L’hora del te

    El grand Canyon

     Enguany, a la fi, he pogut visitar Monterey, la ciutat on John Steinbeck va viure amb la seua família, i es basà per a escriure Cannery Row i Tortilla flat. Volia trepitjar els seus carrers, veure la mar, trobar-me amb Dora, Doc, Mack… però tret de la façana de la conservera que es manté tal i com ell la descriu, i d’un monument i una placa, poc més hi he trobat que em recordés el que jo havia imaginat llegint les seues novel·les. Turistes i botigues envaïen els carrers. Però ja que m’havia fet més de 10.000 km, era qüestió d’aprofitar el viatge i visitar altres llocs de l’oest dels Estats Units. De totes les coses importants i curioses que hi he vist, a Los Angeles, San Francisco, Monument Valley, Bryce Canyon, Yosemite…, hi ha un que se’m va enganxar al cor més que qualsevol altre. I fou mentre volava en un helicòpter pel Grand Canyon. Vaig tenir la sort d’anar al costat de la pilot, i gràcies a que tant el terra com el sostre i els laterals eren de vidre, tenia una visió completa del canó, la sensació d’estar flotant, de volar per mi mateixa, sense res que s’interposés entre la immensitat de la pedra, que anava canviant de colors, el riu  i jo. Tot el que els meus ulls podien abastar era roca, aigua i cel. I el silenci absolut, gràcies als cascos i la sensació d’ingravidesa, em va fer sentir l’essència d’existir, sense paraules, sense idiomes, sense pes. M’hi vaig diluir. Els meus àtoms es van separar i passaren a formar part del que m’envoltava, roca, cel i aigua, colors i silenci. La resta, aparell, companys, pilot, desaparegueren. Aturat el temps la sensació de benestar impregnava els meus sentits. Ni desitjava ni em destorbava res. Tot era exactament perfecte. Hi volia romandre així per sempre més. “Tornem a la base, s’han acabat els trenta minuts”, vaig sentir pels cascos; la jove pilot em va mirar amb un somriure com de disculpa i ens posà la música de La guerra de les galàxies.

Diumenge, 17 de desembre de 2017

tassa te2

Fa temps vaig anar a un sopar on es lliuraven uns premis a la sala principal d’un hotel modernista al cor de la ciutat. Les taules eren per a vuit comensals i estaven guarnides amb un elegant parament. La meua amiga, Merxe Banyuls, i jo ens vam seure al lloc que ens hi havien indicat i ens vam presentar a la resta de comensals. A la meua esquerra tenia la Merxe, un home i una dona de mitjana edat que no coneixia, un jove italià que feia anys que vivia ací, una dona gran, un jove d’aspecte acriaturat, amb cabells rosos i llargs i ulls blaus, un home d’uns quaranta-cinc amb trets molts marcats i cabells i ulls negres i jo. Un quartet de música tocava a l’entaulat mentre els presents anàvem arribant i saludant coneguts i presentant-nos als desconeguts. La Merxe Banyuls, de tarannà extravertit, aviat es posà a xerrar amb els comensals de l’esquerra i jo, després d’estar a l’aguait per si venia l’Empar de Lanuza, que feia temps que no ens veiem i que aprofitàvem l’avinentesa per a trobar-nos i posar-nos al dia, en començar a servir l’àpat, vaig deixar de buscar-la i comencí a fixar-me en els meus companys de taula. El més pròxim era l’home d’ulls negres, i em comentava l’últim viatge que havia fet entre plat i plat, mentre el jove acriaturat deixava caure els seus llacis cabells sobre l’espatlla de l’home i el mirava tendrament, ell li corresponia amb una besada al front, als cabells o als llavis.

A les postres començaren els parlaments i el lliurament de premis a les persones que l’associació volia destacar la seua tasca per la cultura; els agraiments a l’organització i als patrocinadors per la seua generositat i explicava les dificultats que ha travessat l’associació per a tirar endavant per culpa de la situació política, i que malgrat la boira calia caminar, com deia una cançó de Llach. Actes d’aquesta mena són sempre els mateixos, previsibles i, la majoria, ensopits. Moltes vegades m’he plantejat perquè hi vaig si sempre diuen el mateix, premien els mateixos -un grup d’unes deu persones, majoritàriament homes, quan no només homes. Aquestes deu persones unes vegades fan de jurat, d’altres de premiats, i gira la roda. Jo no sé com se sentirien la resta d’assistents, però jo aquella nit vaig tenir clar que som com els figurants, els extres de les pel·lícules. No són imprescindibles, però sense ells quedaria deslluït l’acte. La nostra quota d’associat només ens permet aquest paper a la pel·lícula de l’associació, la resta d’activitats, participació, congressos, premis, viatges, estaven destinats al grup dels deu.

Aquestes cabòries les tallava l’actuació de la parella que tenia a la dreta. De les besades passaren a les abraçades, carícies, mans per sota la taula… Jo mirava de reüll per no pecar de mal educada, i la resta de comensals feien esforços per mantenir les converses però, de tant en tant, perdien el fil perquè l’espectacle de la parella interessava més. Cada vegada la passió anava augmentant, cada vegada, sobretot l’home, se li anava posant més cara de babau, el jove es feia més infantil i juganer, amb els seus llargs cabells, amb la caiguda d’ulls blaus… On és el lavabo?, preguntà l’home. Eh? Responguérem descol·locats. Al final a la dreta, digué algú de la taula. L’home desaparegué, i uns minuts després, el seguí el jove. Els comensals es miràrem uns segons sorneguers, després cadascú continuà amb el que estava fent. Passat un temps, tornà la parella amb els ulls riallers i més tranquils, mentre a l’entaulat continuaven les lloances i el lliurament dels premis.

Jo no dubte que els premiats no tinguen mèrits per a ser-ho, però no estaria malament que en comptes d’acaparar-los els repartiren perquè hi ha més persones que escriuen bé i que treballen per la llengua. Que la roda s’òbriga i puguen entrar-hi tota la gent que s’ho mereix, enriquint-se així l’associació i donant a conèixer més persones amb vàlua. Sense anar més lluny, l’Empar de Lanuza és una escriptora d’una gran sensibilitat i mestria, molt guardonada, que ha treballat molt per la llengua i el país. I que mai no ha estat premiada per l’associació. O, la meua amiga Merxe Banyuls que ha estat present als esdeveniments més significatius del país valencià, que ha conegut tothom, i que és la memòria viva d’aquest país. Una biografia seua seria imprescindible per a conèixer diferents aspectes de la nostra història recent. Ja és hora que alguna de les persones que quan la veuen i li diuen, “hauria d’escriure algú la teua vida…”, s’animés.

El dia que els figurants ens cansem de fer d’extres, el lliurament de premis quedarà molt esquifit i pobre.

Dimecres, 16 de gener de 2018

 jardí Jiwar

El començament d’una nova novel·la és el que més concentració reclama, sobretot si es tracta d’un projecte llarg i amb molts personatges, com és el cas que tinc ara entre mans.  Després de compilar la documentació, tant històrica com geogràfica, i amb l’estructura general feta, toca posar-se a escriure. És el moment que més atenció exigeix, no tan sols de temps físic escrivint sinó també de concentració. A casa tinc massa coses que em reclamen i que em distrauen, no sols les tasques quotidianes de neteja i alimentació, també altres activitats. Per a resoldre-ho ja fa anys que vaig trobar una solució, anar-me’n sola a un lloc on poder dedicar-me només a escriure. La primera vegada, aprofitant les vacances de Nadal, me’n vaig anar amb el meu portàtil i la meua gata a un hotelet prop del riu Cabriel, voltat de muntanyes, on només hi érem els treballadors i jo. L’experiència em va anar molt bé, perquè les úniques distraccions que tenia era anar a caminar i, a la vesprada, xerrar amb els pastors que a boqueta nit venien a prendre una beguda calenta i a trobar-s’hi amb altres companys.

Més tard vaig anar uns quants estius a La Racona, situada a la vora de la mar, a les Rotes de Dénia. Llogava un apartament i em posava a escriure. Quan em cansava de treballar, nedava, passejava o xerrava amb la parella que s’encarregava de l’hotel. Era un lloc petit i tranquil del qual tinc molts bons records.

Quan vaig començar la novel·la L’indigent mort vaig sol·licitar una plaça a Hugoenea, la casa de l’escriptor que està a Pasaia, al País Basc http://www.idazleak.eus/euskara/idazlearen-etxea/hugoenea/pasaiariak/maluy-benet-salinas. Van aprovar el meu projecte i vaig estar en un pis antic reconvertit en loft, voltada de muntanya i davant la ria on només sortia per a caminar o comprar queviures.

Aquests Nadals he repetit l’experiència, he estat a Jiwar, una residència internacional d’artistes per a la creació i la investigació. Però ha sigut una mica diferent perquè he compartit un edifici, amb un caire misteriós, situat en un barri de carrers estrets, amb una pintora mexicana, Luz del Carmen Magaña; un escriptor, de California, Justin Go; Thomas (ignore el seu cognom), nord americà, i un gat tranquil i simpàtic, Pelut. Cadascú teníem el nostre estudi, i algunes vegades coincidíem a la cuina i intercanviàvem un bon dia o un somriure, però anàvem per feina, ficats en les nostres coses. Als pocs dies vaig coincidir amb Luz, a l’hora de dinar, i xerraire com jo, vam compartir els nostres projectes i intercanviar opinions alhora que descobríem els carrers i les placetes del barri.

Ha estat una experiència no sols profitosa, sinó també enriquidora, igual que xerrar amb Mireia Estrada, una dona càlida i amable, la propietària de l’edifici i del projecte de Jiwar per on han passat artistes de diferents especialitats i països.

Dissabte, 17 de febrer de 2018

Foto metro valència

El metro és un bon indret on trobar històries, a vegades tan surrealistes com la que vaig viure una nit de tornada a casa.

Era l’últim metro de la línia 1, les deu i vint de la nit, hi havia bastant gent a l’andana de la parada de la plaça d’Espanya i quan arribà el comboi també anava ple. A Túria començà a buidar-se’n i jo vaig buscar un seient lliure perquè anar dreta és bastant incòmode i perillós amb les sacsades que fa el vagó. Una dona grassa escampà el seu cul en aclofar-se al petit espai del seient i a mi m’empotrà contra els ferros de l’últim seient de la filera. Una parella jove de rastafaris amb unes llargues i contundents rastes, es magrejaven aliens a les mirades dels avorrits passatgers que a hores d’ara ja hi érem pocs. Tenien la roba i les sabates desgastades i el color de la pell de qui passa moltes hores a la intempèrie. A mi m’agrada observar el calcer dels passatgers i treure’n conseqüències. Clàssic, nets, deixats, bonics… pintor, ve del camp… És l’únic lloc on es pot clavar la mirada sense semblar indiscret ni incomodar les persones. El sistema dels bancs enfrontats és útil per a deixar tot l’espai lliure al centre i poder estar-hi més gent dreta, però quan hi ha pocs  passatgers,  quedem cara a cara i és molest posar la mirada. Quan ja començàvem a avorrir-nos, perquè el tema de la parella no donava per a més, a Beniferri pujà una persona i es quedà dreta al costat de la porta. Jo la tenia pràcticament davant meu i vaig veure unes sabatilles negres, més amunt vaig trobar  unes cames ben tornejades enfundades en uns pantalons pitillo negres, amb una bossa de bona marca i mida, com és moda ara, també negra. Una jaqueta de tela amb dibuixos de lleopard i un fulard negre completaven la indumentària d’aquella dona jove. Devia ser model amb una estatura com aquella i un cos tan ben format, segur que era model. A més portava la roba amb molta elegància. Vaig alçar el cap i vaig comprovar que la cara tenia uns trets ben dibuixats amb uns ulls negres i el cabell llis del mateix color recollit en una cua, amb una cuidada barba. Ep! Un moment! Alguna cosa no hi rutllava. Era com descobrir els set errors del dibuix. Una barba? Era una barba forta, densa… Segurament vaig estar mirant-lo-la més estona del que la bona educació aconsella, així és que vaig retirar la mirada cap a un altre lloc i vaig descobrir que més passatgers tenien  els ulls clavat en la mateixa persona. Es buidà un seient en front meu, i el xic, supose, hi va recórrer la distància que el separava com qui camina per una passarel·la. Va seure amb elegància i satisfacció i jo vaig enfonsar la mirada al terra de mala gana. Al final d’un avorrit dia aquella persona de la jaqueta de lleopard constituïa una atracció difícil de sostraure’s. Però encara ens esperava una altra distracció. A la parada de l’Empalme un xic jove pujà al vagó. Les mirades s’hi van adreçar. Era guapo fins a dir prou. D’una pell blanquíssima sobresortien uns ulls grans blaus. Només entrar-hi, es posà de cara a la porta, així és que els passatgers ja no el podíem veure. Però la persona de la jaqueta de lleopard que estava a la mateixa línia, el va descobrir, i com que hi havia seients lliures al seu costat, va girar el cos, de manera que podia mirar perfectament el xic jove. L’observà amb insistència i arrogància fins que l’altre es va adonar, girà el seu cos noranta graus i tots dos quedaren enfrontats. Contactaren les mirades i llavors el de la jaqueta de lleopard aclucà els ulls i tornà a obrir-los com si d’uns ventalls es tractaren. El jove, tot seguit, s’acaronà la bragueta suament i l’altre va fer un gest imperceptible amb el cap. Vaig oblidar les normes de bona educació i no vaig perdre detall del que estava coent-s’hi. El xic jove tornà a la realitat i es girà d’esquenes als passatgers. Llavors, pensant que ningú no el veia, es fregà la bragueta sense consideració oblidant que estava davant de les portes de vidre i, amb la foscor de fora, feien d’espill. Però se’n baixà del metro a la parada següent, per a desencís dels pocs viatgers que hi quedàvem. El de la jaqueta de lleopard va seure correctament, amb el cos davant meu i vaig haver de mirar a terra per a dissimular l’interès que em suscitava. A la parada de Montcada-Alfara me’n vaig baixar tot pensant si realment allò que havia vist era real o fruit d’un viatge en metro avorrit.

El metro és una de les millors fonts d’inspiració que tinc, mai no em decep. 

Dijous, 15 de març de 2018

razas-de-perros-guardianes-1

Tornen els lladres a la urbanització on visc. És un clàssic. És com les estacions o el Nadal. Se’n van, però sempre tornen. Aquesta vegada han trigat uns quants anys. La setmana passada van entrar a casa d’una dona gran que viu sola. Té per costum anar a comprar al poble dos dies a la setmana. Agafa el seu carret de la compra de quatre rodes i se’n va sempre amb el mateix autobús, el de les 10 del matí i torna a les 12. Aquell dia ho va fer també, l’única cosa diferent fou que regressà amb l’autobús anterior al que solia agafar perquè havia acabat de fer la compra abans i el conductor de l’autobús que para davant del mercat, en veure-la sortir-ne, la va esperar. És un autobús molt familiar, petit, on es coneixen tots perquè són habituals. En arribar a casa la dona va fer el de sempre: primer obrir la porta del carrer, després agafar el carret i entrar-lo amb la porta oberta perquè les dues coses alhora li és més difícil. Encara no era dins de casa, quan va sentir un soroll metàl·lic molt fort, “Caram els veïns, quina manera de tancar la reixa!” i continuà cap la cuina per a buidar el carro. Llavors es va adonar que tenia la reixa de la cuina forçada i un gran forat a la tela metàl·lica de la tanca del jardí que aboca en una pinada. Els lladres no s’esperaven que tornés tan aviat, i hagueren de fugir-ne cames perquè us vull. I és que els lladres ens observen, coneixen els nostres moviments perquè som animals de costum, i planifiquen la seua feina.

Llavors he recordat la primera vegada que van venir els lladres a la urbanització. Fins aleshores tothom vivíem relaxadament –quins temps!- teníem les portes obertes, si anàvem a casa de la veïna, no les tancàvem… Ningú no tenia alarma, dormíem com un tronc…  Fins que començaren a furtar-nos en dos o tres cases per dia. Ho feien al matí, a la vesprada, especialment a la nit, d’una a quatre de la matinada, quan estem al primer son, perquè ens va dir la policia –que fins i tot ens va donar una xerrada sobre com actuen els espanyaportes- que en eixe primer tram no ens despertem ni canviant-nos de llit. Estàvem realment espantats. Jo dormia al sofà, al costat de la porta del carrer. No sé què pensava fer si hi entraven. És més, en tots els robatoris mai no van usar la porta per a entrar. Ho feien forçant alguna reixa amb un gat i ficant un xiquet que furtava diners, joies i mòbils. Més tard un veí em va dir que jo vivia sola i sense cap casa al costat, que era un reclam per als lladres, que hauria de tenir un gos perquè m’avisés si algú entrava. I em va acompanyar per a replegar-ne un. A meitat del camí vaig pensar, i un cop que el gos m’avisa, què faig? I li vaig dir al jove que millor posava una alarma que a més d’avisar-me si entrava algú, connectava amb la central.

I així hem acabat quasi tots a la meua urbanització amb l’alarma posada i la por al cos. Si he de ser sincera, alguna vegada he tingut un mal pensament.  

Dimart, 1 de maig de 2018

Ulysses3

En moments com els que estic vivint des de fa mesos, m’agradaria creure en el que diu l’hinduisme on consideren que la mort és el final  del cos material, no el final de l’existència. O creure en qualsevol cosa que m’ajudés a acceptar i suportar la mort dels éssers que estime. Perquè cada mort la visc amb ràbia, desesperació, impotència i molta pena. Cada ésser que perd (humà o animal) em deixa un gran buit que em costa de superar. Tot això ho dic perquè dissabte va morir el  meu gat Ulysses. Fou una mort sobtada que estic tractant d’assimilar el millor que puc amb l’ajuda de les persones que m’estimen. Darrerament m’han dit adéu, o els he dit adéu jo, les meues bones amigues Alicia i Merxe, i els meus amics de companyia Tirant i Ulysses.

Ulysses arribà a la meua vida després d’un recorregut d’abandó del seu amo quan era molt petit i el rebuig d’una primera persona que se’l va quedar. I d’aquesta manera passà a la meua vida. Era un gat seriós, una mica trist que Tirant acceptà de bon grat i adoptà perquè sempre l’estava acaronant i protegint. Dormien junts abraçats. En morir Tirant es va apropar més a mi, i sempre que jo era al sofà es pujava i hi dormia relaxat sobre les meues cames, o es posava sobre la taula de l’estudi mentre jo era escrivint, com ara, a l’ordinador.

Malauradament dissabte, mentre pujava al llit on jo era perquè l’acaronés, hi va morir d’un atac al cor. I jo vull pensar, desitge creure que només ha mort el cos material d’Ulysses, i que ell estarà ara amb el seu amic Tirant que, com sempre feia, el protegirà.

Dimarts, 15 de maig de 2018

L'òpera de París

Una de les coses que he aprés al llarg dels anys és que un viatge pot fer malbé una amistat i viceversa. A mi m’ha passat unes quantes vegades, però fou en un viatge a París amb una amiga quan vaig ser conscient de la importància de seleccionar amb qui vas i, a més, a no compartir habitació. Això ja ho havia après abans, però la qüestió és que les habitacions individuals són cares i com que normalment anem triant l’opció més assequible, tenim tendència a oblidar el que sorgeix en la convivència tan estreta d’una habitació. El temps esmorteix  els inconvenients i hi tornem a caure, llavors venen les discussions, els mals rotllos i, a vegades, perdem l’amistat.

El viatge en què vaig prendre la decisió irrefutable de no compartir habitació d’hotel sota cap circumstància, fou un que vaig fer a París de sis dies. Jo havia estat a París unes quantes vegades i realment hagués preferit anar a una altra ciutat, però una amiga que no hi havia estat mai en tenia molt d’interès. Ben pensat encara hi havia dos llocs que m’interessaven i, a més, tampoc no m’importava tornar a fer una repassada a la ciutat i als seus llocs més emblemàtics.

Vam trobar un hotel al costat de l’òpera. Un hotelet petit amb nom anglès, amb una cambra espaiosa i, sobretot, un bany amb finestra al carrer. Jo havia fet un programa per tal d’aprofitar al màxim els dies que hi teníem. Arribàrem a les nou del matí, deixarem les maletes a l’hotel i començàrem les visites. Tot anà molt bé. Estàvem contentes i aprofitarem al màxim el dia. Ja tard, tornàrem a l’hotel i ens ficàrem al llit. Com que em molesten els sorolls que solen fer als hotels, em vaig ficar els taps de cera a les orelles i l’antifaç per si la meua amiga volia  llegir, que no em destorbés la llum. A les dues hores em van despertar els roncs de l’amiga que ultrapassaven la barrera dels taps. Me’ls vaig ficar més endins de les orelles, però rai! Impossible continuar dormint. Vaig xisclar suau perquè això, a vegades, funciona. Callà un segon com per a agafar embranzida i roncar encara més fort. Jo estava cansada perquè havíem matinat per a agafar l’avió i havíem caminat molt al llarg del dia. Tenia molta son, però els roncs m’impedien dormir. Desesperada vaig sacsar una mica la meua amiga per tal d’aconseguir que canviés de postura i deixés de roncar, i es va despertar. Com a disculpa li vaig dir que no volia despertar-la només que canviés de postura perquè roncava molt. Em va mirar de forma assassina i es va girar d’esquenes. Amb el silenci em vaig adormir i de sobte un fort sacseig em va despertar i em vaig trobar amb la mirada enutjada de la meua amiga: “Estaves roncant!” He de confessar que jo també ronque. Això m’han dit les persones que han dormit amb mi. Abans no em passava, però amb els anys és un altre inconvenient a afegir a la llarga llista de fer-se gran. I així transcorregué la nit. Cada vegada que jo m’adormia, la meua amiga em despertava. Fins que em va fer por dormir-me perquè el despertar era horrorós. Així transcorregueren els dies. Al remat jo també li feia la punyeta i la despertava. Les dues estàvem fetes pols de no dormir i amb els nervis trencats. Deixàrem de parlar-nos. I quan ho feiem, qualsevol cosa ens feia discutir. Al remat cadascuna acabà anant al seu aire.

Malgrat tot, París em va tornar a guanyar, però quan vam arribar a València i ens vam acomiadar, vaig pensar que mai més compartiria habitació amb cap amiga i que amb aquella, no tornaria a viatjar.

És un consell que us done si voleu conservar les amistats.

4 thoughts on “L’hora del te

  1. Gràcies, Maluy. És veritat, Monterey ha canviat tant, però hi ha alguna cosa de veritat encara. Hi ha un arvre, una xicoteta sala de teatre, les roques de la platja i les foques del port. Hem de viatjar molt per a veure les coses que queden de eixe món, el món dels nostres pares i iaios.

    Ùltimament he llegit que Joseph Cambell, el filòsof interesat en els mitos que compartim tots els èssers humans, va ser amic de Steinbeck i Doc i va escriure una novel.la sobre Doc, igual que el seu amic Steinbeck.

    També cal mencionar que Manuel de Pedrolo va fer les traducciones de les obres de Steinbeck a la nostra llengua.

    • Molt interessant i molt bonic el que dius. Jo vull tornar a Monterey i romadre una setmana per a poder trobar el món que descriu Steinbeck. Em podries dir el nom de la novel·la sobre Doc de Joseph Cambell?

  2. No sé si Joseph Campell va acabar la novel.la. Li he enviat un article sobre aquest tema al seu correu. Però li poc dir una altra cosa interessant, va resultar que Henry Miller també era amic I admirador de Doc. I finalment, potser la cosa més important i increible de tot és que ara, molts anys després de la seua mort, Doc ha sigut descobert pel món científic, que l’han reconegut com el pare de l’estudi del medi ambient en el context de la biologia marina.

  3. Un gran aplauso, Maluy.

    Me ha gustado mucho y sin problemas con el valenciano… cuando gusta lo que lees todo es mas fácil de entender..

    Un gran abrazo y muchos besos, preciosa…

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>