recorda el nom, després vingué Miquel que no parava de posar el Bolero de Ravel; si no era prou repetitiva l’obra, oir-la sense parar durant hores, es feia insuportable. Més tard arribà l’ama, després un estudiant de medicina que, com havia d’anar a classe a primera hora, posava el despertador a les sis i mitja i, per assegurar-se que s’alçaria, el ficava a la part de dalt de l’armari que només arribava pujant-se a una cadira. Tota la casa es despertava amb el maleït despertador, tret d’ell. I l’última en arribar-hi fou la Pia, una xica molt simpàtica i amb les idees molt clares, filla d’un alt càrrec militar molt exigent i dominant que xocava contínuament amb les idees d’ella. Cosa per la qual se n’anà de casa amb el beneplàcit de l’avi que era de bona família i odiava el gendre i tot el que ell representava. Així que donava suport a la seua néta rebel. Però en aquella casa passava molta gent. Algunes persones del pis, havent sopat, solien anar a les nits a passejar per les rambles per acabar al Zeleste a escoltar música i beure alguna cosa. Quasi sempre hi trobaven algun motxiller que no tenia on passar la nit, o alguns dies, i cap a casa! Massa gent per a una gossa que ja de natural era nerviosa. Molts a treure-la a passejar, molts a emprenyar-la, així que ella  degué pensar que havia de protegir la seua ama. Escoltant aquestes històries vaig pensar que nosaltres, els gats, som un tros de pa comparats amb la Gypsy, una gossa molt famosa, pel que he escoltat.

Dimarts, 17 de novembre

No he pogut escriure abans aquest diari perquè Luna ha tornat i més boja que abans, si això és possible! Arribà a casa amb la seua ama divendres a migdia, més contenta que un gínjol. Nosaltres tres érem al jardí prenent el sol, perquè ha fet uns dies fabulosos. Com tothom sap als gats no ens agrada el fred, així és que Ulysses estava sota la garrofera i anava canviant-se de lloc tot seguint el sol; Murka era darrere d’una escultura de ferro d’un conill que és ben bé de la seua mida; i jo, damunt de la gespa que és el millor lloc. Quan vam veure-la vam fugir peus perquè us vull! Murka d’un bot es pujà a l’última branca de l’alzina, Ulysses i jo ens ficàrem dins de casa i pujàrem l’escala que és l’únic lloc on Luna no pot anar-hi. I així hem passat els quatre dies que ha estat a casa. Ella pujada al sofà, corrents pel jardí, dormint com una soca al llit de la seua ama, i nosaltres dalt de l’escala observant-la per si podíem anar a menjar o a les pedres. En fi!

Però això no és del que volia parlar avui, sinó la mala sort que té l’ama amb els seus viatges amb la Renfe. Només contaré un dels molts problemes que sovint té quan hi viatja. Farà uns mesos anà a Barcelona per assistir a la carrera de Fórmula 1 al circuit de Montmeló. Si l’Euromed arriba puntual a Barcelona ja és notícia, sempre es retarda, però que trigue més de cinc hores? Això ja es passar-se. La qüestió fou que quan eren prop de Barcelona, el tren s’hi aturà i després va anar marxa enrere fins que es posà en via morta. “Serà que hi ha hagut un accident…? Serà que la via no està bé…? Però els trens passaven. Els viatgers començaren a impacientar-se després de transcorreguts més de trenta minuts sense que ningú els expliqués res. Alguns passatgers s’alcen, entre ells la meua ama que li agrada assabentar-se de tot, ella diu que no es tafaneria sinó per saber sobre el que passa. En fi! Se’n van anar a la zona de les portes. Un xic de Castelló i ella comencen a preguntar-se: “per què estem parats?, per què no podem obrir les portes…? El xic telefonà a alguns diaris, cadenes de radio i televisió, i agències d’informació. Però no en sabien res. Inquietud en els passatgers que havien d’agafar un avió, o pujar a un creuer. A la fi una veu misteriosa parla per megafonia i diu que Una hora després per megafonia diuen que ha hagut un atropellament.“Fins que no arribe el jutge, la policia no ens permet obrir les portes” La gent començà a enrabiar-se encara més. Eren en una estació prop de Barcelona i agafant un taxi les persones que tenien més presa, arribarien a temps. Trenta minuts més tard, una hora i mitja en total, i tornà a parlar la veu invisible. “No intenteu obrir les portes perquè el forense no ens ho permet! Els fumadors a punt d’un atac, premien el botó d’obertura, però estava bloquejat. Quasi tothom era dret i les protestes es feien a crits. Al grup de l’ama i el xic de Castelló arribà una jove. Tenia una amiga que treballava a Adif i li va enviar l’informe intern. El que hi havia passat era que el nostre tren havia atropellat un home i havia mort. No sabien si havia estat un suïcidi o un accident. El tren havia de parar a Tarragona i baixaria el conductor perquè declarés. Una hora més tard el tren mou. Torna a parlar la veu d’ultratomba i diu que els viatgers poden passar per la cafeteria i tindran un refrigeri. Tots cap allà! Una beguda, excepte cervesa, això era “el refrigeri”. Un home comença a escridassar que volia cervesa i que la Renfe era una porqueria i uns lladres… Tres hores més tard de l’hora d’arribada entrà el tren a l’estació de Sants. Però no van indemnitzar els viatgers perquè, naturalment, havia sigut un suïcidi i llavors eren causes alienes a la Renfe, per tant no n’eren responsables.  Si l’hagués atropellat el nostre tren, sí que haurien indemnitzat els sofridors passatgers. Segurament el mort li va dir al forense que s’havia suïcidat. Quina casualitat!

Dimarts. 15 de desembre de 2015

A la meua ama li ha sortit un nebot. Sí, ella tampoc no en sabia res. Se’n va assabentar en el darrer viatge que va fer a Lorca a visitar la seua cosina Ana María, la qui li conta moltes de les històries que treu en les novel·les que escriu. Dic jo que alguna comissió hauria de donar-li, no? Aquest viatge també va ser per a esborrar-lo de la memòria. Se n’anà un dissabte i tornà dimecres. Sempre fa això perquè no vol deixar-nos sols massa temps. Tindrà por que li desmuntem la casa! Alguna de grossa sí que li hem fet, però perquè estàvem avorrits. L’avorriment és un estat perillós perquè aleshores és quan se’ns acudeixen les pitjors malifetes. Ara, abans d’anar-se’n de viatge, guarda la tauleta de vidre, l’escultura de la menina que li van regalar les seues amigues del Gabinet del conseller quan se’n va anar, millor dit quan la secretària general la va fer fora (a ella i a la majoria dels funcionaris de carrera) perquè no volien testimonis de les barrabassades que feien el conseller i afins. També guarda el llum de fang que va comprar a Djerba i que fa una llum de les Mil i una nits. Però quan no hi és, ens barallem a gust, mengem i caguem com si l’univers s’haguera d’acabar al dia següent, pugem pels mobles, treiem la terra dels testos… Alguna cosa haurem de fer per a entretenir-nos, no?

Però jo anava a explicar com va aparéixer el nou nebot.

Agafà el tren Talgo que surt de l’estació del Nord. Ja va arribar-hi tard, més d’un quart hora. Normal. El tren era llarguíssim perquè eren dos enganxats. Els problemes van començar quan va mirar el taulell de sortides i va veure que posava: “El tren Talgo Barcelona-Lorca Sutullena arriba només fins a Alacant, per les obres de l’AVE.” “Què? Per què no em van avisar quan el vaig comprar?”, va dir en veu alta de la ràbia que sentia. “La nota l’han posada avui. Jo sí que ho sabia perquè l’he comprat aquest matí.”,  respongué una jove que no sabia que l’ama pensava en veu alta. I s’hi afegiren més persones; que si no havia dret, que si sempre passava alguna problema amb la Renfe…

El viatge transcorregué amb normalitat fins arribar a Alacant. Bé, normal, normal, no. Perquè tots els seients anaven d’esquenes a la marxa del tren, tret dels dos que normalment van en contra. En arribar a Alacant, la megafonia repetia les frases de sempre, que moltes gràcies per viatjar amb ells, que miren de no deixar-s’hi res, que bon viatge. Els passatgers que no anaven a Alacant, eren drets esperant algú que els digués què fer. Un xica prima i baixeta anava dient que els que anaven a Lorca, en baixar es posaren al final de l’andana. Així van fer, com ramat sense pastor. S’han d’esperar ací, insistia la xica. En això un home grandot va contradir-la, els de Lorca han d’anar fora de l’estació, a la parada de taxis. Ella que no, l’home que sí. Als passatgers els va semblar que l’home era més creïble. A la parada hi havia un autobús que no posava destinació. Preguntaren a la xica que continuava amb ells, l’home havia desaparegut. Ella no ho sabia, així és que la meua ama anà a preguntar-ho. Aquell autobús anava a Múrcia, de seguida vindria el de Lorca. Per què no posen un cartell i així no hauríem de preguntar, li digué al conductor. Aquest arronsà les espatlles i respongué a una altra persona que tornava a fer la mateixa pregunta. L’ama comentà el que sabia a la resta del grup. I esperaren. Cada autobús que arribava tornaven a preguntar, fins que trobaren el de Lorca. Pujaren i la resta del viatge el van fer protestant; que si per a això haguera vingut en autobús, que és més barat; que si la Renfe fa el que vol sense tenir en compte els usuaris… Que si quina organització tan dolenta, sort que els passatgers som espavilats… Arribaren a Lorca a l’hora en punt perquè en venir per l’autopista directes havien guanyat el temps perdut en el canvi de transport. La seua cosina i la filla, Mari Toni l’estaven esperant. L’ama bufava com un bou del cabreig que tenia al damunt. I ara es quan conte la història del nebot.

En arribar a casa, assegudes les cosines a la taula de la cuina, mentre es menjaven el brou, la carn i les verdures de l’olla que havia fet Ana Maria amb el seu robot de cuina, li contà que el seu nét, mentre xatejava amb un xic per internet, aquest li contà que tenia una tia que es deia Maluy Benet. “Què”, va dir sorprés el nét. “És escriptora?”, i el xic: “Sí. Com ho saps?” “Perquè he vist el seu blog en internet. I la veus molt?” I l’altre, “sí”. El nét de la cosina anava fent-li preguntes i l’altre sense sospitar-ne res, continuava donant explicacions que s’inventava i quan el nét ja es va afartar, li va dir, “que sàpigues que és la meua tia-àvia i ens coneixem tots els nebots”. L’altre xic tallà la conversa i mai més se n’ha sabut res. “També ha tingut mala sort, anar a ensopegar amb l’autèntic nebot!” I reien les dues. Però, per què es va inventar que la meua ama era la seua tia? Tampoc no la coneixen tantes persones, la família i uns quants amics. El que fa no és per a tenir fama mundial. Ho sabrem algun dia?

Divendres, 15 de gener de 2016

Tortell Nadal-fet imma 2004

Els nadals passats la meua ama va trobar una fórmula per a sobreviure a aquestes festes. Que són unes dates difícils i estressants, ho diuen els entesos de la ment humana; que en són cares, ho saben els qui les paguen; que són injustes i cruels, és fàcil d’endevinar perquè les persones que estan soles, no tenen on aixoplugar-se o no poden menjar, els nadals li fan més paleses les seues mancances; que obliguen les persones a fer el que no volen, estar amb qui no estimen, i a gastar-se el que no tenen, ho sabem fins i tot els gats. Aleshores, per què se celebren? Faré la pregunta com els detectius de la novel·la negra: Qui hi guanya, doncs? Exacte! Els comerciants. I que conste que s’ho treballen. El mes de novembre ja hi ha anuncis per tot arreu recordant que vénen, que vénen les festes! Cal preparar-se. A la televisió fan pel·lícules per ablanir els cors, entendrir-los. Històries ximples d’amor amb final feliç decorades amb grans cases, neu, animalots i llums, moltes llums de colors. Com es nota que no paguen l’energia elèctrica! Ací només les podrien tenir els que fan trampa o els familiars d’Iberdrola que crec que no paguen tampoc.

Després vénen l’amic invisible als llocs de treball i els sopars d’empresa que cada treballador s’ha de pagar per estar amb persones que no suporta, sense poder beure massa (la qual cosa faria el moment més suportable) perquè hi ha controls d’alcoholèmia per tot. I continua amb els regals de papa noel, preparar el sopar o anar a la casa on se celebra. T’has d’arreglar i lluir perquè has de donar bona imatge encara que l’únic que vols és un bon bany i estirar-te al sofà per a descansar de tot el cansament que t’ha produït tanta preparació. Al sopar, malgrat les bones intencions que portaves, et poses de mal humor perquè comproves que sí, que la mania que li tenies a certa persona no era de bades. I sí, és més imbècil que l’any anterior. També et poses trist perquè recordes les persones que no hi són, perquè recordes els nadals de feia molts anys quan estaves en  l’edat en què t’ho empassaves tot i confiaves en la vida. O perquè amb les separacions, els infants no estan tots perquè els ha tocat a l’ex… Però si sobrevius als nadals, encara queden la nit de cap d’any i els Reis!

Per això, enguany la meua ama es va prometre, i s’hi va esforçar molt, ser feliç aquestes dates amb el que tingués. Sense records inútils, sense tristeses, sense exigir res a la vida. Ser feliç estrictament amb el que tingués en eixe moment. Decorà el jardí i la casa perquè li agrada. Posà unes llumenetes lila a l’exterior que s’encenien en  fer-se fosc perquè li encanta observar-les perquè semblen estels.  I així, amb aquest ànim, que no sé d’on se’l va treure, se n’anà al Port de Sagunt a passar uns dies amb la seua cosina, l’ama de Luna. I ja que hi era,  va visitar una altra cosina (dels Salinas) que feia temps que no veia perquè estava farta l’ama d’anar-hi sempre ella. I, en veure-la, es va adonar de tot el que l’estimava. I a la cosina li passà el mateix perquè no feia més que abraçar-la i dir-li: “Ai quina alegria més gran que hages vingut!” I un altre dia, mentre passejava Luna, xino-xano anà a visitar Isabel i Julio, cosins també (dels Benet), amb un cor tan gran com la terrassa que tenen plena de plantes, i mentre els abraçava pensava, “caram com estova l’ànima una abraçada de tot cor.

I arribà a casa més contenta que un gínjol i pensà que no sols ho havia aconseguit ser feliç, sinó que el fet de no esperar res li havia permés valorar el que tenia, que no era poc. La nit de cap d’any la passà amb uns bons amics. Però la festa de Reis fou una altra cosa, perquè era la que més celebraven a casa dels pares quan era petita i perquè no podria veure les seues nebodes ni l’alegria i l’entusiasme contagiosos dels seus fills, Rita i Pau. Però aquesta ja és una altra història. Nosaltres mentre, estirats al sofà nou que dringa quan et mous, i posa dels nervis l’ama, les hi véiem passar totes! 

 

Dimarts, 16 de febrer 2016

Ulysses sempre desapareix unes quantes hores al dia i, tret de mi,  ningú no sap on va. Té un amic en una casa del veïnat i va a per ell, s’espera a la porta del jardí fins que l’altre surt, i tots dos se’n van a la pinada o on els vinga bé. I fou així com s’assabentà d’una història que passà a la nostra urbanització.

Resulta que una colla d’amics que es coneixien des que eren adolescents, de la falla del seu barri, van seguir junts fins els fets que després contaré. Passaren els anys i del grup quedaren quatre parelles, dos germans, Antoni i Abel, amb les seues dones Beatriu i Blanca; Arnau i Begonya, i Adell i Bàrbara. Amb el temps es casaren, tingueren fills i decidiren comprar-se un adossat cadascú en una urbanització prop de València, amb jardins, piscina i pistes de bàsquet i tennis. Unes cases a l’abast de la classe mitjana amb ínfules d’alta. Allò seria com estar de vacanes tots els dies. Diumenge, la paella en una casa, per torns. A l’estiu, quinze dies de viatge tots junts, la resta,  piscina i sopar en grup. Eren una gran família d’adolescents amb la joia de compartir alegries i somnis, preocupacions i penes. Tot era germanor i gaudi, fins que Begonya, la dona d’Arnau, començà preocupar-se per la conducta del seu home. “Però, tens alguna prova o són imaginacios teues?, li deia Bàrbara, amb qui més confiança tenia, perquè malgrat ser amigues també Blanca i Beatriu, segurament per la influència dels seus homes, que eren germans i tots dos treballaven en la fàbrica del pare, eren una mica del nas arrufat i els agradava quedar per damunt de la resta. Eren bones persones, faltaria més, però… Begonya tenia més confiança amb Bàrbara. La trobava més com ella, més normal. “Proves, proves… No tinc, la veritat. És més bé una intuïció”. “Aleshores, no t’amargues. No en faces cas. Que la vida són quatre dies i la joventut passa prompte. Mai estarem tan bé com ara”. Potser tenia raó l’amiga. Per a què preocupar-se’n?

Un dia Begonya trobà unes calcetes de randa negres en el terra del garatge. En principi les agafà amb fàstic per l’etiqueta i les deixà damunt de la màquina de segar la gespa. S’enfurismà. Ja tenia la prova que confirmava les seues sospites. “Ja et vaig dir que alguna cosa intuïa. A mi la intuïció no em falla mai!”.  “No seran teues? A vegades en tenim tantes que no les recordem”, respongué Bàrbara. “Que no. No són meues. No són del meu estil. Parlaré amb Arnau i que s’explique!”. “No parles amb ell, mira que arrisques el teu matrimoni per unes calcetes de no res”. “Com que de no res? Què faries en el meu lloc?”, “Deixaria que passés el temps, em tranquil·litzaria i veuria les coses amb perspectiva. A vegades ens fem una muntanya d’un gra de sorra. Tu ets de pensar massa”. “Potser sí”, es digué ja més tranquil·la.

Però Begonya no podia treure’s del cap les calcetes i malgrat que li semblava bé el consell de l’amiga, un dia que eren tots dos sols a casa, no es pogué resistir i li ensenyà les calcetes al seu home.  “Què vols amb això?”. “Que si saps de qui són?”. “Jo? Seran teues!”, respongué sense donar-li cap importància. “No.  No són meues. Et podies fixar més en el que porte. Les meues no són tan sofisticades”. “Doncs meues segur que no són”, respongué l’home fent broma, cosa que no agradà a Begonya. “Hauran entrat per la rampa. Amb el vent tan fort que està fent tot aquest mes… I nosaltres sempre tenim la porta del garatge oberta. Quina importància té de qui són? No voldràs anar per tota la urbanització ensenyant-les buscant l’ama?”, continuà Arnau. La dona estava rabiosa, però… Què podia fer-ne? Explicar-li a l’amiga amb tots els ets i uts la conversa i la cara del seu home mentre li les ensenyava. I l’amiga, “Però mira que ets! Per què ho has fet?”. “ Bàrbara,  tu no has trobat res estrany en Arnau”. “ No. Està com sempre…”. Al remat Begonya oblidà les calcetes i tot tornà a ser com sempre.

Dimecres, al mig dia, telefonaren de l’escola a Begonya dient-li que anés a pel seu fill que tenia febre. El xiquet tenia quatre anys i anava a una guarderia prop d’on ella treballava, així el portava en entrar al treball i el recollia, a la vesprada, quan sortia. En arribar-hi comprovà que tenia vora trenta-nou graus. Se l’emportà a casa, i pel camí pensà que telefonaria el metge només arribar-hi. “Ja m’he tornat a deixar la porta del garatge oberta.”, es fa enfadar amb si mateixa, però és que portava tantes coses a l’hora, que el seu cap no li donava per a més. Arnau sortia de bon matí i no arribava fins a la nit, per la qual cosa era ella qui s’encarregava de tot, la feina de casa, del fill, el treball… Així ell ja podia estar ben descansat quan es trobaven amb els amics!, I ella, si s’allargava massa la vetllada, es quedava dormida. I no diga’m, del diumenge que els tocava a ells la paella, tret de cuinar-la, la resta era per a ella. Tot això pensava mentre pujava les escales de la casa. El xiquet s’havia adormit. El deixà damunt del seu llit i anà a la cambra de matrimoni per a canviar-se de roba. En obrir la porta es quedà agarrada al picaport, com si fos un imant. El seu home i l’ama de les calcetes negres, però sense calcetes, estaven tan absorts gaudint de la seua passió que tardaren en adonar-se que tenien visita. Transcorregué un llarg segon abans que ningú reaccionés. Al remat, Bàrbara s’alçà del llit, passà per davant de la seua amiga i li digué: “Coses de la vida”.   

 

 

Diumenge, 20 de març de 2016

Ja és primavera!

3244_60_Flossy_Bambas_rojas_01

Pensava escriure sobre Seldon, un gat siamés que va recollir la família d’Héctor, perquè sé moltes històries que em va contar Charly. Eren molt amics, junts se n’anaven a viure aventures, o simplement estaven descansant i contant-se històries: “Que si l’altre dia vaig caçar una llebre petita i quan li la vaig ensenyar com a regal a la meua ama, em vingué darrere per tot el jardí per a agafar-me-la. Només volia ensenyar-se-la, després me la volia menjar”, deia Charly. “Doncs a mi, quan m’acaronen i vull mostrar que també els estime, s’enfaden i em criden perquè els mossegue. Si és així com demostre jo l’afecte…!”.  Aquest era el primer pensament, però fa uns dies l’ama va viure una situació que em sembla més interessant que la vida i aventures de Seldom. Això no vol dir que no la conte més endavant.

El que ara escriuré va passar a l’Hospital Arnau de Vilanova, on una doctora del centre de Salut de Bétera havia enviada l’ama perquè li hi feren unes proves. Després de passar per  la finestreta i mostrar-li a l’encarregada l’informe de la doctora, l’ama i una amiga, Sabi, qui l’havia acompanyada, estaven a la sala de l’hospital esperant que la cridaren, que era bastant plena perquè la grip havia arribat amb força amb el fred, quan va entrar-hi un grup que destacava dels altres malalts que restaven asseguts amb xandall, pijama o roba còmoda. La malaltia i l’elegància no solen anar de la mà perquè cadascú l’aguanta el més digne que pot. El grup estava format per una núvia amb el seu vestit blanc, llarg, i una capeta de pell per a abrigar-se perquè el vestit era més bé per a l’estiu; qui semblava ser el nuvi, era en una cadira de rodes de l’hospital; els pares de la parella i un xic que portava una camisa rosa esquitxada de sang. Tots havien sortit d’una boda, això quedava clar per com anaven abillats, de llarg i molt elegants, però la pregunta era: què els havia passat? Estaven nerviosos, preocupats, però mesurats. La sala d’espera està al mig d’un passadís llarg que va d’uns departaments a altres, i com que el grup no acabava d’entrar a la sala, l’ama i Sabi no podien escoltar-los ni veure’ls. A la fi van seure els pares i el xic de la camisa rosa. Per més que les amigues van parar l’orella no van esbrinar-hi res. La que semblava ser la mare de la núvia es va seure al costat de l’ama mentre li feien proves al xic de la cadira de rodes. La senyora anava amb un vestit blau fosc molt escotat i sense mànigues. “No tindrà fred?”, pensà, perquè feia una rasca que trencava el nas. Els components del grup es miraven aliens a les preguntes que, sens dubte, es feien la resta de persones que també esperaven a la sala. Era com una nota de color roig en el quadre del Gernika, de Picasso.  Passaren les hores, l’ama entrà i sortí de diferents proves i parlà amb diferents metges i mentre, el grup esperava. Vora mitjanit, quan ja se n’anaven Sabi i la meua ama, aparegué pel corredor el nuvi en un llit, impassible, amb un degotador, la núvia que havia canviat la capeta per una jaqueta negra quatre talles més grans, i les sabates d’agulla per unes bambes roges, s’abraçà a la dona del vestit blau i es posà a plorar, la resta del grup s’havia alçat i voltaven el nuvi. Quan el zelador començà a moure el llit pel corredor, la núvia es posà a un costat i agafà la mà del nuvi que no feia ni deia res. I aquesta fou l’última imatge que van veure l’ama i la seua amiga: el llit, el zelador i la núvia agafant-se la cua del vestit per no refregar-la pel terra, i les seues bambes roges. Després se n’anaren cap a casa amb el disgust de no saber què havia passat.

Divendres, 15 d’abril de 2016

 Arruza                 nuti 1

Arruza                                                                         Nuti  

 

 

La meua ama sempre havia tingut gossos. El primer fou quan vivia a l’horta. Anà a casa d’uns amics del pares que havia parit la seua gossa. El trià entre quatre cadellets que eren dins d’una caixa. La mare li posà Arruza. Era un gos de sèquia molt independent que gaudia corrent pels camps acabats de llaurar per a enuig dels llauradors. Quan l’ama es posava a estudiar asseguda a la vora de la sèquia, Arruza es tombava davant i no es movia fins que ella no s’alçava. Quan anà a viure a Premià de Mar, ja independitzada dels pares, va tenir un cocker dolç i amable que va morir als pocs mesos del brom. Després vingué la Gypsy, que ja n’he parlat i quan aquesta va morir, una alumna seua de Les Carolines, Bea, per tal que es consolés de la pèrdua de la gossa li va regalar una gateta petita siamesa. Maluy anà a casa de Bea i trobà la gata que no feia ni un pam, dalt d‘una cadira de vímet. Bramava sense parar. L’agafà i se la portà al braç pel carrer fins a casa. Tothom la mirava perquè el cadellet, seria petit però tenia bons pulmons i no parava de miolar desesperada.  Aviat es va adaptar al pis i demostrà el seu caràcter i personalitat. Li agradava estar a l’espatlla de l’ama –a mena de lloro de pirata- s’hi estava dreta i quan arribava alguna visita, llavors fitava el visitant, i  li passava la pota pel coll de l’ama perquè quedés ben clar que era només seua.  Com l’ama acabava de tornar d’un viatge per Egipte, li posà de nom Nuti, en honor a la deessa Nut.

Que no li agradaven els visitants, ha quedat clar. A vegades venia un amic seu que treballava a la televisió. Era bastant cagadubtes i sempre en tenia un al qual li pegava voltes i més voltes i preguntava què havia de fer-ne… Solia arribar tard i li donaven les quatre de la matinada remenant el problema que tenia en aquell moment. L’ama no podia mantenir els ulls oberts. L’amic dormia al matí perquè treballava a la vesprada; però ella havia de matinejar. Aleshores la Nuti, quan li semblava que ja n’hi havia prou, es posava davant del xic i el mirava fixament amb cara de mala llet, però ell mai no s’adonava.

Només hi havia una cosa que la Nuti odiés tant o més que les visites: la televisió. Quan l’ama posava la tele, la gata esperava que estigués ben asseguda al sofà, i llavors estirava de l’endoll i l’apagava. L’ama li escridassava perquè li fotia haver d’alçar-se, ajupir-se -l’endoll era sota el moble de la tele- estirar el braç i tornar a connectar l’aparell. La Nuti no era a la sala, així que l’ama tornava a asseure’s al sofà i quan era ben còmoda, arribava la gata i li la desconnectava. I així fins que l’ama es cansava i la deixava apagada, perquè la gata no es cansava mai i sempre guanyava.

Una vesprada arribà una amiga de l’ama amb un cocker negre molt nerviós. L’ama li va aconsellar que el deixaren a la terrassa perquè no sabia com reaccionarien els dos animals en estar junts. Però al gos no li agradava estar fora i començà a bordar i a esgarrapar el vidre. No hi hagué més remei que deixar-lo entrar. La Nuti era damunt del respatller del sofà i guaitava els moviments del gos cada vegada més empipada. Tot anà bé fins que el gos va fer intenció d’anar al passadís que conduïa a les habitacions, llavors ella d’un bot es posà damunt del llom del gos i s’agarrà amb les potes a mena de genet i quan més corria el gos més li mossegava la Nuti al clatell. El gos bramava i les dones tractaven de separar-los corrents darrere i escridassant. Quan a la gata li va semblar que ja n’hi havia prou, d’un bot tornà al respatller i el gos es posà als peus de l’ama i no tornà a moure’s-hi fins que se n’anà l’amiga. Una gata amb molt de caràcter que sabia defensar el seu territori i el que volia.  I ella fou qui començà la nissaga, després hem vingut la resta.

Dimecres, 18 de maig de 2016

Tren de la sèrie 101 realitzant un euromed Alacant Terminal - Barcelona Sants. 18/06/2009

Volia escriure sobre els cadellets que ha tingut Misha, la gata de Sabi, però m’ha semblat més interessant el que els ha passat a la meua ama i a la seua cosina Conchín. Dissabte van agafar el tren amb destinació Barcelona. Estaven molt contentes perquè anaven a la cursa de fórmula 1, a Montmeló. Les ganes encara eren superiors a l’any anterior, si això fóra possible, perquè les curses de F1 ja no es poden veure a la televisió si no és pagant. Sembla ser que cap canal les vol emetre perquè no li surt a compte. A ningú, tret de Movistar i pagant, és clar. Cap de les dues havien contractat  amb l’empresa perquè era molt car. La qüestió és que allà anaven elles totes acomboiades . En entrar al seu vagó, Conchín va dir: “No sents una olor molt estranya?”, “No”, respongué la meua ama. Però un cop es va seure, va sentir una bafarada molt forta. “Ara, sí. Quina pudor a vàter!” “Com ve d’Alacant igual està brut”, respongué la cosina. I mentre el tren s’anava menjant els quilòmetres que li faltaven per arribar a Barcelona, la pudor anava i venia. Ja fartes, van decidir anar a la cafeteria a prendre un café i estirar les cames, a més de lliurar-se del perfum que envoltava el vagó. Just a la zona on està el vàter es van trobar amb el revisor i la meua ama li explicà el problema que tenien, la pudor a vàter. L’home entrà, mirà, i va dir que, tret que el terra estava una mica mullat, estava net i no feia pudor. L’ama ho comprovà. Tenia raó el revisor. No podia venir del vàter la pudor.  Cadascú continuà el seu camí, segurament  l’home amb la idea que aquelles dones tenien el sentit de l’olfacte molt fi. Un cop pres el café, llegit un diari i xerrat, van decidir tornar al seu seient. Com que la pudor continuava van decidir no parlar-ne, perquè no volien que res els espatllés el viatge. A més de la cursa de cotxes, l’ama havia quedat amb les seues nebodes Irina i Marina per a dinar a casa de la primera. N’estava molt il·lusionada perquè feia mesos que no les veia. Amb l’hora programada, cosa ben estranya, el tren arribà a l’estació de Sants. Com que a cap de les dues els agrada l’aglomeració, van decidir esperar que es buidés el vagó per a sortir-ne. I mentre l’ama baixava la seua maleta del maleter que tenia a sobre del seient, la cosina va dir: “Mira on estava la font de la pudor a vàter!”, “On?” “Fixa’t-hi”, i li senyalà el seient que hi havia darrere de la cosina. Llavors l’ama el va veure. Estava tot mullat i xop de pixum. “Ja sospitava jo alguna cosa de l’home que teníem darrere. Tot el viatge amb gavardina no era normal!”. “Però si semblava d’allò més elegant. Alt, prim, amb els cabells blancs… I amb la gavardina… Tenia un aspecte molt anglés.” “Sí, sí… anglés! Teníem el vàter darrere i el tapava amb la gavardina”. I començaren a riure mentre sortien de l’estació. Si és que el que no li passe a la meua ama en els viatges, no li passa a ningú!

Dilluns, 20 de juny 2016

 Crotilde

Crotilde

 

Des de fa anys ve a visitar-nos Crotilde. Apareix amb el bon temps, sobre el mes de maig i, a vegades, abans, i se’n va quan els dies són més curts i el sol escalfa meys. És una granota o un gripau, això ni l’ama ni jo ho sabem distingir, marroneta, amb dues ratlles grogues sobre el llom i pigues del mateix color. Quan sentim el seu raucar sabem que el bon temps està a la cantonada. Però ella no és una granota (deixeu-m’ho en granota per no estar dient ella-ell) a l’ús que rauca quan arriba la nit o per cridar parella. No. Crotilde valora el silenci per damunt de totes les coses, més que no pas la parella –que per cert mai no n’hem vist cap. Sempre està ella sola. Ella i els peixos que semblen avenir-se d’allò més. Quan fa sol, el pren damunt de la capa verda que fan les algues. Això sembla agradar-li molt i no fuig de ningú tret que ens apropem massa. Està tranquil·la sense dir ni xus ni mus, però en el moment que algú passa pel carrer escridassant, comença a raucar i, si no callen, va pujant el to cada vegada més fort, més fort. Igual protesta si passa un avió, un cotxe, especialment les motos; quan una veïna, una mica llunyana que té una veu potent, discuteix amb el seu fill que s’ha mimetitzat tant amb la mare, que ja no se sap qui és qui, doncs els té una dèria Crotilde que només escoltar-los escridassa més que ells! També li la té jurada a l’ama, que fins i tot amb la poca veu que té, només sentir-la parlar amb algú al jardí, protesta rabiosament. I així estem acompanyats tot l’estiu. Si algun any arriba més tard del que és l’usual, un veïnet pregunta per ella: “Enguany no ve Crotilde?” Però fins ara mai no ha faltat a la cita del bon temps.

 

Dijous, 21 de juliol de 2016 

 un viaje a filipinas

Si aquest diari no s’ha publicat abans, no ha estat culpa meua. Jo tenia el text preparat, però l’ama havia quedat amb la Merxe Banyuls per anar al Consell Valencià de Cultura, on presentaven l’obra de Josep Joaquim Bonet i Serra Un viaje a Filipinas. Aquest llibre té una història molt particular i una tossuderia incombustible per donar-se a conéixer. La cosa va anar més o menys així,  A Ondara estaven reformant una casa, un paleta portava un carretó ple de llibres per a abocar-los al riu, i just en eixe moment passà Jordi Nácher i va agafar un manuscrit que salvà de morir ofegat. L’home va conservar tota la vida el llibre i en morir, el fill li’l va ensenyar a Vicent Orduño qui va veure que semblava d’interés. Aquell manuscrit es deia Un viaje a Filipinas, de Josep Joaquim Bonet i Serra, un cap de l’exèrcit espanyol qui va contar en cin-centes cinquanta pàgines, amb una lletra primmirada,  en primera persona, les seues vivències a Filipines entre 1889 i 1891. I a poc a poc, i amb l’esforç i interés d’uns i altres, a la fi ha nascut aquest llibre amb una acurada edició facsímil, amb els dibuixos de l’autor. Avui es presentava al Consell Valencià de Cultura amb gent molt principal i alguna persona no tant. A l’ama que li agraden els misteris i els giravolts que fa la vida, s’ho ha passat d’allò més bé perquè diu que no en sabia res de Filipines i que hi ha aprés molt. I a més, hi ha trobat el seu amic Jesús Huguet i Emili Soler, que va conéixer fa molts anys perquè ella concursava en els Premis eròtics del Café Claca i Emili formava part del jurat. I si amb això no en tenia prou, li han regalat el llibre.

I ara anem per feina. Hi ha hagut bastants novetats tant a la urbanització com a casa. Tot anava més o menys bé, com sempre per la nostra llar, quan fa cosa d’un mes, em vaig despertar de la meua migdiada llarga en el meu lloc del sofà, amb un soroll de pluja. Vaig obrir un ull i, efectivament, estava plovent dins de casa però només en el passadís que distribueix la cuina, lavabo i cambra de convidats. Vaig començar amb el “meuuUUU!” planyívol que he aprés darrerament i que tant enutja l’ama, és molt efectiu perquè de seguida em fa cas, malgrat que sempre em reny. És igual, ella ve correns. Però aquesta vegada l’ama no va aparéixer. La vaig buscar per tota la casa exagerant el “euuuuu” però no venia. Llavors vaig recordar haver escoltar el bram del cotxe pujant la rampa del garatge. No hi era. Com que no podia fer-hi res, em vaig aclofar al sofà. Al poc vaig sentir la gatera i entrà Ulysses que, en descobrir la pluja interior, se la quedà mirant desconcertat i es posà sota l’aigua. He de dir que aquest gat té esperit de peix perquè on hi ha aigua, hi és ell. Ja pot ser de pluja com de rec. Així és que aprofità l’avinentesa per a mullar-se ben a gust. “Ja t’agafarà l’ama!”, pensí. I és que Ulysses té un pulmó que no està bé,  i el veterinari li va dir a l’ama que no havia de constipar-se per res del món. No sé si és que el veterinari es va equivocar o que el gat no s’ha assabentat que està tocat, i per això no es constipa, perquè motius en té de sobra. En fi. No era el meu problema, així és que vaig continuar dormint. Molt de temps després aparegué l’ama a la porta del carrer bufant com un bou. “Mare de déu sinyor! Què ha passat ací?” digué entre desconcertada i cabrejada. Pujà al pis de dalt que estava ple d’aigua i comprovà d’on venia. La terrassa de dalt era a besar d’aigua. Obrí la porta de ferro i va veure horroritzada l’aixeta rajant a cor que vols. La tancà i l’aigua li arribava a mitja cama. Llavors recordà que mentre estava regant l’hortet que té a dalt, va sonar el telèfon i després se n’anà perquè feia tard a la fisio. Ja més tranquil·la, és un dir, comprovà que la cuina, cambra de convidats i lavabo estaven amb aigua. Telefonà a l’assegurança i recollí el que en pogué, que encara continuava rajant del sostre. Un desastre total. Es va asseure al meu costat en el sofà i m’acaronà el cap, cosa que li vaig agrair i li vaig llepar la mà com a mostra d’afecte i solidaritat. Què més hi podia fer jo? La resta ha sigut un no parar. Quan ja pensava que ho tenia tot més o menys controlat, arribà la veïna preguntant-li si ella tenia alguna fuita d’aigua perquè a la seua cuina tenia mullats per dins els armaris i el sostre tacat. Ha estat un mes de no parar. Vingué la perit, després pintors, fusters per a canviar les portes i els marcs, l’home del parquet per a canviar el tros que s’havia unflat… La veïna ja ho té tot arreglat, nou i pintat i l’ama ja està més contenta.

A la urbanització també hi ha hagut alguns canvis. Els primers habitants, els qui van acceptar la proposta del constructor d’entrar a viure sense la cèl·lula d’habitabilitat a canvi de no pagar ni la llum ni el aigua, se n’han anat. Ja fa temps que es van separar i ara han venut la casa per a poder repartir-se els diners. El veí del costat no crec que estiga molt content amb el canvi, perquè si els altres eren cridaners, la nova família crec que els supera amb escreix. Ja se n’assabentarà quan torne de vacances. També s’ha separat i venen la casa, una parella que, malgrat els anys que vivien junts, i que ell s’enrotllava amb qualsevol joveneta atractiva (fins i tot Murka ha sentit a dir que ho va fer amb la filla de l’amo de l’empresa on treballava des de feia anys i que hi guanyava un bon sou, la qual cosa li va costar l’expulsió immediata quan el pare se n’assabentà). Hi ha dues teories de la separació. La primera que la dona, farta de tanta infidelitat, li ha dit que “via”. L’altra, que mentre eren flor d’un dia les aventures de l’home, a la dona no li importava, fins que ell s’ha enamorat i ha demanat la separació. Ja diu la saviesa popular que un home no se’n va de la seguretat i comoditat de la llar, fins que no en té un altre on viure igual. De totes maneres, el resultat és el mateix. Es ven una altra casa. Al final, no coneixeré ningú en aquesta urbanització.

 I amb aquests esdeveniments que trenquen l’ensopiment de l’estiu, vaig passant l’estona procurant gaudir de la vida el més que puc.

Dissabte, 20 d’agost de 2016

20160812_091609

Si de natural els gats passem bastants hores al dia ajaguts, a l’estiu, amb la calor, pràcticament descansem les vint-i-quatre hores. Només ens movem per canviar-nos de lloc, sempre buscant el més fresquet. Al matí, a la terrassa de la pinada, jo damunt de la fusta del terra i Ulysses a la tauleta, o a la gandula de fusta. Després es canvia a la gandula de sota de la Datura; més tard dins de la jardinera del menjador, per a tornar a canviar, conforme corre el sol, a sota de la garrofera. Murka, després de beure una mica de llet quan l’ama es desdejuna,  sempre és damunt de la taula de la terrassa d’hivern, i jo, vaig on està Maluy.

Fa temps que no se sent Crotilde. Hi ha un silenci pesant. La trobe a faltar. Per a mi que se n’ha empipat i se n’ha anat perquè l’ama i el jardiner no tenen més dèria que treure les algues de l’estany, que és on ella se sol posar a prendre el sol. Quan l’aigua està neta i transparent, ella desapareix. Espere que hi torne. Ja ens havíem acostumat a les seues sorolloses protestes.

Aquest mes d’agost s’està fent llarg i feixuc, almenys per a mi, i també per a l’ama que es passa el temps rondinant. S’entesta en posar-se a treballar a l’estudi i fa una calor insuportable! Normalment hi ha trenta graus! Diu que ha d’acabar de revisar la novel·la perquè ja no suporta tenir-la rodant tant de temps. Però és que cada vegada que la revisa, la canvia. Així no l’acabarà mai.

Tenim nous veïns. Malgrat que no és una notícia nova, sí que completa la informació que en vaig donar el mes passat. Han comprat una casa al “Bronx”, el carrer on viuen les famílies més conflictives, a uns que ja s’havien civilitzat una mica, sobretot perquè s’havia separat la parella i qui es quedà era l’home que ni xiulava. Els qui han arribat guanyen per molt als de la casa d’enfront, que es passen la vida escridassant-se i martiritzant-se. Són una parella de búlgars, ell és un home d’uns cinquanta anys amb una filla de dinou, i ella és molt més jove, i tenen un xiquet de nou o deu anys. Els tres estan donant-se a conéixer ràpidament perquè ja ha hagut conflictes perquè el fill és per a fugir-ne, es baralla amb els altres xiquets i té un vocabulari de camioner. També són dels que parlen per a tot el veïnat i se les sent fins i tot amb les finestres de doble vidre tancades. I com és natural, tenen un rottweiler com un bou. Es diu Carlos i no fa cas a l’amo. El deixa solt sense morrió pel jardí del costat de la nostra casa i impressiona la mida que té. Què serà que tots els que tenen animals perillosos s’assemblen a les seues mascotes i ignoren les normes. S’ha cridat a la policia perquè els gossos han d’anar pel carrer nugats i amb morrió, especialment els de races perilloses, però tarda tant en arribar-hi, que ja no estan ni l’amo ni el gos. Diu que si no el veu, no li poden dir res. Però Carlos passeja a diferents hores cada dia, així és que tenim conflicte a la vista. 

  Dimecres 21 de setembre de 2016

gatonegroybrujeria-04

L’estiu s’acaba, i als gats no ens agrada el fred, així és que ara comença el temps de viure més dins de casa. A les vuit del matí clareja una mica i, qui vol anar a estirar les potes en la foscor del matí? La foscor de la nit es diferent, ens agrada, perquè tot està tranquil, podem tafanejar sense que ningú no ens destorbe i els pesats dels gossos estan dorint. Sí, ens agrada la nit com als artistes, als creadors. Les històries més interessants passen a la nit. O no? Però també sortim a la nit perquè els gats som previnguts o, si voleu, prudents, perquè la vida ens ha ensenyat que si no volem perdre la pell, ho hem de ser. Vam viure molt bé a Egipte que, com ens menjàvem els rosegadors i fèiem fugir les serps, ens tractaven a cor que vols. Els cereals eren la base de la seua prosperitat i nosaltres, mentre ens atipàvem de rates i ratolins, manteníem els seu preat tresor a resguard. Els egipcis van ser molt generosos perquè ens protegien i ens veneraven. Maltractar-nos comportava la pena de mort. I en cas de perill, abans salvaven un gat que una persona. Quan ens arribava la mort, ens feien un funeral d’allò més cerimoniós i, fins i tot, ens embalsamaven.

Però a poc a poc les coses van anar empitjorant. El culmen fou a l’Edat Mitjana època en què vam viure la negra i llarga nit (com els humans) perquè l’església (catòlica) ens va considerar éssers demoníacs, companys inseparables de les bruixes (per a l’església  bruixa era tot allò que no entrava dins dels seus curts gambals o de les seues butxaques, perquè quan les condemnaven es quedaven amb els seus béns. La Inquisició encoratjava a l’assassinat dels meus avantpassats i, fins i tot, recompensava els qui ho feien. Amb la seua preclara i elevada intel·ligència consideraven que érem ajudants del dimoni (quin gran invent) perquè quan quèiem ho fèiem sempre drets, perquè ens sortíem dels accidents i no moríem (tenim set vides), perquè ens agrada la nit, ens brillen els ulls en l’obscuritat, perquè som independents.. Les nostres habilitats van ser la perdició dels meus avantpassats. Però tot això tingué, a més, dramàtiques conseqüències per als éssers humanes. L’any 1348 la pesta negra matà a Europa vint-i-cinc milions de persones d’una població de cent milions. El costum de cremar-nos vius ajudà a propagar el bacil que es transmetia a través de les puces de les rates que campaven com volien ja que els seus enemics eren quatre gats (mai millor dit). I per a acabar-ho d’adobar, l’església considerà que la pesta era obra de les bruixes i dels seus ajudants els gats. I si ja érem pocs, amb l’augment de la crema dels felins, el nombre minvà moltíssim. Sense gats, i amb més rates, la pesta avançà imparable.

El maltractament animal sempre ha anat unit a la incultura. Per sort, a poc a poc, i especialment a partir del segle XIX ens tornaren a tenir en compte, ara també com a animals de companyia i no sols perquè férem la feina bruta de lliurar-los de les rates i de les serps. És clar que tot això no arribà a Europa per igual. Si a Espanya no arribà ni la Il·lustració ni la revolució industrial, com havia d’arribar el respecte pels animals?  Però sí que ho va fer. Forçats per grups considerats com la mosca collonera de la democràcia (Verds, Animalistes…), els governants s’han vist obligats a fer lleis per a protegir-nos (algun dia fins i tots als bous) i multen i castiguen amb presó a qui ens maltracta o ens mata. He dit “fer” no a exigir que s’acomplisquen. Perquè després de mort, busca qui t’ha matat. I si algú ho denuncia, amb un “Ai, no ho tornes a fer.” O una multa ridícula, es tanca el cas. On jo visc els gats comencem a ser una rara avis. Som quatre gats i malament comptats.

Es comprén ara perquè som previnguts i fugissers amb les persones desconegudes? Per sort també hi ha molt bons éssers humans que ens estimen i ens permeten viure a cos de rei. I he de reconéixer que, d’aquestes, ens aprofitem una mica.

 Dijous, 20 d’octubre de 2016

chipo-2

Xipo

Avui plou i no ve de gust sortir, tret d’Ulysses que ha estat fora passejant amb la seua gansoneria sota la pluja. Ja pot cridar-lo l’ama, ja. Ni cas! És el gat més net del món. Dues vegades al dia es dutxa. Només comença, el rec ell se’n va a passejar per sota dels aspersors i avui, ho ha fet també sota la pluja. Quin gat més estrany!

-Per què em mires?

-Estava pensant que… Em podies respondre unes preguntes per al meu diari.

-Sí home… El diari no és cosa teua? Doncs apanya’t i no em destorbes que estic descansant.

-Serà de la feina que fas, que en la vida has caçat un ratolí, ni t’has pujat a un arbre…

-No penses deixar-me en pau, no?

-No.

-D’acord, pregunta.

-Com vas arribar a casa de l’ama?

-Doncs, molt bé no me’n recorde perquè fa molt de temps. Però crec que vaig nàixer a la urbanització. Érem uns quants germans. L’amo ens va agafar un dia a tots i ens va portar lluny d’ací. Ens deixà en una alqueria molt gran, mig ensorrada, que era en una pinada on hi havia més gats. I ja no el vam tornar a veure. Els gats grans ens van fer fora del seu territori i vam fugir a la velocitat que dóna el terror. Cada germà tirà per un cantó i no ens vam trobar més. Jo tenia molta por i molta gana. Prop hi havia una carretera per on passaven alguns cotxes. Jo miolava sense parar perquè algú m’ajudés. Ja portava tres dies així, i cada vegada els meus miols eren més fluixos perquè no tenia massa forces. En això que passà una persona. Anava corrents, igual fugia d’algú també, i no sé d’on vaig treure les forces per a seguir-la miolant amb tota la desesperació del món. S’aturà, jo també. Em mirà per un moment, i continuà caminant. Amb més desesperació si allò era possible vaig escridassar ben fort i la vaig seguir, però s’allunyà. Em vaig tombar al terra amb la seguretat que no tardaria en morir-me, quan vaig sentir una veu: “T’has perdut, gatet? Jo t’agafaria però és que ja tinc dos.” La vaig mirar, era una dona molt alta i molt prima. Ni em vaig esforçar. Si ella no m’agafava, em moriria. Ho tenia ben clar. Però em va agafar, em ficà en una motxilla petita que portava davant i em portà a casa seua. Uf. Quin descans. Tornava a tenir amo, ama. I en arribar-hi, saps qui era? El meu germà Xipo! Em digué que havia arribat caminant fins a la urbanització i que cada dia es posava a plorar en la tanca d’una casa on hi havia un gat immens negre. Fins que un dia aparegué una dona alta i prima i l’agafà. Havíem tingut sort!

-Llavors, si estaves en eixa casa tant content, perquè vas venir ací?

-Em va portar la dona de les cames llargues perquè no podia amb tants gats i la nostra ama només te tenia a tu perquè Duma s’havia mort feia poc.

-Quina bona memòria. I gràcies a mi que no et vaig rebujar.

-Bé. Gràcies. 

-Però ets un gat molt orgullós que no et relaciones amb nosaltres. Sempre amb el nas arrufat… I bastant fals!Davant de l’ama em llepes i quan fa mitja volta, m’ataques. I sempre vols els millors llocs. Jo sóc el més gran, i els qui veniu darrere m’heu de respectar. Quan vaig estar malalt, vas aprofitar-te’n per a treure’m el lloc. Tu sempre has volgut manar. Ser l’únic. No vols que ens apropem a l’ama quan estàs amb ella…

-Damunt que t’estic ajudant a escriure el teu diari, m’insultes?

-Només dic la realitat. Per què et comportes així?

-Què vols? Amb un nom com el que em va posar l’ama, Ulysses, rei d’Ítaca, com vols que em comporte? 

Però la meua vida ja la vas escriure fa temps, no?

-Sí, però fa molts mesos i, a més, tu no l’has contat igual. Hi ha coses diferents.

-Si jo fóra els teus lectors, m’enfadaria. Què vol dir això de repetir històries?

-Per sort, tenen millor caràcter que tu.

 Diumenge, 20 de novembre de 2016

Resultado de imagen de san domenico de cocullo

Aquesta nit estàvem Ulysses, l’ama i jo tirats sense fer res. L’ama i jo en el sofà, Ulysses en la butaca roja i Murka, que ha estat pegant la vara perquè l’obriren la gatera i sortir al carrer, al jardí, supose. Jo crec que l’ama cada dia s’assembla més a nosaltres. Doncs estàvem deixats caure com si fórem flassades, ben calentets dins de casa perquè al carrer fa fred i tothom sap que als gats, tret de Murka, no ens agrada el fred, i canviant de canal a la tele, l’ama ha posat un que m’ha fet pensar com són els humans i que poc ens coneixen. Es tractava d’una festa d’un poble italià, que es diu Cocullo, on celebren des de fa sis-cents anys que sant Domenico va lliurar el poble d’una plaga de serps. I per a això, setmanes abans del dia de la festa, cerquen serps, una determinada amb unes ratlles que sembla ser que són inofensives, i que com cada any fan el mateix, ja n’estan acostumades i sembla ser que encantades en tornar a trobar-se amb les famílies que cada any les busquen. Durant les setmanes que la tenen a casa l’atipen de ratolins i d’ous de gallina perquè estiguen ben guapes i assaonades el dia del sant. Ara comprenc perquè són tan dòcils i tranquil·les. Es passen mesos hivernant sense portar-se a la boca ni un bri, llavors quan arriba la festa deuen estar preparades perquè les troben. Qui troba a qui?

Aquesta és la primera part, ara bé el dia de sant Domenico, un sant esquifit i ennegrit amb una cara de terror-fàstic que no se li acaba. La plaça s’ompli de gent fins que no cap ni una agulla, les autoritats eclesiàstiques i de tot tipus han entrat a l’església a pel sant i quan surt els que porten les serps li les posen per damunt del cap, dels braços, dels peus… i tots tant contents els passegen (sant i serps) pel poble i la gent plora d’emoció. Hom podria pensar que les serps fugirien espantades per la cridòria i pel moviment, però no. Si estan encantades! Miren la gent des de dalt i s’acomoden en el cos del sant. Grassonetes com estan, paint tot el que han engolit quines ganes van a tenir… I sant Domenico, que per alguna raó té cara de terror i de fàstic no surt corrents perquè és una estàtua, perquè qui sap si realment va fer fora una plaga de serps fa sis-cents anys? Igual per una serp que va espantar, espanta-serps l’anomenen. I està condemnat a suportar-les cada any, tota l’eternitat. Que algú m’explique com funciona la ment humana perquè jo no la comprenc.   

 

Dimarts, 20 de desembre de 2016

camera-petita-294-2

Enguany les cases de la urbanització no estan quasi guarnides, tret de la de l’electricista de la cantonada que fins i tot decora l’antena de la televisió que té a la teulada; hi ha altres amb algun detallet en el jardí, algun pare Noel pujant per les reixes… I la casa de la nova incorporació que ha posat a la façana unes llums de colors igual que les del puticlub de la carretera. L’ama, esperant que el paleta arreglés les lloses del camí d’entrada a la casa per a guarnir el jardí, ja que diu que si posa tots els adorns s’embrutaran amb la pols que facen, enguany no tenim decoració, a no ser que s’afanyen a fer el treball, cosa que dubte perquè al Nadal tot s’atura. A mi m’agraden els leds de color lila intermitents que posa a la terrassa coberta, o siga la nostra, la dels gats, encara que ara la usem poc, tret d’anar als caixons de sorra, perquè fins i tot l’aigua i el menjar els tenim a la cuina. Sortim poc de casa perquè no ens agrada el fred ni l’aigua (excepte Ulysses, el gat peix) i dins de casa s’està ben calentet. A les set del matí comença Ulysses a pujar al llit i pegar voltes al voltant de l’ama, que rondina i llança les sabatilles. Quan ell es cansa, i si no ha aconseguit que s’aixeque, comence jo amb el mèu nou que tinc que la treu de polleguera perquè és entre llastimós i desesperat. Al remat s’alça, ens obri la gatera, Ulysses i jo sortim al jardí, olorem aquí i enllà, investiguem, marquem i tornem dins de casa d’on no sortim fins a la nit que fem l’última ronda. Això nosaltres dos perquè Murka no es mou del lloc que té al respatller del sofà, damunt la seua manta de color lila que sembla que tinga cloroform perquè s’hi arrauleix i està hores sense moure’s. A vegades l’ama l’observa per si no respira perquè és que no canvia de postura. Però quan són les deu de la nit, se’n va i triga en tornar. On va amb el fred que fa? Ningú no ho sabem ni ens preocupa.

I així passa la vida, ara l’ama se n’anirà uns dies, supose, com sempre, a passar els Nadals a casa de la cosina que té la gosseta; nosaltres aprofitarem per a menjar i cagar com si el món s’anés a acabar, ens barallarem, ens treure’m grapats de pèls i trencarem alguna cosa perquè quan torne tinga mala consciència d’haver-nos deixat sols.

Jo pense en com és de difícil entendre els humans. Aquests dies la gent s’afanya desesperada, angoixada, enfadada, preparant menjar, quedant amb la família, guarnint la casa, amb l’esperança que aquesta vegada tot rutlle tal i com se suposa que ha de ser un àpat de Nadal, que la gent no trega les rancúnies ni les enveges antigues que se soterren quan es troben durant poc temps. Però cada any, al segon plat ja surten les espurnes, les indirectes i a les postres amb el vi, el cava i els licors, tot és directe, es llancen els sentiments a la cara com si foren bales de canó. Tant de treballar i esforçar-se durant dies per a què? Per a això? I cadascú se’n torna a casa amb la idea reforçada de la maldat i l’imbecil·litat de l’altre.

Fa falta ser desmemoriat i massoca per a repetir cada any la mateixa situació. 

Divendres, 20 de gener de 2017

fuerte-lluvia-cae-acera-varios_2560x1600-730x412

Porte dos dies sense sortir de casa, així és que, tret d’alguns moments en què ens revoltem perquè volen anar al jardí a fer la ronda d’olors, la resta del temps la passem els tres al sofà. Per no dir els quatre, que l’ama, també hi participa. Per què no ens deixa pegar una volteta? Ja sé que plou a bots i barrals, però el nostre pèl ens protegeix. No hi ha manera de fer-li-ho entendre.

Aquesta setmana se n’han anat uns amics de l’ama. Un arquitecte molt famós, Luis de Garrido, els ha construït una original i bonica casa bioclimàtica. És fresca a l’estiu i calenta a l’hivern sense necessitat de calefacció ni d’aire condicionat. Una cosa com nosaltres els gats, que a l’estiu ens desfem de quantitats de pèls per estar més frescos i a l’hivern els recuperem. Així no tenim cap necessitat de roba. Se’n van viure a Montcada que no és massa lluny, però ja no serà igual que tenir-los a la vora. Ja s’hi acostumarà. Jo tampoc veuré Sheldon i la gata, i no em queixe.  Coses de la vida! Res és immutable, tot hi canvia contínuament. Altra idea que li costa d’entendre. Així li hi va!

Des de fa més de dos mesos el gos del veí, un bretó molt afectuós i tranquil, cap a les set de la vesprada, comença a plorar, a udolar amb molt de sentiment, sense parar. I així es passa les hores fins que cap a les deu de la nit el tanquen en el garatge. La meua ama, que s’ha de ficar en tot, li va preguntar a la veïna perquè ho feia, i aquesta li va respondre que perquè estava estressat. De què s’ha d’estressar un gos que est tira tot el dia ajagut a la rampa del garatge, al solet, saludant tots els que passen, amb dos passejos al dia i bon menjar? El que no sabien cap de les dues dones és que el gos estava així no pel present, sinó pel futur. Uns dies més tard van ingressar l’amo a l’hospital i s’hi ha estat vora dos mesos, temps que el bretó ha continuat plorant i trist. Però des de fa uns dies torna a estar més content que un gínjol. Ha deixat de pegar la pallissa amb els seus Uuuu! Auuu! Que feien venir esgarrifances. Aparentment res no havia canviat… Però avui hem sentit fressa a la casa del costat. Els veïns han tornat. El gos ho sabia amb dies d’antelació, per això estava content. I és que els humans, que van pel món xafant fort i pensant que tot ho controlen, com a bons ignorants, només es fixen en la corfa de la vida, i n’hi ha molt a esbrinar! Estic una mica massa filòsof, no? Serà per l’efecte de tanta pluja. Dic jo.

Dilluns, 20 de febrer de 2017

Panchito

A la dona de les cames llargues, l’amiga de l’ama, la que va portar Ulysses a aquesta casa perquè se’l trobà mentre feia fúting, doncs ja fa més d’un any que li va parir una gata en un espai que hi ha entre el tancament de vidre de la terrassa i una paret. Tingué cinc cadelletes ben diferents i guapos. Ella ja no tenia gats des que va morir Iñaqui. I malgrat no desitjar-ne més, li va fer pena la gata i li posava menjar. Els gats van créixer, la mare considerà que la seua feina havia acabat i se n’anà, o es va morir… Qui ho sap? La qüestió és que els cinc gatets s’hi van quedar. Devien pensar que aquella era la seua llar, perquè era l’única que en coneixien. Des del primer moment un pèl roig, idèntic a Ulysses, tan paregut que el confonem amb ell, s’anà apropant a la família (que continuava posant-los menjar) i poc a poc, ara em deixe acaronar, ara pose ullets de pena… es ficà dins de casa i al final l’adoptaren. Què en podien fer amb un moixó amb cara tendra? La resta, tret d’un altre que sembla un siamés, clavadet a Duma, que és molt poruc i no entra dins de casa, encara que sí que menja el que li posen, van desaparéixer. Supose que pensarien que eren massa gats per a una sola casa i en buscarien d’altres. Al gat pèl roig li han posat Panxito, supose que perquè sempre està dormint i com diu l’amiga de l’ama, “Sembla més un coixí que un gat”. Es passa tot el dia al sofà i li encanta que l’acaronen. Des de fa un temps ha decidit que casa nostra també es casa seua (deu haver escoltat la cançó de Sisa “Qualsevol nit pot sortir el sol” allò de “casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”. Que li agrada venir a menjar i a estar-se a casa, doncs bé. Que nosaltres el deixem fer? Sí. Tampoc és qüestió de fer fora tot el que hi entra, hi ha menjar per a tots, a més com l’ama en té cura quan l’amiga de l’ama està de viatge, pensarà que també és de la família, però que damunt ens escridasse quan ens veu a la nostra casa, és ser idiota perquè aleshores, en sentir-lo, l’ama s’adona que ha entrat un gat de fora. I, a més, ens veu que no hi fem res, i s’enfada. Panxo, si entres, calla! Però hem trobat una solució per a evitar problemes. No ens agraden els problemes als gats. Quan ell ve, o siga, tots els dies, un vigila l’ama, i quan Panxito escridassa –perquè ell no miola, crida- ens avisa si ella ve, i fem com si estiguérem molt enfadats i el tirem per a evitar baralles. Quines coses s’han de fer per a la tranquil·litat de la llar!

El mes passat parlava del gos dels veïns, que estava trist i plorava però que en tornar l’amo, es callà i recobrà l’alegria i el seu bon caràcter. Després d’un temps de silenci, el gos dels veïns ha tornat a ulular. I ara què li passa? Ja està l’amo a casa. No té cap raó per a fer-ho! Protestaven els veïns perquè sentir bramular  un gos posa els pèls de punta. L’ama, cada vegada que passa per davant d’ell i el veu tan solet, l’acarona i li diu alguna cosa. I ell sempre respon afectuós i content. Fa uns dies però, l’ama va fer el  mateix. El va veure ajagut, com deixat caure sense esma,  pegat a la tanca del carrer, va acaronar-lo i quina seria la seua sorpresa quan el gos li va grunyir. Estarà ferit i li he tocat on li fa mal, per això tornà a ulular, pensà i no li donà més importància. Però s’equivocava. No estava ferit. Estava trist. Ella no ho sabia, però el seu amo feia dies que era mort.

Dimarts, 21 de març de 2017

mascletà 2017

Escriure un cop al mes no és gens fàcil. A vegades tinc moltes idees, o han passat coses que em semblen interessants, però d’altres no sé què dir. Quina obligació que m’ha imposat l’ama! L’únic una mica important que recorde darrerament és que, per una estranya raó, aquestes falles els piròmans de la urbanització no han esclatat massa petards, ni han sigut massa forts. Alguna estoneta, al costat del nostre jardí, però pocs. De totes maneres no passa res perquè déu no vol, perquè alguns se’n van a la pinada de darrere de casa a tirar-los, amb la pinassa i els pins secs que es moren i van caient. No recorden l’incendi que vam tenir fa uns anys al mas de La Pelosa, que està just enfront de l’urbanització, i que poc i es cremen les nostres cases. Sort que al final el vent de ponent girà del sud i només calà foc el jardí dels Legionarios de Cristo. O el que van provocar uns xiquets entre quatre i sis anys quan després d’explotar tots els petards van decidir cremar la caixa on estaven i llençar-la en flames a la pinada. En veure el que passava va dir el més gran, anem, anem! I fugiren cames ajudeu-me. Sort que passava Mar, l’ama de Panxito, picà a la nostra porta i en obrir-la l’ama, entrà com una fletxa i, sense dir res, agafà la màniga del jardí i apagà el foc. I no passà res! I si passa, se’l saluda!

Murka és qui més pateix amb els petards, només sentir-los comença a grunyir i s’amaga sota els mobles de la cuina, espantada. Però les falles són així, per a tots, tant si t’agadren com si no. Universals, patrimoni immaterial de la humanitat. L’ama tampoc n’és molt partidària. Quan vivia a la ciutat, agafava dies lliures per anar-se’n i viatjar fins que tot s’havia acabat. I la quantitat de valencians que es trobava pel món, que com ella fugien de les falles.

Però com anava dient, enguany han estat menys sorolloses, fins i tot a València. El mateix dia dinou l’ama anà a veure una pel·lícula als Albatexas, els nous cinemes que ha fet Ventura Pons on abans eren els Albatros. Per ara funcionen tres sales amb denominació d’origen: la d’Ovidi Montllor, la de Lola Gaos i la de Monleón. Tot està reformat. Sales amb butaques, pantalles, terra, tot nou. Tret dels lavabos que encara conserven el graó per a entrar-hi. Un graó punyeter que si algú va despistat, es fot pinya. Feia falta un cinema en versió original subtitulat en valencià. En valencià de l’AVL? La que va crear Zaplana que no rascava una en valencià. En tornar a casa l’ama estava molt estranyada, estranyada i contenta, no hi havia quasi gent tirant petards, es podia passejar tranquil·lament per la ciutat, pels afores és clar. Perquè pel centre un milió de visitants s’hi havia afegit als set-cents noranta mil, dos-cents un habitants que té la ciutat (tret dels fugitius de la festa). I és que els humans són gregaris. Els agrada viure apinyats. I fent tots el mateix i alhora. Per això són tan fàcils de manipular. Que m’ho diguen a mi, que quan vull alguna cosa de l’ama, només he de fer el meu mèu especial, d’esgarrifança, i acudeix corrents, llavors jo li pose cara de patiment i aconseguesc tot el que vull. El que dic, els humans són molt fàcils de conduir. Ja ho va dir clarament George Orwell en la seua novel·la 1984, i l’ull del germà gran s’ha fet realitat ara més que mai amb les noves tecnologies d’internet. I ells no sols no se n’adonen, sinó que paguen per usar-les. Sort que no sóc humà!

Dimarts, 2 de maig

  Cercis siliquastrum 02

No sé perquè cada any ens sorprenem quan esclata la primavera, i és que s’ha de tenir fe per a creure que d’un pal ressec puga sortir la vida, però així és. L’ama sempre es queixa cada hivern que el jardí està horrorós, que s’han mort les plantes, que mai no ha estat així, que hauria de canviar la terra, o posar plantes que a l’hivern tingueren flors… La veritat és que tret dels pins dels veïns als quals sembla no afectar-los res, que estan verds i escopint les seues agulles que entapissen el nostre jardí, la resta sembla dormit com el país de la bella dorment del bosc. Però vet-ho-aquí que sense que ningú se n’adone, de la trista i resseca tija comença a sortir un puntet verd clar i als pocs dies l’acompanyen més, i més, fins que sembla una competició, a veure quina creix més ràpid, quina és més verda. El primer símptoma del canvi el dóna l’arbre Cercis Siliquastrum, més conegut com a arbre de l’amor. Deu ser perquè les seues fulles tenen forma de cor. El seu tronc és d’un gris-negre per això quan surten les seues flors petites i de color rosa, que ho fan abans que les fulles, hi destaquen. És el més matiner, quan el jardí està trist, ell és una taca rosa sobre el cel blau. Enguany la primavera sembla haver arribat aviat i amb més força que mai. La parra ja té els que seran els futurs carrassos i l’olivera està farcida de flors. Enguany tindrem olives a manta i l’ama podrà fer-les amb el seu adob especial per a regalar als amics. Cales, roses, margarides, geranis, clavellineres, cactus –em pregunte perquè els té l’ama perquè són lletjos de debò, fins que li surten les flors, llavors justifiquen la seua existència. Fins i tot els peixos han criat i ara en tenim cinc més. Són petits i negres però en créixer es tornaran rojos. Jo els he vist quan vaig a beure a l’estany. L’ama no vol que ho fem, però a nosaltres ens agrada malgrat que alguna vegada ens han mossegat els peixos. No sé perquè se n’enfaden si no se l’acabaran tota! Qui també van revolts són els ocells. Avui unes oronelles discutien en el reixat de la finestra del menjador. Desconec el motiu perquè semblava que una marmolava molt enfada a l’altra que tenia el cap ajupit.

El que realment ens ha fet sentir que la primavera ja s’ha instal·lat al nostre jardí ha esta la granota rondinaire. L’altra nit els gossos bordaven desesperats i per damunt dels lladrucs vam sentir els seus raucs. Ens em posat molt contets de sentir-la perquè al final de l’estiu va desaparéixer. Crec que amb la granota ens passa com amb la resta del jardí que cada hivern queda nu i lleig i ens sorprén que cada primavera renasca.

Però no ens deixem enganyar, perquè com en la pel·lícula Blue Velvet, del director David Lynch, de lluny tot és bonic i tranquil, només quan la càmera s’apropa i s’endinsa dins de la gespa verda i perfecta descobrim el que realment s’hi amaga.

Dijous, 15 de juny de 2017

Tirant dormint

“L’ama i jo ens fem grans. Jo més que ella, que ja tinc disset anys i per a un  gat en són molts. Ja estic diabètic, així és que m’ha de punxar insulina dos cops al dia, i les potes de darrere no van molt bé. L’ama s’ha de prendre una píndola per al colesterol, i fins i tot compartim medicament per a les articulacions, el col·lagen, que diuen que va molt bé. Ja fa disset anys que ens vam traslladar a aquesta urbanització on he pogut desenvolupar les meues idees aventureres i més d’una vegada han hagut de salvar-me l’ama i Duma, que fou una mare per a mi, ja que la que em va parir en va fer fora i no m’alletava. Duma ja fa anys que va morir i descansa  sota l’ombra d’un Auró on li agradava molt estar-hi.

Així és la vida, vivim sense adonar-nos-en fins que ja som vells i el nostre cos ja no ens deixa fer el mateix que abans, és com si anés preparant-nos perquè ens acomiadem. Però amb diabetis i fotut de les cames, a mi m’agrada estar en aquesta casa escoltant Crotilde, que ha aprés a bordar com els gossos i a miolar com els gats, i a les nits ens dóna la tabarra. I m’agrada beure aigua de l’estany malgrat que per a mi és perillós perquè no tinc molt d’equilibri i l’altre dia hi vaig caure. Sort de l’ama que era prop i me’n va treure. M’agrada dormir al sofà i posar el cap damunt les cames de l’ama. I encara sóc el primer en acudir a l’escala en sentir la porta del garatge. I posar-me sota la morera i seguir amb la mirada el vol dels ocells i de les papallones  malgrat que ja no els puc caçar… Sí, malgrat tot, m’agrada viure voltat, a més dels qui m’estimen. Perquè Murka, que m’ataca cada vegada que em veu, sé que m’estima. I Ulysses, que és un envejós i vol posar-se on jo estic, també. I sobretot, m’estima l’ama des que vaig ensopegar amb les seues cames fugint dels estufits de la meua mare. Quan em va agafar i em va acaronar, vaig saber que m’estimava.

I ací estem, disset anys després amb els nostres problemes però contents d’estar junts i de continuar vivint.”

Aquest és el text que tenia Tirant escrit per a incloure’l en el seu Diari d’un gat avorrit. Malauradament va morir ahir i no ha tingut temps de fer-ho. Ara està al costat de Duma y de Charly sota l’Auró. Per això l’hi incloem nosaltres. El Diari d’un gat avorrit acaba avui.

                                                                                    Ulysses i Murka

24 thoughts on “Diari d’un gat avorrit

  1. Maluy, es molt bonic no sabia jo que anaves per la vida fent la delicia dels xiquets …y dels majors.
    Perdona si faig desaguisats en la idiamo, he perdut tot el sabia, i aratoco repurar-ho

  2. M’encanta la descripció que fas d’una manera elegant; com el gat va describint tots els problemes que has patit. B7s.

  3. Maco. Jo també tinc un conte de gats. M’agraden molt, però quan se’m moren passo un disgust tan gros que, ara, no en vull cap més. La Tufinya es va morir a la primavera passada. Sempre la tenia a la falda, a l’hora de veure la tele.

    • Tens tota la raó, s’estimen molt els animals i jo també m’ho passe molt malament quan es moren o es posen malalts, però alhora ens donen moltes alegries.

  4. Está muy bien, todas las experiencias y los quebraderos de cabeza de la urbanización, seguirá……..

  5. Pobrecito Pelegrí, como es posible que haya gente con tan malos sentimientos que sea capaz de hacerle tanto daño a un animalito

    • Eso me pregunto yo. No sólo fueron los adolescentes los que le maltrataron, algún adulto también lo hizo. Por suerte, fueron muchos más los que le queríamos y cuidábamos. Otros muchos pasaban.

  6. Me ha encantado tu relato, no he podido permanecer indiferente en la lectura y he sentido tristeza por el pobre animal y rabia por lo que pueden hacer algunas personas con ellos, la ternura del primer encuetro con Tirant y el rechazo a la conducta de algunos adolescentes. Has sabido emocionar. Espero que siga el diario, será un placer leerlo.

  7. Maluy estimada, mira que eres patidora, i bona gent. El animalets son animalets i no pensen com els humans. Tenen unes prioritas diferents. El carinyo cuidados i menjar es primordial, viuen al dia. No pensen en el dema. Cal gaudir de la companyia,i despres del bon record.

  8. Que bonito Maluy -como siempre- y ! vaya con el tren!. La semana pasada se puso malo nuestro gato “Render” y nos preocupamos bastante, no comió ni bebió durante 5 dias, y además devolviendo, le dábamos agua con una jeringuilla, le hicieron análisis y placas, tenía una gastritis bastante fuerte -pobrecito-, ahora ya está bien e igual de bicho, como siempre. Se les coge mucho cariño, son uno más de la familia.

  9. Como siempre tus escritos me llegan al corazón. Tienes razón con todo lo de la Navidad: el consumismo, la familia, las ausencias… y en el fondo no valoramos lo que sí tenemos, incluídos nuestros animalitos. Besos.

Comments are closed.