Un jardí amb història

Diumenge, 15 de setembre de 2019

Quan buscava una casa per a viure fora de la ciutat tenia clar que volia un jardí bastant gran, i que les plantes que hi posaria serien les que per a mi tenien un significat especial. I així es va crear el jardí que ara tinc, dinou anys després de venir a viure en aquesta casa, on han anant creixent les plantes que vaig triar. Ara per tant el meu jardí és un indret on cada flor, cada matoll, cada arbre té una història que vull compartir amb vosaltres, en el cas que us puga interessar.

Avui us parlaré d’una planta que hi havia a l’horta de València, on jo vivia quan era petita. És una planta que m’agradava molt i que hi havia per tot arreu, curiosament quan la vaig buscar per a posar-la al meu jardí no hi havia manera de trobar-la; cap viver en sabia res, per sort un la va demanar i jo la vaig poder plantar. La malva-rosa ‒jo la coneixia per aquest nom‒o malva reial, té molts noms, però el seu nom científic és Alcea rosea. Malgrat ser originària d’Orient, segons diuen, es troba majoritàriament per tota la costa mediterrània. Es tracta d’una planta de gran port, que fa des d’1 m d’alçada fins a 3 m. Les seues flors poden ser de molts colors, des de blanques, grogues, fúcsia, púrpura… però la que hi havia a l’horta on jo vivia era de color rosa-malva. A més de bonica, erecta, robusta, elegant i orgullosa la malva-rosa té moltes aplicacions en medicina i en farmacèutica. Es coneguda des de molt antic. La  conreaven en jardins i la feien servir en els àpats per a aprofitar els seus efectes laxants. Al segle VII aC els àrabs la utilitzaven com a aliment. Plini va dir que qui begués cada dia suc de qualsevol malva seria immune a totes les malalties. Al segle XVI és anomenada omnimorbia, un tothocura, ja que es creia que el seu efecte laxant eliminava les malalties del cos. Hyeronimus (1882) va afegir a totes les propietats anteriors les de sedants i hipotensores.  Una planta, en aparença humil, que és un tresor per a la salut.

El botànic francès Jean Felix Robillard Closier (1812-1888) s’instal·là a València el 1848 ja que havia estat nomenat jardiner major del Botànic. Es va construir una  gran finca on va plantar un camp de la malva-rosa per a destil·lar la flor de forma industrial. El barri de la Malva-rosa li deu el seu nom a aquest botànic francès.

 

Dimarts, 15 d’octubre de 2019

La Ipomoea purpurea, també coneguda com a campaneta de jardí, corretjola gran, glòria del matí, etc., és una espècie botànica del gènere  Impomoea, de la família de les convolvulàcies, originària de Mèxic, Amèrica del Sud i Amèrica Central.  És de fulla perenne i necessita un suport per a grimpar. És molt poc exigent per a viure sempre que tinga sol. Tota la planta conté un làtex enganxós. El nom de glòria del matí fa referència al cicle de la vida de la flor que naix al matí i mor abans del capvespre. Les seues llavors han estat utilitzades com a droga psicodèlica i usada per a provocar endevinació i per a guarir les persones.

Francisco Hernández de Toledo, metge, ornitòleg i botànic, que va viure a Mèxic uns quants  anys estudiant les plantes medicinals que usaven els indígenes, per encàrrec del rei Felip II, cita la planta Ipomoea el 1651. També fra Bernardino de Sahagún la descriu en la seua Història general de les coses a la Nova Espanya: «Hi ha una planta, que en diuen coatl xoxouhqui (‘serp verda’). Dona un gra que porta el nom d’ololiuqui (‘cosa rodona’). Embriaga i torna boig… és medicinal. ».

La que jo tinc al meu jardí és d’una tija que vaig agafar d’unaplanta enorme que hi havia en una tanca vora de la carretera, ja que creix sense cap dificultat en qualsevol lloc on puga enganxar-se i trepar, i on tinga abundant sol.

 

Divendres, 15 de novembre de 2019

El Plumbago auriculata viu a les zones càlides i tropicals. El seu nom ve del llatí plumbum (plom) pel color blau d’algunes espècies o perquè antigament es creia que podia guarir l’enverinament per plom. És endèmic de Sudàfrica. Se n’extrau un pigment, la capensinidina, utilitzat en la indústria. El naturista romà Plinio el Vell ja la va mencionar en el segle I aC. A Europa fou descoberta pel botànic francès Jean-Batptiste Lamarke, el 1786. A l’Índia es considera antimicrobiana i antioxidant i s’usa per a tractar el càncer i la inflamació. A Sudàfrica es fa servir per a tractar berrugues, ferides i ossos trencats. Utilitzada com a tabac treu el mal de cap.

Però jo no sabia res d’això quan la vaig posar al meu jardí. La meua motivació fou sentimental. Jo passava part de les vacances d’estiu al poble dels meus avis paterns, Petrés, i solíem anar a l’ermita que és a dalt d’un turó. Quan pujava s’hi veia una immensa taca blava recolzada sobre un mig mur blanc. Un cop a dalt les seues floretes s’enganxaven quan t’hi apropaves als cabells, la roba, la pell… La tinc al meu jardí per tot arreu perquè els gats s’hi han encarregat de propagar-la transportant-la en els seus pèls. És com tenir un bocinet de vacances d’estiu de la meua infantesa.

Diumenge, 15 de desembre de 2019

La flor Cosmos és una de les meues favorites per la seua senzillesa i simplicitat, fins i tot les fulles són com les agulles dels pins, un petit bri; la flor és com una margarida però de molts colors i molt vius. A casa creixia en pla salvatge vora la sèquia.  És una planta molt fàcil de conrear, li agrada el sol, però també creix a l’ombra, necessita pocs recs i no és gens exigent amb la terra. La majoria són de Mèxic, el sud d’Estats Units i Amèrica del Sud. Cavanilles la va descriure el 1791. Només s’usa en jardineria com a ornamentació i en l’agricultura ecològica. Ara es difícil trobar-la perquè s’han de comprar les llavors i les que fa la nova planta son estèrils.

Dimecres, 15 de gener de 2020

Planta herbàcia, procedent d’Amèrica del Sud, rizomatosa, de tiges erectes i robustes que poden arribar fins tres metres d’alçada, Les flors  apareixen des de juliol fins a setembre. Són molt vistoses per la grandària i pels diferents colors.

El nom genèric Canna deriva del nom celta de la canya. Mentre que el nom comú “achira” ve del quítxua“Achuy”, que significa esternut, el que portem a la boca: la paraula, la història que es comunica, els coneixements. Tot allò que transmetem de forma oral.

El seu rizoma s’usa en alimentació, per a fer pa (pa de sagú). Hi ha evidències del seu cultiu al Perú de 4.500 anys. En medicina s’usa la decocció del rizoma com  a diürètic, les fulles com a cicatritzant i el suc de les fulles com a antisèptic.

Jo desconeixia les seues propietats i la vaig plantar al jardí perquè m’agradava. És esvelta i harmoniosa. Les seues flors tenen uns colors llampants, i és una planta molt poc exigent. Tant li ve bé el sol com l’ombra. I li agrada l’aigua tant com odia el fred.

 

 

 

Dissabte, 15 de febrer de 2020

L’única cosa que sabia jo de la carxofa era que m’agradava molt de qualsevol de les seues maneres de ser cuinada -que n’hi ha moltes- al forn, a la brasa, guisades, en truita… I amb la paella de carn. I per aquesta raó vaig plantar un tros de soca (que sembla mentida que en puga nàixer una planta tan bonica i harmoniosa ) en el petit hort que tenia a casa. Ara ja sé que pertany al gènere Cynara i a la varietat scolymus. Però la carxofera té molts més usos que els culinaris. La beguda alcohòlica italiana Cynar està feta a base de carxofa i és un bon remei per als trastorns del fetge. En usos farmacèutics: afavoreix la bilis, té efectes diürètics i digestius, entre d’altres. I està indicada en l’hepatitis, arterioesclerosi i diabetis. I, a més, és antioxidant. Hom no pot demanar més a una petita i humil planta.

El seu nom -segons la llegenda- ve d’una jove, que es deia així, que va ser seduïda per Zeus i després la va convertir en carxofa.

Sembla ser que el seu origen fou a Egipte i que es va distribuir per tota la Mediterrània. Els grecs i els romans pensaven que era afrodisíaca. A Itàlia la consumien des del segle XV i fou introduïda a França per Caterina de Mèdici en casar-se amb Enric II. A Espanya ho feren els àrabs. I, més tard, foren els espanyols i els francesos els que la van portar al continent americà.

Però, el que realment em va decidir a plantar-la al meu hort fou que m’agrada molt i que es pot cuinar de moltes maneres i totes boníssimes. Fins i tot crua.

 

Diumenge, 15 de març de 2020

Les Dimorphotheques són originàries del sud d’Àfrica, i estan emparentades  amb els gira-sols, els crisantems i altres margarides. Rep també altres noms, com matacabres, estrella polar o calèndula del cabo. És una planta amb un nom una mica difícil, Dimorphotheca, però molt fàcil de conrear. Demana poc: un lloc càlid amb sol ‒la flor només s’obri quan n’hi ha. Una terra permeable perquè l’excés d’aigua diuen que no li agrada, però a mi no se me n’ha mort cap ni per excés ni per manca de rec. Floreix pràcticament tot l’any, especialment a la primavera i l’estiu. Té pocs enemics i es multiplica fàcilment. Tallada dura molt i alegra la casa. A la nit es tanca i quan té llum es torna a obrir. Es pot conrear en testos, jardineres, parterres… Quan floreix crea un mant de color, perquè té poca alçada. No es pot obtenir més per tampoc esforç.

Jo vaig comprar dos textos de Dimorphotheca, un de flor blanca i un altre de morada, per omplir un espai al jardí que estava buit. El disseny del meu jardí havia anat canviant amb el pas del temps. Algunes plantes s’havien mort, altres havien crescut massa i vam haver d’arrencar-les, i a altres no els agradava on estaven. Les dues mates petites es van multiplicar i escampar i van fer un mant atapeït que fa goig de veure’l.

La Dimorphotheca és humil i senzilla, no he trobat cap llegenda misteriosa, ni cap ús medicinal,  però per a alegrar el jardí i la vida de qui la mira, és única.

 

Dimecres, 15 d’abril de 2020

El Kalanchoe és de la família de les crassulàcies i n’hi ha més de 125 espècies. La que jo tinc és el kalanchoe blossfeldiana. És endèmic de Madagascar. L’epítet específic de blossfeldiana fou atorgat en honor al descobridor i distribuïdor de plantes alemany Robert Blossfeld (1882–1945), qui la va  introduir en París l’any 1927.

El Kalanchoe és una planta molt fàcil de conrear, necessita llum però no li agrada el sol directe. Necessita molt poca aigua, qualsevol tipus de terra li va bé, i fa flor a la primavera i a l’hivern. Per tot això, i per l’estètica de les seues flors, l’han convertida en una planta ornamental molt estesa per tot el planeta. A més, el  Kalanchoe blossfeldiana és una planta purificadora de l’aire per excel·lència, i es recomana el seu conreu atès l’augment de la contaminació ambiental i les substàncies  tòxiques que emeten molts productes industrials que tenim a casa. Aquesta planta és capaç de disminuir en un 30% la concentració de partícules de pols de l’aire i filtrar substàncies nocives com el benzè i el formaldehid. Però és tòxica per a les mascotes.

I si amb això no tenim prou, també té moltes propietats medicinals, ja que és antiviral, digestiu, antiinflamatori, emol·lient, protector hepàtic, antiulceròs, antihemorràgic, antiàlgic, antitussiu, antibacterià, diürètic, antidiabètic, antihistamínic, antisèptic i antidiabètic.

El poeta alemany Goethe, que estava molt interessat en la botànica i va arribar a publicar un assaig sobre la metamorfosi de les plantes, li agradava regalar aquesta planta als seus amics. L’espècie Kalanchoe pinnata es coneix a Alemanya com a Goethepflanza (la planta de Goethe).

Quan me la va regalar la meua amiga Graciela, a qui li agraden molt les plantes, tant que no sols té cura de les seues, sinó també les de la urbanització on viu, per a desgrat del jardiner, l’únic que jo sabia era que tenia unes flors molt boniques i que era molt fàcil de cuidar-la. La tinc damunt de la taula de la terrassa coberta, on em desdejune cada dia i on pinte per la llum tan bona que hi ha.

 

Divendres 15 de maig de 2020

El Senecio crassissimus és una planta que pertany a  la família de les Asteràcies, és oriünda de Madagascar, però  la seua originalitat ha fet que s’estenga i s’haja comercialitzat per a la decoració per molts països. És una planta molt agraïda i fàcil de conrear perquè no necessita quasi aigua, i li agrada el sol però no el calor sufocant.

He llegit que fa flor, però la  meua Senecio de fulla vertical (és el nom comú) mai no n’ha fet. Tampoc no n’he trobat molta informació pel que fa a altres usos, com medicinals o industrials. Però l’important d’aquesta planta no és la seua singularitat, només té dos colors el verd i el blau; ni la forma harmoniosa de les sues fulles i l’elegància de les tiges, sinó pel fet que quan la veig cada dia damunt  de la taula marroquina de mosaic de pedres, que em va donar el meu amic Enrique,  em recorda la meua amiga Merxe Banyuls, que me la va regalar. Li agradaven molt les plantes i hi tenia molt bona mà.

 

Dilluns, 15 de juny de 2020

La planta d’aquest mes, el maduixot, va arribar-me d’una manera inesperada. Fa dos mesos un viver demanava ajuda perquè no podia vendre les plantes de temporada, ja que tots estàvem confinats per la pandèmia de la Covid-19, i se li anaven a fer malbé. Per a evitar-ho les oferia a 1 euro i fins i tot ens les portava a casa. I així és com van arribar tres testos de maduixots, amb molts altres de geranis i petúnies florits, a casa. En tenia un de maduixot damunt de la taula on desdejuni i era tan bonic i temptador que no em vaig poder resistir i el vaig pintar. Afanyant-me perquè madurava molt apresa i jo tenia ganes de menjar-mel.

El maduixot és una planta híbrida que es va obtenir el 1740 mitjançant l’encreuament de Fragaria virginiana, una maduixera silvestre de l’est d’Amèrica del Nord, notable pel seu sabor; amb Fragaria chiloensis de Xile i l’Argentina, que era notable per la seva gran mida.

El maduixot és botànicament un fals fruit ja que la part amb la polpa no deriva de l’ovari de la planta sinó del  receptacle; els fruits són els aquenis  o petites llavors que hi ha per sobre del fals fruit. El maduixot pot consumir-se fresc, pot congelar-se, usar en conserves, assecar-se, etc. Té multitud d’usos. Perquè a més l’extracte de pigment de maduixot es pot usar com indicador d’acidesa/alcalinitat, ja que canvia de color. El maduixot té molta vitamina C, vitamina A sota la forma del precursor el caroté vitamina B9 (àcid fòlic), important per les embarassades. I, a més, aporta poques calories. El component més abundant, després de l’aigua, són els hidrats de carboni (fructosa, glucosa i xilitol). També destaca l’aportació de fibra, que millora el trànsit intestinal.

El seu conreu es fa en zones d’hivern benigne per tal que els primers maduixots arriben a principi d’hivern. La producció de planta, en canvi es fa en llocs alts i freds per a evitar que hi hagi pugons transmissors de virus a les plantes.

Però malgrat estar molt estès l’ús del maduixot no es pot comparar amb la maduixa, petita, rodona i amb un sabor i perfum inigualables. Jo recorde  que acompanyava ma mare a comprar-les en una parada que hi havia a la porta de l’actual Rialto, a la plaça de l’Ajuntament. Fresas de mis fresares, es deia. En recordar-ho, em venen a la memòria el seu perfum i sabor.

Dimecres, 15 de juliol de 2020

El nom d’Alocasia Macrorrhiza prové del grec «alos» que significa «altre» i de «casia», vulgarment se la coneix com Orella d’elefant, Marquesa o Colocàsia. És una planta que pot arribar als 5 m de altura. Es conrea tant en interior com en exterior en climes càlids. El làtex que brolla quan es tallen les fulles pot irritar la pell. És una planta tòxica per a  homes i animals. Tota la planta conté vidres d’oxalat de calci.

Com a valor nutritiu té carbohidrats en forma de midó, un alt contingut en proteïnes i les fulles contenen el 10% del seu greix, minerals i vitamines A i C. El seu contingut en nutrients la fan apta per a l’alimentació malgrat contenir oxalats de calci que produeixen irritació; o tanins. Aquests poden ser eliminats amb la cocció. El seu consum en persones és molt antic. Les fulles es degusten com a verdures i les més tendres són les que encara romanen enrotllades. La tija subterrània és apreciada pel seu midó i l’aèria es cuina un cop collida: es pelen les closques, es bullen en aigua, es piquen i es guisen amb ceba, herbes i tomàquet. En animals és habitual incloure-la per a l’alimentació de peixos. Però barrejada amb sucre o poncem constitueix una dieta molt completa per a pollastres, gallines i porcs.

És una planta tremendament cridanera. Tant per les seues proporcions i el seu color, com per les seues originals flors. A més de l’originalitat, és una planta senzilla de mantenir i s’adapta molt bé als diferents ambients. Finalment, una característica més: el midó. Procedeix d’uns gels que produeix l’Alocasia. La seua resistència a la pasteurització, als mitjans àcids i de la congelació, l’ha convertida en un material ideal de cara a la fabricació de productes naturals processats.

Quan me la va regalar un familiar no tenia ni idea de les propietats tan excepcionals que té aquesta planta, només sabia que m’agradava. Ha crescut tant que ja no sé on posar-la al jardí.

 

Dissabte, 15 d’agost de 2020

La planta flor de cera pertany a la família de les Apocinàcies (Apocynaceae). El nom de la família té el seu origen en el gènere Apocynum L, que al seu torn es deriva de les paraules gregues apo (a part, lluny de, separat). I Cyon o cunus (gos); «nociu per als gossos», al·ludint al fet que en l’antiguitat la planta es feia servir com a verí per a aquests. És originària  d’Austràlia, sud de la Xina i Àsia oriental. Creix en regions tropicals i en afloraments rocosos d’aquesta part de món. Per la seua perfecció geomètrica, els seus colors, la textura i olor delicat fan que aquesta planta no semble real.

A nivell mundial rep molts noms comuns: planta Hoya, planta de cera, flor de porcellana, planta de flor de cera, planta de corda hindú, flor de cera comú, waxvine, cor de la sort, planta d’amor, planta de cera verda. Es caracteritza per ser una planta d’interior i per necessitar de calor i lluminositat durant tot l’any, entre 20 ºC i 32 ºC. No obstant això, es pot treure a l’exterior sempre que estiga situada a l’ombra.

El botànic Robert Brown (1773 – 1858) designa el gènere Hoya en honor al seu amic anglès Thomas Hoya (1750-1822) qui exercia com a jardiner en cap per al duc de Northumberland, un àvid col·leccionista d’exòtiques plantes tropicals.

La flor de cera, o Planta Hoya es tracta d’un arbust perenne i erecte de 0.5 a 4 m d’alçada i de 2 a 3 d’ample, del qual apareixen flors blanques o rosades de juny a novembre, encara que depèn del clima. Les tiges són llargues i primes densament cobertes de fulles. Les flors duren un temps relativament llarg, sobretot després d’un tall, de manera que s’ha convertit en una planta popular en horticultura. Es pot reproduir per esqueixos a la primavera o per llavors. Necessita estar en un lloc molt ben il·luminat, però sense rebre de forma directa els raigs de sol. Les fulles carnoses mantenen reserves d’aigua, per la qual cosa el reg ha de ser quan la terra estigui poc humida. El sòl ha de ser humit, amb bon drenatge.

La planta Hoya carnosa és considerada a Malàisia i el sud-est asiàtic com a planta medicinal tradicional. En la llista de les plantes i els seus corresponents usos medicinals es llegeix la següent descripció: “Nom local Akar setebal o serapat Akar, làtex tòxic i narcòtic, el suc  de les fulles barrejades amb mel alleuja els símptomes de la pneumònia i la bronquitis, i redueix la inflamació”.

Jo la tinc fa poc anys. La vaig descobrir a casa d’uns amics i em va agradar moltíssim. No havia vist mai una flor tan especial i bonica. Si s’amplia molt una fotografia les fulles semblen de vellut, i té una corona central de cera, de la qual regalima quelcom semblant a aquest producte o a la mel transparent i blanca. És un regal de la Natura (totes les flors ho son) però aquesta a més de la seua bellesa és molt fàcil de conrear. Els meus amics en van donar una tija, i la vaig plantar en un test, on encara està, i s’ha estès per tota una façana. No és gent exigent, tret que el sol directe no li agrada. N’estic tan emocionada amb aquesta planta que l’he compartida amb tots els que venen a casa i els agrada. El meu dibuix no li fa gens de justícia ni de lluny.

 

 

Dimarts, 15 de setembre de 2020

La rosa és la flor preferida per la humanitat, la més cultivada i per a molts, la més bella. Ha estat sotmesa al llarg de la Història a una intensa selecció, hibridacions i millores amb l’objectiu de crear noves variacions, formes, colors i perfums. És la planta més “treballada” que existeix. Estan catalogades més de 30.000 varietats o cultivars al món. El roser és una planta autòctona que viu bé a tot Europa i gran part de món, a més és de fàcil manteniment. La rosa ‒flor del roser‒ és un gènere de la família Rosaceae. N’hi ha al voltant de 100 espècies salvatges, la majoria originàries de zones temperades de l’hemisferi nord, Àsia, un nombre reduït d’Europa, Nord-Amèrica i Àfrica nord-occidental. Tant espècies com cultivars i híbrids es conreen com a ornamentals per la bellesa. Les roses són de gran importància econòmica tant com a collita per a l’ús dels floristes, com per a la fabricació de perfums. Però també per l’extracció d’oli essencial utilitzat en perfumeria i cosmètica, usos medicinals (fitoteràpia) i gastronòmics. El fruit del roser, el gavarró, té un alt contingut en vitamina C: entre 1700-2000 mg per cada 100 g de producte sec, la qual cosa el converteix en  una de les fonts vegetals més riques d’aquesta vitamina. També conté A, D i E;  i  flavonoides antioxidants. L’alt contingut de tanins causa estrenyiment. També es pot usar per a fer aigua de roses, infusions, etc.

La millor època per a plantar els rosers va d’octubre fins a finals de març, però també es poden plantar durant tot l’any, menys en l’època de plena floració o de gelades. Li agraden les zones assolellades, ja que necessita una bona quantitat de sol, així com la terra sorrenca i amb argila. Han de tenir un bon drenatge. La nit anterior de plantar-lo cal deixar-lo en un recipient amb aigua. Tot i que els rosers, plantats al terra, aguanten bastant la sequera, necessiten aigua especialment en la temporada de creixement i floració. No s’ha de mullar la part aèria ja que afavoreix l’aparició de fongs. S’han de podar els rosers un cop a l’any, encara que poden realitzar-se diverses podes. Cal eliminar freqüentment les roses marcides perquè en broten d’altres.

La rosa ha tingut al llarg de la Història un llarg impacte en poetes i pensadors. Confuci (551 aC – 479 aC) escrigué impressionat sobre les roses que es conreaven als jardins imperials de Xina. En la tradició grega, la rosa és una de les flors dels déus, nascuda d’una gota de sang d’Afrodita, en punxar-se el peu amb una espina. Una altra versió dins la mitologia grega la concep com a inicialment blanca, i es va tenyir de vermell a causa de la sang d’Adonis. Cleopatra (69 aC – 30 aC) cobria el terra de les seues estances amb una capa de pètals de mig metre de gruix per a embriagar els seus amants, perquè sempre l’associaren amb l‘olor a roses cada vegada que estigueren prop d’un roser. Per als romans, el conreu de roses es va convertir en una gran font d’ingressos. Les usaven com a guirlandes o corones en celebracions, com a farciment de coixins o extraure els seus olis per a guarir. L’emperador Neró (37 d C – 68 d C) acostumava ambientar els seus  banquets amb pètals de rosa que queien des del sostre, banyant amb la seua fragància els convidats. En el segle XV la rosa es va convertir en símbol de la disputa de les faccions per a controlar Anglaterra: la rosa blanca representava  la Casa de York, i la roja,  la Casa Lancaster. Aquest conflicte  es va conèixer como la Guerra de les Dues Roses (1455 – 1487). Però  la més fanàtica de les roses al llarg de la Història fou l’emperadriu Josefina (1763 – 1814), primera esposa de Napoleó. La seua obsessió la portà a conrear més de 650 rosers als  jardins del castell de Malmaison.

Les roses també tenen un llenguatge, que varia segons el color. Si hom vol enviar un missatge d’amistat i alegria, la millor és la rosa groga, ja que és el símbol tradicional de l’amistat.

Tot i acceptar les meravelles que té la rosa, aquesta no és la meua flor favorita. La trobe massa freda i llunyana. La margarida blanca (Chrisanthemum frutescens) és la que em té el cor pres.

Dijous, 15 d’octubre de 2020

Dahlia o Dàlia, es un gènere de plantes que pertany a la família de les asteraceae. És originària dels boscos temperats de sud i centre de Mèxic, on està considerada la flor nacional. Es reprodueix a través de bulbs. La planta pot arribar als 90 centímetres i quasi totes tenen la tija buida. És una planta relativament fàcil de conrear. Creixen a ple sol en tot tipus de sòls, encara que prefereixen els humits sempre amb un bon drenatge. L’època ideal per a conrear-les és el començament de la primavera, quan  les glaçades son menys rigoroses. Té característiques molt particulars que la fan ser considerada una de les flors més belles i és l’única planta que té el major nombre de varietats entre totes les espècies vegetals, i n’estan  registrades més de cinquanta mil en la Reial Societat d’Horticultura d’Anglaterra. També té moltes propietats medicinals i alimentàries per la qual cosa la Dàlia passà dels jardins a la cuina. A més ajuda a prevenir l’obesitat i la diabetis. Té propietats diürètiques i sudorípares, ajuda a eliminar els gasos i s’usen en dermatologia per a les malalties eruptives.

El 1789, el director del Jardí Botànic de la Nueva España envià les primeres llavors de Dahlia al naturalista valencià  Cavanilles, qui dibuixà i desxifrà la planta per primera vegada, donant-li el nom de Dahlia pinnata, en honor al botànic suec Andreas Dahl. Cavanilles també s’encarregà d’enviar llavors a diferents jardins botànics d’Europa.

La Dàlia que he pintat l’he copiada d’una postal que la meua neboda Irina em va enviar des d’Astúries, on va visitar el Botànic de Gijón, i m’ha servit per aprendre a dibuixar les plantes tal com ho fan els botànics. He tingut dàlies al meu jardí, però no prosperen molt perquè tinc un sòl argilós.

 

 

 

Diumenge, 15 de novembre de 2020

L’Allium ampeloprasum és una espècie que pertany a la família de les amaril·lidàcies. Sol créixer en camps erms, vores de camins, etc. És nadiu del sud-oest d’Europa i Àsia. Aquest all és fàcil de reconèixer per la seua inflorescència gran, esfèrica, amb flors de color rosat o purpurina, es pot fer molt alt, fins a un metre i mig o més. L’espata de la inflorescència té una sola valva que cau al madurar les flors. Floreix al final de la primavera.

Té propietats antisèptiques, balsàmiques, febrífugues, antibiòtiques, estimulants, diürètiques i arterioescleròtiques.

Jo me’l vaig trobar mentre caminava per una zona que hi ha pins aïllats, i on creixen l’herba i les plantes aromàtiques, sobretot el romaní, el timó… Em va cridar l’atenció perquè era una esfera al final d’una tija. Me la vaig portar a casa perquè no l’havia vist mai i era estranya. La vaig ficar en un gerro amb aigua i la vaig fotografiar, com faig amb totes les flors que m’agraden. En passar els dies em vaig adonar que havia canviat molt, i la vaig tornar a fotografiar, i a cada canvi em sorprenia més. D’aquella esfera formada per botonets van sorgir floretes de filigrana i més tard van aparèixer unes tiges petites al final de les quals estaven les floretes. Amb el pas del temps s’anava transformant com les papallones, ja no tenia res a veure amb la flor que vaig agafar.

Sempre que passe pel camí la busque, especialment a la primavera, però no l’he tornada a veure. Per sort em queden les fotografies, i ara el tríptic que he fet sobre fusta que és el meu homenatge a una planta humil (allium és un all) i tanmateix espectacular.

 

 

 

Dimarts, 15 de desembre de 2020

La Tradescantia sillamontana és una planta herbàcia perenne, de la família Commelinaceae, coneguda també com a Tradescantia lanosa, i vulgarment com a vellut blanc. Es diferencia d’altres espècies per les peculiars característiques de les seues fulles i tiges  que estan cobertes per una llanositat blanquinosa. És originària de Mèxic, però es troba de forma silvestre per tot Amèrica i de forma endèmica a les zones seques. És una planta fàcil de conrear, en general creix en sòls humits, amb pH àcid i bon drenatge, li agrada el sol però no directament, tampoc no li agraden els corrents d’aire ni el fred. També creix molt bé en espais interiors. La seua propagació es pot fer tallant una tija i plantant-la en terra, o en aigua, i per llavors. La propagació és millor fer-la a la primavera, però també arrela la resta de l’any. És víctima de la cotxinilla farinosa que afecta principalment les fulles.

Carles Linneo va dedicar el gènere de la Tradescantia en honor a John Tradescant Jr. 1608-1662), naturalista i viatger que la va introduir al Regne Unit, on es va conrear com a planta ornamental. El suc de la planta s’usa com a col·liri per a descongestionar els ulls.

La Tradescantia té una propietat molt important i és la seua capacitat de mutar, que pot canviar els cromosomes, la qual cosa fa que siga un gran bioindicador. Exposades a les substàncies que emeten els cotxes i la indústria, com ara el benzè, els metalls pensants, les dioxines, entre d’altres, provoquen una alteració de l’ADN en les plantes, per la qual cosa són usades  per a detectar els efectes dels contaminants. I, a més, en algunes espècies  exposades a la radiació dels raigs gamma s’hi produeix una coloració  en els pèls estaminals.

La meua Tradescantia sillamontana la vaig aconseguir d’una cosina que la tenia en una  terrassa, era tan espectacular i original que li’n vaig demanar unes tiges, que ja s’han convertit en unes quantes plantes, i alhora jo he regalat a algunes persones. Però la sorpresa fou quan en créixer la planta va sortir una petita flor de color rosa-fúcsia.

 divendres, 15 de gener de 2021

Senecio Herreianus (collar de perles, rosari…) és una planta perenne, de fulles suculentes, que pertany a la família de les Asteràcies. És originària d’Àfrica (Namíbia). En el seu habitat natural es comporta com una planta rastrera de poca altura, que es desenvolupa horitzontalment. Les seues llargues tiges produeixen arrels al llarg dels nusos i l’ajuden a créixer cobrint la terra. Floreix a finals de l’hivern i a la primavera. Li agrada la llum però no suporta bé el sol. Recomanen trasplantar-la cada dos o tres anys, però jo cada vegada que ho intente es trenquen les tiges que són molt delicades. Jo no les tinc rastreres, sinó penjant i, a vegades, del seu pes cauen. La sort és que arrelen fàcilment, només cal enroscar la tija damunt de la terra, cobrir-la una mica, regar-la poc, que no li done el sol directament i ella sola va.

El seu nom genèric Senecio deriva del llatí sĕnĕcĭo, ōnis, que vol dir ancià, per les boletes madures que recorden els caps dels homes vells calbs.

La planta me la va regalar la Banyuls, que la tenia a la galeria de la cuina, on també hi havia un canari, Piti, que havia aprés a reproduir el so de la trucada del mòbil a la perfecció, i la majoria de les vegades enganyava la Merxe, o qualsevol que l’escoltara, que anava a respondre la “telefonada”.

Dilluns, 15 de febrer de 2021

Al meu jardí veig de tant en tant l’esquirol roig comú (Sciurus vulgaris), és del gènere de mamífers de l’ordre dels rosegadors i formen la família Sciuridae, té uns 38-45 cm de longitud, el cap rodó, musell curt i proveït de llargues i abundants vibrisses, ulls grossos i vius, potes mitjanes amb els dits molt forts i amb ungles corbes i punxegudes que els faciliten d’enfilar-se pels arbres. La cua té una llargada igual a la del cap i el cos junts, i està coberta de pèls llarguíssims; el pelatge del cos és curt, aspre i de color variable, però sempre fosc a les parts superiors i blanquinós a les inferiors. Habita en els boscs i és essencialment diürn. La seua dieta es basa em fruites, nous, pinyons, etc.  A l’estiu arreplega menjar per a l’hivern i el guarda en els forats dels arbres i sota terra. Fa nius, on passa la nit i on neixen i romanen les cries. És un fantàstic acròbata i és capaç de saltar de la  branca d’un arbre a un altre arbre. Té una boca molt petita, però les seues galtes contenen  unes bosses que  es poden eixamplar molt, amb la finalitat d’emmagatzemar-hi aliments i portar-los al seu cau. Les dents no deixen de créixer mai, per això necessiten estar rossegant sempre. Les estacions influeixen en el seu ritme d’activitat, que és diürna i s’accentua al matí i al migdia. Per a  tenir menjar a l’hivern els esquirols enterren llavors que els serviran d’aliment quan aquest escassege. Com que moltes llavors queden oblidades al terra ‒deuen tenir mala memòria‒ algunes germinaran i en naixeran nous arbres. Així col·labora l’esquirol amb la repoblació forestal. És perseguit per animals molt diversos, i també és objecte de caça per l’home, la qual cosa ha fet que en alguns llocs s’haja hagut de protegir.

Els esquirols representen en la nostra cultura el treball i la previsió per com busquen i guarden aliment per a l’hivern. Per això han aparegut en nombrosos contes infantils i sèries de dibuixos animats. En l’antiguitat europea, en canvi, era un animal fugisser que es veia com a encarnació del dimoni (augmentat pel color roig del seu pèl).

La seua visita al meu jardí sempre és ben rebuda, venen de tant en tant, van fent la ronda pels pins que hi ha pels voltants. Es pot saber on estan per les restes de les pinyes d’on han tret els pinyons. Són alegres i prenen el pèl als meus gats que els van al darrere sense poder agafar-los mai, malgrat que a vegades els esperen, i quan són a prop, d’un bot es pugen als arbres i desapareixen botant d’arbre en arbre. Ara no en queden molts, dos o tres. Però ens alegren la vida quan ens visiten.

Dijous, 15 de març de 2021

Les  granotes són animals de l’ordre dels amfibis. Es troben per tot el món excepte als deserts i les regions fredes: Groenlàndia, Taimyr, l’Àrtic i l’Antàrtida. El que li cal per a viure és una reserva d’aigua dolça. I en l’edat adulta, la possibilitat d’estar a la terra. Principalment es mou botant, però algunes vegades poden caminar córrer, i fan clots. Són bones nadadores. Les granotes arborícoles poden trepar als arbres. La granota comú Pelophylax perezi només s’alimenta de presses vives que captura en moviment. Mai no  ataca un animal immòbil, ja que reconeix els éssers vius pels seus moviments. S’alimenta  d’insectes: mosques, mosquits, parotets, etc. També caragols, cucs de terra i aranyes que estan prop de l’aigua. En arribar l’hivern es fica sota les tolles i cau en letargia fins a la primavera que és quan comença l’etapa de reproducció de quasi tots els amfibis. Cada femella pot pondre entre 5.000 i 10.000 ous. Però les granotes fan quelcom més que raucar, menjar i reproduir-se. Hi ha un tipus de granota amb la que es pot saber si una dona està embarassada o no. Per a fer-ho, se li injecta sota la pell  l’orina de la dona. Després de cinc hores si la granota posa ous, és que la dona està prenyada. A Egipte i a Amèrica les tenien per a anunciar l’arribada de la pluja, ja que els amfibis detecten els canvis en les condicions del temps (temperatura, humitat i pressió atmosfèrica) i quan noten que s’apropa la pluja comencen la seua activitat, a raucar i a reproduir-se.

Hi ha nombrosos mites i llegendes, moltes vegades han estat venerats o de bon auguri, i d’altres menyspreats per lletjos.  Els antics egipcis veien la granota i el gripau com a símbols de concepció, renaixement i naixement, atès que els capgrossos apareixien al Nil poc abans de les crescudes del riu i fertilitzava els seus camps. Creien que la deessa Herit era una granota que va ajudar la deessa Isis a reanimar el cos del seu espòs Osiris. Ja que els antics egipcis van associar les granotes amb la resurrecció dels morts perquè les granotes hivernen (moren) i després renaixen. Fins i tot les momificaren. En els mites de la creació hindús l’Univers és sostingut per una gran granota que representa la matèria amb què està creat. Els vells indígenes araucans tenien Ngenko, un déu-gripau, patró de les pluges perquè pensaven que aquests animals estaven connectats amb l’aigua ja que anunciaven les precipitacions amb el seu cant. Segons la mitologia celta, moltes fades i elfs es convertien en granotes i gripaus per a viatjar a mons d’on treien  medicina per als éssers humans. En la cultura xinesa les granotes representen la immortalitat vinculada amb la lluna i associada amb la longevitat i la salut. I per resumir, a l’Antic Testament el rei dels cristians envià set plagues i la segona n’era la pluja de granotes.

Jo desconeixia tota aquesta aclaparant informació quan la granota Crotilde aparegué un dia al petit estany que tinc al meu jardí. Arribà sola i convivia tranquil·lament amb els peixos que hi tenia. A vegades era al sol, i en sentir soroll es cabussava dins de l’aigua. Era molt silenciosa fins que quelcom trencava la seua pau, un gos bordant, alguna moto fent soroll, gent xerrant, la música forta d’algun veí… llavors començava a raucar com si s’acabara el món. Quan tornava el silenci callava, quan alguna cosa el trencava tornava a raucar. Era la seua forma de protestar. A final de l’estiu desapareixia i tornava a la primavera. Fins que un any ja no hi tornà. Jo la trobe a faltar. Supose que se n’anà a algun lloc més tranquil.