Ignasi Riera

«L´HORA DEL RETORN

La memòria és fràgil. Sempre havia cregut que Joan Oliver i la seva dona havien tornat de l’exili l’any 1947. M’adono que vaig errat de comptes i que tothom em diu que no, que el retorn va ser el 1948. El meu germà Lluís m’aclareix l’embolic. «¿No te’n recordes? La tia Con va tornar l’estiu del 1947, quan nosaltres estiuejàvem a cal Puig Nou, de Centelles. Va tornar ella sola… L’oncle Joan va venir al cap d’uns mesos…»

L’Oliver ha explicat a Montserrat Roig per què es va decidir a tornar: s’enyorava massa: «Vaig decidir tornar perquè la meva dona, que havia passat al davant, em deia que ja ho podia fer sense perill. És a dir: jo no volia fer una quixotada, deixar-me agafar, fer com en Grimau, no. Jo no sóc un heroi, no tinc vocació de màrtir. Total, em va costar dos mesos i mig de presó i res més».

Va vendre tot el que tenia al pis. I l’operació el va deixar extenuat. Recorda aquelles actituds d’aus de rapinya, en una casa on troben ‒a l’hora del remate‒ més llibres que mobles. En Xavier Benguerel se l’enduu a dinar a un restaurant del barri perifèric, des d’on veuen el balcó del pis que havia estat «a casa», els darrers temps de Xile. Benguerel ho explica així:

El meu oncle Pere Quart, materials per a un retrat, Edicions La campana