Josep M. Illa i Monné

207

 

«Havia perdut l’esma del temps. El diagnòstic del metge de capçalera, per ser d’home vell, inversemblantment pragmàtic i concís: «No hi ha res a fer». El metge especialista, amb una minuta a la sala d’espera amb tot de cursets, convencions i simposis realitzats, també fou concloent:

─Vostè és home d’estómac a prova de bomba. No tinc perquè farcir-li la caça, ni servir-la amb delicadeses. Vostè està al pot.

Seguint el seu argot culinari, vaig dir:

─Com un faisà a sol i serena, vaja. Quasi madur del tot.

─Vostè ho ha dit ─continuà decidit; i amb aquest tarannà va precisar─: com un ou corromput. Només la seva immensa còrpora contradiu les meves conclusions.

Em vaig mirar el doctor, amb una oliva al coll enquistada, la cara contreta, la pell tibant. Aquell home devia tenir un fetge com una rajada, o, pel coll d’ànec generós i de gros calibre, un fetge atapeït per fer-ne foie-gras del bo. Aquell home tenia cara d’estar carregat de colesterol i segurament no podria donar sang, perquè li sortiria com el cuquet d’un tub de llet condensada. Aquell home, damunt de cobrar-me un ronyó, tenia pinta de paó entonat; i, com que pel que em deia jo ja era carn per esquarterar amb bisturí, li havia de perbocar les espècies que m’amanien el coll. I vaig fer:

─Vostè, senyor, és truja o porc mascle? Vull dir: és metge o doctor?»

En pijama no, si us plau…, Editorial Laia

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *