Emilio Salgari

descarga

La xalupa tripulada per Van Gulp ja era gairebé a mil passos de distància, però els corsaris no es desanimaven fàcilment, especialment perquè sabien que només hi havia un remador capaç de competir amb ells en aquella fatigosa maniobra, és a dir l’indi. Els dos oficials i el governador, acostumats només a manejar les armes, no podien ser de gran utilitat.

Tot i que estaven cansats per aquelles llargues marxes i afamats, Van Stiller i Carmaux havien posat en joc la seva poderosa musculatura, imprimint a la canoa una celeritat prodigiosa. El Corsari, assegut a la proa amb l’arcabús entre les mans, els animava incansablement amb la veu cridant:

─Endavant, valents… Van Guld no se’ns tornarà a escapar i jo seré venjat!… Recordeu-vos del Corsari Roig i del Verd!…

La canoa saltava sobre les amples onades del llac, avançant cada cop més de pressa, solcant impetuosamnent, amb l’aguda proa, les crestes escumejants.

Carmaux i Van Stiller remaven amb furor, sense perdre un instant, tensant els músculs, apuntalant els peus. Estaven segurs que guanyaven terreny sobre la xalupa adversària i no afluixaven el ritme, tement que algun esdeveniment imprevist permetés al governador d’escapar una vegada més d’aquella aferrissada persecució.

El corsari negre, Edicions de la Magrana, traducció de Jaume Creus