Henry Miller

Henry Miller

La darrera nit de la seva estada a París la consagrà a “l’assumpte de la cardamenta”. Ha tingut un dia de tràfec: conferències, cablegrames, intervius, fotografies per als diaris, comiats afectuosos, aconsellar els fidels, etc., etc. A l’hora de sopar decideix deixar de banda els seus maldecaps. Demana xampany amb el menjar, fa petar els dits al garçon i es capté en general com el que és: com un rústec camperol. I per tal com està tip de tots els llocs elegants, ara em suggereix que li ensenyi quelcom més primitiu. Li abelliria d’anar a una casa ben barata i demanar dues o tres noies de cop. Me l’enduc Boulevard de la Chapelle avall, tot recomanant-li constantment que tingui cura de la bitlletera. Pels volts d’Aubervilliers, ens fiquem en un tuguri i immediatament tenim un ramat de dones a l’abast de la mà. Al cap de pocs minuts ja balla amb una flàvia nua, una rossa enorme amb plecs a la papada. Veig el seu cul reflectit una dotzena de vegades als miralls de les parets… i aquells dits obscurs i ossosos que l’engrapen tenaçment. La taula és plena de gots de cervesa, la pianola esbufega feixugament. Les noies desocupades seuen plàcidament als bancs de cuiro, tot gratant-se amb parsimònia talment una família de ximpanzés. Una mena de pandemònium dominat amara l’aire, una nota de violència reprimida, com si l’explosió esperada hagués de menester l’adveniment d’algun detall insignificant, quelcom microscòpic però del tot espontani, completament inesperat. En aquesta mena d’endormiscament que us permet de participar en un esdeveniment i, això no obstant, romandre del tot aliè, el petit detall que mancava començà obscurament però insistentment de quallar, d’assumir una forma capriciosa i cristal·lina, com el glaç que s’acumula als marcs de les finestres. I com aquelles formes de gel que semblen tan estranyes, tan absolutament lliures i fantàstiques quant al disseny, però que no obstant això estan determinades per les lleis més rígides, així aquesta sensació que començava de prendre forma dintre meu, semblava obeir també a unes lleis ineluctables. Tot el meu ésser responia als dictats del neguit que mai no havia experimentat; allò que podria anomenar el meu jo semblava que s’anava contraient, condensant, sortint dels antics i habituals límits de la carn la superfície de la qual coneixia tan sols les modulacions dels extrems dels nervis.

 Tròpic de càncer, (traducció Jordi Arbonès), Aymà editors

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>