Manel Garcia Grau

portic_g

 

Fa dos anys la mare va tenir, quasi tot seguit, un còlic de ronyó, i més tard, durant la pasqua, un trencament de tíbia i el peroné fent un mal gest mentre agafava la Laura a la pista de patinatge de Viella. Va estar un any i dos mesos de baixa laboral. Va ser aquell any, contràriament al que es podia pensar, ple d’alegries i de ganes de fer moltes coses: teníem la mare a casa fent-nos els dinars i sopars, ajudant-nos en el treballs i en els estudis i atenent-nos en tot el que necessitàvem. Fins i tot el pare va estar content, ja que va poder quedar-se assegut al butacó del menjador per veure els partits dels diumenges a causa que les crosses de la mare no ens deixaven eixir enlloc, tal com li agradava a ella. Diuen que quan les coses van mal dades sols un llampec, sols un, un, d’aquells quatre mil que es van poder veure dalt del cel de Benicàssim, les pot parar. Tal vegada fou per això que em posara a escriure-hi durant aquell dia de tempesta del primer cap de setmana de setembre, poc després de recordar com vaig contemplar tots aquells milers de raigs ben lluminosos i com vaig escoltar aquella successió de trons que van fer vibrar les parets buides del meu apartament.

Davall del cel, Perifèrics edicions

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>