L’hora del te

Tea Time: Tradition, Presentation, And Recipes

Un glop de te

La llegenda i la majoria de fonts atribueixen a l’emperador xinès Shen Nung  (segle 28 aC) el descobriment del te. Home escrupulós, sempre feia bullir l’aigua potable, convençut que això el protegiria de la malaltia prevalent de l’època.

Un dia, mentre feia una gira per les províncies, Shen Nung va demanar als criats que li bulliren aigua. Van fer un foc usant branques d’una camèlia propera. Alguns dels extrems de les branques van escapar del foc i es van enlairar. Portades per una brisa que passava, algunes fulles de les branques van caure dins de l’aigua que estava escalfant-se. L’aroma que sorgia de l’olla va captar l’atenció del emperador. Intrigat, va beure una mica del brou. Immediatament captivat pel gust i la refrescant qualitat del beuratge, l’emperador va saber que havia descobert quelcom de gran importància.

Els xinesos coneixien les fulles de camèlia, que s’utilitzen en verdures i molt probablement com a part dels compostos medicinals. Però fins al descobriment de l’emperador, les fulles mai havien estat usades com a ingredients d’una beguda calenta i refrescant. La notícia del descobriment de l’emperador es va estendre ràpidament per tota la Xina i aviat tothom va provar la beguda. Al cap de poc temps, el te ‒conegut com a Ch’a‒ es va convertir en una part important de la cultura xinesa. Cerimònies com Cha-no-yu van ser ideades per a formalitzar el servei del beuratge i les comunitats religioses usen el te com a ajuda a la meditació. Quan van passar els segles i es va obrir el comerç amb l’Oest, l’estatus del te va augmentar. El te es va introduir a l’Europa continental durant l’època isabelina, però no va arribar a les costes angleses fins als anys 1657-1660. Aquest retard va ser peculiar, atès que Elisabet I, conscient de la importància futura del te, va fundar la Companyia de les Índies Orientals el 1600.

Tea time, Tradition, Presentation, and Recipes, M. Dalton King, Running Press