Però hi havia la creu de la moneda: tornar tard a casa i trobar-la adormida amb les seves sabatilles vermelles tirades per terra i la petita pipa abandonada el seu costat, sobre el coixí… Aleshores sabia que passava per una altra crisi de descoratjament. En aquells moments no hi havia res a fer; es posava pàl·lida, malenconiosa, tenia un aspecte abatut i durant dies sencers era incapaç de sortir de la seva apatia. Monologava en veu baixa, es passava hores escoltant la ràdio, badallant o fullejant desmenjadament una pilera de velles revistes cinematogràfiques. Quan el cafard  de la ciutat s’apoderava d’ella d’aquesta manera, jo desplegava tot l’enginy de què era capaç per fer-la sortir de la seva letargia. I ella, ajaçada sobre el llit, es limitava a acariciar-me el rostre amb l’esguard perdut mentre em repetia incansablement:

-Si sabies com he viscut, em deixaries immediatament. No sóc la mena de dona que et convé. Ni a tu ni a cap home. Ja no puc més. Tota la teva amabilitat és inútil.

Si protestava que no es tractava d’amabilitat, sinó d’amor, feia ganyota i em deia:

-Si m’estimaves de veritat, m’enverinaries en lloc de permetre que continuï així.

Justine, Edecions Proa (Traducció de Manuel de Pedrolo)