Vicent Andrés Estellés

vicent-andres-estelles

“m’ho va contar a la matinada a altea. la seua dona gabi ens havia posat dos gots plens de conyac. no gabi li deia jo. ella se’n reia i seguia posant conyac. després va traure mitja dotzena de cendrers va deixar l’ampolla de conyac a la taula. us pot fer falta va dir. va besar toni. i a mi no. a tu no. es va riure i se’n va anar escales amunt. escolta toni gabi no m’ha besat. ja li ho diré jo a ella. ara beu. però és que ella no m’ha besat. jo bé que em faig càrrec que és la teua dona però els amics són els amics no. home clar. beu. a mi aquestes coses em sap molt greu haver-les de dir però això no es fa. jo vaig estar el soci fundador d’alcoiart. em parlava. evocava alcoi. anava a contar-me fil per randa la seua vida. era cosa de començar a beure. jo vaig ser el soci fundador d’alcoiart. era una cooperativa. exactament una cooperativa no. era cosa d’anar tots plegats. on anàs un tots els altres. la unió fa la força diuen. exactament. va dir algunes coses amb aquella veu cansada gastada que té. jo seguia mamant. ell també seguia mamant. per les teulades d’altea arribava al nou dia. era diumenge. s’escoltava molt pròxima la campana d’una església. gabi i la seua neboda la de les nines dormirien en aquelles hores. toni i jo seguíem mamant. ell evocava els camins que l’havien dut on era. jo feia formidables esforços per tal d’escoltar-lo d’una manera eficient. mantenia el nom alcoiart però seguia en solitari. m’havia quedat en la cuneta entre floretes sense mans entre els cotó-en-pèls bruts brutíssims mentruarien entre els trossos de diari tacats d’oli i de semen. de vegades se n’anava d’alcoi. havia llogat una espècie de masia i feia escultures. després se’n tornava a altea i pintava. però a tu quins collons t’agrada més. a mi m’agrada tot. a mi m’agrada realitzar-me saps. ja. més conyac. la barba se li encenia a toni miró amb la llum del sol.”

Antoni Miró, editorial Denes

Jaume Bartrolí

foto-jaume-bartroli

Huahine és un antic volcà amb multitud de crestes i serralades que ha començat a enfonsar-se en la plataforma continental, i aquest fet es tradueix en una costa de geografies tortuoses i espectaculars. L’illa en realitat són dues separades per un estret canal i unides per un pont. Una carretera les circumda. L’he feta en Vespa i he gaudit de vistes esplèndides, sobre l’enrevessament de badies, caps i penínsules. Vistes emboirades, amb cels brunzits de metalls obscurs, diferents de les fotografies turístiques. I és que des que he arribat a la Polinèsia, plou cada dia. És una pluja persistent, grisa, de vegades tova, de vegades torrencial. Una pluja que m’entristeix el cor i m’abat l’ànim. Una pluja que ni fa ni deixa fer. Per no ser, no és ni una d’aquelles tempestes tropicals que després un recorda amb emoció, amb trons terrorífics i focs d’artifici infernals. Res d’això. És una pluja vulgar. Teòricament la temporada de pluges va acabar fa un mes; però, com diuen aquí, la veritable temporada de pluges és quan plou. I aquesta n’és una. M’imagino la decepció dels turistes que entreveig rere les finestres llagrimoses dels bungalous de luxe, que han vingut per una setmana i paguen fins a 50.000 pessetes diàries. Jo disposo d’un luxe que ells no tenen: temps per perdre sota la pluja.

Mato les estones remullades llegint Jack London, Robert Louis Stevenson i Aurora Bertrana, llibres sobre els Mars del Sud. O xerrant amb els altres hostes de Chez Guynette, una pensió barata situada a Fare, el poble principal. Som una fauna variada: rodamons, motxillers, surfistes i francesos de Papeete en fugida de cap de setmana.

Entre pluja i pluja descobreixo l’encant de l’illa. Al matí Fare té fragància de coco. La pluja l’esbandeix des del magatzem de copra del moll. El terra està encatifat de les flors que el vent ha arrancat del arbres. La mar, d’una calma planxada, Els locals matinen per venir a comprar als dos únics magatzem de queviures, i surten amb una barra de pa sota el braç. Tothom va engalanat amb flors al cap i sobre les orelles. A Europa, quan s’aixequen al matí, les dones obren el joier i escullen quines arracades i collars es posen, A la Polinèsia, dones i homes surten al jardí i escullen una flor: una tiare blanca, un hibisc roig, un purau groc… L’elegància i gràcia que els donen són superiors a la que pot aportar qualsevol joia milionària. El diumenge, fins i tot el mossèn catòlic, un missioner francès, diu missa amb una flor blanca rere l’orella.

De Sibèria al tròpic, La Magrana

Henry Miller

Henry Miller

La darrera nit de la seva estada a París la consagrà a “l’assumpte de la cardamenta”. Ha tingut un dia de tràfec: conferències, cablegrames, intervius, fotografies per als diaris, comiats afectuosos, aconsellar els fidels, etc., etc. A l’hora de sopar decideix deixar de banda els seus maldecaps. Demana xampany amb el menjar, fa petar els dits al garçon i es capté en general com el que és: com un rústec camperol. I per tal com està tip de tots els llocs elegants, ara em suggereix que li ensenyi quelcom més primitiu. Li abelliria d’anar a una casa ben barata i demanar dues o tres noies de cop. Me l’enduc Boulevard de la Chapelle avall, tot recomanant-li constantment que tingui cura de la bitlletera. Pels volts d’Aubervilliers, ens fiquem en un tuguri i immediatament tenim un ramat de dones a l’abast de la mà. Al cap de pocs minuts ja balla amb una flàvia nua, una rossa enorme amb plecs a la papada. Veig el seu cul reflectit una dotzena de vegades als miralls de les parets… i aquells dits obscurs i ossosos que l’engrapen tenaçment. La taula és plena de gots de cervesa, la pianola esbufega feixugament. Les noies desocupades seuen plàcidament als bancs de cuiro, tot gratant-se amb parsimònia talment una família de ximpanzés. Una mena de pandemònium dominat amara l’aire, una nota de violència reprimida, com si l’explosió esperada hagués de menester l’adveniment d’algun detall insignificant, quelcom microscòpic però del tot espontani, completament inesperat. En aquesta mena d’endormiscament que us permet de participar en un esdeveniment i, això no obstant, romandre del tot aliè, el petit detall que mancava començà obscurament però insistentment de quallar, d’assumir una forma capriciosa i cristal·lina, com el glaç que s’acumula als marcs de les finestres. I com aquelles formes de gel que semblen tan estranyes, tan absolutament lliures i fantàstiques quant al disseny, però que no obstant això estan determinades per les lleis més rígides, així aquesta sensació que començava de prendre forma dintre meu, semblava obeir també a unes lleis ineluctables. Tot el meu ésser responia als dictats del neguit que mai no havia experimentat; allò que podria anomenar el meu jo semblava que s’anava contraient, condensant, sortint dels antics i habituals límits de la carn la superfície de la qual coneixia tan sols les modulacions dels extrems dels nervis.

 Tròpic de càncer, (traducció Jordi Arbonès), Aymà editors

 

 

The short reign of Pippin IV

Pippin 4

 

En tot cas, França es va trobar sense govern. Hom recordarà que quan el president Sonnet convocà els Cristians Ateus per a formar govern, no pogueren posar-se d’acord ni tan sols entre els seus membres… De la mateixa manera, els Socialistes no aconseguiren sumar els suports necessaris. Els Cristians-Comunistes, amb el suport de la Lliga dels No-pagadors-d’impostos, no van aconseguir reunir els requisits. Llavors M. Sonnet va convocar la històrica conferència que va reunir al Palau de l’Eliseu els dirigents de tots els partits.

(…)

Després de set dies, la conferència no havia arribat a cap conclusió. El president Sonnet posà a disposició dels delegats el lavabo de l’Eliseu, alhora que es negava a fer-se càrrec dels seus llençols.

 La gravetat del compàs d’espera fou reflectida en la premsa parisenca. El periòdic humorístic Alligator va suggerir fer permanent la situació, ja que no s’havia produït cap crisi nacional des que els dirigents dels partits estaven fora de circulació.

 Sovint, les grans decisions històriques estan provocades per petits motius o, fins i tot, intranscendents. Ja al començament de la segona setmana de la reunió, els dirigents de la resta de partits polítics s’adonaren que les seues veus, que havien anat augmentant asprament de to fins quedar-se ronques, eren ja completament inaudibles. 

Fou en aquest moment quan el grup compacte dels monàrquics va envair la sala. Atés que mai havien tingut esperances de ser inclosos en cap projecte de govern, s’hi havien abstingut d’intervenir en els debats, així que conservaven intactes les seues veus. Després de la confusió de vuit dies d’encontres, la calma que mantenien els monàrquics, encara que només fos per contrast, semblava explosiva.

(…)

Llavors es va produir una unanimitat d’intenció entre els partits polítics, única en la història recent. Cada grup donava suport a la restauració de la monarquia per raons diferents, perquè els beneficiaven. Els comunistes, fidels a la seua estratègia, mantenien un malèvol silenci.

El debat prengué impuls en la premsa francesa, que va trobar en el augment de tirada dels seus periòdics la raó per a mantenir aquests esdeveniments ocupant la part central de les seues edicions. Le Figaro, en un editorial de primera pàgina, va dir que, simbòlicament, la dignitat i la integritat franceses estarien  millor representades per un rei que per un modista.

The short reign of Pippin IV

Escriure el país

escriure el país, ddolors jimeno

A la placeta hi havia molts pocs cotxes aparcats –el parc mòbil d’un barri modest no podia aleshores ser nombrós- els propietaris dels quals es podien permetre el luxe d’anar canviant-los de lloc segons girava el sol a fi de mantenir-los sempre a l’ombra. Només s’omplia els dijous, quan hi havia Llotja, és a dir, quan els corredors de comerç –que solien anar amb el seu vehicle particular- acudien a la sala de columnes a acordar el preu de llegums, arròs i altres productes. M’agrada pensar que aquesta activitat es duia a terme dijous perquè és el dia de la setmana que el rei en Jaume va destinar a fer mercat fora muralla. Remarque que el Mercat Central està davant, construït en el mateix espai on des de fa segles es du a terme la mateixa activitat, no debades el carrer del Trench es diu així perquè van obrir, van trencar, la muralla islàmica per a facilitar l’eixida de la població cap a les parades de queviures i altres articles. 

“Intramurs”, Dolors Jimeno, Escriure el país, Onada Edicions 

 

Stendhal

foto stendhal

 

 

El dia següent del ball, Vanina observà que el seu pare, el més negligent dels homes i qui mai no s’havia agafat el treball d’agafar una clau, tancava amb molta cura la porta d’una petita escala que pujava a unes habitacions situades en el tercer pis del palau. Aquestes habitacions tenien unes finestres que abocaven  a una terrassa amb tarongers. Vanina isqué a fer unes visites a Roma; en tornar a casa es trobà que la porta principal estava interceptada pels preparatius d’una il·luminació, i el cotxe entrà pels patis de darrere. Vanina mirà cap amunt i li va estranyar que estigués oberta una de les finestres del pis que amb tanta cura havia tancat el seu pare. Es va desfer de la senyora de companyia, pujà a les golfes del palau i a força de cercar ensopegà amb una finestreta enreixada que abocava a la terrassa dels tarongers. La finestra oberta que li havia cridat l’atenció era a dues passes. No hi havia cap dubte: en aquella habitació hi havia algú, però qui? Al dia següent, Vanina aconseguí la clau d’una petita porta que abocava a la terrassa dels tarongers. S’hi apropà d’amagat a la finestra, que continuava oberta. Una persiana impedia que la veren des de dins. Al fons de l’habitació hi havia un llit i al llit una persona. La primera reacció fou retirar-se’n, però va veure en una cadira un vestit de dona. Tot mirant millor la persona que era al llit, observà que era rossa i semblava ser molt jove. Sens dubte era una dona. El vestit que era a la cadira tenia taques de sang, el mateix que les sabates de la dona que es veien damunt de la taula. La desconeguda va fer un moviment i Vanina s’adonà que estava ferida. Li cobria el pit una gran franja de tela tacada de sang, i aquella franja estava nugada només amb dues cintes; no era cap cirurgià qui li la va posar-hi.

Vanina Vanini”, Chroniques italiennes

Isabel Beltrán

beltran-isabel

 

Hacia la media noche empezó a lloviznar. Las niñas y yo, con la esposa de aquel alcalde, fuimos a parar al pasillo de los camarotes de la tripulación que ya estaban ocupados. Nuestros maridos nos habían encontrado aquel rincón para librarnos de la lluvia. Tuvimos que ir pisando entre los que allí tumbados intentaban descansar. Finalmente encontramos un sitio donde tendernos las cuatro. Lola, ingenuamente, se quitó los anillos para dormir y los dejó a un lado sobre unos cajones. Cuando despertó habían desaparecido. Debimos dormir un rato. Yo desperté primero y estuve curioseando con la mirada el lugar donde estábamos. En unos cajones había pan. Seguramente estábamos cerca de la cocina. Tuve la esperanza de que los niños pudieran comer algo sin pedirlo. Por allí pasó el capitán y se detuvo. Muy cariñosamente acarició nuestras barbillas como un gran padre de todo aquel ejército desolado de hombres y mujeres con destino desconocido. Lola, que no tenía hijos, era como una niña que añoraba las cosas que todos necesitábamos, pero no las decía porque había otras más importantes. Nuestros maridos iban y venían pero no quisieron quedarse allí y charlaban sin dejar de vigilar la situación. Al hacerse de día hubo que salir de aquel rincón. Seguía lloviendo, pero en cubierta habían puesto unos toldos. Con la luz del día todo el panorama se veía mejor y era conmovedor ver tanta gente en aquellas condiciones. Habían pasado la noche en alta mar, con los cuellos de las chaquetas levantados para aliviar el frío –que en marzo todavía es bastante-, despeinados por el viento y vacios los estómagos. Con las manos recogían chorrillos de agua que caían por los lados de los toldos, para lavarse la cara… Había un joven cuya figura, no sé por qué, quedó grabada en mi memoria. Se distinguía de los demás por su porte de aristocracia espiritual fuera de lo común. Gente que no hemos vuelto a ver, cuyas imágenes no se han borrado. Tal vez porque sufren de otra manera.

Stanbrook. Vivencias de un exilio, L’Eixam

Peter Handke

       

foto peter handke

Des que una vegada visqué convençut, durant quasi un any, que havia perdut la parla, cada frase que l’escriptor anotava, i amb la qual fins i tot experimentava l’arrencada d’una possible continuació, s’havia convertit en un esdeveniment. Cada paraula no pronunciada però feta escriptura portava les altres, i ell respirava sentint-se novament unit al món; únicament amb un d’eixos apunts aconseguits, començava el dia per a ell, i aleshores es trobava estalvi, o així ho creia, fins al matí següent.

       Però el temor a quedar-se aturat, a no poder continuar, fins i tot haver de tallar per a sempre, ¿no havia estat present tota la seua vida a l’hora d’escriure i en totes les seues empreses: en l’amor, en l’estudi, en qualsevol participació, és a dir, en tot allò que requeria perseverança? El problema de la seua professió ¿no li proporcionava tal volta la paràbola per a explicar el de la seua existència mostrant-li  amb exemples claríssims quina era la seua situació? La qüestió no era “jo com a escriptor”, sinó més bé: “l’escriptor com a jo”. ¿No era cert que des d’aquella època en què va creure haver traspassat, sense voler, les fronteres del llenguatge, i no poder tornar-hi mai més, usava seriosament l’apel·latiu d’”escriptor” per a adreçar-se a si mateix, dia rere dia en aquell recomençar sense garanties –ell, que, malgrat portar més de mitja vida sense companyia que la idea d’escriure, no havia usat fins llavors eixa paraula més que com a màxim amb ironia o amb vergonya?

Nachmittag eines schriftstellers

Montserrat Roig

foto

...cada matí, mirava les mitges de seda. Eren unes mitges clares, gairebé transparents, d’un color de mandarina damunt de la seva pell. Es despertava, obria els ulls davant les primeres clarors de l’alba i no buscava l’evangeli, com abans. Ni tampoc no buscava la ràdio, com després. Buscava les mitges. Les mitges eren al respatller de la butaca, amb les puntes mirant cap a baix, l’una al costat de l’altra, deixades anar, amb un posat lànguid, com  si no tinguessin esma. Primer volia unes mitges d’aquestes que t’arriben fins a la cintura i s’arrapen als peus, als turmells, s’arrapen a les cames, s’arrapen als genolls, s’arrapen a les cuixes, s’arrapen a l’entrecuix, s’arrapen a les anques, s’arrapen al baix ventre. Però després pensà que potser fóra una brutícia, això de portar mitges que no poden respirar per enlloc. Unes mitges sense sortida, closes, de cara cap endintre. I comprà un parell de mitges, dues mitges soltes. Se les aguantaria amb el porta-lligues , res de lligacames, que estrenyen les cuixes. Durant una bona setmana dubtà el color de les mitges. Color poma? Color de tarongina? Color de cel de pluja? Color nit? Color núvol burell? Color celístia? Treia cada mitja de la bossa de plàstic, n’apartava la cartolina amb molta cura, escolava la mà per dintre, hi estenia els dits, amb la mà en forma de ventall, de palmera aixecada per l’huracà, d’estrella de mar, perquè la seda hi quedés ben tibant. Va estar-s’hi una llarga estona, analitzà l’efecte de cada una. Rumià els peròs i els contres. Color poma, massa extremat. Color de tarongina, color de cardenal. Color de cel de pluja, una mica pansit. Color de nit, color de morts. Color núvol burell, un xic pàl·lid. Color celístia, artificial. Color ambre, color llepat. N’acariciava el tacte amb les dues mans. Primer es va treure els guants i demanà a la senyoreta de la merceria que li ensenyés el color gris perla. No volia una cosa gaire extremada, volia unes mitges discretes. Unes mitges de seda fina. Per fi es decidí pel color mandarina, color rosat i taronja, de mandarina primerenca.

El temps de les cireres, Edicions 62

Carles Salvador

Carles Salvador

 

“Inicial

I

“Hall” d’un xalet de muntanya. Quatre cames de fadrina enfundades en mel. Tres camises de cavaller, blanques. Una barba cerrada, de Mestre d’Escola. Sis cigarretes de tabac  havà. Una cocktailera. Vasos… En primer terme, un pot d’inquietud burgesa i un somriure de mitjana satisfacció. En segon terme, la divergència de la carretera. Per la carretera s’allunya un gitano de 18 anys, menant, amb una canya agònica, tres oques en columna. Com a teló de fons, el soroll de la bomba que puja aigua als dipòsits de la vil·leta.

II

La Maria té, pintat en la pell de la cuixa dreta, un cor envermellit. Es palpa el cor i diu: “Aquesta nit tindré por. Tres oques seguides d’un gitano, es de mal averany”.

III

L’Antonia té, pintada a la pell de la galta esquerra, una boca entreoberta. Els seus llavis naturals són pintats de verd però els artificials són morats. L’Antonia té un bon gust: deixar-se besar pel amics. Vol, però, besades esterilitzades. I per això s’ha inventat els llavis càlids de la galta. I diu: “Si el gitano entrava en la vil·la digueu-li on dorc. Només li exigiré una cosa: que abans s’afaités”.

IV

El Miquel té els ulls fits a la camalliga de la Maria. L’Enric té el nas ben a prop de la galta de l’Antonia. El Josep té dins del cervell les tecles de la màquina d’escriure que atacaria en redactar una citació amorosa nocturna. Desitja la Maria i mai no escriurà la lletra que hauria de deixar en la bústia de l’escot de l’estimada. 

L’auca de les oques. (Novel·leta)