Un jardí amb història

Diumenge, 15 de setembre de 2019

Quan buscava una casa per a viure fora de la ciutat tenia clar que volia un jardí bastant gran, i que les plantes que hi posaria serien les que per a mi tenien un significat especial. I així es va crear el jardí que ara tinc, dinou anys després de venir a viure en aquesta casa, on han anant creixent les plantes que vaig triar. Ara per tant el meu jardí és un indret on cada flor, cada matoll, cada arbre té una història que vull compartir amb vosaltres, en el cas que us puga interessar.

Avui us parlaré d’una planta que hi havia a l’horta de València, on jo vivia quan era petita. És una planta que m’agradava molt i que hi havia per tot arreu, curiosament quan la vaig buscar per a posar-la al meu jardí no hi havia manera de trobar-la; cap viver en sabia res, per sort un la va demanar i jo la vaig poder plantar. La malva-rosa ‒jo la coneixia per aquest nom‒o malva reial, té molts noms, però el seu nom científic és Alcea rosea. Malgrat ser originària d’Orient, segons diuen, es troba majoritàriament per tota la costa mediterrània. Es tracta d’una planta de gran port, que fa des d’1 m d’alçada fins a 3 m. Les seues flors poden ser de molts colors, des de blanques, grogues, fúcsia, púrpura… però la que hi havia a l’horta on jo vivia era de color rosa-malva. A més de bonica, erecta, robusta, elegant i orgullosa la malva-rosa té moltes aplicacions en medicina i en farmacèutica. Es coneguda des de molt antic. La  conreaven en jardins i la feien servir en els àpats per a aprofitar els seus efectes laxants. Al segle VII aC els àrabs la utilitzaven com a aliment. Plini va dir que qui begués cada dia suc de qualsevol malva seria immune a totes les malalties. Al segle XVI és anomenada omnimorbia, un tothocura, ja que es creia que el seu efecte laxant eliminava les malalties del cos. Hyeronimus (1882) va afegir a totes les propietats anteriors les de sedants i hipotensores.  Una planta, en aparença humil, que és un tresor per a la salut.

El botànic francès Jean Felix Robillard Closier (1812-1888) s’instal·là a València el 1848 ja que havia estat nomenat jardiner major del Botànic. Es va construir una  gran finca on va plantar un camp de la malva-rosa per a destil·lar la flor de forma industrial. El barri de la Malva-rosa li deu el seu nom a aquest botànic francès.

 

Dimarts, 15 d’octubre de 2019

La Ipomoea purpurea, també coneguda com a campaneta de jardí, corretjola gran, glòria del matí, etc., és una espècie botànica del gènere  Impomoea, de la família de les convolvulàcies, originària de Mèxic, Amèrica del Sud i Amèrica Central.  És de fulla perenne i necessita un suport per a grimpar. És molt poc exigent per a viure sempre que tinga sol. Tota la planta conté un làtex enganxós. El nom de glòria del matí fa referència al cicle de la vida de la flor que naix al matí i mor abans del capvespre. Les seues llavors han estat utilitzades com a droga psicodèlica i usada per a provocar endevinació i per a guarir les persones.

Francisco Hernández de Toledo, metge, ornitòleg i botànic, que va viure a Mèxic uns quants  anys estudiant les plantes medicinals que usaven els indígenes, per encàrrec del rei Felip II, cita la planta Ipomoea el 1651. També fra Bernardino de Sahagún la descriu en la seua Història general de les coses a la Nova Espanya: «Hi ha una planta, que en diuen coatl xoxouhqui (‘serp verda’). Dona un gra que porta el nom d’ololiuqui (‘cosa rodona’). Embriaga i torna boig… és medicinal. ».

La que jo tinc al meu jardí és d’una tija que vaig agafar d’unaplanta enorme que hi havia en una tanca vora de la carretera, ja que creix sense cap dificultat en qualsevol lloc on puga enganxar-se i trepar, i on tinga abundant sol.

 

Divendres, 15 de novembre de 2019

El Plumbago auriculata viu a les zones càlides i tropicals. El seu nom ve del llatí plumbum (plom) pel color blau d’algunes espècies o perquè antigament es creia que podia guarir l’enverinament per plom. És endèmic de Sudàfrica. Se n’extrau un pigment, la capensinidina, utilitzat en la indústria. El naturista romà Plinio el Vell ja la va mencionar en el segle I aC. A Europa fou descoberta pel botànic francès Jean-Batptiste Lamarke, el 1786. A l’Índia es considera antimicrobiana i antioxidant i s’usa per a tractar el càncer i la inflamació. A Sudàfrica es fa servir per a tractar berrugues, ferides i ossos trencats. Utilitzada com a tabac treu el mal de cap.

Però jo no sabia res d’això quan la vaig posar al meu jardí. La meua motivació fou sentimental. Jo passava part de les vacances d’estiu al poble dels meus avis paterns, Petrés, i solíem anar a l’ermita que és a dalt d’un turó. Quan pujava s’hi veia una immensa taca blava recolzada sobre un mig mur blanc. Un cop a dalt les seues floretes s’enganxaven quan t’hi apropaves als cabells, la roba, la pell… La tinc al meu jardí per tot arreu perquè els gats s’hi han encarregat de propagar-la transportant-la en els seus pèls. És com tenir un bocinet de vacances d’estiu de la meua infantesa.

Diumenge, 15 de desembre de 2019

La flor Cosmos és una de les meues favorites per la seua senzillesa i simplicitat, fins i tot les fulles són com les agulles dels pins, un petit bri; la flor és com una margarida però de molts colors i molt vius. A casa creixia en pla salvatge vora la sèquia.  És una planta molt fàcil de conrear, li agrada el sol, però també creix a l’ombra, necessita pocs recs i no és gens exigent amb la terra. La majoria són de Mèxic, el sud d’Estats Units i Amèrica del Sud. Cavanilles la va descriure el 1791. Només s’usa en jardineria com a ornamentació i en l’agricultura ecològica. Ara es difícil trobar-la perquè s’han de comprar les llavors i les que fa la nova planta son estèrils.

Dimecres, 15 de gener de 2020

Planta herbàcia, procedent d’Amèrica del Sud, rizomatosa, de tiges erectes i robustes que poden arribar fins tres metres d’alçada, Les flors  apareixen des de juliol fins a setembre. Són molt vistoses per la grandària i pels diferents colors.

El nom genèric Canna deriva del nom celta de la canya. Mentre que el nom comú “achira” ve del quítxua“Achuy”, que significa esternut, el que portem a la boca: la paraula, la història que es comunica, els coneixements. Tot allò que transmetem de forma oral.

El seu rizoma s’usa en alimentació, per a fer pa (pa de sagú). Hi ha evidències del seu cultiu al Perú de 4.500 anys. En medicina s’usa la decocció del rizoma com  a diürètic, les fulles com a cicatritzant i el suc de les fulles com a antisèptic.

Jo desconeixia les seues propietats i la vaig plantar al jardí perquè m’agradava. És esvelta i harmoniosa. Les seues flors tenen uns colors llampants, i és una planta molt poc exigent. Tant li ve bé el sol com l’ombra. I li agrada l’aigua tant com odia el fred.

 

 

 

Dissabte, 15 de febrer de 2020

L’única cosa que sabia jo de la carxofa era que m’agradava molt de qualsevol de les seues maneres de ser cuinada -que n’hi ha moltes- al forn, a la brasa, guisades, en truita… I amb la paella de carn. I per aquesta raó vaig plantar un tros de soca (que sembla mentida que en puga nàixer una planta tan bonica i harmoniosa ) en el petit hort que tenia a casa. Ara ja sé que pertany al gènere Cynara i a la varietat scolymus. Però la carxofera té molts més usos que els culinaris. La beguda alcohòlica italiana Cynar està feta a base de carxofa i és un bon remei per als trastorns del fetge. En usos farmacèutics: afavoreix la bilis, té efectes diürètics i digestius, entre d’altres. I està indicada en l’hepatitis, arterioesclerosi i diabetis. I, a més, és antioxidant. Hom no pot demanar més a una petita i humil planta.

El seu nom -segons la llegenda- ve d’una jove, que es deia així, que va ser seduïda per Zeus i després la va convertir en carxofa.

Sembla ser que el seu origen fou a Egipte i que es va distribuir per tota la Mediterrània. Els grecs i els romans pensaven que era afrodisíaca. A Itàlia la consumien des del segle XV i fou introduïda a França per Caterina de Mèdici en casar-se amb Enric II. A Espanya ho feren els àrabs. I, més tard, foren els espanyols i els francesos els que la van portar al continent americà.

Però, el que realment em va decidir a plantar-la al meu hort fou que m’agrada molt i que es pot cuinar de moltes maneres i totes boníssimes. Fins i tot crua.

 

Diumenge, 15 de març de 2020

Les Dimorphotheques són originàries del sud d’Àfrica, i estan emparentades  amb els gira-sols, els crisantems i altres margarides. Rep també altres noms, com matacabres, estrella polar o calèndula del cabo. És una planta amb un nom una mica difícil, Dimorphotheca, però molt fàcil de conrear. Demana poc: un lloc càlid amb sol ‒la flor només s’obri quan n’hi ha. Una terra permeable perquè l’excés d’aigua diuen que no li agrada, però a mi no se me n’ha mort cap ni per excés ni per manca de rec. Floreix pràcticament tot l’any, especialment a la primavera i l’estiu. Té pocs enemics i es multiplica fàcilment. Tallada dura molt i alegra la casa. A la nit es tanca i quan té llum es torna a obrir. Es pot conrear en testos, jardineres, parterres… Quan floreix crea un mant de color, perquè té poca alçada. No es pot obtenir més per tampoc esforç.

Jo vaig comprar dos textos de Dimorphotheca, un de flor blanca i un altre de morada, per omplir un espai al jardí que estava buit. El disseny del meu jardí havia anat canviant amb el pas del temps. Algunes plantes s’havien mort, altres havien crescut massa i vam haver d’arrencar-les, i a altres no els agradava on estaven. Les dues mates petites es van multiplicar i escampar i van fer un mant atapeït que fa goig de veure’l.

La Dimorphotheca és humil i senzilla, no he trobat cap llegenda misteriosa, ni cap ús medicinal,  però per a alegrar el jardí i la vida de qui la mira, és única.