Un café sol

 

 

portada un café sol

 

Tabarca Llibres

L‘escriptora Maluy Benet narra en la novel·la Un café sol  les vicissituds que passa Margarida en acceptar la invitació del seu amic americà per a passar un estiu a Swamscott, un poble tranquil de Massachussets. El que prometia ser un viatge de plaer acaba convertint-se en el pitjor malson de la protagonista.

 

Fragment de “Un café sol”

 Swamscott

 

Serien les sis de la vesprada quan vaig arribar a la casa d’Al Margosian. No hi havia ningú. La porta estava oberta. Vaig pujar la maleïda escala, vaig deixar les meues coses a la cambra i vaig anar a dutxar-me. La casa era fins i tot agradable sense ningú. No és que fóra acollidora, però s’hi estava bé. Vaig cantar mentre em dutxava. En eixir del bany vaig veure els rínxols d’Ann que estava asseguda al sofà veient la televisió, com sempre. Ni es va girar en passar jo, d’esquena tal i com estava em va preguntar:

 —Com ha anat el viatge?

—Molt bé, gràcies.

 Vaig caminar de puntetes, mirant amb ànsia si hi havia algú més a la casa, però no hi vaig veure ningú. Vaig tancar la porta de la meua cambra i vaig desfer la maleta. Al dia següent me n’anava a visitar Washington, Virginia, North i South Caroline, Delawer… Deixaria les coses que no necessitava. La porta es va obrir de bat a bat i Ann s’hi clavà al mig.

 —Què fas?

—Ja ho veus, la maleta.

—Te’n tornes a anar?

—Doncs sí, demà.

—Què passa? És que no estàs a gust ací? Et deixe la meua habitació, sóc amable amb tu, t’acompanye a totes bandes…

—Sé que estàs enfadada amb mi perquè t’he deixat sola, però has de comprendre Ann que jo no puc estar tot el temps ací. Tu tens família, tindràs amics… Per què no te’n vas a casa d’algú.

—Els meus amics són a París, ací només vinc per les vacances.

—I està el teu pare…

—Sí, però on? A ell només li interessen els diners. Aquest estiu m’havia promés que no se n’aniria i… mira!

—Tornarà aviat. Ja ho veuràs.

—Queda’t. Tu l’has d’esperar. T’ha convidat.

—Ja han passat molts dies Ann i no puc estar-me tant de temps en una casa on no està la persona que m’ha convidat. Que no ho entens?

—No. No ho entenc! M’abandones com tothom! Ets una persona dolenta i egoista, començà a escridassar-me de la mateixa manera que ho feia amb la seua mare. Però hi havia una diferència, jo no ho era, gràcies a Déu, i tampoc no pensava aguantar-la ni un segon més.

 Vaig anar cap a la porta, no podia suportar la conversa, a més ja havia acabat el que estava fent. Ella es posà davant meu i em va impedir el pas.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>