Lawrence Durrell

3faa55078c7ce289301cf83d15bb5b97

Però hi havia la creu de la moneda: tornar tard a casa i trobar-la adormida amb les seves sabatilles vermelles tirades per terra i la petita pipa abandonada el seu costat, sobre el coixí… Aleshores sabia que passava per una altra crisi de descoratjament. En aquells moments no hi havia res a fer; es posava pàl·lida, malenconiosa, tenia un aspecte abatut i durant dies sencers era incapaç de sortir de la seva apatia. Monologava en veu baixa, es passava hores escoltant la ràdio, badallant o fullejant desmenjadament una pilera de velles revistes cinematogràfiques. Quan el cafard  de la ciutat s’apoderava d’ella d’aquesta manera, jo desplegava tot l’enginy de què era capaç per fer-la sortir de la seva letargia. I ella, ajaçada sobre el llit, es limitava a acariciar-me el rostre amb l’esguard perdut mentre em repetia incansablement:

-Si sabies com he viscut, em deixaries immediatament. No sóc la mena de dona que et convé. Ni a tu ni a cap home. Ja no puc més. Tota la teva amabilitat és inútil.

Si protestava que no es tractava d’amabilitat, sinó d’amor, feia ganyota i em deia:

-Si m’estimaves de veritat, m’enverinaries en lloc de permetre que continuï així.

Justine, Edecions Proa (Traducció de Manuel de Pedrolo)

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>