Friedrich Nietzsche

«Capítol tres

4

He somiat amb la mort de ma mare, però sota les circumstàncies en què em trobe, tot és possible, fins i tot probable, que ella em sobrevisca. La meua mare ‒però realment he de posar sobre el paper tota la porqueria imaginable i inimaginable que surt de la ment humana  només recordant aquesta paraula? Tot el que puc pensar relacionat amb ma mare, així és que cel ajuda’m, si és que el cel és en algun lloc, és que la mort del meu pare, menys de sis anys després de casar-se amb ell, ella tancà la porta del seu úter a tots els homes i mirà amb hostilitat cada mascle que vingués suplicant sense paraules amb mans i ulls. Només jo era l’única forma masculina que ella podia mirar amb aprovació (i, algunes vegades, vaig pensar, que amb anhel) creant una presó per a mi que només qui haja crescut en una casa com aquesta pot entendre.

5

En aquest punt la majoria dels burgesos s’haurà posat vermella i plorarà per mi, o em dirà que pot sortir-se’n. “Què pot importar-te el que ta mare haja fet amb la seua vida, ingrat miserable?” Comprenc la seua ràbia i la respecte, però li he de respondre que el que ma mare fera amb la seua vida em concerneix molt en la mida en què incideix en la meua vida, en la vida de la meua germana, i en la vida de tots els qui es van relacionar amb nosaltres. Si la meua mare no hagués fet fora l’amor de la nostra casa, obligant la meua germana i a mi a buscar-lo entre nosaltres, almenys dues persones que van viure en la misèria total, haurien pogut trobar una mica de felicitat en la Terra, i almenys una, n’estic segur, no s’haguera suïcidat.

Capítol vuit

2

No se’m va acudir sospitar que la intimitat entre Elisabeth i jo podia ser coneguda per alguns membres de la meua família (o de les principals figures de les nostres vides, no relacionades amb nosaltres per llaços de sang) fins el dia en què la tia Rosalie em va cridar a l’habitació de la casa on es moria. No em va sorprendre que ella demanés a ma mare que la deixés a soles amb mi. La tia Rosalie sempre s’havia elegit el meu suport, el vincle entre la meua vida a casa i els horitzons més amplis que em temptaven. Només  puc fer justícia a la conversa que vam tenir reproduint-la sencera.

‒Tu saps que m’estic morint, Fritz, sospirà.

‒Espere que no, tia Rosalie, vaig dir fervorosament.

‒L’esperança no ajuda. De fet m’estic morint i només acceleres la meua mort si em fas anar a través d’aquest tipus de porqueria sobre el que pot ser i el que no. És important reconèixer que m’estic morint, que tu vas a viure. D’acord? Ens entenem?

‒Sí, tia Rosalie.

‒Vull que sàpigues que vaig a deixar-te una gran quantitat dels meus diners. Que t’hauria d’ajudar en els moments difícils.

‒Moltes gràcies tia Rosalie.

‒Amb el teu pare mort, tu ets l’únic cap de la família. Estic segura que ell hauria volgut  que jo fera exactament el que estic fent. Però no és per això pel que t’he cridat.

Hi havia quelcom en la seua veu de qualitat tan ominosa que no podia inclinar-me cap a davant i mirar-la.

‒Necessitaràs tot el teu coratge per a seure en silenci i escoltar el que he de dir-te, continuà. I et farà bé oir i callar. No és moment de negacions o discussions, Fritz, perquè  el que et vaig a dir és simplement la veritat i no tindria cap sentit que em fes discutir-ho. Jo no soc molt forta, i no voldràs que malbarate la poca energia que em queda. Així és que escolta amb atenció, Fritz. He sabut des de fa bastant temps el que ha estat passant entre tu i Elisabeth.

Malgrat estar advertit, gairebé en vaig caure de la cadira, mentre pronunciava fredament l’última frase.

‒Ho vaig saber accidentalment, Fritz, continuà. No t’he espiat. I no cal que ho negues, perquè no vaig a reganyar-te. He volgut parlar-te’n en diverses ocasions, però em sentia massa gran i no sabia com fer-ho. D’alguna manera t’he espiat, perquè una vegada que vaig conèixer que als dos us feia falta no us vaig poder ajudar, per una sèrie de raons, tot procurant determinar si havíeu deixat la inclinació. Heu estat llargs períodes separats però heu tornat tan aviat com heu trobat l’oportunitat. T’he dit que no vaig a reganyar-te. Però com puc ajudar-te si no et dic que això no és bo per a ningú de vosaltres?

No vaig fer res per a interrompre-la.

‒Ets prudent mantenint-te en silenci, Fritz, continuà. No hi ha res que pugues afegir-hi o sostreure del que jo he vist amb els propis ulls. Hi ha una paraula terrible per a aquesta mena de relació entre germà i germana, i moltes més pitjors que no usaré. Continue estimant-te, Fritz, i tinc moltes esperances en tu. Només et diré una cosa. Si tu continues pecant amb la teua germana, poc a poc perdràs la teua ànima immortal. Atura’t.»

My sister and I, Boar’s Head Book, New York

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *