Missatge en un rellotge

portada missatge en un rellotge

Maluy Benet en l’obra Missatge en un rellotge narra en tretze capítols la vida d’una família, la història d’un poble en constant canvi polític i el recorregut d’un rellotge des dels temps del rei Alfons XII fins a la guerra desencadenada pel cop d’estat de 1936. L’obra ens transmet la força de les dones, les diferents maneres de viure de l’alta burgesia i dels proletaris, el naixement de la consciència política, el perill de les addicions, la maternitat delegada, els canvis de residència, el festeig, la prostitució, la guerra, el patiment i la separació de la persona estimada. En definitiva, és una novel•la protagonitzada per Aurora, que és qui rep el rellotge de mans del rei; Elvira, la transmissora de la joia; Martina, que no toca el rellotge mai; i l’Aurora del final de l’última part de la novel•la, néta de la primera. Totes quatre dones marcades pel missatge gravat al rellotge: “Age si quid agis”.

Editorial Tabarca

Fragment de “Missatge en un rellotge”

 

 La boda

     Aurora havia deixat arrere la imatge de xiqueta i s’havia transformat en una adolescent d’incipients formes arredonides. Tenia la pell blanca i el rostre estava emmarcat per un cabell negre i fort que solia dur, segons l’ocasió, recollit amb trenes o, solt, amb sivelles. El front ample, les celles  llargues, el nas recte i estret i els llavis ben dibuixats i poc gruixuts, que tancava quan alguna cosa no li agradava. Hi destacaven especialment els ulls, blaus per on esclatava la vida amb força.

      Fou un estiu, mentre eren a la Rogeta, on, com de costum tenien convidats, quan va conéixer el senyor Sanahilas. Hi aparegué una vesprada, hi romangué una setmana. Llàtzer Sanahilas havia nascut l’1 de gener de l’any 1845. Fill d’una família acomodada, va créixer en un entorn culte. Quan va fer catorze anys es traslladà a Madrid, on cursà la carrera de Dret. Acabada la carrera, s’instal·là a Madrid —aleshores una ciutat d’uns tres-cents mil habitants— i començà a treballar com a advocat. Als vint-i-vuit anys fou elegit diputat i comença a formar part d’una aristocràcia financera, amb el nou sistema parlamentari, que fou la clau de la consolidació a Madrid d’una classe de polítics professionals.

     Quan va anar a la Rogeta tenia trenta-dos anys, duia bigoti i pereta, i els cabells negres li començaven a clarejar; tenia tendència a engreixar i, malgrat que no era alt, tenia un posat elegant i una mirada afable que els ulls blaus i transparents convertien, a vegades, en tendra. Aurora no s’hi va fixar gaire. Només a l’hora de sopar, quan s’ajuntaven tots a taula, l’escoltava parlar reposadament o sentia la seua mirada d’admiració. Sempre anava ben guarnit amb el rellotge de butxaca, amb cadena d’or, i l’agulla de corbata. El seu abillament auster, però de qualitat, explicava que no tenia problemes econòmics. No sols no tenia problemes econòmics, sinó que era propietari d’un bufet d’advocats que treballaven per a ell i es relacionava amb la família reial i la noblesa. Fèrtil en idees, va invertir en molts negocis, alguns de creació pròpia i fins i tot en la Borsa.

      Una nit van tenir una sessió de música a la Rogeta. Posaren cadires al pati central i, sota un cel estrellat, cantà una soprano que havia vingut de València. Ell va seure al costat d’Aurora i, quan  pensava que no el veia, la mirava amb delit. Per això, a ningú no li estranyà que demanara al senyor Llorenç permís per a tractar-la, ja que era més que palés el que sentia per ella. El seu pare la cridà i, mentre passejaven, li va explicar la petició del senyor Sanahilas.

 —Jo li he contestat que qui ha d’opinar ets tu. No en tens cap necessitat, si no t’agrada.

 —Bé, pare. Em sembla bé.

 —Però, no tingues cap pressa, ets molt jove.

 —No hi ha cap compromís, no?

 —No, i tant que no!

 —Aleshores, el tractaré i, si no m’agrada, li diré que no.

 —Com tu veges… —li contestà una mica desencisat perquè tenia l’esperança que no li agradara la idea de tenir nuvi i també, per què no confessar-ho?, li espantava perdre-la i, molt especialment, que no trobara un bon home o que patira i perdera la joia de viure que ara tenia la seua filla.

     I d’aquesta forma començà un nuviatge que no és perllongà molt. En un principi Aurora digué que sí perquè li semblava un home molt educat, que contava coses interessants d’altres llocs i duia una vida emocionant; i també perquè ella, aquell estiu, no tenia res millor a fer. A l’any següent es van casar. Els Sr. Sanahilas ja tenia trenta-tres anys i volia formar prompte una família; ella en tenia setze.

      Aurora volgué que la boda se celebrara a la Rogeta. Durant un mes tot  foren presses. Netejaren la casa de dalt a baix. Els jardiners plantaren, podaren i arrancaren tot tipus de plantes, i als cossiols de l’entrada principal ficaren gladiols blancs que contrastaven amb el color gris-blavós dels ornaments de la façana acabats de pintar. Les criades i algunes dones més que van haver de contractar, fregaren escales, taulells, fins i tot buidaren la font, rasparen la pedra. Mai havia estat tan bonica aquella casa!

     La cerimònia fou tot un esdeveniment. Els actes començaren el dia d’abans perquè els convidats més pròxims s’havien quedat a dormir a la casa la nit anterior. El nuvi arribà també la vespra per tal de poder estar-hi a temps, perquè el camí s’havia de fer en carruatge. Així és que hi hagué un gran sopar al menjador principal i un ball. A les nou del matí el mossén ja havia arribat; coneixia la família des de feia molts anys i aprofità per a saludar-los i engolir-se el copiós desdejuni que li havien preparat. I una hora després, quan ja estava tot llest, es casaren a la capelleta que estava al costat de casa. Els bancs tenien cintes i poms de flors blanques. Una catifa cobria el passadís i l’altaret estava il·luminat per centenars d’espelmes. Les portes de la capella es quedaren obertes per tal que hi caberen més persones. Els criats, tret de la dida, restaren fora. Després de la missa hi hagué un àpat que durà moltes hores, i a poc a poc, se n’anaren els convidats. Aurora i el senyor Sanahilas partiren cap a ciutat per tal d’agafar el tren que els duria a Madrid. Quan ella era dins del carruatge, el pare agafà pel braç el nuvi i li feu prometre que mai no li faltaria de res a Aurora, que tinguera en compte que jove era i que havia dut una vida sense preocupacions.

—Jo he fet sempre, en la mesura que m’ha estat possible, que fóra feliç; ara li toca a vosté. I més val que siga així.

—Pot estar-ne segur. Així serà. L’estime molt i tinc els diners suficients perquè visca sense maldecaps. Estiga tranquil, senyor Llorenç.