Jaume Bartrolí

foto-jaume-bartroli

Huahine és un antic volcà amb multitud de crestes i serralades que ha començat a enfonsar-se en la plataforma continental, i aquest fet es tradueix en una costa de geografies tortuoses i espectaculars. L’illa en realitat són dues separades per un estret canal i unides per un pont. Una carretera les circumda. L’he feta en Vespa i he gaudit de vistes esplèndides, sobre l’enrevessament de badies, caps i penínsules. Vistes emboirades, amb cels brunzits de metalls obscurs, diferents de les fotografies turístiques. I és que des que he arribat a la Polinèsia, plou cada dia. És una pluja persistent, grisa, de vegades tova, de vegades torrencial. Una pluja que m’entristeix el cor i m’abat l’ànim. Una pluja que ni fa ni deixa fer. Per no ser, no és ni una d’aquelles tempestes tropicals que després un recorda amb emoció, amb trons terrorífics i focs d’artifici infernals. Res d’això. És una pluja vulgar. Teòricament la temporada de pluges va acabar fa un mes; però, com diuen aquí, la veritable temporada de pluges és quan plou. I aquesta n’és una. M’imagino la decepció dels turistes que entreveig rere les finestres llagrimoses dels bungalous de luxe, que han vingut per una setmana i paguen fins a 50.000 pessetes diàries. Jo disposo d’un luxe que ells no tenen: temps per perdre sota la pluja.

Mato les estones remullades llegint Jack London, Robert Louis Stevenson i Aurora Bertrana, llibres sobre els Mars del Sud. O xerrant amb els altres hostes de Chez Guynette, una pensió barata situada a Fare, el poble principal. Som una fauna variada: rodamons, motxillers, surfistes i francesos de Papeete en fugida de cap de setmana.

Entre pluja i pluja descobreixo l’encant de l’illa. Al matí Fare té fragància de coco. La pluja l’esbandeix des del magatzem de copra del moll. El terra està encatifat de les flors que el vent ha arrancat del arbres. La mar, d’una calma planxada, Els locals matinen per venir a comprar als dos únics magatzem de queviures, i surten amb una barra de pa sota el braç. Tothom va engalanat amb flors al cap i sobre les orelles. A Europa, quan s’aixequen al matí, les dones obren el joier i escullen quines arracades i collars es posen, A la Polinèsia, dones i homes surten al jardí i escullen una flor: una tiare blanca, un hibisc roig, un purau groc… L’elegància i gràcia que els donen són superiors a la que pot aportar qualsevol joia milionària. El diumenge, fins i tot el mossèn catòlic, un missioner francès, diu missa amb una flor blanca rere l’orella.

De Sibèria al tròpic, La Magrana

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>