Isa Tròlec

«Al remat, una xiqueta omplia la casa on vivien mon pare i ma mare, que, per altra banda no era massa gran. Una porta de fusta corcada a l’entrada, una cortina de fil que em bolcava de grisos i blancs i grocs de safrà i sagí quan tornava de vore el xicot. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Quan venia del carrer, com no he estat mai una gata, vull dir que mai no he vist un pam més enllà del nas, notava que era dins de casa per la frescoreta que hi feia i perquè entropessava amb la cortina. Tot era foscor i taulellets blancs i negres solcats per pedres més grans que jo. Per damunt dels solcs passava el matxo i el carro de mon pare ple de sacs de garrofes. Els taulellets s’omplien de peçons de garrofa, de fils de sacs. I ma mare els agranava. Però com eren poc llustrosos i on vivien l’aigua no era abundant, sinó que més prompte escassejava, els esforços anaven a terra. I no li lluïen gens.

Entrant a mà dreta, un canterer de fusta fet per mon pare. Mon pare ‒això trobe que no ho he dit‒ sabia fer de tot. Damunt del canterer, dos pitxers. L’un amb floretes blaves on jo bevia. L’altre, blanc, on bevien ells. Mon pare i ma pare deien que beure en gots de majors era un perill pels xiquets, que les baves apegaven malalties als monyicots. El canterer tenia 8 forats. I 8 cànters plens d’aigua fresqueta. Quan es buidava un, ma mare, amb una capçana, anava a la font i l’omplia. I mon pare amb una corda al muscle, en duia dos: l’un davant, l’altre darrere. Una volta, vaig provar amb una capçana al cap… i vaig trencar el cànter… vaig tornar a provar i en vaig trencar un altre.

Mon pare, ja vist que no tenia la traça de ma mare, va dir que no anara més a la font o els deixaria sense cànters. I jo omplia la canterella, que era prou difícil de trencar perquè no la duia al cap.»

Mari Catúfols, Isa Tròlec, Eliseu Climent, editor