Marguerite Yourcenar

«Estimat Marc,

M’he arribat aquest matí a veure el meu metge Hermògenes, que tot just acaba de tornar a la Vil·la després d’un viatge força llarg per Àsia. L’examen havia de ser fet en dejú: havíem quedat a la primera hora de matí. Un cop m’he despullat del meu mantell i de la túnica, m’he ajagut damunt d’un llit. T’estalvio  detalls que et resultarien tan desagradables com a mi, i la descripció del cos d’un home entrat en anys que es disposa a morir d’una hidropesia de cor. Diguem només que he tossit, respirat i retingut l’alè segons les indicacions d’Hermògenes, alarmat a desgrat seu pels ràpids progressos del mal, i disposat a carregar-ne les culpes al jove Iol·las que ha tingut cura de mi durant la seva absència. És difícil mantenir-se emperador en presència d’un metge, com també és difícil conservar la teva qualitat d’home. L’ull del practicant únicament veia en mi un cúmul d’humors, trista amalgama de limfa i sang. Aquest matí m’ha vingut per primer cop la idea que el meu cos, aquest fidel company, aquest amic més segur, més ben conegut per mi que no pas la meva ànima, no és res més que un monstre sorneguer que acabarà devorant el seu amo. Pau…! Jo estimo el meu cos; prou que m’ha servit, i de totes les maneres, i no li regatejo les atencions necessàries. Però ja no confio, com Hermògenes encara pretén de fer, en les virtuts meravelloses de les plantes, ni en l’exacta dosificació de sals minerals que ha anat a buscar a Orient. I amb tot, aquest home tan agut m’ha deixat anar un seguit de vagues fórmules de confortació, massa banals per enganyar ningú; ell sap fins a quin punt odio aquesta mena d’impostures, però no s’exerceix impunement la medicina durant més de trenta anys. Perdono a aquest bon servent la temptativa d’ocultar-me la meva pròpia mort. Hermògenes és una persona docta; fins i tot sàvia; la seva probitat és força superior a la d’un vulgar metge de cort. M’haurà tocat la sort de ser el més ben atès dels malalts. Però ningú no pot ultrapassar els límits prescrits; les meves cames inflades ja no em sostenen durant les llargues cerimònies romanes; m’ofego; i tinc seixanta anys.»

Memòries d’Adrià, Editorial Laia, traducció de Jaume Creus