El silenci trencat

Quan el seguici, format pel cotxe fúnebre i el dels acompanyants amb Maria Tarascó, Biel i Eduard Fauquet, endegà la marxa per a dirigir-se al crematori de València, la resta d’assistents al comiat romangueren a la plaça mirant hipnotitzats els cotxes fins que van desaparèixer en girar la cantonada, llavors, després de comentar el que havien viscut, cadascú retornà als seus quefers i la plaça tornà a l’activitat usual.

Els ocupants del cotxe que anaven a València per a assistir a la cerimònia de comiat al crematori del Cementiri General de la ciutat, restaren en silenci al llarg de tot el trajecte. Eduard ocupà el seient del copilot mentre que Biel anava darrere amb Maria Tarascó. Rosalinda, la seua cosina, havia volgut acompanyar-la però com li digué Maria: «Amb una vella de qui encarregar-se’n, ja tenen prou els homes.» El cotxe era ample i còmode. El xofer amb el seu uniforme auster i negre, que fins i tot incloïa gorra de plat, anava atent al cotxe mortuori que marxava a poc a poc, solemnement, davant. A la carretera, quan altres vehicles els passaven, en veure l’automòbil amb el taüt dins, acceleraven la marxa per a allunyar-se’n al més ràpidament possible. Els cotxes de morts sempre són incòmodes perquè ens recorden quelcom que intentem ignorar cada dia, que nosaltres també tindrem el mateix final. Que un dia morirem.

El silenci trencat, NPQ Editores