Emilio Salgari

descarga

La xalupa tripulada per Van Gulp ja era gairebé a mil passos de distància, però els corsaris no es desanimaven fàcilment, especialment perquè sabien que només hi havia un remador capaç de competir amb ells en aquella fatigosa maniobra, és a dir l’indi. Els dos oficials i el governador, acostumats només a manejar les armes, no podien ser de gran utilitat.

Tot i que estaven cansats per aquelles llargues marxes i afamats, Van Stiller i Carmaux havien posat en joc la seva poderosa musculatura, imprimint a la canoa una celeritat prodigiosa. El Corsari, assegut a la proa amb l’arcabús entre les mans, els animava incansablement amb la veu cridant:

─Endavant, valents… Van Guld no se’ns tornarà a escapar i jo seré venjat!… Recordeu-vos del Corsari Roig i del Verd!…

La canoa saltava sobre les amples onades del llac, avançant cada cop més de pressa, solcant impetuosamnent, amb l’aguda proa, les crestes escumejants.

Carmaux i Van Stiller remaven amb furor, sense perdre un instant, tensant els músculs, apuntalant els peus. Estaven segurs que guanyaven terreny sobre la xalupa adversària i no afluixaven el ritme, tement que algun esdeveniment imprevist permetés al governador d’escapar una vegada més d’aquella aferrissada persecució.

El corsari negre, Edicions de la Magrana, traducció de Jaume Creus

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *