Josep Conrad

«Els vam donar el correu. Vaig sentir que en aquell solitari vaixell els homes morien a raó de tres per dia a causa de la febre. Continuàrem endavant. Atracarem en uns quants llocs més amb noms absurds, llocs on es ballava la joiosa dansa de la mort i del comerç en una atmosfera tranquil·la i crua com la d’una catacumba sobreescalfada; al llarg d’aquella costa amorfa, flanquejada per onades perilloses, com si la mateixa mare naturalesa hagués intentat espolsar-ne els intrusos. Entràvem i sortíem dels rius, vius corrents de la mort, amb els marges podrint-se en el fang i les aigües estancades convertides en llot, les quals envaïen els convulsos mangles, que semblaven retorçar-se davant nostre en una immensa i impotent desesperació. No paràrem prou de temps enlloc perquè me’n pogués fer cap idea particular, però dintre meu creixia un sentiment d’estupefacció vague i opressiu. Era com un pelegrinatge desconhortant entre escenes de malsons.

Passaren més de trenta dies abans no veiérem la desembocadura del gran riu. Vam ancorar el vaixell davant la seu del govern. Però jo havia de treballar a unes dues-centes milles més al nord. Així, doncs, tan aviat com vaig poder, vaig emprendre el camí cap a un lloc que es trobava trenta milles més enllà».

El cor de les tenebres, Editorial Base. Traducció Neus Bonilla