Intersindical Valenciana

Intersindical Valenciana Cultura Arts plàstiques

Maluy Benet ha fotografiat el Camerun

27 / 01 / 2014 | DOLORS JIMENO

Recordem la seua exposició a la nostra seu el 23 de maig de 2006


Aquesta escriptora, fotògrafa i viatgera valenciana té una obra ingent que exposa molt sovint en petites mostres intel•ligentment dosificades.  Per tant, si n’esteu pendents, és possible que la pogueu conèixer en alguna sala.

Diu la fotògrafa que Camerún és un país on no és fàcil fer fotos perquè normalment no els hi agrada gens com, d’altra banda, passa sovint pertot arreu. Perquè la fotògrafa no resulte agressiva s’ha de camuflar o ha d’integrar-se en l’entorn de qui fotografia. Maluy ho va aconseguir amb fotos a xiquets que somriuen i a gent que treballa. Ho fa amb normalitat i realisme. En paraules de Sergi Linares, qui en va parlar en la presentació:

Seria una tasca ingent intentar glossar la fascinació que Àfrica, des de fa temps, ha generat per a la gent occidental. S’hi veu en les manifestacions artístiques, com ara novel•les i pel•lícules. Sovint els relats que ens han servit per a representar aquest continent han estat caracteritzats per l’exhibició de situacions extremes. L’home blanc que explora o conquista el territori en travessies llargues i plenes de perill: nadius violents, animals salvatges, malalties. Sense oblidar els enyorats Tarzan o King Kong. Hi planaven l’èpica, el drama, l’aventura. També hem gaudit de narracions crepusculars. La llegendària La reina d’Àfrica de John Huston, Humphrey Bogart i Katharine Hepburn. I també em vénen a la memòria aquells tres americans bohemis i aristocràtics de la bella pel•lícula de Bertolucci El cel protector, que viatgen al nord del continent carregats de baguls i de raquetes de tennis. Avorrits i desvagats, aconsegueixen que els riscos del viatge es materialitzen, un d’ells mor i ella es perd pel desert. L’autor de la novel•la en què es basa el film, l’entranyable Paul Bowles, pertany a aquella colla mítica d’americans i europeus promiscus i fumetes que, segons els casos, vivien o sojornaven a Tànger. La muller de l’escriptor i compositor, la també escriptora Jane Bowles (abans Jane Auer) va enfollir posseïda per un desig d’autodestrucció rabent i per la màgia negra de la seua amant àrab. Pareix que l’exotisme no la va salvar de l’angoixa vital encara que potser, la va distraure momentàniament. No podem oblidar altra de les fonts importants que hem fet servir per a construir la nostra idea d’Africa: els documentals d’animals de la televisió (vistos preferiblement després de dinar, mig endormiscats). Qui no recorda el nyu coixet (o era una zebra?) que en les espectaculars migracions de milions de grans mamífers a la carrera per les planures del Serengueti, a l’hora de travessar un riu, dèbil i impedit, rellisca i acaba cruspit per un cocodril, mentre els seus companys de bandada continuen el viatge.  En un altre ordre de coses estarien les representacions documentals d’Àfrica, els reportatges i les notícies que ens informen de desplaçats, de guerres, de genocidis, de fam, d’immigrants. Cada cert temps el nihilista despietat i cruel que viu entre nosaltres es manifesta amb tota la seua brutalitat, fa seixanta anys fou a Alemanya i a Europa, fa onze anys a Ruanda, ara al Sudan. En resum, què ha significat Àfrica per a molts occidentals? Potser desig d’aventures o d’evasió, potser solidaritat cap als africans i de vegades ens hem meravellat davant de la seua exuberant natura.

En ocasions ens trobem amb la normalitat, amb la vida de cada dia, amb una proximitat que també sorprén. Com ara en el reportatge de Maluy Benet sobre el Camerun, lloc on no és fàcil fer fotos perquè normalment no els hi agrada gens com, d’altra banda, passa sovint per tot arreu. Perquè el fotògraf no resulte agressiu s’ha de camuflar o ha d’integrar-se en l’entorn dels que fotografia. La Maluy ho va aconseguir i heus ací les obres d’una fotògrafa occidental que ens presenta xiquets que somriuen i gent que treballa, i que s’acosta no ja a Àfrica, sinó concretament al Camerun i ho fa amb normalitat i realisme. En l’acte fotogràfic Maluy estableix un diàleg entre iguals amb les persones que fotografia, mostra empatia però no sentimentalisme, es distancia i alhora manté la tensió fotogràfica. Aquestes fotografies de Maluy Benet sobre Camerun agraden perquè aproximen l’espectador a allò fotografiat, són un pont entre dos móns que no són tan distants perquè són un de sol, europeus o camerunesos, negres o blancs que tenen fills, que aspiren a tenir un treball, al benestar, a la felicitat. Maluy proposa imatges sense estridències, encara que sabem que al Camerun hi ha d’estridències i també volem conéixer-les, però no per això volem oblidar el petit relat, el de la Maluy amb la seua càmera davant d’unes persones que viuen a una històrica ciutat com és Bafousan, a una població costanera paradisíaca com és Kribi o a una localitat industriosa i artesana com Foumban. Maluy Benet davant d’un éssers humans i del seu sofriment, de la seua l’alegria, dels seus llocs, de la seua vida quotidiana, és a dir, de la naturalitat. No es tracta ara de l’èpica dels exploradors i dels aventurers o de la imprescindible i fins i tot heroica feina dels cooperants i dels voluntaris. Aquesta exposició de Maluy és la història de l’individu que coneix l’altre, el respecta i el mira d’una manera directa i honesta.

Maluy és escriptora i s’ha prodigat poc en la fotografia. El que vull dir és que no ha mostrat massa els seus treballs fotogràfics encara que crec que no ha deixat de fer-ne mai. Els llargs, llunyans i nombrosos viatges que Maluy ha fet, sempre han estat càmera en mà. Els resultats han estat notables i per això els que els hem vist li hem insistit sovint perquè mostrara la seua obra. Fa anys, mentre impartia un seminari, dins de les Jornades fotogràfiques de Guardamar del Segura, el fotògraf José Manuel Navia, en veure obra de Maluy la va amonestar amb dolçor i li va dir que s’arriscara ja d’una vegada i que exposara. Maluy és una fotògrafa versàtil, capaç de escometre treballs ben diferents. Es troba còmoda en el reportatge, com és el cas de l’exposició sobre el Camerun, però també es mou amb facilitat en altres gèneres i així, pot aventurar-se en especulacions de tipus més formal com ara les fotografies, misterioses i suggeridores, que va realitzar per a il•lustrar el llibre de narracions titulat Sentiments, que va editar Grupo 10 l’any 2003.

Tots tenim necessitat d’expressar-nos i així d’aclarir els nostres conflictes. El que tenen d’especial els creadors és que saben fer servir aquesta necessitat per a construir un món, per a introduir-se en altres vides i en altres punts de vista. M’agrada imaginar-me els creadors capturant instants, elaborant-los i mostrant-los en forma de fotos o de llibres. És el que ha fet Maluy Benet quan ha decidit oferir-nos aquesta mirada sobre els camerunesos, ens ha regalat la memòria elaborada del seu viatge. I això ens ha enriquit i ens ha emocionat. No és poc.”.

20 / 02 / 2019 | DOLORS JIMENO

 

Com a fotògrafa va ser una de les primeres a exposar en la nostra seu. Com a escriptora ens va confiar la presentació d’algun dels seus llibres. Recentment ha sigut la protagonista de la sessió del grup de lectura amb la novel·la Un cafè sol. Amb ella i la seua novel·la hem encetat un segment de la programació en què llegirem obres de la gent que habitualment assisteix al grup El Micalet parla de llibres. Maluy és una fidel participant des de l’inici de l’activitat.

Una novel·la amena, divertida, irònica, instructiva amb una mirada interessant envers els EEUU

El proppassat dia 6 vam gaudir de la seua companyia a la sala d’exposicions de la S.C. El Micalet (en la foto la podem veure amb qui redacta este text i Cristina Escrivà) però, en aquesta ocasió, a l’altra part de la taula. Maluy Benet ens va parlar sense embuts de la relació del viatge que ella va fer i el viatge resultant en la novel·la. No va defugir respondre a cap pregunta i va acceptar els comentaris del públic, del qual ella habitualment forma part.

Maluy Benet Salinas és mestra. Gràcies a això ha escrit un conte infantil molt bonic: Els visitants de Mont-virolat, on s’aprecia el coneixement que té del món de la gent menuda. En relació amb aquesta professió cite una altra publicació: Un passeig sentimental per l’Escola les Carolines, en col·laboració amb Chon Garcia-Sala i il·lustracions d’Ortifus, llibre que commemora els 25 anys d’aquest centre, del qual va ser cofundadora.
Amb la manca de textos per a l’ensenyament bàsic en valencià,  Benet va adaptar textos escrits en català oriental per als alumnes de les escoles d’EGB del País Valencià. Així tenim Vet-ho ací i Tris tras. També és autora de XicallaLlengua 2, amb il·lustracions de Manel Granell, i de Llengua 3 i Quaderns de treball. Ha fet d’articulista tant en revistes relacionades amb el món de la pedagogia, com de la literatura. Ha publicat en Papers, Saó, Perpesctiva Escolar, Abalorio… Quan dóna per acabada la seua etapa com a mestra, es dedica a la traducció i a la interpretació jurada.

Mentrestant també fa d’actriu i interpreta obres de Maria Aurèlia Capmany i Manuel Molins, per exemple. També ha format part de diversos jurats literaris i ha impartit conferències. Té un espai web on podreu trobar molta més informació.

En el camp estrictament literari de ficció, Maluy ha escrit diversos relats. En citaré uns pocs (alguns els podeu trobar a Amazon):
Un gerro blau, L’home del maletí, Elements d’un paisatge descolorit, L’olor de l’aire, Una promesa és una promesa, Quan li arribe la son, L’anell

I és autora de les novel·les:
HOSTES, L’ÚLTIM PARADÍSMISSATGE EN UN RELLOTGE i la que ens ocupa UN CAFÉ SOL

Un cafè sol és una novel·la agradable que es llig amb molt de gust i ràpidament, també gràcies a l’extensió. Es tracta d’una història personal de fa anys (noteu que no hi apareix cap móbil, cosa que, d’existir, desmuntaria absolutament la història). Maluy ha bastit el text amb tot l’artifici literàri que ha considerat oportú per als seus objectius narratius i, per què no, de protecció de la seua privacitat.

Conta el viatge que fa la jove Margarida Borràs des de Premià de Mar, on viu, a Swampscott, localitat del nord dels Estats Units, convidada per Al Margosian, un armeni a qui havia conegut a Barcelona uns anys abans, just com ens narra el primer capítol.
Podríem dir que és una novel·la de viatges si atenem a la quantitat de llocs, petites poblacions o barris, que nomena: Swampscott, Marblehead, Rockport, Dorchester… localitats fins ara desconegudes per a la majoria de nosaltres, totes a Massachussetts.
Podríem dir que és un relat molt nord-americà si atenem als detalls i informacions que ens proporciona i sobretot la manera de fer-ho: Maluy és una gran lectora de literatura en llengua anglesa i amant de Carver, per exemple. La TA, l’oficina d’ajuda a les persones que viatgen, l’aeroport JFK, els autobusos de la companyia Grayhound (eixos que tenen dibuixat un animal que ocupa tot el lateral), la mida de les pizzes (als Estats Units tot és molt gran, fins i tot les caixes de mocadors de paper són immenses), els frogs (galetes típiques de Marblehead originalment fetes amb rom i aigua de mar per a conservar-les durant les grans travessies dels vaixells de pescadors).
Podríem dir que és una novel·la d’humor si atenem a la manera sorneguera d’observar i d’interpretar. Entrem així en el terreny de les descripcions, de les relacions entre persones i el paper de cada una en un grup (jo vull veure també ací la seua formació de mestra): mira amb ulls crítics i en trau conclusions. Sempre amb un toc d’humor. Heu de tenir en compte que en la novel·la hi ha dos col·lectius, la família Margosian i el grup de viatge, que permeten a la nostra autora mostra-nos-en els rols i relacions amb molta gràcia.
Podriem dir que és un homenatge a la literatura i al cinema. Ens diu quin llibre va llegint en l’avió:
Alfred i Emily, de Doris Lessing. Nomena constantment altres autors com Steinbeck, que junt als Durrell em fa l’efecte que és un dels preferits de Maluy, de fet en el seu web hi ha un fragment d’El raïm de la ira, Walt Whitman, el poeta de culte els poems del qual apareixen en boca de molts personatges cinematogràfics, Barbara Probst, Faulkner…

En resum, una novel·la amena, divertida, irònica, instructiva, amb una mirada interessant envers els Estats Units i les relacions humanes. L’heu de llegir. Al capdavall tot açò que hem organitzat és per a fer-vos llegir.

One thought on “Intersindical Valenciana

  1. Pingback: Maluy Benet – Autors a les aules

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *