L’hora del te

    El grand Canyon

     Enguany, a la fi, he pogut visitar Monterey, la ciutat on John Steinbeck va viure amb la seua família, i es basà per a escriure Cannery Row i Tortilla flat. Volia trepitjar els seus carrers, veure la mar, trobar-me amb Dora, Doc, Mack… però tret de la façana de la conservera que es manté tal i com ell la descriu, i d’un monument i una placa, poc més hi he trobat que em recordés el que jo havia imaginat llegint les seues novel·les. Turistes i botigues envaïen els carrers. Però ja que m’havia fet més de 10.000 km, era qüestió d’aprofitar el viatge i visitar altres llocs de l’oest dels Estats Units. De totes les coses importants i curioses que hi he vist, a Los Angeles, San Francisco, Monument Valley, Bryce Canyon, Yosemite…, hi ha un que se’m va enganxar al cor més que qualsevol altre. I fou mentre volava en un helicòpter pel Grand Canyon. Vaig tenir la sort d’anar al costat de la pilot, i gràcies a que tant el terra com el sostre i els laterals eren de vidre, tenia una visió completa del canó, la sensació d’estar flotant, de volar per mi mateixa, sense res que s’interposés entre la immensitat de la pedra, que anava canviant de colors, el riu  i jo. Tot el que els meus ulls podien abastar era roca, aigua i cel. I el silenci absolut, gràcies als cascos i la sensació d’ingravidesa, em va fer sentir l’essència d’existir, sense paraules, sense idiomes, sense pes. M’hi vaig diluir. Els meus àtoms es van separar i passaren a formar part del que m’envoltava, roca, cel i aigua, colors i silenci. La resta, aparell, companys, pilot, desaparegueren. Aturat el temps la sensació de benestar impregnava els meus sentits. Ni desitjava ni em destorbava res. Tot era exactament perfecte. Hi volia romandre així per sempre més. “Tornem a la base, s’han acabat els trenta minuts”, vaig sentir pels cascos; la jove pilot em va mirar amb un somriure com de disculpa i ens posà la música de La guerra de les galàxies.

Diumenge, 17 de desembre de 2017

tassa te2

Fa temps vaig anar a un sopar on es lliuraven uns premis a la sala principal d’un hotel modernista al cor de la ciutat. Les taules eren per a vuit comensals i estaven guarnides amb un elegant parament. La meua amiga, Merxe Banyuls, i jo ens vam seure al lloc que ens hi havien indicat i ens vam presentar a la resta de comensals. A la meua esquerra tenia la Merxe, un home i una dona de mitjana edat que no coneixia, un jove italià que feia anys que vivia ací, una dona gran, un jove d’aspecte acriaturat, amb cabells rosos i llargs i ulls blaus, un home d’uns quaranta-cinc amb trets molts marcats i cabells i ulls negres i jo. Un quartet de música tocava a l’entaulat mentre els presents anàvem arribant i saludant coneguts i presentant-nos als desconeguts. La Merxe Banyuls, de tarannà extravertit, aviat es posà a xerrar amb els comensals de l’esquerra i jo, després d’estar a l’aguait per si venia l’Empar de Lanuza, que feia temps que no ens veiem i que aprofitàvem l’avinentesa per a trobar-nos i posar-nos al dia, en començar a servir l’àpat, vaig deixar de buscar-la i comencí a fixar-me en els meus companys de taula. El més pròxim era l’home d’ulls negres, i em comentava l’últim viatge que havia fet entre plat i plat, mentre el jove acriaturat deixava caure els seus llacis cabells sobre l’espatlla de l’home i el mirava tendrament, ell li corresponia amb una besada al front, als cabells o als llavis.

A les postres començaren els parlaments i el lliurament de premis a les persones que l’associació volia destacar la seua tasca per la cultura; els agraiments a l’organització i als patrocinadors per la seua generositat i explicava les dificultats que ha travessat l’associació per a tirar endavant per culpa de la situació política, i que malgrat la boira calia caminar, com deia una cançó de Llach. Actes d’aquesta mena són sempre els mateixos, previsibles i, la majoria, ensopits. Moltes vegades m’he plantejat perquè hi vaig si sempre diuen el mateix, premien els mateixos -un grup d’unes deu persones, majoritàriament homes, quan no només homes. Aquestes deu persones unes vegades fan de jurat, d’altres de premiats, i gira la roda. Jo no sé com se sentirien la resta d’assistents, però jo aquella nit vaig tenir clar que som com els figurants, els extres de les pel·lícules. No són imprescindibles, però sense ells quedaria deslluït l’acte. La nostra quota d’associat només ens permet aquest paper a la pel·lícula de l’associació, la resta d’activitats, participació, congressos, premis, viatges, estaven destinats al grup dels deu.

Aquestes cabòries les tallava l’actuació de la parella que tenia a la dreta. De les besades passaren a les abraçades, carícies, mans per sota la taula… Jo mirava de reüll per no pecar de mal educada, i la resta de comensals feien esforços per mantenir les converses però, de tant en tant, perdien el fil perquè l’espectacle de la parella interessava més. Cada vegada la passió anava augmentant, cada vegada, sobretot l’home, se li anava posant més cara de babau, el jove es feia més infantil i juganer, amb els seus llargs cabells, amb la caiguda d’ulls blaus… On és el lavabo?, preguntà l’home. Eh? Responguérem descol·locats. Al final a la dreta, digué algú de la taula. L’home desaparegué, i uns minuts després, el seguí el jove. Els comensals es miràrem uns segons sorneguers, després cadascú continuà amb el que estava fent. Passat un temps, tornà la parella amb els ulls riallers i més tranquils, mentre a l’entaulat continuaven les lloances i el lliurament dels premis.

Jo no dubte que els premiats no tinguen mèrits per a ser-ho, però no estaria malament que en comptes d’acaparar-los els repartiren perquè hi ha més persones que escriuen bé i que treballen per la llengua. Que la roda s’òbriga i puguen entrar-hi tota la gent que s’ho mereix, enriquint-se així l’associació i donant a conèixer més persones amb vàlua. Sense anar més lluny, l’Empar de Lanuza és una escriptora d’una gran sensibilitat i mestria, molt guardonada, que ha treballat molt per la llengua i el país. I que mai no ha estat premiada per l’associació. O, la meua amiga Merxe Banyuls que ha estat present als esdeveniments més significatius del país valencià, que ha conegut tothom, i que és la memòria viva d’aquest país. Una biografia seua seria imprescindible per a conèixer diferents aspectes de la nostra història recent. Ja és hora que alguna de les persones que quan la veuen i li diuen, “hauria d’escriure algú la teua vida…”, s’animés.

El dia que els figurants ens cansem de fer d’extres, el lliurament de premis quedarà molt esquifit i pobre.

Dimecres, 16 de gener de 2018

 jardí Jiwar

El començament d’una nova novel·la és el que més concentració reclama, sobretot si es tracta d’un projecte llarg i amb molts personatges, com és el cas que tinc ara entre mans.  Després de compilar la documentació, tant històrica com geogràfica, i amb l’estructura general feta, toca posar-se a escriure. És el moment que més atenció exigeix, no tan sols de temps físic escrivint sinó també de concentració. A casa tinc massa coses que em reclamen i que em distrauen, no sols les tasques quotidianes de neteja i alimentació, també altres activitats. Per a resoldre-ho ja fa anys que vaig trobar una solució, anar-me’n sola a un lloc on poder dedicar-me només a escriure. La primera vegada, aprofitant les vacances de Nadal, me’n vaig anar amb el meu portàtil i la meua gata a un hotelet prop del riu Cabriel, voltat de muntanyes, on només hi érem els treballadors i jo. L’experiència em va anar molt bé, perquè les úniques distraccions que tenia era anar a caminar i, a la vesprada, xerrar amb els pastors que a boqueta nit venien a prendre una beguda calenta i a trobar-s’hi amb altres companys.

Més tard vaig anar uns quants estius a La Racona, situada a la vora de la mar, a les Rotes de Dénia. Llogava un apartament i em posava a escriure. Quan em cansava de treballar, nedava, passejava o xerrava amb la parella que s’encarregava de l’hotel. Era un lloc petit i tranquil del qual tinc molts bons records.

Quan vaig començar la novel·la L’indigent mort vaig sol·licitar una plaça a Hugoenea, la casa de l’escriptor que està a Pasaia, al País Basc http://www.idazleak.eus/euskara/idazlearen-etxea/hugoenea/pasaiariak/maluy-benet-salinas. Van aprovar el meu projecte i vaig estar en un pis antic reconvertit en loft, voltada de muntanya i davant la ria on només sortia per a caminar o comprar queviures.

Aquests Nadals he repetit l’experiència, he estat a Jiwar, una residència internacional d’artistes per a la creació i la investigació. Però ha sigut una mica diferent perquè he compartit un edifici, amb un caire misteriós, situat en un barri de carrers estrets, amb una pintora mexicana, Luz del Carmen Magaña; un escriptor, de California, Justin Go; Thomas (ignore el seu cognom), nord americà, i un gat tranquil i simpàtic, Pelut. Cadascú teníem el nostre estudi, i algunes vegades coincidíem a la cuina i intercanviàvem un bon dia o un somriure, però anàvem per feina, ficats en les nostres coses. Als pocs dies vaig coincidir amb Luz, a l’hora de dinar, i xerraire com jo, vam compartir els nostres projectes i intercanviar opinions alhora que descobríem els carrers i les placetes del barri.

Ha estat una experiència no sols profitosa, sinó també enriquidora, igual que xerrar amb Mireia Estrada, una dona càlida i amable, la propietària de l’edifici i del projecte de Jiwar per on han passat artistes de diferents especialitats i països.

Dissabte, 17 de febrer de 2018

Foto metro valència

El metro és un bon indret on trobar històries, a vegades tan surrealistes com la que vaig viure una nit de tornada a casa.

Era l’últim metro de la línia 1, les deu i vint de la nit, hi havia bastant gent a l’andana de la parada de la plaça d’Espanya i quan arribà el comboi també anava ple. A Túria començà a buidar-se’n i jo vaig buscar un seient lliure perquè anar dreta és bastant incòmode i perillós amb les sacsades que fa el vagó. Una dona grassa escampà el seu cul en aclofar-se al petit espai del seient i a mi m’empotrà contra els ferros de l’últim seient de la filera. Una parella jove de rastafaris amb unes llargues i contundents rastes, es magrejaven aliens a les mirades dels avorrits passatgers que a hores d’ara ja hi érem pocs. Tenien la roba i les sabates desgastades i el color de la pell de qui passa moltes hores a la intempèrie. A mi m’agrada observar el calcer dels passatgers i treure’n conseqüències. Clàssic, nets, deixats, bonics… pintor, ve del camp… És l’únic lloc on es pot clavar la mirada sense semblar indiscret ni incomodar les persones. El sistema dels bancs enfrontats és útil per a deixar tot l’espai lliure al centre i poder estar-hi més gent dreta, però quan hi ha pocs  passatgers,  quedem cara a cara i és molest posar la mirada. Quan ja començàvem a avorrir-nos, perquè el tema de la parella no donava per a més, a Beniferri pujà una persona i es quedà dreta al costat de la porta. Jo la tenia pràcticament davant meu i vaig veure unes sabatilles negres, més amunt vaig trobar  unes cames ben tornejades enfundades en uns pantalons pitillo negres, amb una bossa de bona marca i mida, com és moda ara, també negra. Una jaqueta de tela amb dibuixos de lleopard i un fulard negre completaven la indumentària d’aquella dona jove. Devia ser model amb una estatura com aquella i un cos tan ben format, segur que era model. A més portava la roba amb molta elegància. Vaig alçar el cap i vaig comprovar que la cara tenia uns trets ben dibuixats amb uns ulls negres i el cabell llis del mateix color recollit en una cua, amb una cuidada barba. Ep! Un moment! Alguna cosa no hi rutllava. Era com descobrir els set errors del dibuix. Una barba? Era una barba forta, densa… Segurament vaig estar mirant-lo-la més estona del que la bona educació aconsella, així és que vaig retirar la mirada cap a un altre lloc i vaig descobrir que més passatgers tenien  els ulls clavat en la mateixa persona. Es buidà un seient en front meu, i el xic, supose, hi va recórrer la distància que el separava com qui camina per una passarel·la. Va seure amb elegància i satisfacció i jo vaig enfonsar la mirada al terra de mala gana. Al final d’un avorrit dia aquella persona de la jaqueta de lleopard constituïa una atracció difícil de sostraure’s. Però encara ens esperava una altra distracció. A la parada de l’Empalme un xic jove pujà al vagó. Les mirades s’hi van adreçar. Era guapo fins a dir prou. D’una pell blanquíssima sobresortien uns ulls grans blaus. Només entrar-hi, es posà de cara a la porta, així és que els passatgers ja no el podíem veure. Però la persona de la jaqueta de lleopard que estava a la mateixa línia, el va descobrir, i com que hi havia seients lliures al seu costat, va girar el cos, de manera que podia mirar perfectament el xic jove. L’observà amb insistència i arrogància fins que l’altre es va adonar, girà el seu cos noranta graus i tots dos quedaren enfrontats. Contactaren les mirades i llavors el de la jaqueta de lleopard aclucà els ulls i tornà a obrir-los com si d’uns ventalls es tractaren. El jove, tot seguit, s’acaronà la bragueta suament i l’altre va fer un gest imperceptible amb el cap. Vaig oblidar les normes de bona educació i no vaig perdre detall del que estava coent-s’hi. El xic jove tornà a la realitat i es girà d’esquenes als passatgers. Llavors, pensant que ningú no el veia, es fregà la bragueta sense consideració oblidant que estava davant de les portes de vidre i, amb la foscor de fora, feien d’espill. Però se’n baixà del metro a la parada següent, per a desencís dels pocs viatgers que hi quedàvem. El de la jaqueta de lleopard va seure correctament, amb el cos davant meu i vaig haver de mirar a terra per a dissimular l’interès que em suscitava. A la parada de Montcada-Alfara me’n vaig baixar tot pensant si realment allò que havia vist era real o fruit d’un viatge en metro avorrit.

El metro és una de les millors fonts d’inspiració que tinc, mai no em decep. 

Dijous, 15 de març de 2018

razas-de-perros-guardianes-1

Tornen els lladres a la urbanització on visc. És un clàssic. És com les estacions o el Nadal. Se’n van, però sempre tornen. Aquesta vegada han trigat uns quants anys. La setmana passada van entrar a casa d’una dona gran que viu sola. Té per costum anar a comprar al poble dos dies a la setmana. Agafa el seu carret de la compra de quatre rodes i se’n va sempre amb el mateix autobús, el de les 10 del matí i torna a les 12. Aquell dia ho va fer també, l’única cosa diferent fou que regressà amb l’autobús anterior al que solia agafar perquè havia acabat de fer la compra abans i el conductor de l’autobús que para davant del mercat, en veure-la sortir-ne, la va esperar. És un autobús molt familiar, petit, on es coneixen tots perquè són habituals. En arribar a casa la dona va fer el de sempre: primer obrir la porta del carrer, després agafar el carret i entrar-lo amb la porta oberta perquè les dues coses alhora li és més difícil. Encara no era dins de casa, quan va sentir un soroll metàl·lic molt fort, “Caram els veïns, quina manera de tancar la reixa!” i continuà cap la cuina per a buidar el carro. Llavors es va adonar que tenia la reixa de la cuina forçada i un gran forat a la tela metàl·lica de la tanca del jardí que aboca en una pinada. Els lladres no s’esperaven que tornés tan aviat, i hagueren de fugir-ne cames perquè us vull. I és que els lladres ens observen, coneixen els nostres moviments perquè som animals de costum, i planifiquen la seua feina.

Llavors he recordat la primera vegada que van venir els lladres a la urbanització. Fins aleshores tothom vivíem relaxadament –quins temps!- teníem les portes obertes, si anàvem a casa de la veïna, no les tancàvem… Ningú no tenia alarma, dormíem com un tronc…  Fins que començaren a furtar-nos en dos o tres cases per dia. Ho feien al matí, a la vesprada, especialment a la nit, d’una a quatre de la matinada, quan estem al primer son, perquè ens va dir la policia –que fins i tot ens va donar una xerrada sobre com actuen els espanyaportes- que en eixe primer tram no ens despertem ni canviant-nos de llit. Estàvem realment espantats. Jo dormia al sofà, al costat de la porta del carrer. No sé què pensava fer si hi entraven. És més, en tots els robatoris mai no van usar la porta per a entrar. Ho feien forçant alguna reixa amb un gat i ficant un xiquet que furtava diners, joies i mòbils. Més tard un veí em va dir que jo vivia sola i sense cap casa al costat, que era un reclam per als lladres, que hauria de tenir un gos perquè m’avisés si algú entrava. I em va acompanyar per a replegar-ne un. A meitat del camí vaig pensar, i un cop que el gos m’avisa, què faig? I li vaig dir al jove que millor posava una alarma que a més d’avisar-me si entrava algú, connectava amb la central.

I així hem acabat quasi tots a la meua urbanització amb l’alarma posada i la por al cos. Si he de ser sincera, alguna vegada he tingut un mal pensament.  

Dimart, 1 de maig de 2018

Ulysses3

En moments com els que estic vivint des de fa mesos, m’agradaria creure en el que diu l’hinduisme on consideren que la mort és el final  del cos material, no el final de l’existència. O creure en qualsevol cosa que m’ajudés a acceptar i suportar la mort dels éssers que estime. Perquè cada mort la visc amb ràbia, desesperació, impotència i molta pena. Cada ésser que perd (humà o animal) em deixa un gran buit que em costa de superar. Tot això ho dic perquè dissabte va morir el  meu gat Ulysses. Fou una mort sobtada que estic tractant d’assimilar el millor que puc amb l’ajuda de les persones que m’estimen. Darrerament m’han dit adéu, o els he dit adéu jo, les meues bones amigues Alicia i Merxe, i els meus amics de companyia Tirant i Ulysses.

Ulysses arribà a la meua vida després d’un recorregut d’abandó del seu amo quan era molt petit i el rebuig d’una primera persona que se’l va quedar. I d’aquesta manera passà a la meua vida. Era un gat seriós, una mica trist que Tirant acceptà de bon grat i adoptà perquè sempre l’estava acaronant i protegint. Dormien junts abraçats. En morir Tirant es va apropar més a mi, i sempre que jo era al sofà es pujava i hi dormia relaxat sobre les meues cames, o es posava sobre la taula de l’estudi mentre jo era escrivint, com ara, a l’ordinador.

Malauradament dissabte, mentre pujava al llit on jo era perquè l’acaronés, hi va morir d’un atac al cor. I jo vull pensar, desitge creure que només ha mort el cos material d’Ulysses, i que ell estarà ara amb el seu amic Tirant que, com sempre feia, el protegirà.

Dilluns, 25 de juny de 2018

tallink_silja_baltic_queen

La setmana passada, durant el meu viatge pel Bàltic, vam anar de Hèlsinki a Tallin en un vaixell-creuer de dotze plantes, bastant luxós que tenia des de restaurants, casino, sala de ball, actuacions en directe, karaoke… Jo no he anat mai en un creuer però aquest, malgrat que no era tan gran com els que arriben al port de València, vaig calcular grosso modo pel nombre de camarots, que seríem uns tres mil viatgers. El vaixell va sortir a les sis i mitja de la vesprada amb un sol esplèndid que per aquestes terres dura fins a la mitja nit, i torna a sortir al voltant de les quatre de la matinada, aquesta és l’hora en què m’he despertat més prompte, així és que no sé si ho fa abans. Vam anar a la part de la coberta on es podia sortir fora i poder contemplar com ens allunyàvem de Hélsinki. Em va sorprendre que davant de la barana del vaixell on érem hi havia una altra de plàstic transparent de més de dos metres d’alçària. Jo vaig pensar que era per a protegir-nos del vent que en feia molt.  Vam fer un vol pel vaixell i també ens va sorprendre que molta gent comprava grans quantitats de beguda al supermercat del vaixell, i evidentment la zona del bar estava molt concorreguda.  Encara no ens havíem allunyat com aquell que diu del port, i ja vam veure unes quantes persones ben borratxes, el nombre de les quals va anar en augment fins que arribàrem a Tallin quan encara no eren les nou de la nit. La majoria dels passatgers eren gent jove, però hi havia de totes les edats i sexes. Malgrat haver-hi tant d’embriacs no hi havia problemes de discussions, ni baralles ni gent en coma. Tampoc no vam veure cap personal de seguretat ni mèdic, així que l’únic que era molest era veure la gent en situacions poc agradables pel seu estat d’embriaguesa. Nosaltres passàvem la nit a bord del vaixell, i també hi desdillunàvem, però com que les nou era un bona hora per a fer un tast de la ciutat on al dia següent desembarcaríem i on passaríem dos dies, vam anar cap a la sortida. La nostra sorpresa fou que no ens deixaren eixir. Ni tampoc no ens explicaren el perquè. Molt amablement però ferms, ens van dir que no. A les dotze se n’anàrem al nostre camarot i he de dir que a hores d’ara érem quatre gats els qui no estàvem embriacs.

Al dia següent, després de desdejunar-nos vam poder seguir el nostre viatge. El vaixell tornava a Hèlsinki sense que la majoria dels passatgers sortiren. Llavors la meua amiga va veure clar que aquell vaixell era com un botelló al mar. La beguda era més barata que a terra, la tanca de dos metres era perquè la gent borratxa no pogués caure al mar, i el no deixar-nos sortir seria perquè Tallin no s’omplira de bufats ja que és una ciutat amb un centre medieval amb molts turistes. Llavors ho vaig veure clar. Feien el cap de setmana, començaven dissabte a beure i diumenge ja tornaven bé després de dormir la mona i sense haver de agafar cap vehicle en un estat poc recomanable que pogués produir accidents. Quines coses! Dins de poc ho veiem ací, si és que no hi està ja el vaixell botelló.

Diumenge, 15 de juliol de 2018

La vida al mas2.jpeg.jpeg

Per a mi, l’estiu ja no és el que era. De petita, passava un mes a la platja de València i un altre a Montant (o Montán), un poble de la comarca de l’Alt Millars on estiuejava la meua família i ens acompanyava la nostra tia María, que perquè la meua germana i jo férem la migdiada ens contava contes tradicionals amb algunes aportacions personals. Montant és un poble petit i muntanyenc amb moltes fonts d’aigües medicinals. El meu pare, si no tenia vacances, pujava el cap de setmana en la moto i aleshores anàvem d’excursió a una font amb uns amics que també tenien xicalla. Mai repetíem font, així és que n’hi havia bastants. Jo tenia amics amb qui explorava el barranc o anàvem al riu. Ningú no estava per mi i tenia llibertat per a fer el que volia, sempre lluny dels adults, només havia de tenir en compte l’hora dels àpats.

Quan era adolescent solia anar a passar quinze dies a Fuengirola amb la meua millor amiga que ens havíem separat quan la meua família es va traslladar a València.

Quan ja anava pel meu compte, amb les amigues, l’estiu era passar-lo a Eivissa, o a Marbella. Al matí platja, dinar, migdiada posar-nos guapes i a conèixer xics. Per a mi platja i estiu són inseparables. Però també he gaudit de viatges que he fet amb amics intrèpids o inconscients que anàvem pel nostre compte descobrint el Marroc, Egipte, Grècia… Quan els compromisos que cadascú anava adquirint va fer difícil estar rodant un mes, em passava quinze dies en un apartament a La Racona (a les Rotes de Dénia) que dedicava exclusivament a escriure, i quinze a viatjar.  

Aquesta reflexió ha sorgit perquè ara que puc viatjar quan em ve de gust, ho faig fora de temporada alta, fugint de les aglomeracions i els preus alts. I els meus estius són a casa tractant d’escriure, cosa que entre la calor i el veí que cada cap de setmana comparteix amb tota la urbanització, i la seua immensa i sorollosa família, la música tradicional zíngara balcànica, i que cap a la matinada estan tots tan trompa que canten, riuen i parlen com si s’haguera d’acabar el món, em costa bastant aconseguir-ho. És clar que també tinc la piscina on recorde els meus temps de mestra reganyant tothom que no acompleix les normes mínimes de convivència i higiene.

Ja ho he dit abans, l’estiu ja no és el que era, i sincerament, m’estime més qualsevol altra estació de l’any quan cadascú és a casa seua, els xiquets a escola, i ningú em destorba.

Dissabte, 15 de setembre de 2018

Portal gòtic jardí hospital

Dijous passat quan caminava cap al Mercat Central on havia quedat amb Olga i Núria, les filles de la meua amiga Merxe Banyuls, vaig anar pel carrer Hospital i vaig veure el portal gòtic de l’antic Hospital Provincial i que ara forma part del Parc Municipal on estan ubicats la Biblioteca Pública, el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM) i l’Ermita de Santa Llúcia, i no sé per quina raó he recordat la fotografia que em va fer davant d’aquesta porta el fotògraf Sebastião Salgado. Conèixer-lo fou molt important per a mi per l’admiració que jo sentia pel seu treball com a fotògraf ja que, a més de la qualitat de les seues fotografies,  amb ell feia visibles els qui viuen a l’ombra. Vaig tenir la sort i el privilegi d’acompanyar-lo quan vingué a fotografiar els indrets i les persones més representatives de la ciutat de València per a la segona Biennal de València La ciutat ideal, el 2003, organitzada per la Generalitat Valenciana. El que més recorde d’aquell temps és haver anat a la Sala Canals, de Pinedo, per a fotografiar Rosita Amores al camerino i a l’escenari. La plaça Redona, que li va agradar molt per les seues característiques i la mena de botigues que hi havia. També va fer fotos de ciutat vella, i mentre jo li donava la informació d’on érem o sobre la persona que anava a fotografiar, ell m’explicava com feia les fotos, sempre en blanc i negre, amb la seua Leica, com agafar-la; el seu projecte de poblament d’arbres de la finca Amoirés que va heretar del seus pares. Que tenia l’estudi a París, però que la seua llar la sentia a Brasil. Si ja l’admirava com a fotògraf, vaig passar a fer-ho com a ésser humà, humil, afable i proper. Sempre compromès amb els temes socials.

Un dia molt xafogós que érem al jardí municipal de l’Hospital descansant a l’ombra  d’un arbre, fou quan em va dir que em posés davant la porta gòtica i em va fer la fotografia.  Mai més he tornat a recordar aquell fet i dijous, mentre caminava per a trobar-me amb Olga i Núria, m’ha vingut al cap sense saber-ne el motiu i he pensat què hauria sigut d’aquella foto que em va fer Sebastião Salgado.

Dimarts, 16 d’octubre de 2018

20180921_185756_Film3-1

Després del patiment per la mort darrerament de Tirant i Ulysses, m’havia promès que mai més agafaria cap gat perquè no estava disposada a sofrir més. N’estava convençuda i m’ho havia promès. Així és que tothom que m’oferia un gat li deixava ben clar el mateix. No volia cap gat.

Quan vaig tornar de viatge pel Bàltic, Murka, l’única gata que em queda, que és esquerpa i gens afectuosa i que ha tingut atemorits la resta d’animals, tenia una zona on li faltava el pèl. La vaig portar a la veterinària i, després de fer-li unes proves, va diagnosticar que estava deprimida i estressada perquè era la primera vegada que es quedava tota sola a casa, sense cap gat. Vaig tractar de treure-la del seu error perquè Murka mai no es va relacionar amb els altres gats només per a esgarrapar-los. I ella que havia d’agafar un altre gat i jo que em resistia.

Alhora una amiga, que col·labora amb una protectora d’animals, tenia set cadellets de vint dies perquè anaven a matar-los i els estava criant a sa casa fins que tingueren dos mesos i els pogueren adoptar. Resumint que jo vaig quedar-me’n un. Una, millor dit. Ho vaig fer gens convençuda i perquè sóc una tova. Missi, la nova arribada, és tot el contrari de Murka, divertida, afectuosa fins a dir prou, caçadora, es puja per les cortines, ho investiga tot, ho rosega tot. Encara m’estic penedint d’haver fet cas a la veterinària, però el cert és que després d’arribar la gateta mai més se li ha caigut el pèl a Murka.

Ara sóc jo qui està estressada perquè Murka no l’accepta, es passa tot el dia bufant-li. L’altra va darrera d’ella i s’ha apoderat de tots els llocs on li agrada estar Murka, la part dreta de dalt del sofà, la meua cadira de l’estudi, la butaca on em pose a llegir, etc.

Jo em passe el dia procurant que no coindidesquen  i reganyant-les. Fins que vaig decidir que s’apanyaren entre elles, sobretot perquè Missi ja té sis mesos i si l’altra li bufa ella li pega. Encara que tinc la impressió que em prenen el pèl perquè quan torne a casa i no em veuen, estan tan tranquil·les una al costat de l’altra.

En fi. Tothom em diu que no em preocupe que Murka acabarà acceptant-la… Jo ho dubte i em penedesc d’haver-la agafat, però llavors la gateta em mira amb els ullets gris-verdós ribetejats de negre, i canvie d’opinió. El que jo dic, sóc una tova.

Dijous, 15 de novembre de 2018

Entrada Can Serrat

Can Serrat

He passat unes setmanes a Can Serrat, una residencia internacional de producció artística, i això inclou qualsevol expressió artística, visual, musical, escriptura, escultura, tot. Ja hi havia estat un temps al mes d’abril i ara em passava la resta de dies que em quedaven. L’indret ja és bastant peculiar, una masia de mil cent vuitant-set mil metres quadrats i un jardí de nou mil, al peu de la muntanya de Montserrat, a Barcelona, que van comprar un professor i onze alumnes artistes noruecs el 1989. Llavors era només un edifici en males condicions però que per estar protegit, si no recorde malament era del segle XIX, només es podia restaurar seguint unes normes. El resultat és una residència per artistes, amb un toc jo diria que una mica hippy, on molts dels artistes que han passat hi han deixat la seua petjada.

Aquesta vegada érem deu residents, escriptors, músics, arts plàstiques, visuals… Però és una mica difícil definir-los perquè el concepte del que fan, a vegades, inclou màquines que creen música, música que surt de caixons, escultures que inclouen llums… Com puc definir-los? El que sí que he comprovat és la imaginació, la creativitat, la tècnica, el currículum dels meus companys, la majoria gent jove, entusiasmats i capficats expressant les seues idees a través de qualsevol mitjà. Amb uns resultats que trenquen qualsevol esquema que jo tinga sobre què és art.

Poder compartir amb els meus companys escriptors les idees, problemes i formes d’escriure ha estat de gran ajuda, perquè escriure és un ofici solitari que no pots compartir amb qui no té aquesta dèria ja que, a la tercera vegada que treus el tema, la gent s’avorreix. Parlar amb escriptors d’Estats Units, o de Hong Kong ha servit per a comprovar que compartíem dubtes, il·lusions i problemes.

I estar fora del medi habitual, on no t’has de preocupar més que d’escriure, m’ha ajudat a pegar-li una gran embranzida a la novel·la que ja quasi estic acabant. Si a més hi afegim el poder parlar i compartir experiències amb la resta de companys, a la cuina on anàvem quan interrompíem el treball per a prendre un te, o a l’hora de sopar on ens trobàvem tots al menjador, ha sigut tot un luxe. Sense oblidar les caminades per la muntanya de Montserrat que semblava vigilar-nos o protegir-nos amb els seus dits de pedra fosca.

7 thoughts on “L’hora del te

  1. Gràcies, Maluy. És veritat, Monterey ha canviat tant, però hi ha alguna cosa de veritat encara. Hi ha un arvre, una xicoteta sala de teatre, les roques de la platja i les foques del port. Hem de viatjar molt per a veure les coses que queden de eixe món, el món dels nostres pares i iaios.

    Ùltimament he llegit que Joseph Cambell, el filòsof interesat en els mitos que compartim tots els èssers humans, va ser amic de Steinbeck i Doc i va escriure una novel.la sobre Doc, igual que el seu amic Steinbeck.

    També cal mencionar que Manuel de Pedrolo va fer les traducciones de les obres de Steinbeck a la nostra llengua.

    • Molt interessant i molt bonic el que dius. Jo vull tornar a Monterey i romadre una setmana per a poder trobar el món que descriu Steinbeck. Em podries dir el nom de la novel·la sobre Doc de Joseph Cambell?

  2. No sé si Joseph Campell va acabar la novel.la. Li he enviat un article sobre aquest tema al seu correu. Però li poc dir una altra cosa interessant, va resultar que Henry Miller també era amic I admirador de Doc. I finalment, potser la cosa més important i increible de tot és que ara, molts anys després de la seua mort, Doc ha sigut descobert pel món científic, que l’han reconegut com el pare de l’estudi del medi ambient en el context de la biologia marina.

  3. Un gran aplauso, Maluy.

    Me ha gustado mucho y sin problemas con el valenciano… cuando gusta lo que lees todo es mas fácil de entender..

    Un gran abrazo y muchos besos, preciosa…

  4. Hola Maluy: A pesar de la tormenta que nos envuelve y pasada la una de la madrugada me he apasionado leyendo tus relatos. Siempre me han gustado. Gracias por hacernos disfrutar de tus escritos.
    Buenas noches. Un abrazo.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>