Juan Rulfo

juan-rulfo

 

No decimos lo que pensamos. Hace ya tiempo que se nos acabaron las ganas de hablar. Se nos acabaron con el calor. Uno platicaría muy a gusto en otra parte, pero aquí cuesta trabajo. Uno platica aquí y las palabras se calientan en la boca con el calor de afuera, y se le resecan a uno en la lengua hasta que acaban con el resuello.

Aquí así son las cosas. Por eso a nadie le da por platicar.

Cae una gota de agua, grande, gorda, haciendo un agujero en la tierra y dejando una plasta como la de un salivazo. Cae sola. Nosotros esperamos a que sigan cayendo más. No llueve. Ahora si se mira el cielo se ve a la nube aguacera corriéndose muy lejos, a toda prisa. El viento que viene  del pueblo se le arrima empujándola contra las sombras azules de los cerros. Y a la gota caída por equivocación se la come la tierra y desaparece en su sed.

  El llano en llamas, Ed. Fondo de Cultura Económica

 

Emilia Pardo Bazán

emilia-pardo-bazan

 

Como si también los perros comprendiesen su derecho a ser atendidos antes que nadie, acudieron desde el rincón más oscuro, y, olvidando el cansancio, exhalaron famélicos bostezos, menando la cola y husmeando con el partido hocico. Julián creyó al pronto que se había aumentado el número de canes, tres antes y cuatro ahora; pero al entrar el grupo canino en el círculo de viva luz que proyectaba el fuego, advirtió que lo que tomaba por otro perro no era sino un rapazuelo de tres a cuatro años, cuyo vestido, compuesto de chaquetón acastañado y calzones de blanca estopa, podía desde lejos equivocarse con la piel bicolor de los perdigueros, con quienes parecía vivir el chiquillo en la mejor inteligencia y más estrecha fraternidad. Primitivo y la moza disponían en cubetas de palo el festín de los animales, entresacado de lo mejor y más grueso del pote; y el marqués, que vigilaba la operación, no dándose por satisfecho, escudriñó con una cuchara de hierro las profundidades del caldo hasta sacar a luz tres gruesas tajadas de cerdo, que fue distribuyendo en las cubetas. Lanzaban los perros alaridos entrecortados, de interrogación y deseos, sin atreverse aún a tomar posesión de la pitanza; a una voz de Primitivo, sumieron de golpe el hocico en ella, oyéndose el batir de sus apresuradas mandíbulas y el chasqueo de su lengua glotona. El chiquillo gateaba por entre las patas de los perdigueros, que, convertidos en fieras por el primer impulso del hambre no saciada todavía, le miraban de reojo, regañando los dientes y exhalando ronquidos amenazadores; de pronto, la criatura, incitada por el tasajo que sobrenadaba en la cubeta de la perra Chula, tendió la mano para cogerlo, y la perra, torciendo la cabeza, lanzó una feroz dentellada que, por fortuna, sólo alcanzó la manga del chico, obligándole a refugiarse más que de prisa, asustado y lloriqueando, entre las sayas de la moza, ya ocupada en servir caldo a los racionales. Julián, que empezaba a descalzarse los guantes, se compadeció del chiquillo, y, bajándose, le tomó en brazos, pudiendo ver que, a pesar de la mugre, la roña, el miedo y el llanto, era el más hermoso angelote del mundo.

Los pazos de Ulloa, Alianza editorial

 

Vicent Andrés Estellés

vicent-andres-estelles

“m’ho va contar a la matinada a altea. la seua dona gabi ens havia posat dos gots plens de conyac. no gabi li deia jo. ella se’n reia i seguia posant conyac. després va traure mitja dotzena de cendrers va deixar l’ampolla de conyac a la taula. us pot fer falta va dir. va besar toni. i a mi no. a tu no. es va riure i se’n va anar escales amunt. escolta toni gabi no m’ha besat. ja li ho diré jo a ella. ara beu. però és que ella no m’ha besat. jo bé que em faig càrrec que és la teua dona però els amics són els amics no. home clar. beu. a mi aquestes coses em sap molt greu haver-les de dir però això no es fa. jo vaig estar el soci fundador d’alcoiart. em parlava. evocava alcoi. anava a contar-me fil per randa la seua vida. era cosa de començar a beure. jo vaig ser el soci fundador d’alcoiart. era una cooperativa. exactament una cooperativa no. era cosa d’anar tots plegats. on anàs un tots els altres. la unió fa la força diuen. exactament. va dir algunes coses amb aquella veu cansada gastada que té. jo seguia mamant. ell també seguia mamant. per les teulades d’altea arribava al nou dia. era diumenge. s’escoltava molt pròxima la campana d’una església. gabi i la seua neboda la de les nines dormirien en aquelles hores. toni i jo seguíem mamant. ell evocava els camins que l’havien dut on era. jo feia formidables esforços per tal d’escoltar-lo d’una manera eficient. mantenia el nom alcoiart però seguia en solitari. m’havia quedat en la cuneta entre floretes sense mans entre els cotó-en-pèls bruts brutíssims mentruarien entre els trossos de diari tacats d’oli i de semen. de vegades se n’anava d’alcoi. havia llogat una espècie de masia i feia escultures. després se’n tornava a altea i pintava. però a tu quins collons t’agrada més. a mi m’agrada tot. a mi m’agrada realitzar-me saps. ja. més conyac. la barba se li encenia a toni miró amb la llum del sol.”

Antoni Miró, editorial Denes

Jaume Bartrolí

foto-jaume-bartroli

Huahine és un antic volcà amb multitud de crestes i serralades que ha començat a enfonsar-se en la plataforma continental, i aquest fet es tradueix en una costa de geografies tortuoses i espectaculars. L’illa en realitat són dues separades per un estret canal i unides per un pont. Una carretera les circumda. L’he feta en Vespa i he gaudit de vistes esplèndides, sobre l’enrevessament de badies, caps i penínsules. Vistes emboirades, amb cels brunzits de metalls obscurs, diferents de les fotografies turístiques. I és que des que he arribat a la Polinèsia, plou cada dia. És una pluja persistent, grisa, de vegades tova, de vegades torrencial. Una pluja que m’entristeix el cor i m’abat l’ànim. Una pluja que ni fa ni deixa fer. Per no ser, no és ni una d’aquelles tempestes tropicals que després un recorda amb emoció, amb trons terrorífics i focs d’artifici infernals. Res d’això. És una pluja vulgar. Teòricament la temporada de pluges va acabar fa un mes; però, com diuen aquí, la veritable temporada de pluges és quan plou. I aquesta n’és una. M’imagino la decepció dels turistes que entreveig rere les finestres llagrimoses dels bungalous de luxe, que han vingut per una setmana i paguen fins a 50.000 pessetes diàries. Jo disposo d’un luxe que ells no tenen: temps per perdre sota la pluja.

Mato les estones remullades llegint Jack London, Robert Louis Stevenson i Aurora Bertrana, llibres sobre els Mars del Sud. O xerrant amb els altres hostes de Chez Guynette, una pensió barata situada a Fare, el poble principal. Som una fauna variada: rodamons, motxillers, surfistes i francesos de Papeete en fugida de cap de setmana.

Entre pluja i pluja descobreixo l’encant de l’illa. Al matí Fare té fragància de coco. La pluja l’esbandeix des del magatzem de copra del moll. El terra està encatifat de les flors que el vent ha arrancat del arbres. La mar, d’una calma planxada, Els locals matinen per venir a comprar als dos únics magatzem de queviures, i surten amb una barra de pa sota el braç. Tothom va engalanat amb flors al cap i sobre les orelles. A Europa, quan s’aixequen al matí, les dones obren el joier i escullen quines arracades i collars es posen, A la Polinèsia, dones i homes surten al jardí i escullen una flor: una tiare blanca, un hibisc roig, un purau groc… L’elegància i gràcia que els donen són superiors a la que pot aportar qualsevol joia milionària. El diumenge, fins i tot el mossèn catòlic, un missioner francès, diu missa amb una flor blanca rere l’orella.

De Sibèria al tròpic, La Magrana

Henry Miller

Henry Miller

La darrera nit de la seva estada a París la consagrà a “l’assumpte de la cardamenta”. Ha tingut un dia de tràfec: conferències, cablegrames, intervius, fotografies per als diaris, comiats afectuosos, aconsellar els fidels, etc., etc. A l’hora de sopar decideix deixar de banda els seus maldecaps. Demana xampany amb el menjar, fa petar els dits al garçon i es capté en general com el que és: com un rústec camperol. I per tal com està tip de tots els llocs elegants, ara em suggereix que li ensenyi quelcom més primitiu. Li abelliria d’anar a una casa ben barata i demanar dues o tres noies de cop. Me l’enduc Boulevard de la Chapelle avall, tot recomanant-li constantment que tingui cura de la bitlletera. Pels volts d’Aubervilliers, ens fiquem en un tuguri i immediatament tenim un ramat de dones a l’abast de la mà. Al cap de pocs minuts ja balla amb una flàvia nua, una rossa enorme amb plecs a la papada. Veig el seu cul reflectit una dotzena de vegades als miralls de les parets… i aquells dits obscurs i ossosos que l’engrapen tenaçment. La taula és plena de gots de cervesa, la pianola esbufega feixugament. Les noies desocupades seuen plàcidament als bancs de cuiro, tot gratant-se amb parsimònia talment una família de ximpanzés. Una mena de pandemònium dominat amara l’aire, una nota de violència reprimida, com si l’explosió esperada hagués de menester l’adveniment d’algun detall insignificant, quelcom microscòpic però del tot espontani, completament inesperat. En aquesta mena d’endormiscament que us permet de participar en un esdeveniment i, això no obstant, romandre del tot aliè, el petit detall que mancava començà obscurament però insistentment de quallar, d’assumir una forma capriciosa i cristal·lina, com el glaç que s’acumula als marcs de les finestres. I com aquelles formes de gel que semblen tan estranyes, tan absolutament lliures i fantàstiques quant al disseny, però que no obstant això estan determinades per les lleis més rígides, així aquesta sensació que començava de prendre forma dintre meu, semblava obeir també a unes lleis ineluctables. Tot el meu ésser responia als dictats del neguit que mai no havia experimentat; allò que podria anomenar el meu jo semblava que s’anava contraient, condensant, sortint dels antics i habituals límits de la carn la superfície de la qual coneixia tan sols les modulacions dels extrems dels nervis.

 Tròpic de càncer, (traducció Jordi Arbonès), Aymà editors

 

 

The short reign of Pippin IV

Pippin 4

 

En tot cas, França es va trobar sense govern. Hom recordarà que quan el president Sonnet convocà els Cristians Ateus per a formar govern, no pogueren posar-se d’acord ni tan sols entre els seus membres… De la mateixa manera, els Socialistes no aconseguiren sumar els suports necessaris. Els Cristians-Comunistes, amb el suport de la Lliga dels No-pagadors-d’impostos, no van aconseguir reunir els requisits. Llavors M. Sonnet va convocar la històrica conferència que va reunir al Palau de l’Eliseu els dirigents de tots els partits.

(…)

Després de set dies, la conferència no havia arribat a cap conclusió. El president Sonnet posà a disposició dels delegats el lavabo de l’Eliseu, alhora que es negava a fer-se càrrec dels seus llençols.

 La gravetat del compàs d’espera fou reflectida en la premsa parisenca. El periòdic humorístic Alligator va suggerir fer permanent la situació, ja que no s’havia produït cap crisi nacional des que els dirigents dels partits estaven fora de circulació.

 Sovint, les grans decisions històriques estan provocades per petits motius o, fins i tot, intranscendents. Ja al començament de la segona setmana de la reunió, els dirigents de la resta de partits polítics s’adonaren que les seues veus, que havien anat augmentant asprament de to fins quedar-se ronques, eren ja completament inaudibles. 

Fou en aquest moment quan el grup compacte dels monàrquics va envair la sala. Atés que mai havien tingut esperances de ser inclosos en cap projecte de govern, s’hi havien abstingut d’intervenir en els debats, així que conservaven intactes les seues veus. Després de la confusió de vuit dies d’encontres, la calma que mantenien els monàrquics, encara que només fos per contrast, semblava explosiva.

(…)

Llavors es va produir una unanimitat d’intenció entre els partits polítics, única en la història recent. Cada grup donava suport a la restauració de la monarquia per raons diferents, perquè els beneficiaven. Els comunistes, fidels a la seua estratègia, mantenien un malèvol silenci.

El debat prengué impuls en la premsa francesa, que va trobar en el augment de tirada dels seus periòdics la raó per a mantenir aquests esdeveniments ocupant la part central de les seues edicions. Le Figaro, en un editorial de primera pàgina, va dir que, simbòlicament, la dignitat i la integritat franceses estarien  millor representades per un rei que per un modista.

The short reign of Pippin IV

Escriure el país

escriure el país, ddolors jimeno

A la placeta hi havia molts pocs cotxes aparcats –el parc mòbil d’un barri modest no podia aleshores ser nombrós- els propietaris dels quals es podien permetre el luxe d’anar canviant-los de lloc segons girava el sol a fi de mantenir-los sempre a l’ombra. Només s’omplia els dijous, quan hi havia Llotja, és a dir, quan els corredors de comerç –que solien anar amb el seu vehicle particular- acudien a la sala de columnes a acordar el preu de llegums, arròs i altres productes. M’agrada pensar que aquesta activitat es duia a terme dijous perquè és el dia de la setmana que el rei en Jaume va destinar a fer mercat fora muralla. Remarque que el Mercat Central està davant, construït en el mateix espai on des de fa segles es du a terme la mateixa activitat, no debades el carrer del Trench es diu així perquè van obrir, van trencar, la muralla islàmica per a facilitar l’eixida de la població cap a les parades de queviures i altres articles. 

“Intramurs”, Dolors Jimeno, Escriure el país, Onada Edicions 

 

Stendhal

foto stendhal

 

 

El dia següent del ball, Vanina observà que el seu pare, el més negligent dels homes i qui mai no s’havia agafat el treball d’agafar una clau, tancava amb molta cura la porta d’una petita escala que pujava a unes habitacions situades en el tercer pis del palau. Aquestes habitacions tenien unes finestres que abocaven  a una terrassa amb tarongers. Vanina isqué a fer unes visites a Roma; en tornar a casa es trobà que la porta principal estava interceptada pels preparatius d’una il·luminació, i el cotxe entrà pels patis de darrere. Vanina mirà cap amunt i li va estranyar que estigués oberta una de les finestres del pis que amb tanta cura havia tancat el seu pare. Es va desfer de la senyora de companyia, pujà a les golfes del palau i a força de cercar ensopegà amb una finestreta enreixada que abocava a la terrassa dels tarongers. La finestra oberta que li havia cridat l’atenció era a dues passes. No hi havia cap dubte: en aquella habitació hi havia algú, però qui? Al dia següent, Vanina aconseguí la clau d’una petita porta que abocava a la terrassa dels tarongers. S’hi apropà d’amagat a la finestra, que continuava oberta. Una persiana impedia que la veren des de dins. Al fons de l’habitació hi havia un llit i al llit una persona. La primera reacció fou retirar-se’n, però va veure en una cadira un vestit de dona. Tot mirant millor la persona que era al llit, observà que era rossa i semblava ser molt jove. Sens dubte era una dona. El vestit que era a la cadira tenia taques de sang, el mateix que les sabates de la dona que es veien damunt de la taula. La desconeguda va fer un moviment i Vanina s’adonà que estava ferida. Li cobria el pit una gran franja de tela tacada de sang, i aquella franja estava nugada només amb dues cintes; no era cap cirurgià qui li la va posar-hi.

Vanina Vanini”, Chroniques italiennes

Isabel Beltrán

beltran-isabel

 

Hacia la media noche empezó a lloviznar. Las niñas y yo, con la esposa de aquel alcalde, fuimos a parar al pasillo de los camarotes de la tripulación que ya estaban ocupados. Nuestros maridos nos habían encontrado aquel rincón para librarnos de la lluvia. Tuvimos que ir pisando entre los que allí tumbados intentaban descansar. Finalmente encontramos un sitio donde tendernos las cuatro. Lola, ingenuamente, se quitó los anillos para dormir y los dejó a un lado sobre unos cajones. Cuando despertó habían desaparecido. Debimos dormir un rato. Yo desperté primero y estuve curioseando con la mirada el lugar donde estábamos. En unos cajones había pan. Seguramente estábamos cerca de la cocina. Tuve la esperanza de que los niños pudieran comer algo sin pedirlo. Por allí pasó el capitán y se detuvo. Muy cariñosamente acarició nuestras barbillas como un gran padre de todo aquel ejército desolado de hombres y mujeres con destino desconocido. Lola, que no tenía hijos, era como una niña que añoraba las cosas que todos necesitábamos, pero no las decía porque había otras más importantes. Nuestros maridos iban y venían pero no quisieron quedarse allí y charlaban sin dejar de vigilar la situación. Al hacerse de día hubo que salir de aquel rincón. Seguía lloviendo, pero en cubierta habían puesto unos toldos. Con la luz del día todo el panorama se veía mejor y era conmovedor ver tanta gente en aquellas condiciones. Habían pasado la noche en alta mar, con los cuellos de las chaquetas levantados para aliviar el frío –que en marzo todavía es bastante-, despeinados por el viento y vacios los estómagos. Con las manos recogían chorrillos de agua que caían por los lados de los toldos, para lavarse la cara… Había un joven cuya figura, no sé por qué, quedó grabada en mi memoria. Se distinguía de los demás por su porte de aristocracia espiritual fuera de lo común. Gente que no hemos vuelto a ver, cuyas imágenes no se han borrado. Tal vez porque sufren de otra manera.

Stanbrook. Vivencias de un exilio, L’Eixam

Peter Handke

       

foto peter handke

Des que una vegada visqué convençut, durant quasi un any, que havia perdut la parla, cada frase que l’escriptor anotava, i amb la qual fins i tot experimentava l’arrencada d’una possible continuació, s’havia convertit en un esdeveniment. Cada paraula no pronunciada però feta escriptura portava les altres, i ell respirava sentint-se novament unit al món; únicament amb un d’eixos apunts aconseguits, començava el dia per a ell, i aleshores es trobava estalvi, o així ho creia, fins al matí següent.

       Però el temor a quedar-se aturat, a no poder continuar, fins i tot haver de tallar per a sempre, ¿no havia estat present tota la seua vida a l’hora d’escriure i en totes les seues empreses: en l’amor, en l’estudi, en qualsevol participació, és a dir, en tot allò que requeria perseverança? El problema de la seua professió ¿no li proporcionava tal volta la paràbola per a explicar el de la seua existència mostrant-li  amb exemples claríssims quina era la seua situació? La qüestió no era “jo com a escriptor”, sinó més bé: “l’escriptor com a jo”. ¿No era cert que des d’aquella època en què va creure haver traspassat, sense voler, les fronteres del llenguatge, i no poder tornar-hi mai més, usava seriosament l’apel·latiu d’”escriptor” per a adreçar-se a si mateix, dia rere dia en aquell recomençar sense garanties –ell, que, malgrat portar més de mitja vida sense companyia que la idea d’escriure, no havia usat fins llavors eixa paraula més que com a màxim amb ironia o amb vergonya?

Nachmittag eines schriftstellers