L’hora del te

El grand Canyon

     Enguany, a la fi, he pogut visitar Monterey, la ciutat on John Steinbeck va viure amb la seua família, i es basà per a escriure Cannery Row i Tortilla flat. Volia trepitjar els seus carrers, veure la mar, trobar-me amb Dora, Doc, Mack… però tret de la façana de la conservera que es manté tal i com ell la descriu, i d’un monument i una placa, poc més hi he trobat que em recordés el que jo havia imaginat llegint les seues novel·les. Turistes i botigues envaïen els carrers. Però ja que m’havia fet més de 10.000 km, era qüestió d’aprofitar el viatge i visitar altres llocs de l’oest dels Estats Units. De totes les coses importants i curioses que hi he vist, a Los Angeles, San Francisco, Monument Valley, Bryce Canyon, Yosemite…, hi ha un que se’m va enganxar al cor més que qualsevol altre. I fou mentre volava en un helicòpter pel Grand Canyon. Vaig tenir la sort d’anar al costat de la pilot, i gràcies a que tant el terra com el sostre i els laterals eren de vidre, tenia una visió completa del canó, la sensació d’estar flotant, de volar per mi mateixa, sense res que s’interposés entre la immensitat de la pedra, que anava canviant de colors, el riu  i jo. Tot el que els meus ulls podien abastar era roca, aigua i cel. I el silenci absolut, gràcies als cascos i la sensació d’ingravidesa, em va fer sentir l’essència d’existir, sense paraules, sense idiomes, sense pes. M’hi vaig diluir. Els meus àtoms es van separar i passaren a formar part del que m’envoltava, roca, cel i aigua, colors i silenci. La resta, aparell, companys, pilot, desaparegueren. Aturat el temps la sensació de benestar impregnava els meus sentits. Ni desitjava ni em destorbava res. Tot era exactament perfecte. Hi volia romandre així per sempre més. “Tornem a la base, s’han acabat els trenta minuts”, vaig sentir pels cascos; la jove pilot em va mirar amb un somriure com de disculpa i ens posà la música de La guerra de les galàxies.

Diumenge, 17 de desembre de 2017

tassa te2

Fa temps vaig anar a un sopar on es lliuraven uns premis a la sala principal d’un hotel modernista al cor de la ciutat. Les taules eren per a vuit comensals i estaven guarnides amb un elegant parament. La meua amiga, Merxe Banyuls, i jo ens vam seure al lloc que ens hi havien indicat i ens vam presentar a la resta de comensals. A la meua esquerra tenia la Merxe, un home i una dona de mitjana edat que no coneixia, un jove italià que feia anys que vivia ací, una dona gran, un jove d’aspecte acriaturat, amb cabells rosos i llargs i ulls blaus, un home d’uns quaranta-cinc amb trets molts marcats i cabells i ulls negres i jo. Un quartet de música tocava a l’entaulat mentre els presents anàvem arribant i saludant coneguts i presentant-nos als desconeguts. La Merxe Banyuls, de tarannà extravertit, aviat es posà a xerrar amb els comensals de l’esquerra i jo, després d’estar a l’aguait per si venia l’Empar de Lanuza, que feia temps que no ens veiem i que aprofitàvem l’avinentesa per a trobar-nos i posar-nos al dia, en començar a servir l’àpat, vaig deixar de buscar-la i comencí a fixar-me en els meus companys de taula. El més pròxim era l’home d’ulls negres, i em comentava l’últim viatge que havia fet entre plat i plat, mentre el jove acriaturat deixava caure els seus llacis cabells sobre l’espatlla de l’home i el mirava tendrament, ell li corresponia amb una besada al front, als cabells o als llavis.

A les postres començaren els parlaments i el lliurament de premis a les persones que l’associació volia destacar la seua tasca per la cultura; els agraiments a l’organització i als patrocinadors per la seua generositat i explicava les dificultats que ha travessat l’associació per a tirar endavant per culpa de la situació política, i que malgrat la boira calia caminar, com deia una cançó de Llach. Actes d’aquesta mena són sempre els mateixos, previsibles i, la majoria, ensopits. Moltes vegades m’he plantejat perquè hi vaig si sempre diuen el mateix, premien els mateixos -un grup d’unes deu persones, majoritàriament homes, quan no només homes. Aquestes deu persones unes vegades fan de jurat, d’altres de premiats, i gira la roda. Jo no sé com se sentirien la resta d’assistents, però jo aquella nit vaig tenir clar que som com els figurants, els extres de les pel·lícules. No són imprescindibles, però sense ells quedaria deslluït l’acte. La nostra quota d’associat només ens permet aquest paper a la pel·lícula de l’associació, la resta d’activitats, participació, congressos, premis, viatges, estaven destinats al grup dels deu.

Aquestes cabòries les tallava l’actuació de la parella que tenia a la dreta. De les besades passaren a les abraçades, carícies, mans per sota la taula… Jo mirava de reüll per no pecar de mal educada, i la resta de comensals feien esforços per mantenir les converses però, de tant en tant, perdien el fil perquè l’espectacle de la parella interessava més. Cada vegada la passió anava augmentant, cada vegada, sobretot l’home, se li anava posant més cara de babau, el jove es feia més infantil i juganer, amb els seus llargs cabells, amb la caiguda d’ulls blaus… On és el lavabo?, preguntà l’home. Eh? Responguérem descol·locats. Al final a la dreta, digué algú de la taula. L’home desaparegué, i uns minuts després, el seguí el jove. Els comensals es miràrem uns segons sorneguers, després cadascú continuà amb el que estava fent. Passat un temps, tornà la parella amb els ulls riallers i més tranquils, mentre a l’entaulat continuaven les lloances i el lliurament dels premis.

Jo no dubte que els premiats no tinguen mèrits per a ser-ho, però no estaria malament que en comptes d’acaparar-los els repartiren perquè hi ha més persones que escriuen bé i que treballen per la llengua. Que la roda s’òbriga i puguen entrar-hi tota la gent que s’ho mereix, enriquint-se així l’associació i donant a conèixer més persones amb vàlua. Sense anar més lluny, l’Empar de Lanuza és una escriptora d’una gran sensibilitat i mestria, molt guardonada, que ha treballat molt per la llengua i el país. I que mai no ha estat premiada per l’associació. O, la meua amiga Merxe Banyuls que ha estat present als esdeveniments més significatius del país valencià, que ha conegut tothom, i que és la memòria viva d’aquest país. Una biografia seua seria imprescindible per a conèixer diferents aspectes de la nostra història recent. Ja és hora que alguna de les persones que quan la veuen i li diuen, “hauria d’escriure algú la teua vida…”, s’animés.

El dia que els figurants ens cansem de fer d’extres, el lliurament de premis quedarà molt esquifit i pobre.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>