Un jardí amb història

Diumenge, 15 de setembre de 2019

Quan buscava una casa per a viure fora de la ciutat tenia clar que volia un jardí bastant gran, i que les plantes que hi posaria serien les que per a mi tenien un significat especial. I així es va crear el jardí que ara tinc, dinou anys després de venir a viure en aquesta casa, on han anant creixent les plantes que vaig triar. Ara per tant el meu jardí és un indret on cada flor, cada matoll, cada arbre té una història que vull compartir amb vosaltres, en el cas que us puga interessar.

Avui us parlaré d’una planta que hi havia a l’horta de València, on jo vivia quan era petita. És una planta que m’agradava molt i que hi havia per tot arreu, curiosament quan la vaig buscar per a posar-la al meu jardí no hi havia manera de trobar-la; cap viver en sabia res, per sort un la va demanar i jo la vaig poder plantar. La malva-rosa ‒jo la coneixia per aquest nom‒o malva reial, té molts noms, però el seu nom científic és Alcea rosea. Malgrat ser originària d’Orient, segons diuen, es troba majoritàriament per tota la costa mediterrània. Es tracta d’una planta de gran port, que fa des d’1 m d’alçada fins a 3 m. Les seues flors poden ser de molts colors, des de blanques, grogues, fúcsia, púrpura… però la que hi havia a l’horta on jo vivia era de color rosa-malva. A més de bonica, erecta, robusta, elegant i orgullosa la malva-rosa té moltes aplicacions en medicina i en farmacèutica. Es coneguda des de molt antic. La  conreaven en jardins i la feien servir en els àpats per a aprofitar els seus efectes laxants. Al segle VII aC els àrabs la utilitzaven com a aliment. Plini va dir que qui begués cada dia suc de qualsevol malva seria immune a totes les malalties. Al segle XVI és anomenada omnimorbia, un tothocura, ja que es creia que el seu efecte laxant eliminava les malalties del cos. Hyeronimus (1882) va afegir a totes les propietats anteriors les de sedants i hipotensores.  Una planta, en aparença humil, que és un tresor per a la salut.

El botànic francès Jean Felix Robillard Closier (1812-1888) s’instal·là a València el 1848 ja que havia estat nomenat jardiner major del Botànic. Es va construir una  gran finca on va plantar un camp de la malva-rosa per a destil·lar la flor de forma industrial. El barri de la Malva-rosa li deu el seu nom a aquest botànic francès.

 

Dimarts, 15 d’octubre de 2019

La Ipomoea purpurea, també coneguda com a campaneta de jardí, corretjola gran, glòria del matí, etc., és una espècie botànica del gènere  Impomoea, de la família de les convolvulàcies, originària de Mèxic, Amèrica del Sud i Amèrica Central.  És de fulla perenne i necessita un suport per a grimpar. És molt poc exigent per a viure sempre que tinga sol. Tota la planta conté un làtex enganxós. El nom de glòria del matí fa referència al cicle de la vida de la flor que naix al matí i mor abans del capvespre. Les seues llavors han estat utilitzades com a droga psicodèlica i usada per a provocar endevinació i per a guarir les persones.

Francisco Hernández de Toledo, metge, ornitòleg i botànic, que va viure a Mèxic uns quants  anys estudiant les plantes medicinals que usaven els indígenes, per encàrrec del rei Felip II, cita la planta Ipomoea el 1651. També fra Bernardino de Sahagún la descriu en la seua Història general de les coses a la Nova Espanya: «Hi ha una planta, que en diuen coatl xoxouhqui (‘serp verda’). Dona un gra que porta el nom d’ololiuqui (‘cosa rodona’). Embriaga i torna boig… és medicinal. ».

La que jo tinc al meu jardí és d’una tija que vaig agafar d’unaplanta enorme que hi havia en una tanca vora de la carretera, ja que creix sense cap dificultat en qualsevol lloc on puga enganxar-se i trepar, i on tinga abundant sol.

 

Divendres, 15 de novembre de 2019

El Plumbago auriculata viu a les zones càlides i tropicals. El seu nom ve del llatí plumbum (plom) pel color blau d’algunes espècies o perquè antigament es creia que podia guarir l’enverinament per plom. És endèmic de Sudàfrica. Se n’extrau un pigment, la capensinidina, utilitzat en la indústria. El naturista romà Plinio el Vell ja la va mencionar en el segle I aC. A Europa fou descoberta pel botànic francès Jean-Batptiste Lamarke, el 1786. A l’Índia es considera antimicrobiana i antioxidant i s’usa per a tractar el càncer i la inflamació. A Sudàfrica es fa servir per a tractar berrugues, ferides i ossos trencats. Utilitzada com a tabac treu el mal de cap.

Però jo no sabia res d’això quan la vaig posar al meu jardí. La meua motivació fou sentimental. Jo passava part de les vacances d’estiu al poble dels meus avis paterns, Petrés, i solíem anar a l’ermita que és a dalt d’un turó. Quan pujava s’hi veia una immensa taca blava recolzada sobre un mig mur blanc. Un cop a dalt les seues floretes s’enganxaven quan t’hi apropaves als cabells, la roba, la pell… La tinc al meu jardí per tot arreu perquè els gats s’hi han encarregat de propagar-la transportant-la en els seus pèls. És com tenir un bocinet de vacances d’estiu de la meua infantesa.