Peter Handke

       

foto peter handke

Des que una vegada visqué convençut, durant quasi un any, que havia perdut la parla, cada frase que l’escriptor anotava, i amb la qual fins i tot experimentava l’arrencada d’una possible continuació, s’havia convertit en un esdeveniment. Cada paraula no pronunciada però feta escriptura portava les altres, i ell respirava sentint-se novament unit al món; únicament amb un d’eixos apunts aconseguits, començava el dia per a ell, i aleshores es trobava estalvi, o així ho creia, fins al matí següent.

       Però el temor a quedar-se aturat, a no poder continuar, fins i tot haver de tallar per a sempre, ¿no havia estat present tota la seua vida a l’hora d’escriure i en totes les seues empreses: en l’amor, en l’estudi, en qualsevol participació, és a dir, en tot allò que requeria perseverança? El problema de la seua professió ¿no li proporcionava tal volta la paràbola per a explicar el de la seua existència mostrant-li  amb exemples claríssims quina era la seua situació? La qüestió no era “jo com a escriptor”, sinó més bé: “l’escriptor com a jo”. ¿No era cert que des d’aquella època en què va creure haver traspassat, sense voler, les fronteres del llenguatge, i no poder tornar-hi mai més, usava seriosament l’apel·latiu d’”escriptor” per a adreçar-se a si mateix, dia rere dia en aquell recomençar sense garanties –ell, que, malgrat portar més de mitja vida sense companyia que la idea d’escriure, no havia usat fins llavors eixa paraula més que com a màxim amb ironia o amb vergonya?

Nachmittag eines schriftstellers

Montserrat Roig

foto

...cada matí, mirava les mitges de seda. Eren unes mitges clares, gairebé transparents, d’un color de mandarina damunt de la seva pell. Es despertava, obria els ulls davant les primeres clarors de l’alba i no buscava l’evangeli, com abans. Ni tampoc no buscava la ràdio, com després. Buscava les mitges. Les mitges eren al respatller de la butaca, amb les puntes mirant cap a baix, l’una al costat de l’altra, deixades anar, amb un posat lànguid, com  si no tinguessin esma. Primer volia unes mitges d’aquestes que t’arriben fins a la cintura i s’arrapen als peus, als turmells, s’arrapen a les cames, s’arrapen als genolls, s’arrapen a les cuixes, s’arrapen a l’entrecuix, s’arrapen a les anques, s’arrapen al baix ventre. Però després pensà que potser fóra una brutícia, això de portar mitges que no poden respirar per enlloc. Unes mitges sense sortida, closes, de cara cap endintre. I comprà un parell de mitges, dues mitges soltes. Se les aguantaria amb el porta-lligues , res de lligacames, que estrenyen les cuixes. Durant una bona setmana dubtà el color de les mitges. Color poma? Color de tarongina? Color de cel de pluja? Color nit? Color núvol burell? Color celístia? Treia cada mitja de la bossa de plàstic, n’apartava la cartolina amb molta cura, escolava la mà per dintre, hi estenia els dits, amb la mà en forma de ventall, de palmera aixecada per l’huracà, d’estrella de mar, perquè la seda hi quedés ben tibant. Va estar-s’hi una llarga estona, analitzà l’efecte de cada una. Rumià els peròs i els contres. Color poma, massa extremat. Color de tarongina, color de cardenal. Color de cel de pluja, una mica pansit. Color de nit, color de morts. Color núvol burell, un xic pàl·lid. Color celístia, artificial. Color ambre, color llepat. N’acariciava el tacte amb les dues mans. Primer es va treure els guants i demanà a la senyoreta de la merceria que li ensenyés el color gris perla. No volia una cosa gaire extremada, volia unes mitges discretes. Unes mitges de seda fina. Per fi es decidí pel color mandarina, color rosat i taronja, de mandarina primerenca.

El temps de les cireres, Edicions 62

Carles Salvador

Carles Salvador

 

“Inicial

I

“Hall” d’un xalet de muntanya. Quatre cames de fadrina enfundades en mel. Tres camises de cavaller, blanques. Una barba cerrada, de Mestre d’Escola. Sis cigarretes de tabac  havà. Una cocktailera. Vasos… En primer terme, un pot d’inquietud burgesa i un somriure de mitjana satisfacció. En segon terme, la divergència de la carretera. Per la carretera s’allunya un gitano de 18 anys, menant, amb una canya agònica, tres oques en columna. Com a teló de fons, el soroll de la bomba que puja aigua als dipòsits de la vil·leta.

II

La Maria té, pintat en la pell de la cuixa dreta, un cor envermellit. Es palpa el cor i diu: “Aquesta nit tindré por. Tres oques seguides d’un gitano, es de mal averany”.

III

L’Antonia té, pintada a la pell de la galta esquerra, una boca entreoberta. Els seus llavis naturals són pintats de verd però els artificials són morats. L’Antonia té un bon gust: deixar-se besar pel amics. Vol, però, besades esterilitzades. I per això s’ha inventat els llavis càlids de la galta. I diu: “Si el gitano entrava en la vil·la digueu-li on dorc. Només li exigiré una cosa: que abans s’afaités”.

IV

El Miquel té els ulls fits a la camalliga de la Maria. L’Enric té el nas ben a prop de la galta de l’Antonia. El Josep té dins del cervell les tecles de la màquina d’escriure que atacaria en redactar una citació amorosa nocturna. Desitja la Maria i mai no escriurà la lletra que hauria de deixar en la bústia de l’escot de l’estimada. 

L’auca de les oques. (Novel·leta)

 

 

Joan Fuster

joan-fuster1

 

“L’all té una certa mala premsa entre la gent que ha anat a col·legis de pago. Ells s’ho perden. L’all és un dels condiments més seriosos que fins ara ha descobert la civilització occidental. En aquestes latituds, l’hem emprat sense remordiments, i l’allipebre i l’allioli formen part del patrimoni cultural del país, al mateix nivell, si més no, que Ausiàs March, Lluís Vives o Teodor Llorente. Però qui paga mana, i els empresaris d’establiments dedicats a la “restauració pública –com solia dir Josep Pla- no gosen posar tant d’all al morter com haurien de posar-ne. Els allipebres, també. Són allipebres amb poc d’all i una mica de pebre. El pebre se salva de les excomunions. Diuen que els vetos a l’all s’argumenten en el fet que l’alé dels comensals exhala l’olor intens de la liliàcia. Però què volen que els diga?… Després d’un bon dinar, d’un bon sopar, qui pensa en l’alé del proïsme? Sobretot, si, per arrodonir la festa, us empasseu unes copetes de licor, unes tasses de café i unes quantes glopades de fum de tabac. La situació subsistirà, en termes discutibles, quan una parella ha de fer-se petons o ha d’anar al llit tediosament conjugal. Però “l’all bé val una missa”. “

L’Albufera de València

Raymond Carver

Raymond+Carver

Vam acabar-nos-ho tot, incloent mig pastís de maduixa. Vam estar uns instants asseguts com si estiguéssim atordits. Teníem la cara plena de suor. Finalment, ens vam aixecar de la taula i vam deixar allà els plats bruts. No vam mirar enrere. Vam anar cap a la sala i vam tornar a seure als nostres llocs. Robert i la meva dona van seure al sofà. Jo a la butaca gran. Vam prendre dues o tres copes més mentre ells parlaven de les coses importants que els havien passat a cadascun en els darrers deu anys. La major part del temps, jo només escoltava. De tant en tant m’hi afegia. No volia que ell pensés que me n’havia anat de l’habitació, i no volia que ella pensés que em sentia deixat de banda. Parlaven de coses que els havien passat a ells –a ells!-  els últims deu anys. Vaig esperar en va sentir el meu nom pronunciat pels dolços llavis de la meva dona: “I llavors va entrar en escena el meu estimat marit”, o una cosa així. Però no vaig sentir res per l’estil. Més coses sobre Robert. Feia l’efecte que Robert havia fet una mica de cada cosa, un típic factòtum cec. Però, recentment, ell i la seva dona tenien distribuïdora d’Amway, d’on vaig imaginar-me que treien els diners per a viure, com efectivament era. Aquell cec també era radioafeccionat. Ens explicava amb la seva veu greu, les converses que havia tingut amb radioafeccionats de Guam, Filipines, Alaska i fins i tot Tahití. Deia que tenia molts amics allà si volia anar a visitar-los. De tant en tant girava la seva mirada cega cap a mi, es posava la mà sota la barba i em preguntava alguna cosa. Quant temps feia que treballava al mateix lloc? (Tres anys). M’agradava la feina? (No). Pensava continuar amb aquesta feina? (Quines opcions tenia?). Finalment, quan em va semblar que la conversa començava a defallir, em vaig aixecar i vaig engegar la televisió.

Catedral, (Traducció Dolors Udina)

Carme Riera

 

carme riera

“La classe va transcórrer amb tota normalitat, com si jo no fos la seva presonera. Vaig intentar fer esforços per pensar en l’anglès, però se’m feia molt difícil. Examinava els objectes de la meva habitació per saber quin podria resultar més eficaç i contundent si calia defensar-me. Si el proper dissabte no aconseguia cridar l’atenció de l’equip de neteja, si no aconseguia explicar-los que la Grose em retenia allà contra la meva voluntat, segrestada, intentaria fugir encara que ho hagués de fer eliminant-la abans que ella m’eliminés a mi. Em penedia d’haver deixat la navalla a la Tate Gallery. L’únic que tenia eren les tisores d’ungles. Vaig decidir portar-les a sobre amb el DNI, els diners, el bitllet i les targetes. De moment encara no m’havia escorcollat.”

L’estiu de l’anglès

 

Josep M. Palau i Camps

images

 

La senyora Nilsson era una senyora vella i molt amable que un dia, estant ell de guàrdia a l’estació del tren, havia conegut. Ella, caminant lentament, ajudant-se amb un bastó, i duent a la mà esquerra un paquet, anava a prendre el tren. En Manel, que en aquell moment no tenia altra feina que badocar, es va oferir a portar-li el paquet fins a l’estació i va ajudar-la a travessar el carrer. Una vegada al tren i després de col·locar el paquet al portafardells, la dama volia donar-li una propina que en Manel  -encara que li hauria caigut d’allò més bé- no va voler acceptar de cap manera. Mentre esperaven la sortida del tren va bescanviar unes paraules amb la vella dama que el mirava, de faisó molt curiosa, a través d’unes ulleres passades de moda, de les que els francesos en diuen “pince nez”. Després, quan el tren ja quasi arrencava, la senyora va donar-li la seva tarja, on hi havia la seva adreça a Palma, i va dir-li que si algun dia ell tenia lleure, estaria molt contenta que l’anés a visitar.

El sol surt al crepuscle

Rafael Chirbes

 

FOTO-RAFAEL-CHIRBES-web

 

 

Llorábamos con lo que les pasaba a los artistas del cine, y así ya no teníamos que llorar en casa. A medida que se alejaban los recuerdos más espantosos de la guerra, volvíamos a soñar: un día podríamos peinarnos como aquellas mujeres tan guapas, que parecían de verdad en la pantalla, y no eran más que humo: el polvo luminoso que se escapaba de la cabina del maquinista. Pasearíamos junto a la playa en uno de aquellos coches silenciosos, que hacían un ruido suave, como un silbido, cuando frenaban en la grava de los jardines, entre los rosales y los macizos de hortensias. Al salir, nos reíamos de nuestros sueños: “¿Te imaginas? Yo, con ese gorro que parecía que llevaba un frutero encima, o con el de la mala, ése que llevaba un poco de tul negro para ocultar la mirada, y una pluma negra. Tu padre, vestido de esmoquin blanco, le reñiría al chófer por conducir con brusquedad. Le diría: “¿Pero es que no se da cuenta de que lleva a una gran dama y a una señorita, ¿o es que cree usted que transporta ganado?” Tu hermana se reía, porque nos imaginaba a tu padre y a mí, bailando el vals, ligeros como plumas, y con las caras tapadas con un antifaz. Durante toda la semana, nos acordábamos de las películas del domingo.

La buena letra (1995)

Edgar Allan Poe

Edgar Allan Poe

 

 

Vaig considerar arribada l’hora de morir (ja que la fortuna havia decidit perseguir-me d’aquella manera) i vaig anar-me’n al riu més proper. Em vaig treure la roba (perquè res no impedeix morir tal com naixem) i em vaig llançar de cap al corrent, amb l’únic testimoni d’un corb solitari que algú havia instigat a menjar blat mullat amb brandi que s’havia apartat vacil·lant dels seus companys. Així que vaig penetrar a l’aigua, a l’au se li va acudir endur-se’m les peces més indispensables. En conseqüència, vaig ajornar el pla de suïcidi, vaig ficar les extremitats inferiors a les mànigues de l’abric i vaig emprendre la persecució del traïdor amb tota l’agilitat que el cas requeria i les circumstàncies permetien. Però el destí advers encara sotjava. En córrer a gran velocitat, amb el nas cap amunt i l’únic pensament del lladre de la meva propietat, vaig percebre de sobte que els peus ja no trepitjaven  terra firma: m’havia abismat en un precipici, i m’hauria fet miques si no hagués estat per la sort d’agafar l’extrem de la llarga corda de guia d’un globus que passava en aquell instant.

 

L’àngel de l’estrany (The Angel of the Odd), traducció Joan Solé

 

Maria Mercè Roca

foto

 

A la tarda el fill del conseller va sentir tocar l’Honorata dues vegades, tot sol, en la intimitat, llegint Ovidi. La casa estava quieta, les cambres tenien els porticons entretancats i la cuina era fosca, i fins i tot, a baix, quan va sortir, les bèsties el van veure passar amb els llibres sota el braç aixecant només una orella adormida. Se sentia l’ànim calmat i a fora el va acollir una tara dolcíssima, de primavera tot just estrenada. Va respirar profundament i va voler oblidar-se del costum que tenia d’anar a buscar el seu amic Joan Dalmau; aquell dia s’estimava més fer el camí de l’Estudi tot sol. Volia conservar aquest estat especial, però s’adonava que la ciutat l’empenyia cap a fora i li robava la pau que el seu esperit necessitava més que no pas el seu cos necessitava el pa. Va mirar enlaire: voleiaven bocins de domassos que la gent havia penjat a les finestres obeint la crida del Consell d’engalanar la ciutat perquè els reis eren a Barcelona, i aquella roba, a aquelles hores de la tarda, entremig de la ciutat atrafegada, es veia solitària i ridícula. Es va aturar a la font de Santa Maria, que rajava avorrida, com si tingués tot el temps del món, va deixar els llibres al marbre pigallat, amorrat al raig, omplint-se els sentit del gust i la frescor de l’aigua.

Greuges infinits